Veredicto inapelable

Veredicto inapelable
El Mundo (18/03/00)

Las urnas han sido claras: o los socialistas nos renovamos en profundidad o dejaremos de ser un instrumento útil para los sectores que quieren una sociedad más justa e igualitaria. Y eso vale tanto para el PSOE que ha perdido 1.600.000 votos, como para el PSC que, aun manteniéndose como primer partido en Cataluña, ha perdido la confianza de 400.000 ciudadanos y ciudadanas (la cuarta parte del total de las pérdidas socialistas). Por ello, el socialismo catalán debe acometer su propia renovación al tiempo que participa activa y decisivamente en la del PSOE.

Esa doble renovación no debe ser un hecho puntual acotado en el tiempo, sino un proceso permanente, que implica una revisión valiente del proyecto político, tanto en sus aspectos programáticos y de discurso, como organizativos y de liderazgo.

En Cataluña, el anuncio de Narcís Serra de no presentarse a la reelección como primer secretario y el hecho de estar ya convocado el IX Congreso del PSC para junio señalan un camino claro. El IX Congreso debe tener cuatro objetivos: renovación del proyecto político del PSC, cambios en la dirección, voluntad de hacer un partido más amplio, más fuerte y más abierto, y contribuir decisivamente al proceso que lleve a Pasqual Maragall a la Presidencia de la Generalitat.

Los resultados obtenidos en las recientes convocatorias electorales (municipales, europeas, autonómicas y generales), la solidez del PSC como organización, el peso institucional que supone haber ganado las alcaldías de los municipios en los que vive el 70% de la población catalana y la existencia de una mayoría interna que comparte los objetivos antes citados, no hacen prever grandes dificultades.

La propia continuidad hasta la celebración del congreso de Narcís Serra y la dirección que él encabeza en la que están, entre otros Maragall y Borrell, Montilla y Clos, Manuela de Madre y Joaquim Nadal, es una garantía más de que sabremos llevar a buen puerto una renovación que nos acerque al relevo generacional de quienes hicieron la unidad socialista en Cataluña en 1978.

La renovación del PSOE es, con mucho, bastante más compleja. Parte del vacío de dirección creado, no existe una percepción clara en algunos núcleos dirigentes sobre la necesidad de una renovación de profundo calado. No la hubo tras la derrota de 1996, dulce según algunos. Tampoco parece que se reparase en las causas últimas de la victoria de Borrell en las elecciones primarias, una victoria que tuvo mucho que ver con la convicción de la mayoría de militantes de que era necesaria una renovación mucho mayor que la ofrecida por Almunia y su equipo.

La realidad es tozuda y el veredicto de las urnas es inapelable. Los ciudadanos progresistas lo dicen sin tapujos: si el PSOE no se renueva no volverá a gobernar España.

Nadie debe desconocer esta evidencia: los partidos socialistas que hoy gobiernan en Europa alcanzaron sus victorias electorales a partir de procesos de renovación o en paralelo a ellos: la larga marcha del laborismo británico, las primarias de Jospin (primero candidato, después primer secretario), la refundación del viejo Partido Comunista Italiano (PCI) y el relevo generacional del PS portugués.

La renovación del PSOE no debe construirse a partir de cero. Mientras que la revisión programática sí debe hacer tabla rasa del discurso que en estas elecciones ha cosechado un sonoro fracaso, la renovación del PSOE puede hacerse sin excluir la presencia de dirigentes del partido que han pasado la prueba de las urnas.

El proceso de renovación del PSOE debe hacerse entre todos y con la máxima voluntad de integración política, pues uno de los principales activos socialistas es precisamente su unidad y su pluralismo interno. La credibilidad de ese proceso exige contar con quienes se mostraban insatisfechos del grado de renovación que supuso el anterior congreso federal. Y, desde luego, también con caras nuevas e impulsando un paulatino relevo generacional, máxima garantía de renovación.

Una dirección provisional con plenos poderes, de las características antes citadas, libre de tutelas y cargas de la dirección anterior, debe conducir un proceso en el que cabe exigir también que todo lo que pueda ser decidido por muchos no sea decidido por unos pocos.

Miquel Iceta Llorens es miembro de la Comisión Ejecutiva del PSC

Entrevista a “Àmbits de política i societat”

ENTREVISTA PUBLICADA PER LA REVISTA “ÀMBITS DE POLÍTICA I SOCIETAT”, número 14, primavera de 2000.

Miquel Iceta. Portaveu adjunt del G.P. Socialistes-Ciutadans pel canvi.

És homosexual. Per aquesta senzilla raó Miquel Iceta va ser màxima actualitat tant als mitjans de comunicació com al carrer durant la campanya de les eleccions catalanes d’aquest passat octubre. No són suficients 20 anys d’activitat política coma regidor de Cornellà, director d’un departament del Gabinet de Presidència del govern espanyol o diputat al Parlament espanyol, entre d’altres. Això ens demostra, un cop més, que queda un llarg camí per recórrer abans d’arribar a la tan desitjada normalització sexual. I, a més,ens deixa el dubte de com reaccionarà el sistema de partits davant aquesta situació o, millor dir, si reaccionarà.

