Entrevista en el diario El Punt

Entrevista a Miquel Iceta i Llorens
El Punt (23/04/06)

L. Rahola / Tián Riba

«No m’imagino un partit de govern fabricant paperetes al marge de les oficials»

Iceta considera que la remodelació de Maragall blinda ERC amb vista al referèndum de l’Estatut si demana el vot en blanc o no dóna cap instrucció, però que no ho fa si demana el «no». Tampoc entén com es pot demanar el vot nul ni que sigui amb paperetes reivindicatives.

-Per què el PSC no va donar llum verd als canvis en el govern a l’octubre i ara sí?
-«A l’octubre no hi havia consens entre els tres partits i ara sí. S’hagués pogut produir un canvi de consellers només del PSC i això no era bo. El President ho va veure i ha esperat el moment en què hi ha hagut consens entre els tres partits.»

-Què ha canviat perquè ara hi hagi consens?
-«La voluntat del President és molt determinant i si vol canviar el govern, difícilment es pot dir que no. Aquesta vegada també hi havia o hi ha hagut una certa discussió sobre si era el millor moment ara o just després del referèndum. Finalment, s’ha imposat el criteri del President.»

-Maragall va reconèixer divendres el paper del PSC en el govern. És admetre que està supeditat a les decisions del partit?
-«No s’ha de llegir així, sinó des de l’evidència que el PSC és el partit majoritari en el govern. El President no està supeditat al PSC i ho ha demostrat en tantes ocasions que no hi hauria prou paper per contenir-les totes. Ell és el president del PSC, el que passa és que ha exercit la presidència de la Generalitat de manera que potser a alguns els ha sorprès, perquè ha volgut ser el president no només d’un partit sinó d’un govern i d’un país i això a vegades als socialistes ens incomoda, però ens enorgulleix.»

-Des de quan es gestava la crisi de govern?
-«El primer coneixement el vaig tenir el dijous sant.»

-I per què s’accelera?
-«El President el que volia era fer-ho el dimarts després de Setmana Santa i no va poder ser fins dimecres i dijous. Volia aprofitar la Setmana Santa per evitar les filtracions i fer-ho aquesta setmana abans del ple de dijous. Es va trobar entre altres coses que alguns líders sí que feien vacances i no va poder fer tots els contactes.»

-Hi havia pendent una reunió de seguiment del tripartit. Encara cal?
-«Es farà. I amb més raó si els partits volem contribuir a aquest nou impuls del govern.»
-La remodelació blinda ERC amb vista al referèndum?

-«Sempre hem dit que no imaginem compartir un govern amb algú que hagi votat ‘no’ a l’Estatut. No els blinda davant d’un ‘no’, davant d’altres posicions més matisades i ben explicades, segur.»

-Què li sembla un vot nul o en blanc?
-«Hi ha una posició democràticament impecable que és el vot en blanc. Una altra posició democràticament impecable és no donar cap instrucció. No entenc el vot nul, m’estranya que es demani a un ciutadà que vagi a votar per anul•lar el seu vot.»

-Ells parlen d’una papereta reivindicativa.
-«Tampoc m’imagino partits de govern fabricant unes paperetesreivindicatives al marge de les oficials.»

-El temps i les formes de la remodelació del govern han estat les adequades?
-«Donem suport al President en el temps, les formes i els noms. És lògic quealtres partits tinguin una visió una mica diferent. El PSC ja havia decidit els seus noms,però no és estrany que els noms que havien de proposar ERC i ICV arribessin un dia després.»

-Què li sembla que només els exconsellers del PSC anessin a la presa de possessió dels nous?
-«Els honora. Han tingut sempre un altíssim sentit institucional. També hem d’entendre des del punt de vista personal que un canvi que un no ha demanat normalment no satisfà.»

-I que el nou cap dels funcionaris de la Generalitat sigui un senyor que va enviar cartes a empleats del govern exigint el pagament d’una quota a ERC?
-«ERC ha dit que Vendrell deixarà la secretaria d’organització i finances d’Esquerra. Hi ha càrrecs que necessiten un esforç de desvincular funcions per evitar malentesos. Tot i que també he de dir que hem de respectar que qualsevol dirigent polític en actiu d’un partit formi part del govern.»

