Tolerancia cero con la corrupción

Tolerancia cero con la corrupción
MIQUEL ICETA
ABC, 05-11-09

La semana pasada se conoció la actuación de la Audiencia Nacional, dirigida por el juez Baltasar Garzón, persiguiendo una presunta trama corrupta de la que formarían parte entre otras personas el ex conseller de Economía de la Generalitat Macià Alavedra, el ex secretario de la Presidencia de la Generalitat Lluís Prenafeta, el ex diputado socialista Luis Andrés García «Luigi» -hace tiempo separado del PSC-, el alcalde de Santa Coloma de Gramenet Bartomeu Muñoz y el Teniente de Alcalde de Urbanismo Manuel Dobarco. El viernes por la noche se conoció el auto judicial en el que se precisan los delitos presuntamente cometidos por cada uno de los imputados y las medidas cautelares adoptadas por el juez.

Apenas transcurridas dos horas de las primeras operaciones de registro ordenadas por el juez y de la detención de algunas de las personas presuntamente vinculadas a la trama, el PSC hizo pública una Declaración en la que, desde el más absoluto respeto a la presunción de inocencia y a las actuaciones judiciales, se anunciaban las medidas que la Comisión Ejecutiva del partido tomaría si la autoridad judicial dictaba medidas que afectaran a los cargos electos llamados a declarar. Así, este mismo lunes, la ejecutiva del PSC reunida de manera extraordinaria suspendía de forma preventiva de la militancia en el PSC a los cargos imputados y, conocida su voluntad de renunciar a sus cargos, facultaba a la secretaria de organización para dar instrucciones al Grupo municipal en Santa Coloma para proceder a cubrir las vacantes.

El PSC ha reaccionado con celeridad y con contundencia ante la gravedad de los hechos investigados por la Audiencia Nacional. Unos hechos que, de confirmarse, serían totalmente incompatibles con la pertenencia a nuestro partido y el ejercicio de responsabilidades públicas.

El PSC es un partido responsable. Un partido comprometido con el servicio público y con nuestros conciudadanos. Son ellos los que nos otorgan la legitimidad y es a ellos a quienes nos debemos. En nuestra actuación nos guía la vocación democrática de rendimiento de cuentas y de control del ejercicio del poder.

Para el PSC es un imperativo ético la tolerancia cero respecto de los casos de corrupción, sin olvidar la presunción de inocencia ni la reivindicación de la dignidad de la política, el reconocimiento a los miles de cargos públicos que honradamente desarrollan sus tareas, y la transparencia y eficacia de las instituciones.

 

Espíritu federal

PRESENTACIÓN DEL LIBRO “ESPÍRITU FEDERAL” DE PASQUAL MARAGALL (Ateneo Barcelonés, 4.11.09)

En primer lloc vull agrair l’editorial RBA per demanar-me que participés en la presentació d’aquest llibre.

Han de saber que la meva primera reacció quan m’ho van proposar va ser dir que no. I no ho deia per manca d’afecte a l’autor ni a l’editorial. I menys quan em van comentar quin era el contingut del llibre. La primera reacció va ser dir no perquè em veia incapaç d’afegir res a les reflexions del llibre, que ja coneixia perquè la majoria de les intervencions que conté les havia sentit el primer cop de ser pronunciades i, totes elles, les havia llegit després amb gran interès. Però, com els deia, no pensava que fos capaç d’afegir-hi res. Saber que també intervindrien en aquest acte Ferran Mascarell i Javier Pérez Royo, va esvair el meu temor perquè estava convençut, com així ha estat, que ells sí, hi afegirien valor.

Abans de seguir permetin-me una petita anècdota. Fa un parell d’anys, un editor amic em va demanar que escrigués un llibre. Jo, ben cofoi, li vaig dir de seguida que sí. I li vaig engegar: ja el tinc escrit! Podríem aplegar les meves intervencions parlamentàries, algun article i alguna conferència ja pronunciada. L’editor, bon editor i molt amable, em va dir: Miquel, els llibres que són reculls de conferències no funcionen.

Era, ara ho sé, un bon amic. Un llibre que recollís les meves conferències no hagués funcionat. El llibre que avui presentem, sí. Els diré més. És un llibre per llegir i per tenir. Per aprendre. Per entendre el que ha passat. I per saber què ha de passar. Hi ha un fil conductor rotund, clar. Ningú no dubta que el President Pujol ha tingut i té una idea de Catalunya. Després de llegir aquest llibre ningú no pot dubtar que el president Maragall ha tingut i té un projecte per Catalunya, per Espanya i per Europa.

Per tant i en segon lloc, gràcies novament a l’editorial, en aquesta ocasió per haver decidit publicar aquest llibre i per haver-ho fet en castellà. Qui vulgui saber què volíem, què volem i què voldrem, els catalanistes federals, ja sap on trobar-ho. Aquí. En aquest llibre.

Sóc dels que creu que en les presentacions d’un llibre, més que fer-ne un resum, el que cal és donar motius per llegir-lo. Convé que la gent el compri, el llegeixi, i com deia abans, el tingui, perquè hi pugui recórrer sempre que calgui.

L’autor, el president Maragall, en Pasqual, és un triomfador. Va guanyar la batalla de Barcelona, va acabar guanyant la batalla de l’alternança de les esquerres catalanistes i la batalla de l’Estatut. Certament aquesta és una batalla que encara continua. Però la iniciativa d’elaborar l’Estatut, la tenacitat per aprovar-lo, la paciència per negociar-lo i la valentia de defensar-lo són batalles guanyades pel president Maragall i els que d’una forma o altra, des de les files socialistes o des d’altres posicions polítiques l’hem acompanyat en el trajecte.

Crec que també el president Maragall, tot i que en algun moment del prefaci del llibre ell sembla dubtar d’això, ha guanyat també la batalla federal.

Permeteu-me que llegeixi un fragment de l’article “El diálogo con Cataluña” d’Andrés de Blas Guerrero, personalitat prou coneguda pels que ens interessem per l’encaix de Catalunya a Espanya i exponent d’unes posicions que, com comprovareu fàcilment, no són precisament les de Pasqual Maragall. L’article és de la setmana passada, del 28 d’octubre, i va sortir publicat a El País.

“Desde Cataluña se estaría ofreciendo otro modelo de “España plural” que formaría el núcleo del discurso catalanista a lo largo de los siglos XIX y XX y que todavía tendría significativos defensores en estos inicios del siglo XXI”. [Això, Pasqual, va per tu]

“Creo que los defensores de la nación y el Estado de España ajenos a la vida catalana tenemos que hacer un esfuerzo por superar algunas de nuestras justificadas reticencias a este otro modelo de España que se nos ofrece. A lo largo de nuestra vida contemporánea hemos conocido estrategias y tácticas para hacer más aceptable el proyecto nacionalista catalán. Hemos observado los esfuerzos de un catalanismo político por extender el discurso federalizante al conjunto de España. Y nunca hemos tenido la certeza de si se trataba de un avance hacia la “España plural” o de un movimiento que hiciese más fácil el objetivo maximalista del nacionalismo catalán”.

“El diálogo entre dos concepciones de España no se va a resolver con la imposición de una interpretación liberal española o de una visión “pluralista” por parte del catalanismo político. Sería necesario proceder a un compromiso que el grueso de los españoles creíamos haber alcanzado con la Constitución de 1978. Desde luego que el texto constitucional vigente es todo un desmentido de la supuesta inamovilidad en nuestras convicciones liberal-democráticas de signo hiperespañolista”.

En todo caso, si el diálogo debe ir más allá.. [sí, sí, he llegit bé]

“En todo caso, si el diálogo debe ir más allá, será cosa de ponernos a la labor. Pero lo que no pueden pretender nuestros interlocutores catalanistas es que el primer paso de este diálogo sea la aceptación lisa y llana de la totalidad de sus puntos de vista. Por supuesto que ellos tienen buenas razones a su favor, como nosotros las tenemos a favor de la defensa de la secular unidad nacional española. Ante unas posiciones encontradas de tal magnitud, solamente el diálogo paciente y reposado puede ser el tratamiento adecuado para el problema”.

Senyores i senyors, això ho dic jo: “el asunto no está zanjado”.

I que la batalla l’ha guanyat Pasqual Maragall, i no cap altra persona, queda demostrat, per exemple, si llegiu un llibre molt recent de Luis Fajardo Spínola editat per Civitas-Thomson Reuters, que es titula “¿Hacia otro modelo de Estado? Los socialistas y el Estado autonómico”. En aquest llibre, molt crític amb l’evolució de la política territorial dels darrers anys, s’explica com la tenacitat federal de Pasqual Maragall i el concepte d’Espanya plural abraçat de forma tímida per Zapatero han substituït la vella doctrina autonomista del socialisme espanyol.

Però la batalla federal, com la batalla per l’Estatut, no ha acabat. La meva tesi és que Maragall ha guanyat les dues batalles perquè va gosar plantejar-les i les ha guanyat fins avui en quant a resultats. Si a algú li’n faltaven proves em remeto a l’acord d’inversions públiques de l’Estat a Catalunya i al nou model de finançament autonòmic, impensables sense l’Estatut de Maragall.

Queden coses pendents, sens dubte.

Fins i tot hi ha avenços reversibles, sens dubte.

Però l’horitzó està fixat per Maragall, està escrit en aquest llibre.

Tres perles:

“No se trata solamente de que Cataluña sea una nación dentro del Estado español. Es que Cataluña tiene una visión propia de lo que es España. España es una nación de naciones y el Estado español, un Estado de carácter federal”.

“La propuesta de Cataluña se ha hecho con sentido de Estado y de España. Se ha hecho para seguir estando en España, para que decir España en Cataluña o Cataluña en España no provoque recelos ni aquí ni allá, y para poder tener sentimientos compartibles y compartidos”. [Tot això dit al Senat]

I això dit al Parlament: “El gran reto económico y político que tenemos: cambiar el marco en el que estamos. No solamente hablar de nosotros y ellos, no, no; es que nosotros somos ellos, también. Y en la medida en que lo somos, queremos cambiar un poco eso a lo que pertenecemos”.

Toma, castaña. Amb perdó.

La nació, les nacions d’en Pasqual són com la que descrivia Josep Pallach: “La nació no és per a nosaltres ni un fet diví, ni tan sols una dada indestructible de la natura humana. És un fet històric, social, sotmès a totes les sinuositats del fer i desfer dels homes”.