Àmbits: El fet de declarar la seva homosexualitat al bell mig de la campanya va suposar-li algunes crítiques d’electoralisme. El van acusar d’intentar captar l’anomenat vot rosa. Vostè, en canvi, es va defensar dient que només responia a la petició del grup Vota Rosa, de que tots els candidats reconeguessin la seva tendència sexual. Per què, doncs, va triar aquell moment? No hauria estat més oportú declarar la seva homosexualitat en un període no electoral, si més no per a evitar les crítiques d’electoralisme i d’intent de captació del “vot rosa”?

Miquel Iceta: El cert és que la campanya VOTA ROSA planteja les seves reivindicacions precisament davant les conteses electorals. Això és el que explica el moment que vaig triar per fer la meva declaració. D’altra banda també és cert que no m’imagino fent-la en qualsevol altre moment, a sant de què? Convocant una roda de premsa ad hoc? Es tractava de cercar el màxim ressò mediàtic i personalment vaig creure oportú fer-ho mentre encara era diputat al Congrés perquè tingués repercusió a tot Espanya. I convenia fer-ho abans del 2000, no hi havia motiu per esperar més. Sé que aquestes explicacions potser no convenceran aquells que des d’altres forces polítiques van criticar un suposat electoralisme. Però el cert és que ha passat força temps i encara és hora que un altre diputat o diputada faci declaracions semblants. Potser caldrà esperar una altra campanya electoral? Ja ho veurem.

Àmbits: Quines van ser les reaccions, positives i negatives,que més el van sorprendre?

Miquel Iceta: Em varen sorprendre les reaccions positives d’alguns representants del PP, com el President del Congrés dels Diputats, i també les felicitacions que vaig rebre d’alguns sacerdots. Em varen sorprendre les reaccions negatives d’algun conegut escriptor gai.

Àmbits: La notícia del reconeixement públic de la seva sexualitat va ocupar moltes pàgines als mitjans de comunicació. No és frustrant que després de tants anys en la política hagi estat conegut a tot l’Estat per la simple declaració de la seva homosexualitat? Creu, doncs, que queda molt camí per a la plena normalització?

Miquel Iceta: És evident que l’enorme impacte mediàticde la meva declaració mostra fins a quin punt estem lluny d’una situacióde plena normalitat. Al mateix temps la general bona acollida que va tenir mostra que estem en bon camí. És cert que he tingut més ressò mediàtic per aquest motiu que no pas en vint anys d’actuació política com a regidor de Cornellà, com a director d’un departament del Gabinet de Presidència del Govern d’Espanya, com a diputat o com a dirigent del PSC. Ha estat xocant però tanmateix previsible. No em sento frustrat per això. Sols espero haver posat un petit gra de sorra en el camí per l’alliberament de les persones.

Àmbits: No creu que és responsabilitat dels polítics, en gran mesura, que no hi hagi una normalització? Perquè són els polítics, en definitiva, els que aproven les lleis i els que representen públicament el seu electorat.

Miquel Iceta: Sí. Però no ens hem d’enganyar: normalment els polítics estan molt a l’aguait del que pensa el ciutadà mitjà. Pocs polítics s’atreveixen a anar una mica per davant. Ni en aquest ni en altres temes. És la societat la que marca el camí en moltes d’aquestes qüestions. I, sens dubte, la tenacitat del moviment d’alliberament gai i lesbià.

Àmbits: Creu que els polítics no declaren la seva sexualitat per una qüestió d’electoralisme ­ja que pensen que la ciutadania encara no accepta l’homosexualitat­?

Miquel Iceta: Aquesta pot ser una raó. Però també perquè pensen que una declaració així vulnera el seu dret a la intimitat. I hi tenen tot el dret. En el meu cas vaig pensar que hi estava obligat, perquè encara hi ha molts homosexuals que pateixen discriminacions, que corren el risc de ser exclosos i que es veuen obligats a amagar la seva orientació sexual fins i tot en el seu entorn social més pròxim. Com que jo estava en condicions de fer aquest pas em vaig considerar en l’obligació de fer-ho.

Àmbits: S’ha sentit discriminat algun cop durant la seva carrera pel fet de ser homosexual?

Miquel Iceta: No. En el meu partit la meva homosexualitat era coneguda de feia molt de temps. Sols un cop un amic em va fer una reflexió dient-me: “Al capdavall tu no fas por perquè tothom sap que tens un sostre”. Es referia, és clar, a què les meves aspiracions havien d’estar limitades per la meva homosexualitat. Encara no crec haver tocat sostre. I per ara no puc queixar-me gens ni mica!

Àmbits: Quines conseqüències creu que ha detenir en un futur pròxim la seva declaració en el sistema de partits espanyol?

Miquel Iceta: Sincerament, no crec que tingui gaire conseqüències. Sols espero que declaracions com la meva facin més fàcil que d’altres puguin fer-les, tant en la política com fora de la política. Del que es tracta és que tothom pugui viure en llibertat la seva sexualitat, i que ningú no hagi de pagar cap peatge per practicar una sexualitat diferent a la “normal”, és a dir, a la practicada, segons diuen les enquestes, per la majoria.