-Però l’oposició ja ho fa servir com a arma per desgastar el govern.
-«Hem de ser curosos amb les paraules. Si jo tingués coneixement d’una extorsió aniria als tribunals. L’oposició hagués criticat qualsevol remodelació, però probablement tindria menys arguments que amb el nomenament de Vendrell.»

-El PSC també cobra quotes als seus càrrecs elegits, i els estatuts diuen que és obligatori pagar. Entén les crítiques a ERC?
-«Ho entenc per dos motius. ERC sempre s’ha distingit per exigir una informació de transparència i netedat que els honora. I qui ha exigit molt es troba que en determinats moments se li exigeix. I perquè no va quedar clar, almenys al principi, dos elements que crec que són imprescindibles. Un, que aquest tipus de disposicions només poden afectar els militants d’un partit, i que la sanció a l’incompliment ha de ser una sanció del partit, mai de la institució.»

-ERC té una proposta de llei al Congrés que acumula 22 pròrrogues d’esmenes. Si tant important és la reforma de la llei de finançament dels partits, perquè no s’accelera?
-«Hi ha una dificultat que ja veurem si salvarem, espero que sí, i és una discrepància molt gran entre els partits de centreesquerra i esquerra i els de centredreta i dreta sobre les donacions anònimes. Hi ha un intent, que sóc escèptic que es pugui resoldre, perquè hi hagi un acostament de posicions. També és veritat que la llei de finançament de partits, com la llei de partits o la llei electoral, convé que responguin a un consens molt ampli. I en un dels temes que ha suscitat ERC i al qual nosaltres donem suport, que és la prohibició de les donacions anònimes, no hi ha consens. Però hi ha el compromís del president del govern que aquesta reforma legislativa es farà. Jo espero que sigui amb el més ampli consens possible. Si no pot ser-ho, ha de contenir aquesta prohibició de donatius anònims perquè poden encobrir un tracte de favor.»

-L’Estatut trenca Espanya o enterra l’Espanya federal?
-«Ni una cosa ni l’altra. Aposta per desenvolupar l’estat de les autonomies fins a límits que el PP no havia desitjat mai.»

-Per què s’ha de votar «sí»?
-«Perquè és molt millor que l’actual. El gran argument és aquest. La gent que vol més autonomia ha de votar aquest Estatut. Que algú vulgui molt més, no ha d’implicar negar-se a un avenç significatiu. He sentit de Lídia Santos un argument que mai havia sentit i té tota la raó: aquest estatut s’assembla molt més al que va sortir del Parlament que els que en van sortir el 1932 i el 1979. La voluntat del Parlament ha estat més ben escoltada i atesa que mai.»

-Per tant, diria que ERC està segrestada per la foto Mas-Zapatero i per les
seves bases?
-«ERC és un partit independentista que havia fixat moltes expectatives en una aprovació de la proposta del Parlament sense cap modificació. I tothom sap que un procés estatutari implica negociació. Potser pensaven que no s’havia d’entrar en aquesta dinàmica i que senzillament ens dirien ‘sí’ o ‘no’. Per tant, legítimament, poden creure que s’ha quedat curt. I l’ha pogut incomodar l’acord entre el president del govern d’Espanya amb Artur Mas. Ara, algú havia d’acordar l’Estatut. I hi havia dues maneres. O bé els partits del govern tripartit pactaven amb el PSOE deixant un marge suplementari perquè CiU s’hi afegís o bé hi havia un pacte entre el PSOE i CiU. Érem partidaris de la primera, però els altres dos partits no volien dir que havíem acceptat un acord que després fos millorat, encara que poc, per Mas.»