Ho he dit. Maragall és un guanyador. Va guanyar els Jocs, l’Estatut i també l’Alzheimer. Ja l’ha guanyat. Perquè li ha dit el nom a la cara. Primer li deia Eisenhower i ara Alzheimer. Li ha llençat el guant a la cara, amb la seva Fundació. I també ens repta als altres, a la seva família, als seus amics, als que ens considerem companys seus, a tots els ciutadans. Aquí em teniu, ens diu. Aquí la teniu, a aquesta malaltia. Jo la combatré, vosaltres la vencereu. Per això Maragall també ha guanyat aquesta batalla.

Ha guanyat perquè ha combatut i no ha defallit. Ha gosat dir a les coses pel seu nom. “A España la llamamos España, y al federalismo, federalismo”, diu. “España será federal o no será”. El combat i la victòria són seus. I ara, permeteu-me que us ho digui, i que ho digui davant seu, ara la feina és nostra. I el llistó, no cal dir, està ben alt.

Ha dibuixat el camí, l’ha descrit, hi ha posat els mots, i també anotacions al marge del mapa. Hi ha posat passió, tenacitat, somriure, paraula i fermesa.

Quin país aquest en que a la tenacitat se la titlla de tossuderia.

Quin país aquest en que l’audàcia se li diu maragallada.

Maragall ha guanyat perquè no s’ha resignat. Ha guanyat la batalla de les idees, i també el cor i l’afecte de moltes persones. Ha trencat motlles, s’ha anticipat, ha estat més sherpa que home de cordada. D’ell n’hem après quan coincidíem però també quan discrepàvem. I fe de Deú que hem discrepat.

També ha guanyat perquè de la teoria n’ha fet acció i de l’acció n’ha fet teoria. I també ha guanyat en haver recuperar part d’una història oblidada.

La història dels federals, la dels catalans federals i la dels castellans federals.

Aquí la teniu: “Contrariamente a lo que con frecuencia se afirma, los Reyes Católicos no hicieron la unidad española. No la hicieron ellos ni la ha hecho nadie, porque España no es ni ha sido nunca una, sino varia. La nación española, que por lo menos desde el Renacimiento existe como innegable realidad, ha sido en el pasado y sigue siendo en el presente un conjunto de pueblos”.

“La concepción nacional pluralista –una y varia a la vez– tiene, pues, en España hondas raíces que arrancan de su geografía, de sus primitovos pobladores y su desarrollo histórico, sin parangón con los de la vecina Francia, de la que tan terca como impropiamente nos hemos empeñado en copiar la idea nacional”.

“Entre el dogma de la España una y el que niega a España condición nacional, está la realidad viva de la nación española y de todos sus pueblos; y aunque hasta la fecha la idea de nación compuesta o de nación de naciones no había sido estudiada sistemáticamente ni expuesta como concepción teórica, su búsqueda en la historia conjunta de los pueblos hispanos nos descubre que desde hace mucho tiempo se estaba gestando en el espíritu de los españoles, donde a veces apunta espontáneamente”.

“Si España es una nación de naciones, la estructura del Estado a ella adecuado es naturalmente la federal, que permita y garantice el desarrollo de cada uno de sus pueblos dentro del conjunto, y el fortalecimiento de éste con el de sus diversas partes”.

Podria seguir llegint, però no cal. En Pasqual ja sap qui estic citant: Anselmo Carretero y Jiménez. Nascut a Segòvia, va viure molts anys a León, militant del PSOE, exiliat a Mèxic i, no cal dir, federalista.

Maragall és fill d’una història, de la que no solament no renega sinó que orgullosament reivindica. També amb això ens mostra un camí. No sempre fàcil, però un camí d’honor. La fidelitat als orígens. La voluntat d’arriscar, la duresa quan cal i la flexibilitat que convé. El jonc o el bambú. Canya i carícia, depèn.

Parlava en Pasqual de descentralitzar les institucions de l’Estat. I va veure en el seu mandat com s’instal·lava a Catalunya la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions.

Ai làs, no hem vist encara la reforma del Senat, imprescindible en el model federal maragallià. La veurem, la farem. Espanya la necessita, més encara que Catalunya.

Estem veient el creixement de l’euroregió. Els ponts amb els territoris de la mateixa parla, com se digui, com li diguin, de parla catalana.

Estem veient el futur d’una nova Espanya en xarxa, abandonant l’esquematisme radial (també en això inadequada còpia de França), quan comença a bellugar el corredor mediterrani i s’alçarà l’aeroport amb gestió de proximitat i també empresarial, com Maragall l’ha volguda sempre.

Lluny i superat el 50-25-25, però sense arribar encara al 40-30-30 i no solament per culpa de l’Estat, ja m’enteneu.

Això és Maragall, ambició amb avenços. Vista llarga i treball a peu d’obra.

¿Serem capaços de prosseguir el camí? Ells ens regala, amb aquest llibre, el full de ruta. A nosaltres ens toca ara l’esforç i l’encert. Moltes gràcies.

La fiesta de Rajoy

LA FIESTA DE RAJOY

ABC, 15.10.09

Decía el responsable de comunicación del PP, Esteban González Pons el viernes pasado, hablando del caso Gürtel, que la fiesta en Valencia se acababa aquel día a las 4 de la tarde. Espero que no piense dedicarse a la adivinación pues dotes proféticas desde luego no tiene. Ni la fiesta se circunscribe a Valencia ni se acaba con la destitución de Ricardo Costa. Las derivaciones del caso Gürtel han alcanzado tal dimensión y profundidad que mirar hacia otro lado es letal para Mariano Rajoy y para el PP.

Es ya evidente la absoluta falta de autoridad de la dirección del PP. Mariano Rajoy es hoy un líder totalmente desautorizado, con una creciente rebeldía de los barones territoriales, carente de reflejos y sin capacidad de reacción.

Que pretendan limitarse las responsabilidades políticas a Ricardo Costa y que éste haya permanecido hasta ayer en sus funciones de secretario general del PP de Valencia y portavoz en las Cortes Valencianas, muestra la nula autoridad de Rajoy en el seno de su partido. Prefiero pensar que Rajoy quería imponer disciplina y no ha podido hacerlo a su debido tiempo, porque sería mucho peor llegar a la conclusión de que Rajoy ha permitido hasta el último momento la impunidad política y ética de los que ampararon dentro del PP en Valencia, Madrid, Galicia y otras Comunidades las prácticas irregulares del caso Gürtel y a quienes las protagonizaban.

Sea como sea, quien quiere aparecer como una alternativa de gobierno, quien cada miércoles interpela al Presidente desde el primer partido de la oposición, ha de plantearse seriamente si, no teniendo autoridad alguna en su partido, puede aspirar legítimamente a dirigir el gobierno de España.

Hemos tenido recientemente otra muestra del mal que aqueja al PP, que pretendió siempre aparecer como el único partido nacional español, y es hoy un partido de banderías territoriales, como se ha demostrado también en la división de voto en el Congreso de los Diputados sobre el blindaje del cupo vasco.

Si nadie manda ya en el PP, ¿a quién podemos pedir ideas, propuestas, responsabilidades y esfuerzos? Con estos mimbres, Rajoy no puede articular una alternativa seria. Queda, eso sí, como el valedor de aquellos que, desde posiciones de derecha extrema, utilizan los actos del 12 de octubre para silbar al Presidente del Gobierno. Para este sector, Rajoy sí que es un referente, con ellos sí puede seguir la fiesta.

Pero propuestas de medidas para salir de la crisis, ninguna; arrimar el hombro para remar juntos y salir lo antes posible de ella, aún menos; en cambio, utilización de cuanto esté  a su alcance para erosionar al gobierno, toda. De esto último también hemos tenido un ejemplo con el secuestro del atunero vasco Alakrana.

Es de esperar que Rajoy abandone la fiesta, encuentre el rumbo y la autoridad perdida, ponga orden en su partido y lo ponga al servicio de las necesidades del país. Eso sí sería un motivo de alegría.

Entrevista en el diario Avui

ENTREVISTA A MIQUEL ICETA, viceprimer secretari del PSC

“Si el PSC fos aliè a la nació no tindria 1,6 milions de vots”

PARTIT NACIONAL · “La gent que ens vota, d’on surt? Són gent que està de pas? Extraterrestres que ens visiten?” GRUP PROPI · “La majoria de catalans voten partits que no tenen grup a Madrid” TRIPARTIT · “El president mai ha dit quin govern faria després de les eleccions”

VICENÇ RELATS

AVUI, 5 d’octubre del 2009

Encarant l’últim any de mandat del segon govern tripartit d’esquerres a Catalunya, el viceprimer secretari del PSC, Miquel Iceta, admet que la crisi econòmica actual no és propícia per als socialistes europeus, però sosté que calen més polítiques d’esquerres que mai.

El debat de política general va tenir un clima preelectoral, sense que govern i oposició pactessin ni una resolució.

Crec que no va ser un debat preelectoral. S’hi va parlar dels temes que interessen de veritat: moltíssim de crisi econòmica, de les polítiques socials que fa el govern i fins d’impostos. Per tant, hi va haver un debat molt centrat en els problemes del país. Corríem el risc que fos preelectoral, però no ho va ser. Tampoc és que altres anys s’acordessin gaires resolucions.

Com afronta el PSC l’últim any d’acció de govern? Què prioritzarà?

Prioritzarem la crisi, perquè encara estem en un procés de destrucció de treball i el govern ha de seguir amb les polítiques que està fent, dedicant molts esforços a acompanyar les empreses, famílies i persones amb dificultats. A més, hi haurà elements de desplegament de l’autogovern interessants i cal preveure que hi hagi la sentència del Constitucional. També tindrem -esperem que aviat- el canvi de model de gestió de l’aeroport, que serà un avenç concret d’autogovern que mai s’havia produït.

La necessitat dels partits de marcar perfil afectarà la cohesió del govern?

En principi no hauria de fer-ho, perquè els partits que donen suport al govern estan d’acord en un pla de govern -que es va revisar abans de l’estiu- i en les resolucions acordades al debat de política general. En el que s’ha de fer hi estem molt d’acord. Una altra cosa és que, en el moment de presentar l’oferta electoral o les seves perspectives de futur, partits amb qui no compartim el projecte polític marcaran diferències. Això no té per què dificultar en absolut l’acció de govern.

Puigcercós va parlar d’entrar en una nova etapa, basada en el dret a decidir, i va demanar al president Montilla que rectifiqués sobre les consultes sobiranistes, sense èxit.