-Què vol dir?
-«El dijous 19 de gener fem l’última reunió del quadripartit i allà tot era sobre la taula. Un diari publicava que Duran havia dit ‘no’ a una proposta de finançament que és la que finalment ha sortit. Alguns ja sabíem que aquell ‘no’ era un ‘sí’. Vam dir a ERC i ICV: ‘Diguem ara que sí i després rematarem.’ I van dir: ‘No, no, que després CiU en traurà més.’ Legítim. El PSC va sortir de la reunió dient que estàvem en condicions de dir ‘sí’.
Zapatero diu al comitè federal que ben aviat es tancarà l’acord i dissabte a la tarda Mas va a La Moncloa. Sis hores i mitja, i es tanca l’acord. Per què només sis hores i mitja? Perquè la feina estava bastant feta. No trec mèrit aMas, que va rematar alguns temes bé, que no estaven prou lligats, però sobre un treball fet per molts abans. Ara, prenies un risc. El PSC hi estava obligat, ERC i ICV no. Per això sempre dic a ERC que no pot dir que no li ha agradat la negociació, perquè d’alguna manera l’hem obligat nosaltres. Podíem haver dit que sí deixant un petit marge perquè Zapatero embarqués Mas i el protagonisme no hagués estat només seu. Si mires la seqüència ja s’entén el que ha passat. I n’hi ha d’altres. Abans de l’estiu, el President cita el tripartit a palau per posar un ultimàtum a CiU. El dia següent, Carod va a Madrid i parla de la Constitució bé com mai i diu que ha demanat a Zapatero que s’impliqui personalment a embarcar CiU i que li ha demanat temps. El segon moviment és la votació en comissió, en què ERC pacta amb CiU. A l’estiu hi ha les reunions Mas-Zapatero i Mas-Zapatero-Maragall. Al desembre, ja negociem amb el PSOE, i ERC i CiU pacten majoria simple per retirar l’Estatut. És a dir, que ERC tampoc es pot queixar del tot, perquè ha fet coses que han acabat donant encara més capacitat de negociació a CiU. Les coses són com són.»

-ERC defensava unitat d’acció.
-«ERC va dir que si no es feien reunions quadripartides no hi anava, donant a CiU la decisió de com es feien les reunions. CiU anava dient que no, mentre feia la seva negociació, en què jo participava. I ERC no volia que participés en les seves, sent socis de govern. Puc acceptar que a ERC l’incomodi el paper de Mas, però aquest no pot ser el motiu d’un eventual ‘no’.»

-Però amb unitat d’acció s’hagués aconseguit molt més?
-«No. Perquè la susceptibilitat de les forces catalanes entre elles feia que ningú es mullés. Ningú deia mai que sí i Rubalcaba es tornava boig.»

-El pacte Mas-Zapatero no es va vendre malament? Només es van pactar dos punts.
-«Clar, però la reacció d’ICV i ERC, i en part de Maragall després, ho van impedir. L’important era reivindicar el pastís sobre el qual Mas havia posat la cirera. Però si els altres no actuen així, ajuden a construir la imatge exagerada que Mas s’ho endú tot. ICV triga poc a veure la jugada i ERC, no hi va haver manera. Ridao va fer una llista exagerada de retallades i la manifestació va portar ERC a pensar que li pot treure a CiU la bandera majoritària del nacionalisme català.»

-CiU diu que han estat desapareguts durant la negociació.
-«Sí. Perquè la negociació amb el PSOE la fem absolutament en privat i ha de ser així. Hem acceptat el paper que ens toca: tenir una influència sobre l’esquerra espanyola majoritària. És la típica baralla del grup parlamentari propi. Com guanyo més? Amb un grup de 21 o influint en un grup de 164? Jo crec que amb la segona. Però això té un cost. Si no tens grup propi, no tens una visibilitat pròpia. La satisfacció és que les enquestes valoren més que cap altre el paper del PSC. Per què? Perquè la gent, quan veu el PSC i el PSOE comença a veure el mateix. I si el PSOE ha fet un paper positiu és perquè el PSC l’ha fet positiu. Sense el PSC això no surt. CiU sabia que quan el PSC es plantava en un tema podien tirar milles perquè allò es podia moure. Hi havia una cosa gairebé implícita, sense afany i sense explicitar-ho. I és la part que ERC no va entendre.»

-L’última enquesta del CEO dóna avantatge electoral a CiU?
-«La sensació és que la situació electoral està bastant com estava i no es produeixen moviments sísmics, la qual cosa a nosaltres no ens tranquil•litza, ens agradaria estar clarament per sobre, i és senyal que el govern encara no ha donat de si tot el que esperem. Per això apostem per esgotar la legislatura.»

-Si CiU torna a guanyar les eleccions ha de governar per la legitimitat d’haver donat suport a l’Estatut, com diu Mas?
-«Depèn molt del resultat, de la correlació de forces, de la relació que s’estableixi entre elles. No hi ha drets adquirits. Si podem repetir tripartit, per nosaltres no quedarà l’esforç. Ara, si de cop i volta, o perquè els resultats no ho permeten, o no ho aconsellen, o perquè la relació nostra particularment amb ERC s’ha enverinat molt, o ERC ha decidit pactar amb CiU…»

-I dins del PSC tothom està d’acord a repetir el tripartit?
-«No.»

-Per què és incòmode governar amb ERC i prefereixen la sociovergència?
-«Hi ha gent que ho pensa.»

-I què s’imposa?
-«La decisió que en aquell moment es prengui. I el PSC també té bases, tot ique no les exhibim. Ens agradaria repetir el tripartit. Depèn del resultat electoral i del balanç que puguem fer. Però ens agradaria. Després de 23 anys de govern de CiU no és demanar molt 8 d’una altra majoria. Creiem que el balanç que podem exhibir és bo. I les grans coalicions no apassionen ningú perquè tenen riscos. Un país que funciona bé és el que té un bon govern i una bona oposició. Bon govern-mala oposició, malament. Mal govern-bona oposició, malament. Mal govern-mala oposició, fatal.»

-I ara deu ser bon govern i mala oposició.
-«No. L’oposició que està fent CiU és bona entre altres coses per la intel;ligència de Mas d’apostar per l’Estatut i no fer cas als que li deien que no ho fes, que eren molts i molt pròxims. Ara comencen a veure que tenia raó ell. No vol dir necessàriament que hagi de guanyar, però tenia raó ell. I era més fàcil treure rendiment d’una negociació estatutària que ell encapçalés i liderés que no pas aparèixer com un que per estirar molt ha trencat la corda. Mas ha jugat bé les seves cartes i ha seguit una estratègia correcta des d’un punt de vista nacional i de partit.»

-Temen el pacte CiU-ERC i que el PSOE els necessiti a Madrid i es desmunti la seva oposició?
-«El PSC no tornarà a entrar mai en una etapa de supeditació. És un dels grans valors del lideratge de Montilla, el PSC és avui més autònom. I alguns ho han après amb molt dolor, perquè volien pactar amb nosaltres passant per Madrid.»

-I li van portar una patata calenta al PSOE.
-«Si no sortia l’Estatut era un drama també pel PSOE. Perquè si la via catalana no sortia, com havia de sortir la via basca? És una mica el pacte que fa Mas. A Barcelona, ambició; responsabilitat en la negociació a Madrid.»

Cataluña no quiere ser Tokelau

Cataluña no quiere ser Tokelau
El Correo (10/04/06)

El pasado día 30 de marzo, este diario publicaba un artículo de Aitor Esteban. Vaya por delante que a este diputado del PNV le agradezco su magnífico apoyo en la tramitación de la reforma del Estatuto catalán (un agradecimiento que extiendo al viejo partido de mis abuelos paternos). En este ponderado artículo, Aitor Esteban afirmaba enfáticamente que sólo a los ciudadanos y ciudadanas de Cataluña corresponde decir si el proyecto aprobado por el Congreso de los Diputados constituye una reforma suficiente en el permanente proceso de mejora del autogobierno. Coincido con él. El socialismo catalán intentará, junto a muchos otros, convencer a una mayoría de catalanes y catalanas de que así es, de que estamos frente a una mejora sustancial de nuestro nivel de autogobierno y de nuestra financiación.

Aitor Esteban, al final de su artículo, recogía una polémica que mantuvimos entre varios de los ponentes de la reforma del Estatuto de Cataluña sobre la presencia de nuestra lengua y nuestra cultura en la UNESCO. Decía Aitor que mostré entonces mi disconformidad con la pretensión de adquirir el estatus de Tokelau, mientras él considera que Tokelau, en el plano internacional, le saca a Cataluña “cinco traineras”. Titulaba su artículo con la afirmación “Cataluña no es Tokelau”.

En mi opinión, el tema no es sólo que Cataluña no sea Tokelau, cosa obvia, sino que tampoco quiere serlo. Para quienes no conozcan la cuestión, debo decir que la UNESCO tiene dos tipos de integrantes: los Estados miembros y los miembros asociados. Son miembros asociados los territorios o grupos de territorios que no asuman por sí mismos la responsabilidad de la dirección de sus relaciones exteriores, y que sean admitidos como tales por la Conferencia General de la UNESCO por mayoría de dos tercios. A fecha de hoy gozan de dicho estatus: Antillas neerlandesas, Aruba, Islas Caimán, Islas Vírgenes británicas, Macao y Tokelau.