Suposo que hi ha gent que ha quedat sorpresa perquè el tema de les consultes, que semblava que havia de marcar un abans i un després en la política catalana, no ha tingut cap reflex en les resolucions del debat. És obvi que ERC és un partit independentista que vol acumular forces en un determinat sentit i el PSC no ho és. Per tant, ningú es pot estranyar que el PSC s’estigui centrant en la defensa de l’Estatut i que no estigui avalant les consultes locals i que ERC sí.

Hi ha, però, alguns ajuntaments -com Roses o Sant Sadurní d’Anoia- on les consultes han rebut el suport del PSC…

A tots els ajuntaments on no se’n fan i s’hi ha produït la votació és perquè els socialistes hem dit que no. Però com que tenim a les llistes molts independents, n’hi ha que fan el que tenen per convenient. La política del partit és de defensar l’Estatut, i aquesta no és la via dels que volen provocar debats i consultes sobre la independència, que no és el nostre projecte.

Des de la direcció del partit posaran a ratlla els regidors proconsultes?

No. Nosaltres tenim confiança absoluta en els nostres regidors i ells tenen també el marge per fer el que els sembli convenient i més encara si són independents. Ara, la política del partit és la que és i ho saben. I si malgrat això volen continuar col·laborant amb nosaltres, estem encantats.

Del primer tripartit, Esquerra en va ser exclosa per l’oposició a l’Estatut. Si les consultes prenguessin gran transcendència, podrien acabar generant problemes d’aquest tipus?

No. Si no ho ha generat la primera, les que vinguin després no tindrien per què fer-ho. Nosaltres diem clarament que les entitats que vulguin fer consultes tenen el ple dret de fer-les, però els ajuntaments no poden fer-ho, perquè la llei no els ho permet. Per tant, si algú vol fer consultes d’aquestes, les fa i no passa res. Això és el que passa: que no passa res.

Puigcercós va proclamar al debat que “ERC ha cosit el PSC a la nació”. Com ho interpreta?

Hi estic força en contra, perquè el PSC sorgeix de la nació. Crec que en alguns sectors hi ha un pensament molt equivocat, de pensar que el PSC és una cosa aliena a la nació, cosa que és molt fàcil de desmentir. Perquè si fos aliè a la nació, com és que té 1,6 milions de vots a les eleccions generals? D’on surten? Són gent que està de pas? Extraterrestres que ens visiten? O és que són una majoria de catalans que voten PSC? El PSC és un partit nacional, catalanista, però no independentista. Nosaltres no creiem que la independència sigui un futur desitjable per a Catalunya. I, ara que ho diu, ¿ja han aclarit per què el PSC no té els mateixos vots a les catalanes que a les espanyoles, tal com vostè va fer notar al debat? Entre altres coses perquè vota molta menys gent. No sé què passaria si aconseguíssim que a les eleccions catalanes votés tanta gent com a les generals. Potser el resultat del PSC seria millor, o potser no. No ho sabem, perquè quan una persona s’absté precisament el que deixa clar és que no deixa clar per on es decantaria. Però el partit que més vots ha tingut mai a Catalunya som nosaltres. I això ha passat en totes les eleccions generals des del 1977. Tenim molts vots i, a més, són vots de gent que sap perfectament què hi anem a fer, a Madrid. Ens voten sabent que no tenim grup parlamentari, per exemple. Vam tenir -lo el 1977 i el 1979, però a partir del 1982 ja no. Per tant, probablement ja els sembla bé com treballem. A vegades, quan es parla dels 25 diputats del PSC, algú pot tenir la impressió que ens toquen a la rifa, i sorgeixen de la voluntat dels catalans, que decideixen que qui millor els representa en la política espanyola és el PSC.

Pel que diu, doncs, el grup parlamentari propi del PSC, que és una reivindicació recurrent d’algunes veus, ¿no té cap possibilitat tangible?

Al revés. Nosaltres sempre hem acordat que sigui l’executiva del partit qui en cada moment decideixi quina és la millor organització parlamentària pel PSC. Per tant, és una opció que està oberta, que lògicament s’ha de fer abans de l’inici de cada legislatura. En el moment que consideréssim que la nostra manera d’organitzar-nos no és la més adequada, ho plantejaríem. Altres partits consideren que l’hauríem de tenir i, en canvi, tenim molts més vots que ells. A vegades hi ha una construcció artificial del pensament dels catalans. Avui en dia, la majoria de catalans voten partits que no tenen grup parlamentari a Madrid. Per què deu ser? No ho sé, però és el fet. I davant dels fets, les opinions a cops s’estavellen.

Seria convenient fer canvis al govern per rellançar-ne l’acció?

Les facultats per introduir canvis al govern les té el president. Nosaltres creiem que el govern ho està fent molt bé i del president depèn si vol fer-ho. Per nosaltres no és necessari.

En un context de crisi econòmica, els socialistes baixen a Europa, com s’ha vist a Alemanya i Portugal, mentre els laboristes britànics tenen mal pronòstic. El PSC aguantarà la caiguda?

Els socialistes van guanyar ahir a Grècia i han revalidat majoria a Noruega, però és veritat que no és un moment d’avenç de les esquerres. El PSC ha estat 23 anys a l’oposició a Catalunya i, per tant, si algun partit està preparat per estar a l’oposició a Catalunya és el PSC. Amb tot, creiem que guanyarem les properes eleccions, perquè hem demostrat que el nostre projecte és molt millor que l’alternativa que es presenta. Aquests no són moments de creixement de l’esquerra, però som molts els que pensem que ara cal més esquerra que mai. La decisió la tenen els ciutadans.

El president Montilla ha avalat aquests dies un nou futur tripartit, però el conseller Castells diu que no és l’hora de parlar-ne. Quina és la seva aposta?

El president mai ha dit quin govern faria després de les eleccions, però sí que està molt orgullós de l’acord de govern que vam fer el 2003 i el 2006 , que ha donat un bon rendiment per al país i en pot seguir donant. És absurd abans d’unes eleccions dir quin acord de govern faràs, perquè no saps què votarà la gent ni quins són els programes dels partits i si serà possible lligar caps o no. A les eleccions de l’any que ve decidirem un govern i, sobretot, un president. I el que es decidirà és si el president seguirà sent José Montilla o ho serà Artur Mas.

¿Les relacions del PSC amb el PSOE són millors amb José Montilla de president que amb Pasqual Maragall?

El problema no és qui és el president. Les relacions han estat molt, molt tenses quan estàvem negociant el finançament. Potser ha estat el moment de més tensió entre el PSC i el PSOE de tota la història. Va ser especialment forta entre el novembre del 2008 i el juny del 2009, i el president en aquest cas era José Montilla. Avui tornem a tenir unes bones relacions.

Vostès havien criticat molt el govern de CiU per casos com els dels informes que ara s’han retret al tripartit. Quan s’és al govern s’abaixa la guàrdia?

No, al revés. Amb això també ha quedat demostrat el canvi que s’ha produït a Catalunya. En temps de CiU els informes s’ocultaven, en alguns casos es manipulaven i en d’altres no existien. Amb el govern d’Entesa els informes no es manipulen, existeixen i poden ser consultats pels diputats.

¿Entén que amb l’enrenou dels informes hi hagi gent que digui que en algunes pràctiques tots fan igual?

La gran diferència és que ningú veia els informes i alguns, quan la justícia els va demanar, no existien o van ser manipulats. Aquest govern ha fet un salt de gegant en transparència i potser encara ha de millorar amb la idoneïtat i imprescindibilitat dels informes i que realment es pagui per les coses allò que valen.

El cas Millet demostra que el conjunt d’administracions a vegades són molt poc rigoroses amb els fons públics?

No, això encara no s’ha demostrat i quan el jutge acabi la instrucció sumarial s’haurà de veure si s’aprecia o no. S’ha vist que és fàcil presentar uns números que quadren i que, en canvi, s’hagin produït delictes. Però tot l’afer s’aixeca per una investigació d’Hisenda i no per les subvencions. Pel que sabem avui, les administracions han obrat bé i hi ha hagut un excés de confiança amb una entitat que treballava per la música i la cultura catalana i que resulta que algú ha aprofitat el seu prestigi per derivar fons a interessos privats i altres.

Després de saber-se els diners donats per Millet a Colom i els acords de la Fundació Palau amb la Trias Fargas, tem altres ramificacions polítiques?

El jutge té tots els papers, instrueix el cas i ho sabrem al final, però hauríem de saber destriar molt bé el gra de la palla, responsabilitats i volums. És molt diferent que Millet doni mil euros a una fundació com l’Olof Palme -que és privada i no té res a veure amb el PSC- o que doni més de mig milió d’euros a la Fundació Trias Fargas, que és la fundació de CDC. No deixa de sorprendre que una fundació com la del Palau, que en teoria recollia diners per a la música i el Palau, es dediqués a finançar fundacions d’un partit. Això s’ha de dilucidar en seu judicial i no es pot convertir en una batalla entre partits.

Debate de política general en el Parlament

INTERVENCIÓN DE MIQUEL ICETA EN EL DEBATE SOBRE LA ORIENTACIÓN POLÍTICA GENERAL DEL GOBIERNO

(Palau del Parlament, 30 de Septiembre de 2009)

[traducción del original en lengua catalana]

Gracias, señor Presidente.

Señoras y señores Diputados, Molt Honorable President de la Generalitat.

Antes de comenzar con lo que será el grueso mi intervención, quería hacer dos comentarios sobre la intervención del señor Artur Mas, para hacer unas precisiones, no con afán de polémica –y seguro que se lo explicarán, porque normalmente no tengo el privilegio de que me escuche-, por alguna cuestión que me parece fundamental.

Porque resulta, señor president de la Generalitat, que le han dicho que los veinticinco Diputados del PSC no sirven a Cataluña. Ahora, no le han dicho quién les ha puesto allí; no nos han tocado en un sorteo. Los socialistas de Cataluña ganamos las elecciones generales desde el año 1977 (aplausos), nos conoce la gente perfectamente, sabe cómo somos, de dónde venimos, qué defendemos y qué proponemos. Y en el año 77, en el año 79, en el año 82, en el año 86, en el año 89, en el año 93, en el año 96, en el año 2000, en el año 2004 y en el año 2008, muchos catalanes –la última vez casi 1.600.000- decidieron que los representábamos mejor que otros. Todos con la misma legitimidad, sin duda, pero, por favor, no desmerezcan la opinión, la voluntad libre y democráticamente expresada por una mayoría de nuestro pueblo que, cuando llegan las elecciones generales que, por cierto, es cuando más ciudadanos de Cataluña se acercan a las urnas, confía de forma tan abrumadora en nosotros.