Lo reitero, desde el respeto a esos territorios, Cataluña no está en esa situación. No es ni una isla ni una colonia o excolonia. No es Tokelau, no quiere ser Tokelau. No sólo por no encontrarnos en la disyuntiva de ser cola de león o cabeza de ratón. Es que nuestra realidad es otra. Tokelau es un minúsculo archipiélago de 12 km2 formado por tres atolones, a los que se llega en barco desde Samoa Occidental (37 horas de trayecto). En Tokelau habitan 1.500 personas que viven de la pesca (hay 6.000 nativos de Tokelau viviendo en Nueva Zelanda). Y aunque no quisiera ser agorero, un informe de las Naciones Unidas asegura que si se mantiene el efecto invernadero y los polos se siguen fundiéndose, en pocas décadas Tokelau quedará completamente sumergido bajo las aguas.

A todo esto, Tokelau es, por cierto, un país que acaba de votar en contra de su autodeterminación (con respecto de Nueva Zelanda) por 59% contra 41%. Como curiosidad hay que decir que el principal ingreso de Tokelau lo proporciona su dominio de Internet (.tk), con un millón y medio de clientes, que son quienes financian los proyectos sociales y educativos de Tokelau.

Podría seguir ilustrando mi argumento refiriéndolo a las Antillas neerlandesas, Aruba, Islas Caimán, Islas Vírgenes británicas y Macao. Cataluña no es ninguno de estos territorios, ni quiere ni puede serlo, no está en una situación que ni siquiera de forma remota puede asemejarse a ellos. Pero volvamos a la UNESCO. En la negociación del Estatut se planteaba una clara disyuntiva a este respecto: o intentar un ingreso directo como miembro asociado o asegurar la presencia en la delegación española en tanto que representantes de una de las lenguas y culturas de España. Quienes no nos planteamos la secesión (es decir, el establecimiento de un Estado propio, libre o asociado), lo tenemos claro: debemos trabajar por alcanzar una presencia singular a través de la representación española.

Lógicamente, quienes no renuncian a un Estado propio prefieren la otra opción. No me gustaría que por apuntar a “lo más” (que a muchos ni siquiera nos parece deseable), dejásemos de obtener lo que es de justicia y dejásemos de empujar a favor de la transformación de un Estado que aún no se reconoce como plurinacional, pero sí como pluricultural y plurilingüístico, lo que requeriría una presencia española “plural” en la UNESCO, que es lo que fervientemente deseo.

Miquel Iceta Llorens

Entrevista en La Razón

Entrevista a Miquel Iceta
La Razón (02/04/06)

“El referéndum será un fracaso si participa menos del 50%”

- ERC rechazará el Estatut en el Congreso de los Diputados. ¿Cree justificable este voto?
- Creemos que el texto es muy bueno para Cataluña, mucho mejor que el que tenemos y, por eso, el “no” nos parece indefendible. Ahora bien, ERC es un partido independentista y tiene su criterio. Aquí hay dos maneras de verlo: si comparas lo que se ha acordado con lo que salió del Parlamento de Cataluña, es evidente que hay diferencias. Es evidente que lo nuevo es mucho mejor. En este marco, pedir el “no” es bastante inconcebible.

- En cambio, ERC ya ha anunciado que podría saltar a la abstención en el posterior trámite de la Cámara Alta.
- ERC tendría que ser muy cuidadosa con lo que hace en el Senado, porque la correlación de fuerzas en esta cámara posibilita que el proceso pueda alargarse, aunque sea involuntariamente, y podría hacer imposible la celebración del referéndum antes del verano. En todo caso, lo que tenemos que hacer es definir lo que para nosotros es inconcebible. E inconcebible sería un “no” en el referéndum y alargar el proceso de forma innecesaria a causa de Esquerra, dando motivos objetivos a los que no quieren el Estatut.

- Sin embargo, Carod-Rovira descarta el “no” en el referéndum del texto. ¿Es suficiente para el PSC una eventual abstenciónpara garantizar la estabilidad del Gobierno tripartito?
- Preferiríamos que ERC votara favorablemente. Lo que es evidente es que no podríamos gobernar con un partido que se opusiera a una mejora del autogobierno. No podríamos gobernar con un partido que hubiera defendido el voto negativo.

- ¿Descarta el avance electoral?
- No queremos ponernos en esta tesitura. Trabajaremos para que ERC esté en el “sí” o, como mínimo, para que no quede anclada en un “no” porque sería un error para ellos y para el país.

- ¿Pero cree que el tripartito agotará la legislatura?
- A nosotros nos gustaría. Es más, hemos dicho que si se dan las condiciones nos gustaría mantener la experiencia en la próxima legislatura.

- Entonces, las afinidades que han surgido durante el proceso estatutario entre socialistas y CiU, ¿no condicionarán la política de alianzas en Cataluña?
- No. Lo que pasa es que era obligado un entendimiento entre nosotros para sacar adelante el Estatut, pero esto no tiene que condicionar futuras alianzas.

- ¿Y el PSOE no puede forzar un cambio en los actuales pactos?
- Respetamos mucho al PSOE, pero de hecho el propio PSOE ya ha manifestado que no tiene ninguna intención de cambiar su esquema de apoyos parlamentarios, sino en todo caso ampliarlo. Quiero recordar que mientras CiU se abstenía y, por tanto, no se quería mojar en la investidura de Zapatero, ERC se mojó. Y eso, a pesar de posteriores altibajos, nadie lo puede cambiar. ERC hizo lo correcto en el momento adecuado y eso tiene mucho valor en política.

- Tras el pacto entre Zapatero y Mas, se han acentuado lasd istintas posturas de los partidos catalanes. ¿Puede esto provocar un fracaso en la participación del referéndum?
- Creo que no. En el referéndum de 1979 hubo una participación de casi el 60 por ciento. Una participación similar sería razonable, pero nosotros querríamos una superior.

- ¿Una participación inferior al 50 por ciento sería un fracaso?
- Sí. Lo que pasa es que tenemos un sistema que no condiciona la validez del referéndum a la participación. Pero sería muy negativa una participación muy baja.

- ¿Quién se juega más en esta consulta: Zapatero, Mas, Maragall, el PSC o el conjunto del tripartito?
- Quien se juega más es Cataluña y sus ciudadanos porque de la participación y del resultado de la votación se derivará una legitimidad más fuerte de las instituciones, que son las que defienden el interés de la gente. Dicho esto, es evidente que todos los que han contribuido en este acuerdo se juegan mucho. Si la participación fuese escasa o el resultado fuese negativo, quedarían políticamente desautorizados.

- ¿Zapatero se involucrará mucho en la campaña del Estatut?
- Zapatero se ha comprometido mucho con la elaboración del Estatut y era un compromiso electoral suyo que se ha hecho realidad. Ayer estuvo en el acto de Cornellà en el inicio de la campaña de explicación del Estatut y la celebración de los dos años de gobiernos.

- ¿El referéndum será el 18 de junio?
- Nos gustaría sobre todo porque es antes de las vacaciones. Lo que pasa es que no depende sólo de nosotros, sino también del ritmo de discusión en el Senado.

- Con la celebración en junio el Gobierno podría empezar el próximo curso con el panorama más despejado…
- ¡Claro! El último año de la legislatura no quedaría enturbiado por una reforma de esta envergadura. Iría bien para todo el mundo porque es un tema que dura más de dos años y llega a fatigar, particularmente a los que estamos más metidos, pero también a los espectadores políticos.

- Superado el referéndum, ¿apoyaría el PSC una remodelación del Gobierno?
- Eso debe decidirlo el president. Él optó por una reorganización funcional con la creación de cuatro macroáreas y supongo que todavía es pronto para realizar balance del rendimiento de esta fórmula.

Inauguració del XIIè Congrés de la JSC

Intervenció de Miquel Iceta. Inauguració del 12è Congrés de la JSC
(01/04/06)

Companyes i companys,

Vull agrair-vos que em doneu l’oportunitat d’adreçarvos unes paraules en el moment de començar el vostre 12è Congrés. M’agrada que em deixeu parlar però no deixa d’incomodar-me el fet de recordar el Congrés constituent de la JSC celebrat l’octubre de 1978 a les Cotxeres de Sants. Fa tant de temps!

Però no em deixaré endur per la nostàlgia. No sóc dels que creu que qualsevol temps passat va ser millor. Sóc dels que pensa que la nostra obligació és fer del present i del futur quelcom diferent i millor del passat. I que la nostàlgia pot esdevenir trist refugi de fracassats. Sabeu quants militants tenia la JSC en el moment que Xavier Soto va ser elegit Coordinador Nacional el 1981: eren 153.