Segundo comentario. Hemos oído mucho sobre la necesidad de bajar los impuestos, nosotros creemos que en estos momentos es un lujo que no nos podemos permitir, ahora bien, si pudiésemos hacer todavía más para luchar contra el fraude fiscal y sobre todo para que algunos no se llevasen el dinero fuera, antes incluso de que se suban los impuestos, iría muy bien. Y también les diré, en esta propuesta que parece que el Gobierno de España formulará, se baja un 5 por ciento el impuesto de sociedades, que alguna influencia tendrá y puede tener una buena acogida en la sociedad catalana.

Pero lo que quería hacer no era esto, lo que pasa es que creo que había que hacer esta aclaración con estas dos notas previas, lo que quería, lo que me corresponde en nombre de mi Grupo, es mostrar nuestro apoyo a la intervención que el President hizo ayer.

Compartimos el diagnóstico de los problemas, retos y oportunidades de la sociedad catalana; compartimos el horizonte nacional que diseñó y valoramos muy positivamente la acción de gobierno que nos presentó ayer. Nuestro objetivo es claro, y creo que hablo en nombre de los tres grupos que damos apoyo al Gobierno en este caso, un país fuerte, una economía sólida y una sociedad de bienestar.

Queremos salir de la crisis con una economía más competitiva y sin que nadie quede excluido del progreso, ayudando a la sociedad catalana, a las empresas, a los trabajadores y a las familias a superar la crisis. Esto es lo que está haciendo el Gobierno y en este sentido los datos son indiscutibles.

Este año, entre el Estado y la Generalitat, se están haciendo en Cataluña inversiones en infraestructuras por valor de 12.500 millones de euros, el 5,5 por ciento de nuestro producto interior bruto, la inversión más alta en los últimos treinta años.

Un crecimiento espectacular debido en parte al acuerdo al que llegó el Gobierno de la Generalitat con el Gobierno de España para calcular los recursos derivados de la aplicación de la disposición adicional tercera del Estatuto, casi 35.000 millones de euros previstos en siete años.

La otra parte del esfuerzo la ha hecho el propio Gobierno de la Generalitat. En el año 2003 la Generalitat invertía 365 euros por persona, en el año 2008 se invirtieron 715 euros por persona.

Estas inversiones en infraestructuras harán posible la economía sólida y competitiva que perseguimos, y puedo entender que les duela, pero es que hasta hace muy poco no teníamos garantizada ni el agua, ni la luz, ni el suministro de agua de la región metropolitana, ni la calidad del suministro eléctrico.

Y, es cierto, teníamos que dar un gran salto en carreteras, autovías, aeropuertos, infraestructuras energéticas e hidráulicas, transporte ferroviario, metro, y hemos hecho la inversión que se necesitaba para tener un país de primera, y todavía nos quedan unos cuantos años de trabajo para conseguir este objetivo.

Pero el país son las personas, y el Gobierno ha perseguido también objetivos de justicia social, de reducción de las desigualdades, para ganar en cohesión, porque, en efecto, había que extender los sistemas de protección social construyendo la sociedad del bienestar a la que los catalanes y las catalanas tenemos derecho, con especial atención a los sectores que padecen más duramente la crisis.

Por este motivo quiero destacar el gran salto en materia de servicios sociales, con un presupuesto que ha aumentado el 117 por cierto entre el 2003 y el 2009, con ochenta y una mil personas que disfrutan de ayudas o derechos a los que no tenían derecho antes y con una mejora a la atención a sectores y colectivos con especiales necesidades a quienes quisiéramos que el Presidente hiciera alguna referencia adicional en la respuesta a nuestro Grupo.

También se ha hecho patente el compromiso del Gobierno con el mundo local, dedicándole unos recursos que han pasado de 371 millones de euros en el año 2003, a 1.038 millones de euros en el año 2009.

Pero la competitividad es también ganar la batalla del conocimiento y poner las bases de la economía del futuro, para ello había que mejorar nuestras universidades y la I+D+i empresarial, y también en este ámbito las cifras son muy elocuentes: el gasto por estudiante universitario ha pasado de 4.446 euros en el año 2003, a 8.701 euros en el año 2009. La evolución de los recursos dedicados a la I+D+i empresarial que han pasado de 9 millones de euros en el 2003, a 81 millones de euros en el 2008.

En referencia estricta a este año, el President mencionaba la culminación del despliegue de la Policía de Catalunya-Mossos d’Esquadra, el eje Vic-Olot, el túnel de Bracons, la Ciudad de la Justicia, la nueva terminal 1, la nueva Ley de Educación, el Hospital de Sant Pau, la primera fase del canal Segarra-Garrigues, la desalinizadora del Prat, el traspaso de Cercanías, con más de 4.000 millones de euros de inversión; las funciones y traspasos en materia de inmigración e inspección de trabajo, el Pacto nacional para la Investigación y la Innovación y el Pacto nacional para la Inmigración.

A este extraordinario balance le podríamos añadir antes de acabar la legislatura el inminente Pacto nacional para las Infraestructuras y la posición determinante de Cataluña en la gestión del aeropuerto de Barcelona. Repito estos datos porque explican por qué algunos no quieren entrar en el debate sobre la gestión del Gobierno, porque es inatacable. ¿Se puede desdibujar una gestión tan fuerte, tan brillante como esta, con algunos errores o algunas pequeñas deficiencias? Creo que no, yo creo que es perder el tiempo.

Como también es perder el tiempo, lo dicen todas las encuestas, intentar menospreciar el acuerdo de financiación; ayer habló de este tema el President y yo no me extenderé mucho, pero sí diré alguna cosa.

Es verdad que fue un acuerdo que llegó tarde, muy tarde, se hubiera tenido que producir antes del 9 de Agosto del 2008, llegó casi con un año de retraso, con una negociación llena de tensiones en la que se demostró que el President de la Generalitat, el Conseller de Economía, el Gobierno y los partidos que le dan apoyo poníamos por encima de todo el interés de Cataluña. Por cierto, a algunos se nos había negado siempre esto.

Curioso país este en que la presunción de patriotismo era para los “Millets”, mientras se negaba esta calidad a los socialistas catalanes y a muchos otros. Incluso se negaba la capacidad del President Montilla de defender adecuadamente el interés del país, y el tiempo lo ha desmentido de forma rotunda. Es hora de acabar con las falsas apariencias y las palabras vacías, por ello nosotros apreciamos los hechos del Presidente y su discurso ligado a la realidad y con los pies en el suelo.

El trabajo del Gobierno ha sido bueno y, repito, esto no quiere decir que no se haya podido producir algún error o deficiencia, pero el balance es positivo.

Y sin rehuir de las dificultades económicas que atravesamos, o, precisamente por ello, tenemos la obligación de dar buenas noticias cuando se producen, precisamente porque estamos al final de una crisis que están padeciendo muy gravemente ciudadanos y ciudadanas de Cataluña y a pesar de todo hay buenas razones para el optimismo y para la confianza. Y es por eso que la ciudadanía tiene derecho a saber cuántos recursos se movilizan desde el sector público para hacer frente a la crisis.

Y permítanme que utilice dos recortes de diarios bien expresivos, sólo enseñaré uno porque es el más bonito y lo tengo en color: “Cataluña es la autonomía que más recursos dedica a combatir la crisis”. Este podría ser el resumen de todo lo que ha hecho este Gobierno.

Da cifras, es una crónica de Andreu Farràs en El Periódico de Cataluña, del día 27 de Septiembre, que dice “9.200 millones de euros”, y dice, cosa que me ha parecido muy relevante, “el conjunto de comunidades autónomas dedica 29.826 millones de euros”. Así pues, Cataluña concentra el 31 por ciento del total. President, estamos legítimamente orgullosos.

El segundo es una crónica de Josep Corbella en La Vanguardia, que también les podría enseñar pero no es tan bonita, no hacen todas las páginas en color, “Cataluña lidera la participación de España en la investigación europea”. Nueve de los diecisiete científicos españoles seleccionados este año por el European Research Council (ERC), trabajan en instituciones catalanas. El resultado de la convocatoria del ERC muestra cómo la fuga de cerebros que habíamos padecido ha cambiado, España y especialmente Cataluña han comenzado a atraer investigadores líderes en sus áreas.

En el séptimo programa marco europeo de investigación –lo sabe muy bien el Conseller Huguet-, en el año 2008 Cataluña atrajo 103,3 millones de euros, el 32,5 por ciento del total que recibirá España. President, estamos legítimamente orgullosos.

Y, permítanme, el futuro de Cataluña depende mucho más de estas dos noticias que de los ríos de tinta dedicados a los “Millets”, “Montulls”, el espionaje de directivos de entidades deportivas, las manifestaciones preventivas o las consultas sin efecto práctico. Con noticias como éstas nos estamos jugando de verdad el futuro del país.

No queremos dejar de destacar un acuerdo tomado ayer por el Gobierno, un acuerdo, Consellera, que realmente a algunos incluso llega a emocionarnos: el reconocimiento de las familias monoparentales y que las equipara a los efectos de prestación por hijo a cargo con las familias numerosas. No sólo es un reconocimiento a la diversidad de modelos de familia, que eso sería suficiente para emocionar a algunos, sino que toca de lleno a la raíz de la pobreza y la exclusión de determinados sectores sociales. Y es eso lo que justifica la labor de este Gobierno, el autogobierno también, obviamente. Por eso, Consellera Capdevila, nos ha dado una gran alegría, y permítame, President, que felicite de forma expresa a un Conseller cuando quizás no lo haré a otros porque fue ayer fue, francamente, un gran día. La sensibilidad, el trabajo y el acierto que hay detrás de esta medida para nosotros ha iluminado de forma clarísima este debate.

Podríamos hablar del Plan de medidas de empleo juvenil, lo ha hecho el President y, por tanto, me lo ahorro y así no me faltará tiempo.

President, este es el camino para combatir la crisis y sus efectos, en este esfuerzo cuente con nuestro apoyo y nuestro compromiso. Nosotros le hemos dado confianza desde el primer día y, President Montilla, los hechos han permitido que usted se haya ganado la confianza de muchos más, y más que serán aún.

Queremos aprovechar esta intervención para pedirle algunas precisiones sobre el trabajo desarrollado por su Gobierno, y me centraré sólo en tres grandes ámbitos para permitir que los otros grupos de la mayoría puedan incidir también sobre aspectos relevantes de su gestión.

Conoce bien, President, nuestra preocupación por las políticas concretas dirigidas a pueblos y ciudades, dirigidas a mejorar el país, a reducir los desequilibrios territoriales, a promover una movilidad sostenible y a resolver los problemas y tensiones de todo orden que se producen en el ámbito urbano. Quisiéramos conocer cuál es el balance y las perspectivas de la acción de su Gobierno en este terreno.

En segundo lugar, Molt Honorable President, somos conscientes de la ingente labor hecha en el campo de la salud, tanto desde el punto de vista de las inversiones como de la atención sanitaria y la investigación biomédica, y también en este caso quisiéramos una mayor precisión de las actuaciones realizadas por su Gobierno en este ámbito.

Y en tercer lugar no queremos dejar de señalar nuestro legítimo orgullo por la aprobación de la Ley de Educación de Cataluña, fruto de un consenso largamente trabajado que, sinceramente, no tendría que ser esgrimido para mostrar discrepancias en un Gobierno, sino que es la gran oportunidad para mostrar el orgullo del país. Nosotros queremos saber, President, cuáles son las prioridades del Gobierno de Cataluña por lo que respecta al desarrollo de esta ley.

Señor President, en su intervención de ayer usted dedicó algunas reflexiones a nuestro horizonte nacional. Subscribimos palabra por palabra su planteamiento: Cataluña avanzará con el Estatuto que votaron los catalanes, si lo hace con unidad política, con rigor, con firmeza y con capacidad de llegar a acuerdos. Estos valores que configuran el estilo del país real, tienen que ser los mismos que articulen nuestra vida política, y esto pasa, en primer lugar, por respetar y fortalecer nuestras instituciones, comenzando por la Presidencia de la Generalitat.

¿Es razonable pensar en una respuesta unitaria ante cualquier reto de futuro de nuestro autogobierno sin el concurso activo de la Presidencia de la Generalitat? La Presidencia de la Generalitat ha demostrado a lo largo de su historia su capacidad de ser y convertirse en un referente sereno, solvente y sólido al servicio del país. El President Montilla lo ha demostrado también en el ejercicio de sus funciones. No es sensato pensar en escenarios difíciles en los que la Presidencia de la Generalitat no juegue el papel institucional que nuestras leyes le atribuyen y que la sociedad necesita y reclama. Es el tiempo de los presidentes, especialmente cuando las cosas se complican, se tuercen o van mal.

Seré más claro todavía, antes de que cada uno vaya por su lado, como pasa muy a menudo en cuestiones de país, primero hay que hacer propuestas y escuchar a la Presidencia de la Generalitat, después cada uno es libre de hacer lo que crea conveniente.

Lo digo, sí, pensando en la futura sentencia del Tribunal Constitucional, pero lo digo pensando también en otras cuestiones de país que se puedan suscitar. El liderazgo tiene que ser ejercido y tiene que ser reconocido. Dar apoyo en los temas centrales a la Presidencia de la Generalitat, cuando ésta lo pide desde su alta representación institucional, es servir a Cataluña.

De la sentencia hemos hablado quizás demasiado. Demasiado hablamos de algunas cosas que todavía no han sucedido, demasiada energía perdida, demasiada fuerza perdida por la boca y en efímeros teletipos, declaraciones y contradeclaraciones.

Revolviendo mi archivo descubro que hablé de la sentencia por primera vez en este Parlament con motivo del debate monográfico sobre el desarrollo estatutario, un debate prematuramente celebrado a finales de marzo de 2007.

He aquí lo que dije ya hace dos años y medio, y lo que, sin quitar ni añadir nada, repito hoy:

“Lo hemos dicho en muchas ocasiones, no vemos ningún sentido en situarnos en el peor de los escenarios, ni tan sólo sabemos cuándo habrá sentencia” –lo dije hace dos años y medio- “y es obvio que una sentencia que desvirtuara el incremento del autogobierno que se deriva del Estatuto sería muy perjudicial para nuestros intereses, un golpe muy fuerte que quizás llevaría a muchos a replantearse muchas cosas, y es verdad que las instituciones del Estado tienen que saber, que la sociedad española en su conjunto tiene que saber que detrás del Estatuto está la voluntad mayoritaria de los catalanes, que hay un deseo de entendimiento y de convivencia, hay una reclamación legítima y voluntad de compartir. Tienen que saber que un portazo al Estatuto sería gravísimo, que es muy grave decir que la demanda de más autogobierno que hace Cataluña no cabe en la Constitución”.

“El Estado de derecho, la legalidad y la política democrática nos dan instrumentos para recuperar los elementos que una eventual sentencia desfavorable nos pudiera hacer perder, porque aunque el Tribunal Constitucional no nos diera la razón, nosotros no perderíamos nuestras razones, pero sólo podemos hacerlas prevalecer desde el respeto a las instituciones y a la ley, no rompiendo la baraja, por responsabilidad, por convicción, por interés, porque no queremos una fractura entre catalanes y entre catalanes y el resto de españoles”. Aquí se acaba la autocita que, me dispensarán, pero creo que, como se puede repetir palabra por palabra y se hizo hace dos años y medio, pues ¡hombre! algún valor puede tener.

Para nosotros, Socialistas y Ciudadanos por el cambio, la apuesta por el Estatuto era y es estratégica. Creemos que la mejor manera de ampliar el autogobierno de Cataluña es desarrollar el Estatuto que votaron los catalanes en libre ejercicio de su derecho a decidir. Con nosotros, ni aventuras, ni sorpresas, ni inventos, ni pasos hacia atrás.

Desde el respeto hacia las personas, grupos y partidos que de forma muy legítima reclaman la independencia, y sorprendidos por la deriva radical de los que coprotagonizaron hasta hace bien poco la vía estatutaria que ahora parece que quieren abandonar, les tengo que decir que los socialistas catalanes no compartimos en absoluto los falsos atajos que persiguiendo la separación de España producirían una gran división entre los catalanes.

La nación catalana necesita, hoy más que nunca, unidad. A la nación catalana la debilitaría, hoy más que nunca, la división.

Nadie puede negar la ambición nacional del President Macià, el President que sin renunciar a nada aceptó el resultado de una negociación muy difícil. El Estatut que habían votado, primero los ayuntamientos catalanes, después los catalanes, y miles de catalanas que no teniendo derecho al voto firmaron su apoyo, porque quisieron manifestarlo así, no sólo fue interpretado en algún aspecto menor, sino profundamente modificado en el año 1932. Y Macià defendió el resultado de la negociación con un gran sentido patriótico. Fue Macià quien dijo: “Pensad, catalanes, que este Estatuto que nos llega, aunque no es el que reclamábamos, nos da facultades para la creación de nuestro gobierno autónomo, y estas facultades podrán ser todavía ampliadas legalmente a medida que lo vayan exigiendo nuestras necesidades. Ya habéis visto las luchas que ha provocado, las dificultades que ha tenido que vencer”. Ampliadas legalmente, dice Macià. Demasiadas veces nos ponemos en la boca los nombres de nuestros referentes históricos, pero no estoy seguro de que siempre aprendamos de sus enseñanzas.

Probablemente entonces, como ahora, exige más coraje aceptar el acuerdo posible que refugiarse en aspiraciones lejanas. Pero Macià eligió bien y no era una elección fácil. Algunos dudaron entonces de su patriotismo. Incluso hubo quien le llamó traidor. A veces el coraje es el pacto. Y cuando el pacto conviene a Cataluña, entonces el coraje es defenderlo, como sucedió con el acuerdo de financiación suscrito en el mes de julio.

Siempre he pensado que la obligación de los responsables políticos es señalar los caminos del progreso posible y concreto, sin renuncia a ningún ideal, pero no tenemos derecho a llevar al país a callejones sin salida. Y algunos callejones sin salida ha visto nuestra historia y este mismo Parlament.

Somos conscientes de que aún nos quedan por vencer muchas dificultades.

He hablado, y creo que sin exageración, de la animadversión del Partido Popular hacia la ampliación de nuestro autogobierno. Muy recientemente hemos tenido una nueva prueba, al leer el proyecto de nuevo Estatuto de Autonomía de Extremadura, en el que nuevamente se constata el apoyo del PP a preceptos inspirados en artículos de nuestro Estatuto que, estos sí, han sido recurridos por el propio Partido Popular ante el Tribunal Constitucional.

El Gobierno de la Comunidad de Madrid, como si no tuviese bastante con el recurso del PP contra el Estatut, ha recurrido ante el Tribunal Supremo nuestras primeras competencias en materia de permisos de trabajo para los trabajadores extranjeros. En fin, también saldremos de ésta. Pero lo que sí espero es que dentro de un año, cuando venga la campaña catalana, el Partido Popular no hará las proclamas de siempre exigiendo más control de la inmigración. Espero que al menos no sean hipócritas, ya que no quieren que la Generalitat tenga ningún tipo de competencia en esta materia.

En la defensa de su autogobierno, a Cataluña le conviene más unidad. Incluso querríamos al PP en ella, si fuese posible. Precisamente ahora, cuando nuestra sociedad se hace más plural y compleja, es cuando el catalanismo tiene que ser factor de unión y no de división. No será la división que algunos quieren entre separatistas y unionistas la que nos hará avanzar. Aún nos queda mucho por hacer para conseguir que muchos ciudadanos de Cataluña se identifiquen suficientemente con el país, la lengua y la cultura catalanas como para apretar el acelerador hacia la nada. A los trenes que no se paran en ninguna estación no suben más viajeros.

Jordi Font nos lo recordaba recientemente en un artículo publicado en el Avui. Decía Jordi Font, dirigente del PSC y activista cultural, “En palabras de Renan: ‘La nación es el plebiscito cotidiano de la ciudadanía’; la nación que olvida y que deja de proteger, actualizar y hacer crecer este consenso básico es una nación que lleva camino de extinguirse. Por ello, lo peor que le podría pasar a Cataluña es la radicalización de minorías contrapuestas, la polarización de la sociedad y el consiguiente riesgo de fractura social. También por esto la cohesión social es un objetivo nacional fundamental y es hoy prioritaria la acción para superar la crisis económica y las políticas sociales destinadas a compensar sus efectos sobre los más débiles”. Aquí acaba la cita.