Havíem estat 3.000 en el moment de la unitat i tant sols tres anys després, a causa d’una absurda confrontació interna, que no tenia res a veure amb l’orientació política de la JSC, va estar a punt de fer-la desaparèixer.

Per tant, res de dir que qualsevol temps passat va ser millor. I, al tanto, això no vol dir no honorar l’història. Perquè nosaltres som fills orgullosos de la nostra història. La recent, i la ben antiga. La de les Juventudes Socialistas creades per Tomàs Meabe, les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya, la Joventut Comunista Ibèrica que era l’organització juvenil del POUM, el Moviment de Joves Socialistes de Catalunya, les Joventuts Socialistes de Catalunya i el Moviment de Joventuts Socialistes de Catalunya.

Tota aquesta història és la nostra.

Ai d’aquells que obliden la seva història. Qui no sap d’on ve, no sap on va. I ai d’aquells que oblidin que el projecte socialista és un projecte col·lectiu: fet amb les mans, l’esforç i les idees de tots. No som nosaltres els que posem la confiança cega en líders més o menys carismàtics: no és aquest el nostre projecte. Sempre recordo les paraules de Salvador Allende: Todo lo que soy se lo debo a mi partido y a los trabajadores chilenos.

Recordem el mestratge dels que ens han precedit. Recordem Xavier Soto o Guillermo Vidaña. Recordem la seva honestedat, la coherència entre pensament, paraules i fets. Recordem com vivien d’acord amb el que pensaven. Recordem també la seva autenticitat, no pretenien ser el que no eren. Recordem el seu compromís, la seva vehemència, la seva passió. La seva capacitat d’escoltar, de discutir, d’arribar a acords i de complir-los. Recordem que no eren nacionalistes però no van deixar que mai ningú els donés lliçons de catalanisme; recordem que no dubtaven que la integració de tots els catalans
d’origen o adopció passava pel domini de les dues llengües i per la llibertat d’emprar la que es vulgui. Vull dir-vos vuit coses.

Primera. Sense fidelitat a la història i als valors que donen sentit al projecte socialista, no es pot renovar l’esquerra. Si oblidem que el socialisme és un projecte per transformar la realitat en un sentit de justícia social la nostra tasca no tindria gaire sentit. No es pot limitar a una gestió ben intencionada i eficient dels afers públics. No podem oblidar l’existència de classes socials i de conflictes socials. No podem tancar els ulls davant les desigualtats i les injustícies; les que trobem ben a prop i les que trobem a escala planetària. I no sols no podem tancar els ulls, sinó que el nostre compromís té com a base la reducció i la progressiva eliminació d’aquestes desigualtats i aquestes injustícies. Desigualtats de renda, de poder, d’informació, de formació, d’oportunitats. Injustícies quan les desigualtats són permanents, cròniques, hereditàries, creixents, i generadores de noves desigualtats. Així mateix hem de lluitar contra la precarietat, contra la inseguretat, contra la incertesa sobre el futur que plana sobre els joves i les classes populars amb dificultats per arribar a final de mes.

Hem d’afermar la superioritat ètica i moral dels nostres valors que, entre d’altres coses, són els únics que garanteixen la construcció d’una societat humana en el ple sentit de l’expressió. L’apel·lació als valors ens porta necessàriament a parlar de coherència i compromís. La nostra pràctica col·lectiva, però també el capteniment individual, han de ser congruents amb els valors que defensem.

Segona. Sols armats de valors i bones intencions no arribarem enlloc. O som capaços de traduir els nostres valors en propostes polítiques concretes, factibles i capaces de mobilitzar àmplies majories, o les nostres millors intencions no contribuiran a millorar en absolut una societat que és manifestament millorable. El capitalisme, l’economia de mercat, és un sistema econòmic però no pot ser en cap cas la guia per regular la societat. Hi ha coses que són mercaderies, però el bé més preuat és el de la llibertat i els drets que permeten exercir-la en la pràctica, les condicions que permeten desplegar lliurement la personalitat de cadascú. I tot això no ho garanteix, en absolut, el mercat. De fet, aquests objectius són incompatibles amb el model neoliberal de globalització al que hem d’enfrontar-nos radicalment.