President, puede contar con nosotros para dar apoyo a la Presidencia y al Gobierno para defender el Estatut, para desarrollarlo en plenitud, para hacer que sea siempre respetado el potencial de autogobierno que los catalanes votaron; para conseguir la mayor cohesión cívica, social y cultural en nuestro país; para defender nuestra lengua propia, desde el respeto a las demás lenguas y a los que las utilizan habitualmente; para hacer crecer la estima del país y la autoestima de las personas; para acercarnos cada día más al ideal fundacional del catalanismo de promover una sociedad libre y segura, próspera y justa, educada y culta, emprendedora y solidaria, una sociedad avanzada. Es este catalanismo exigente y eficaz el que hará avanzar Cataluña.

Y permítanme un pequeño paréntesis aprovechando que el señor Mas ha vuelto, porque él decía, y lo decía, creo, sinceramente afectado, “quizás hoy se ha perdido una oportunidad”. Yo creo que la gran oportunidad para demostrar hasta qué punto todos estamos dispuestos a compartir diagnósticos y medidas para salir de la crisis, la tendremos con el debate de presupuestos al que estamos emplazados de aquí a bien poco. Por tanto, afortunadamente, Cataluña ofrece siempre nuevas oportunidades para demostrar nuestra lealtad, nuestra fidelidad a este catalanismo exigente y eficaz.

Un catalanismo exigente con nosotros mismos y con los demás, un catalanismo eficaz porque reivindica y obtiene réditos.

Cataluña, contra lo que algunos apuntan, no es un país amante de las derrotas, es un país que quiere y necesita victorias. Ya ha obtenido algunas y son muchas más las que tienen que llegar. Los que quieran construir proyectos a partir del pesimismo hipocondríaco o sencillamente interesado, no nos convienen. Son un lastre para la Cataluña optimista que quiere ser rica y plena.

Lo que hace falta es trabajar y acertar, como lo está haciendo su Gobierno, señor President, que en tres años ha hecho todo este trabajo que hoy nosotros desde esta tribuna le reconocemos.

Muchas gracias, señor Presidente, señoras y señores Diputados.

(Aplausos)

Entrevista con Joan Tapia

L’ENTREVISTA AMB EL VICEPRIMER SECRETARI I PORTAVEU DEL PSC

“Si el PSC deixa ZP, donem la Moncloa al PP”

JOAN TAPIA

EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, 29.09.09

–Maria Badia i Obiols, al contrari que el PSOE, no van votar Barroso al Parlament Europeu. ¿Es pot repetir això a Madrid?

–Per poder, sí que es pot. La decisió del vot dels diputats del PSC és de la nostra executiva. Si hi ha un desacord seriós… Però no ho desitgem.

–¿Els agrada obeir?

–Al contrari. El PSC vol arrossegar el PSOE. L’única manera d’aconseguir coses per a Catalunya és convencent el PSOE. Podem votar diferent, però no és la nostra voluntat.

–Contundent.
–Clar i català: si a Zapatero li falla el PSC, regalem la Moncloa a Rajoy. No és això el que volen els catalans. Almenys els que van votar PSC.

–Castells diu que no és moment d’apujar impostos.

–És una discussió legítima que es dóna en altres països. Però votarem la revisió fiscal del Govern, perquè serà responsable i progressista.

–Catalunya se’n va anar de vacances contenta pel finançament, però a l’agost es va debatre una manifestació preventiva per la sentència de l’Estatut.

–Els debats d’estiu són d’estiu. I hi ha inquietud per la sentència. Però el millor és el que fa el president Montilla: opinar poc i actuar d’acord amb l’Estatut vigent. No regalar-los ni el dubte.

–¿I quan arribi la sentència?

–Primer, s’haurà de llegir. Segon, no actuar per interès partidari. Tercer, saber que Catalunya és forta unida.

–La identitat continua centrant el debat.

–El polític i el periodístic, però no és el que més preocupa el ciutadà. Hi va haver un moment en què el burro català era un tòtem. Avui no els veig. Igual les matrícules de cotxes que alguns diaris van regalar. I veig menys senyeres de les que voldria veure l’Onze de Setembre.

–¿Catalunya no interessa?

–Interessa i apassiona, però la gent té més preocupacions. ¿Per què només un debat? S’ha d’analitzar per què en les eleccions catalanes vota menys gent que en les eleccions legislatives.

–El 94% d’independentistes a Arenys.

–Siguem seriosos. Va votar el 41% del cens, segons els organitzadors; menys que en el referèndum de l’Estatut. Està pendent la sentència de l’Estatut, i el més intel·ligent no és fer consultes.

–Onze de Setembre. ¿A Catalunya agrada celebrar derrotes, com la del 1714?

–Ens agrada guanyar. Només cal veure el que ha passat amb el Barça. Hem guanyat batalles importants: l’Estatut, les inversions de l’Estat, el finançament. Els catalans volen feina, poc soroll i guanyar.

–Sona una mica pujolista.

–És que Jordi Pujol guanyava perquè connectava. El PSC vol guanyar la confiança del centre sociològic que Mas i Madí abandonen.

–¡Home!
–Ahir vaig llegir una entrevista amb David Madí. I l’home de confiança de Mas deia que Convergència portaria la independència.

–Al centre sociològic no li agrada que apugin els impostos.

–Ni a ningú. Però no es poden tenir serveis suecs amb impostos de Malta. A més, no es rebutja tant el fet de pagar impostos com el fet que sempre els paguin els mateixos.

–La festa de la Rosa escridassada per la mani de Nissan i Roca.
–¿I on han d’anar? Quan la gent té un problema, va al Govern, i el PSC governa. És així. I Corbacho els va atendre.

–Els dos ministres estan per la seva feina. ¿Tenen vacances de PSC?
–Estan als seus departaments, amb assumptes rellevants: ocupació, Afganistan, Kosovo… Però treballen per al PSC.

–No es veu.

–Van ajudar en la dura batalla del finançament. I jo vaig veure Carme Chacón amb Cuní, dilluns passat, dia 7, parlant d’Arenys.

–Zapatero afronta la pitjor crisi des del 1929, un PP radicalitzat, no té majoria…

–Sí, però la protecció social d’avui fa que aquesta crisi sigui menys dura, almenys fins ara. El PP està en la crispació i no tenim majoria. Però negociem, i el pressupost sortirà.

–I el president es baralla amb el primer grup mediàtic, de centreesquerra. No sembla hàbil.

–Ja fa 20 anys, Felipe va posar fi al monopoli de la televisió pública. Ara s’ha d’implantar la TDT, fins i tot la de pagament.

–¿I això exigeix anar contra Prisa?

–Zapatero va recollir un PSOE a la deriva i ha guanyat dues eleccions. Coincideixo amb la seva política de fons: l’Iraq, ampliació de drets, avortament, Europa… M’agrada El País, però, entre Zapatero i Cebrián, no tinc dubtes.

Entrevista en El Singular Digital

Entrevista a Miquel Iceta, viceprimer secretari i portaveu del PSC

“Els catalans no sempre decidim allò que més ens convé, però sempre decidim”

MARIA COLL / RAFAEL DE RIBOT

EL SINGULAR DIGITAL, 29.09.09

Quins seran els eixos de la intervenció del president Montilla en el debat de política general que comença avui?

El president explicarà la gestió d’aquest any, l’acord de finançament, què està fent el govern per combatre la crisi i farà una mica de perspectiva respecte el darrer any de legislatura.

És el darrer debat de la legislatura. Hi haurà balanç dels darrers anys?

En la meva intervenció sí. Però si només ens centrem en els aspectes més rellevants d’aquest curs ja tenim: el finançament, les Rodalies, en perspectives la gestió dels aeroports, el traspàs de la inspecció de treball…

I quines seran les noves propostes de cara el nou curs?

Crisi i crisi. En un 80% el tema central ha de ser l’economia perquè això és el que preocupa la gent. En un moment de destrucció d’ocupació hem de parlar d’economia, de les polítiques socials que s’estan fent per evitar l’impacte de la crisi i de les pròpies perspectives de l’economia catalana. Amb realisme, però també esperança.

Les receptes per sortir de la crisi seguiran la línia del conseller Castells?

Aquí no es pujaran els impostos perquè els nostres marges són petits. A més, a Catalunya hem fet coses que altres no han fet: el debat sobre el cèntim sanitari, la reforma de l’impost de successions… En aquest tema no podem enganyar a la gent. Si volem serveis de primera, política social, inversions i ajudes a les empreses, necessitem diners i aquests surten dels impostos. Nosaltres no pujarem els impostos, però ens hauríem de preguntar si ens podem permetre jugar amb una fiscalitat a la baixa. Cal recordar que la fiscalitat espanyola és la sisena més baixa de la Unió Europea.

Quan va començar la crisi deien que Catalunya estava més ben preparada per superar-la, però ara tenim els índexs econòmics més baixos.

Catalunya sortirà una mica abans de la crisi que altres zones, perquè aquí el pes immobiliari no és tan gran com en altres comunitats. D’aquesta crisi en podem aprendre diverses lliçons presents en les nostres refranys: “no estirar més el braç que la màniga”, “qui matina fa farina”… és a dir, sense esforç no es produeix i sense remunerar l’excel·lència i la competència no es va enlloc. Són lliçons que no hauríem d’haver oblidat.

L’oposició demana austeritat al govern. Segons el conseller Castells es podia haver prescindit d’un 16% dels informes.

Cal subratllar que per primera vegada sabem quins informes hi ha i es fan. L’oposició, que ara demana tanta transparència, quan estava en el govern deia que feia informes però no els ensenyava als diputats de l’oposició. Per tant, hem fet un pas endavant de gegant. Quan va començar aquest debat es parlava d’uns informes escandalosos i ara aquests són precisament els més justificats de preu i millor atribuïts als experts que els han fet. Hi ha debats molt lluents, però que acaben sent la xocolata del lloro. Les possibilitats de reducció de les despeses de la Generalitat són molt baixes. És evident que en un moment de crisi cal austeritat, per això els diputats ens hem congelat el sou, però aquests gestos no solucionen gran cosa.

L’any que ve també ho faran?

Em temo que sí. L’administració, encara que econòmicament és poc, ha de tenir un paper de lideratge, d’exemple i de cert rigor, ha de marca una tendència.

Els preocupa que els sindicats parlin d’una tardor especialment “calenta”?

És normal. Hi ha empreses en perill de tancament o ERO importants, hi ha empreses que volen aprofitar la crisi per fer polítiques de contenció salarial… els sindicats han de fer la seva feina i en aquest context és previsible que la conflictivitat sigui més alta que en altres anys. Però això no ens preocupa, ens preocupa la crisi.

Zapatero ha reconegut certa improvisació en les polítiques anticrisi.
L’economia com a ciència ha estat eficaç per explicar el passat però no per fer prediccions. Tots els govern van bastant a les palpentes.

Hi ha qui diu que la sortida de Pedro Solbes i Jordi Sevilla just abans de votar els pressupostos demostra el descontentament dels ortodoxos del PSOE amb la política econòmica del president.

Són els mateixos que quan Solbes era vicepresident econòmic deien que era un home esgotat per gestionar la crisi.

Quan preveuen certa recuperació?

La recuperació arribarà, però el dubte és quan. Primer arriba la recuperació però es tarda més en veure els seus efectes. L’any vinent podem entrar en un lleuger creixement de l’economia, però potser encara no es produirà un creixement de l’ocupació. El 2010 hi haurà recuperació, però no sé si la gent la percebrà com a tal.

Els preocupa que els resti vots?

Segur i és bo que sigui així. La política també es basa en els estímuls que un té. Si els ciutadans perceben que els governants no se’n surten és lògic que els sancionin. Això vol dir que un govern amb una crisi econòmica no resolta perdi les eleccions? No. Potser creuen que l’alternativa seria pitjor. La crisi és un factor que els ciutadans tenen en compte en el moment d’emetre el vot, però no és una sentència de mort.

La presidenta del TC ha posat una data a la sentència. Hi ha preocupació respecte el posicionament de la resta de grups i dels socis de govern?

Només em preocupa que fem el ridícul. Tinc un malson: la sentència surt a les cinc de la tarda, a les cinc i deu ja hi ha desenes d’opinions diferents sobre què s’ha de fer i l’endemà hi ha una batalla entre tots els partits. Aquest és el risc. Crec que la sentència consagrarà la constitucionalitat de l’estatut, però l’únic que em fa por és que en comptes de fer un exercici de rigor i anàlisis compartit, repetim l’espectacle d’aquest estiu respecte la manifestació preventiva.

Es podria fer un pacte de silenci?

No. Diuen que la sentència tindrà nou-cents folis, doncs només demano que esperin a parlar el temps necessari que cal per llegir-la. Si volem una resposta unitària no podem fer una cursa sobre qui fa la primera proposta. A Catalunya hi ha molta gent que defensa el dret a decidir, doncs els catalans vam decidir que volíem aquest Estatut. Com més unitària fem la defensa d’aquest Estatut millor servei farem als catalans.

Puigcercós ha assegurat que si la sentència és negativa voldrà dir que l’estat ja no pot oferir res més a Catalunya. Això és un atzucac pel tripartit?

Quan un independentista diu ara que Espanya no té remei sempre m’estranya perquè això ja ho sabia abans de la sentència i abans de l’Estatut. La qüestió és saber què hem de fer políticament després de la sentència i en aquest sentit hem de reconèixer que el marge no és tan gran. Els catalans van votar un Estatut on hi havia un grau d’autogovern i des de la política hem de garantir que aquest sigui respectat. Però em pregunto, per què estem opinant tant de temps sobre una cosa que encara no coneixem? La política no pot ser com els diagnòstics del doctor House: no podem fer desenes de teories abans d’una sentència. I per què donem per fet que serà negativa?

Quin anàlisi polític fa el PSC de la consulta d’Arenys de Munt?

Si fos un partit independentista i hagués estat al marge d’això em preocuparia, però el PSC no és un partit independentista. Nosaltres diem que s’ha de distingir una consulta organitzada per una institució privada d’una consulta feta per una administració, tenen característiques i efectes diferents. Les entitats tenen el dret a fer consultes, però en un moment que esperem una sentència sobre un Estatut – que aquest sí sabem que respon a la voluntat dels catalans- preguntar sobre la independència no és la millor manera de donar raons per les quals l’Estatut no s’ha de tocar.

Per tant, Arenys fa que els jutges del TC vegin amb més antipatia l’Estatut?

No. Dic que si un té un objectiu no és sensat que abans d’haver-lo assolit se’n plantegi un altre. No podem demanar un permís d’obres i al mateix temps buscar un altre pis. Que la gent que mai ha cregut en aquest Estatut busqui altres vies és lògic, però no ho és que partits com Convergència, que es van comprometre fins a les celles amb aquest estatut, ho facin. Això políticament és xocant.

També és xocant que ERC estigui animant les consultes i al mateix temps formi part del govern.

ERC per defensar la seva independència política va sortir d’un govern. ERC considera que Espanya no es reformable i van estar disposats demostrar-ho participant en el procés de reforma. Ara diuen que el temps els ha donat la raó. Entenc que hi hagi independentistes que vulguin una sentència negativa perquè això els dóna la raó, però no entenc a Convergència.

Comença un any prelectoral. Dos partits de la coalició tenen candidats que no formen part del govern, això pot dificultar el dia a dia?

En principi no perquè vam actualitzar el pacte d’Entesa i vam marcar el darrer any de legislatura.

Precisament un d’aquests candidats, Joan Puigcercós, ja ha posat sobre la taula les condicions mínimes per formar un tercer tripartit. Un és el dret a decidir.

Els catalans decidim tota l’estona. Catalunya no decideix quan vota en unes eleccions? No decideix quan vota l’ Estatut? Potser no sempre decidim allò que més ens convé, però sempre decidim. En tot cas, els partits van a unes eleccions amb un programa i ja hi haurà temps per parlar de possibles acords.

El Parlament sembla que tendeix a fragmentar-se. És positiu o negatiu pel PSC?

Operarem segons el mandat dels ciutadans. Els partits, quan apareix nova competència, ens sentim incòmodes, però és la voluntat dels ciutadans. Encara no tinc tan clar que el Parlament tingui més partits, de fet encara no sé quines opcions estaran a les paperetes.

Però la política de pactes formarà pactes de la campanya i s’hauran de donar pistes.

Les coalicions seran un debat, però el gran debat serà si el futur president és José Montilla o Artur Mas. Els pactes s’hauran de fer després.

I haurà nova llei electoral?

Objectivament és molt difícil que arribem a un consens sobre una llei, però sí podríem arribar a un acord sobre com organitzar l’administració electoral de Catalunya. Amb aquesta llei per primera vegada els recursos electorals de les eleccions catalanes no s’haurien de veure la junta electoral central, sinó a la futura sindicatura electoral catalana. Per tant, nosaltres proposarem fer la Llei de l’administració electoral de Catalunya. Això, si els partits ens hi posem, seria un avenç significatiu.

Per tant, no hi haurà llei electoral.

L’actual sistema electoral català, si a algú beneficia, és a Convergència. Per aprovar la nova llei es necessiten dos terços. Un partit que se sent beneficiat per aquest llei quin motiu tindria per canviar-la mesos abans de les eleccions? Siguem sincers. Nosaltres farem el que sigui perquè hi hagi llei, però tenim clares les dificultats.

Prioritats legislatives pel proper any?

La llei del cinema, la llei de consultes… però la nostra prioritat és la crisi i el darrer any d’una legislatura no és el moment de fer lleis. Hi ha la voluntat de fer l’organització territorial, però sincerament crec que a un any de les eleccions no s’acabarà encara que potser s’avançarà alguna peça. El darrer any de legislatura tot és més complicat perquè l’estímul sempre és menor i quan s’apropen unes eleccions les distàncies entre els partits augmenten.

La sensatez y centralidad del PSC

La sensatez y centralidad del PSC

ABC, 24.09.09

No está de más recordar que algunos de los debates que monopolizan la política catalana no se producirían si el Partido Popular no hubiera recurrido el Estatuto. A nadie puede sorprender, por ello, que pida una vez más a Mariano Rajoy -que tan interesado parece en mejorar la imagen del PP en Cataluña- que retire el recurso contra una ley acordada entre el Parlament de Catalunya y las Cortes Generales, aprobada por éstas y finalmente refrendada por el pueblo catalán.

La manifiesta hostilidad del PP a la ampliación del autogobierno de Cataluña, que se ha demostrado nuevamente con el recurso presentado por el Gobierno de Esperanza Aguirre ante el Tribunal Supremo para anular la transferencia de la competencia a la Generalitat sobre la expedición de los permisos de trabajo a los trabajadores extranjeros, no parece ser óbice para los planes de colaboración presente y futura entre Artur Mas y Rajoy. Planes que, por cierto, en nada moderan la deriva radical de CiU.

Todo ello no contribuye a la claridad en la política catalana, que parece lugar abonado para la improvisación, los falsos debates, la gesticulación permanente, el tacticismo y un eterno volver a empezar. Lo hemos visto recientemente en torno a la consulta celebrada en Arenys de Munt sobre la independencia de Cataluña. Algunos opinadores consideran que incluso la posición del PSC ha sido ambigua. Creo sinceramente que no es así ¿Cuál ha sido la posición del PSC?

Primero: acatamiento de las leyes por las administraciones. Segundo: las entidades pueden consultar a sus miembros o a la población en general sobre los temas que quieran. Tercero: es importante distinguir entre unas y otras consultas porque tienen características y efectos diferentes. Cuarto: nosotros no estamos a favor de la independencia de Cataluña; somos catalanistas y federalistas. Quinto: la mayoría de los catalanes se pronunciaron a favor del Estatuto del 2006 y, por lo tanto, los que defienden el derecho a decidir tendrían que respetar aquello que los catalanes ya decidieron, especialmente en un momento en que el Tribunal Constitucional todavía no se ha pronunciado sobre los recursos presentados contra el Estatuto. Sexto: es lógico que entidades, plataformas y partidos independentistas -que por coherencia no apoyaron el Estatuto- promuevan consultas. Séptimo: constatamos la deriva radical de CiU que, habiendo apoyado el Estatuto, es partidaria de estas consultas y cuyo líder, Artur Mas, ha dicho que votaría sí a la independencia de Cataluña y que promovería una ley de consultas catalana que desconociese lo que la Constitución establece.

En este contexto el PSC es, más que nunca, el garante de lo que en Cataluña llamamos «seny». Siguiendo la senda trazada por el President Montilla, el PSC no va a olvidar las prioridades de los catalanes y su sentir mayoritario. Nuestra prioridad es hoy la crisis económica. Y a eso nos vamos a dedicar. Con todas nuestras fuerzas. Porque, para el PSC, no es hora ni de aventuras, ni de sorpresas, ni inventos ni pasos atrás.