Tercera. Tota transformació ha de partir d’una anàlisi acurada de la realitat. Si no coneixem bé el nostre entorn, les contradiccions que ens envolten, els condicionaments de tota mena, a nivell local i a nivell global, no serem capaços de transformar res. És cert que el marxisme, inclús com a mètode d’anàlisi de la realitat, s’ha revelat insuficient. Però substituir-lo per la lectura de les cartes del Tarot, posem per cas, fóra un greu error. Reflexionar sobre la realitat i analitzar-la no és mai una pèrdua de temps.

Quarta. La democràcia és el requisit indispensable per a qualsevol transformació de la realitat que pugui perviure. No hi ha altre mètode per mesurar la valoració que els ciutadans fan de l’acció política que la seva lliure expressió a les urnes. Per tant, els ciutadans no s’equivoquen. Quan guanyem és que ho hem merescut. Quan perdem, és que no ho hem fet prou bé. I si es redueix el nostre suport electoral, cal buscar les causes, en primer lloc, en la feina realitzada i en les propostes que hem formulat als electors. Sols després hem de cercar causes més remotes.

Cinquena. La democràcia no pot reduir-se a la participació electoral. Les eleccions són la mesura de l’eficàcia de l’acció política. Però la democràcia, la participació, no són sols mecanismes a exercir un cop cada quatre anys. No sols hem d’afavorir que la gent voti, sinó que participi en la definició i aplicació de projectes, que s’impliqui.

Tant a través de les associacions, els sindicats, etc. com de la participació individual a tots els nivells. La participació sols és possible a través d’un alt grau d’informació, de l’accessibilitat dels càrrecs polítics, de l’existència de mecanismes concrets que la permetin i l’estimulin.

Sisena. Sense partits no pot organitzar-se la democràcia. Qui defineix l’interès general? Com es vertebra un projecte col@lectiu? Aquest és el paper dels partits: socialitzar la política, establir canals de participació, definir programes d’actuació i programes electorals, proveir mecanismes per aseleccionar i remoure el personal polític. El discurs antipartits és un discurs antipolític i també antidemocràtic. Malfieu-vos també dels que reclamen una renovació no democràtica, una renovació elitista promoguda des de dalt, sovint amb criteris arbitraris i classistes.

Setena. Quan veig tanta gent i tan qualificada com vosaltres sempre penso el mateix: com és possible que no influïu prou? Per què no maneu més? És un excés de respecte a la gent gran? O manca d’ambició? O manca d’idees? O és que esteu tant distrets discutint entre vosaltres que no esteu per la feina?

Sense joves no hi ha renovació possible. I no es tracta sols d’un problema del promig d’edat dels responsables polítics. Es tracta també de la capacitat d’incorporar les sensibilitats diverses dels joves als projectes col@lectius. Per què els joves dels que tothom parla tenen tan poc protagonisme social? O que quan el tenen és per notícies negatives o relatives a conflictes. Heu de tenir present també que els jovesals que representem no són sempre ni els mésvisibles ni els que fan més soroll. Defenseu les organitzacions juvenils, les organitzacions polítiques juvenils, i en concret la JSC, quan en sou membres, però també quan en deixeu de ser.

Dites les vuit coses, sols em resta desitjar-vos un bon Congrés. Un Congrés que se celebra quan el projecte de nou Estatut ja ha estat aprovat pel Congrés dels Diputats, quan s’han obert perspectives de pau al País Basc, quan podem explicar la bona gestió del govern de Catalunya i del Govern d’Espanya, amb bones perspectives econòmiques, sí, però també amb precarietat laboral que afecta els més joves, i amb una dificultat creixent per emancipar-se.

Us toca a vosaltres decidir no ja que voleu ser quan sigueu grans sinó en quina societat voleu viure quan sigueu grans. Certament haureu de vèncer obstacles i dificultats. Però teniu moltes oportunitats al vostre abast. Aprofiteu-les.

En nom de la direcció del partit, vull agrair-vos a tots plegats la feina que heu fet, a l’executiva sortint, especialment a Victor Francos, i desitjo tots els encerts i ofereixo tot el suport a la nova direcció que escollireu demà.

Acabo. Oblideu tot el que he dit. Penseu per vosaltres mateixos. I, sobretot, actueu. El present i el futur poden estar, si ho voleu, en les vostres mans. Moltes gràcies.