Entrevista en El Temps

“Hi ha qui sembla que hagi descobert ara l’existència del Tribunal Constitucional”

ENRIC RIMBAU

EL TEMPS, 8.11.09

—Si finalment el Constitucional retallés l’Estatut, gairebé tothom a Catalunya parla de resposta unitària. És factible aquesta unitat? I si ho és, al voltant de quin concepte s’ha d’articular?

—Ha de ser possible. Ara, cal que passin coses que sovint lamentablement no passen. Primer, que quan hi hagi la sentència, ens la llegim serenament, ens reunim, parlem i decidim què fem i si és possible donar-hi una resposta comuna. I com ha de ser? És molt clar. Els catalans vam votar un estatut que marca un sostre d’autogovern i això s’ha de respectar. Per tant, si la sentència altera això, caldrà cercar unes altres maneres d’aconseguir-ho. Les institucions no poden cridar a la insubmissió, però al mateix temps han de fer política, en el sentit de fer complir la voluntat d’autogovern que es va expressar amb el vot favorable a l’Estatut.

—Compartiu la idea que es pot produir un xoc de legitimitats entre allò que va votar la ciutadania i el Tribunal Constitucional?

—A veure, el TC no es va crear ahir. En canvi, aquest estiu ha semblat que hi havia qui descobria ara l’existència del TC. Forma part de les regles del joc, que són conegudes. Potser hi ha qui no les coneix, però els polítics tenim l’obligació de conèixer-les. Per tant, allò que el tribunal et pot fer és el seu paper institucional. I a nosaltres ens toca, des de la política, fer que es respecti la voluntat dels ciutadans. I si no és d’una manera haurà de ser d’una altra. Aquesta cerca d’alternatives és la feina del polític.

—I com és aquesta altra manera?

—És que no en volem parlar fins que no ens diguin que l’Estatut és inconstitucional. Jo encara no he llegit res que em faci dir que he de recuperar res que hagi perdut. Fins ara l’Estatut és constitucional del tot. Per què he de fer el joc a uns altres? Si algú pensa el contrari ho haurà de demostrar. I si el tribunal ho considera, ho haurà d’argumentar. Fins que no passi, no entrarem en el joc de les especulacions, perquè caiem en aquest tic de la política catalana, de fer molta gesticulació i de perdre el foc per la boca. No hem de donar batalles, les hem de guanyar, com creiem que hem fet amb el finançament.

—Però des d’Espanya, el PP i el PSOE hi han entrat de ple, en aquest joc.

—És clar, però és que hi ha gent a qui li pot interessar aquest debat. Hi ha a qui li interessa donar per fet que això serà molt dolent. I així, quan arribi la reacció, podrà dir que és menor. És que no hi hem d’entrar, en aquest joc. També és veritat que és força hipòcrita la posició dels qui diuen: “No es pot pressionar el tribunal.” Home, el tribunal és pressionat per tothom. Fins al punt que no s’ha pogut renovar, s’ha revocat un magistrat, que amb totes les filtracions als diaris ja es podria configurar una sentència… Per tant, tampoc no ens podem exclamar si una entitat, un partit o qui sigui diu al tribunal què ha de fer. Si de tres anys ençà tothom ho fa! Ara, nosaltres no serem els qui entrarem en el joc de donar per fet que l’Estatut no és constitucional. És un error, però sobretot, és fals. Si no, no l’hauríem votat. I sobretot, no l’haurien votat les Corts Generals.

—Ara comença el nou curs polític i el darrer de la legislatura. Quins elements clau preveieu?

—El tema més important serà la crisi i els seus efectes. Com, des de les administracions, s’acompanya la gent que la pateix més directament i com ajudem les empreses que lluiten per sobreviure. Per tant, serà un component fortament econòmic i social. Ara, també s’aprovaran unes quantes lleis, perquè el govern té en cartera diverses qüestions. Hi ha per resoldre la nova organització territorial del país. Hi ha el compromís de crear la ponència conjunta sobre la llei electoral. Per tant, hi ha coses sobre la taula que tenen certa importància. Però jo crec que des del punt de vista de la ciutadania, de les coses que realment importen, l’aspecte essencial serà veure fins a quin punt la Generalitat, amb els seus recursos, és capaç de mantenir les polítiques socials i econòmiques en un context com l’actual, tan difícil.

—Amb el nou sistema de finançament, la Generalitat pot afrontar amb prou recursos la crisi?

—Probablement no. Però per què tots els govern del món han augmentat la seva despesa? Doncs perquè han hagut d’encarar noves despeses no previstes. Per això no és estrany que a l’estat espanyol es plantegi el debat de revisar les polítiques fiscals. Els sistema de finançament ens posa en una situació més bona, però no resol tots els problemes, sobretot en un context complicat com aquest, i amb un model basat en uns imposts la recaptació dels quals ha baixat.

—Heu parlat de la llei electoral i de la nova ordenació territorial, dos punts recurrents. Finalment s’avançarà en algun?

—Jo faria allò que en aquests moments estem en condicions de fer: crear la vegueria de l’Ebre i resoldre el disbarat metropolità. Això és el que és més madur i crec que sí que ho podem fer, pel que fa a la nova ordenació territorial. Des del punt de la vista electoral, és molt difícil que un any abans de les eleccions puguem canviar les regles del joc. Però hi ha una altra cosa que sí que podria ser objecte de consens entre els partits, què és l’administració electoral. I intentar que, si més no, a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, la darrera instància de resolució de conflictes fos la Junta Electoral de Catalunya, que no existeix, i no la Junta Electoral Central. Per tant, en aquestes qüestions, jo tinc una visió pragmàtica i resoldria els problemes sobre els quals hi pugui haver el consens necessari.

—Pel que fa el desplegament de l’Estatut, més enllà de debat de la sentència del Constitucional, fins a quin punt pot tornar a tibar les relacions entre el PSC i el PSOE el fet d’anar estirant competències?

—Jo sóc molt optimista. Els aspectes on hem posat la banya, els tenim prou enfocats. Hem entrat ja en el traspàs del servei de rodalia de Renfe, que s’ha de fer efectiu el gener de l’any vinent. I, abans d’acabar l’any, el govern d’Espanya s’ha compromès a donar el vist-i-plau a un nou model de gestió aeroportuària que permeti la participació determinant de les institucions catalanes. A part tot el desplegament de l’Estatut, que inclou moltíssimes coses. Recordo que l’anterior estatut es va desplegar durant 23 anys i no es va acabar. En aquest terreny les coses van prou ben encarrilades.

—Les relacions entre els PSC i el PSOE són més bones que ara fa un any?

—Sens dubte, sí. Resoldre el finançament ha estat un prova difícil, però també molt definitiva. Aquí és on s’havia de veure si hi havia la voluntat de desenvolupar l’Estatut o no. I nosaltres hem constatat feliçment que sí.

—I des d’aquesta calma d’ara és més fàcil de plantejar una presència del PSC diferenciada a Madrid?

—Nosaltres sempre hem dit que hi ha dos moments per a plantejar aquesta fórmula. L’un és als congressos del PSC, que és quan es decideix l’organització del partit. I els dos darrers congressos han decidit per amplíssima majoria que sigui l’executiva del partit la que decideixi, en cada moment, quina és la millor manera d’organitzar-se. L’altre moment és quan es constitueixen els grups parlamentaris, i això és durant els set dies després de constituir el Congrés de Diputats. Per tant, no és un problema que tinguem sobre la taula. Però també crec que si el model de relació entre el PSC i PSOE ha funcionat durant vint anys i continua donant bons rendiments, no hi ha motius per a canviar-lo. Si en un moment determinat es decidís que això no és prou potent per a defensar els interessos del país i per al desplegament de la política del PSC, seria el moment de plantejar-ho.

Debates veraniegos

DEBATES VERANIEGOS

ABC, 3.09.09

Este verano el debate político ha girado en torno a cuatro cuestiones. La primera es la perversa estrategia del Partido Popular, que para rehuir cualquier responsabilidad con las tramas de corrupción que se producen en su órbita, acusa sin pruebas de persecución política a todos los poderes del Estado. Una vez más el PP demuestra que sólo respeta las instituciones cuando éstas se ponen a su incondicional servicio.

Otro debate recurrente, éste sí totalmente lógico, es el provocado por la crisis económica que seguimos padeciendo. Los tímidos esbozos de recuperación no nos pueden hacer perder de vista la gravedad de la situación que no superaremos hasta bien entrado el año 2010. Por ello los gobiernos deben seguir protegiendo a las familias y ayudando a las empresas, en especial a las que están en situación más difícil, manteniendo la protección social y la inversión, y abordando cambios que aseguren una fiscalidad responsable y progresiva. Hay que denunciar la demagogia de quienes reclaman el aumento de la protección social y de la ayuda a las empresas mientras piden que se rebajen los impuestos.

El tercer tema ha sido el de la preparación frente a una posible pandemia de la Gripe A. Hay que felicitar el trabajo que se está llevando a cabo desde el Ministerio de Sanidad, la Conselleria de Salut y el resto de administraciones afectadas. El consenso en la Unión Europea, la coordinación entre las Comunidades Autónomas, y la toma de medidas preventivas es una buena noticia.

El debate sobre la Sentencia del Tribunal Constitucional sobre los recursos interpuestos contra el Estatut, ha sido la cuarta cuestión. Este debate ha bordeado el ridículo al pretender avanzar la reacción sobre una Sentencia que nadie sabe cuándo se producirá ni en qué términos se planteará.

Afortundamente, y como siempre, el President Montilla ha señalado el camino a seguir, afirmando la plena constitucionalidad del Estatut, dejando para después de la Sentencia cualquier valoración y discusión sobre escenarios de futuro. Desde el máximo respeto al marco jurídico-institucional, las instituciones catalanas, empezando por la Presidencia de la Generalitat, velarán para que la aspiración de autogobierno expresada en el apoyo ciudadano al Estatut sea respetada íntegramente.

El ruido innecesario de algunos debates veraniegos no debería ocultar algunas realidades en las que basamos nuestro optimismo. Este verano ha sido el primero con un aeropuerto de Barcelona con la dimensión que merece, el primero con el abastecimiento de agua garantizado, el primero con los Mossos en toda Catalunya y el primero con la AP-7 desdoblada.

El President Montilla y su gobierno siguen tomando medidas para que la recuperación económica se produzca cuanto antes y para acompañar a las familias y empresas con dificultades. Es así, y no gesticulando y jugando al catastrofismo, como de verdad se sirve al interés de los ciudadanos y ciudadanas de Catalunya.