Es bueno para Catalunya que Solbes siga

ENTREVISTA CON MIQUEL ICETA, PORTAVOZ Y VICESECRETARIO GENERAL DEL PSC, acaba de publicar ‘Catalanisme federalista’.

“Es bueno para Catalunya que Solbes siga”

JOAN TAPIA

–Usted es la excepción. Publica Catalanisme federalista, pero la izquierda no está en las librerías.
–En las librerías se va de Villatoro a Chomsky. Nacionalismo, izquierda alternativa y vacío socialdemócrata.

–¿Por qué?
–No es bueno que en el debate público prime el radicalismo. Hasta hace poco, cada semana nacía una plataforma independentista.

–Repito, ¿por qué?
–Quizá estamos demasiado dedicados a la gestión y no explicamos el relato de lo que sucede y queremos.

–El independentismo progresa.
–El país ha sufrido una operación quirúrgica: la discusión y aprobación del Estatut. Ahora se va la anestesia y despertamos con molestias. Cuando se noten las ventajas nos sentiremos mejor. Catalunya es optimista.

–¿Será que el federalismo es gris?
–Ni hablar. El federalismo es la vida. La vida siempre es compleja y no hay soluciones mágicas. Predicar la utopía es más poético que alcanzar acuerdos. No hay progreso sin puntos de encuentro.

–¿ERC en la Generalitat hace avanzar el independentismo?
–No veo automatismo. Los resultados indican que del 2003 al 2006 tanto los federalistas del PSC como los independentistas de ERC perdimos votos. Pero cuando se avance en el Estatut, se corrija el déficit de infraestructuras, y haya más gasto social, la tendencia cambiará.

–CDC va hacia el soberanismo.
–Por desorientación. La oferta de la CiU de Pujol era amplia, atraía desde soberanistas a regionalistas. Era su fuerza. Ahora, por borrar el pacto con el PP, tienen deriva soberanista. Es un error y perderán votos.

–¿A favor del PP?
–Algunos. Pero hay un voto catalanista centrista y moderado que, si lo hacemos bien, puede ir al PSC.

–Durán Lleida no es soberanista.
–Durán tiene poco que ver con la nueva CDC. Son dos discursos. Por eso el sainete sobre el número dos de CiU en la lista de Madrid.

–El PSOE también riñe al PSC.
–Cuando el PSC gobierna en Catalunya y el PSOE en Madrid, la relación se complica. El PSC tiene que defender los intereses de Catalunya, gobierne quien gobierne en Madrid.

–Si gana Zapatero, el gran tema del 2008 será lograr la financiación que fija el Estatut. Si no, la relación Catalunya-España sufrirá y la brecha con el PSOE empeorará.
–Así será si no se cumple el Estatut. Por eso el president ha advertido sobre el desapego. Hemos acordado las inversiones del Estado en Catalunya. Ahora es fundamental pactar el nuevo modelo de financiación.

–Pero más dinero para Catalunya es menos dinero para otras comunidades, algunas con presidentes socialistas. Pondrán el grito en el cielo.
–Si lo ven como una operación de suma cero y a corto plazo, sí. Pero no es así. La solidaridad catalana ha ayudado a que comunidades menos ricas progresen. Y para que la solidaridad continúe, Catalunya no puede pararse. Necesita mas carbón para seguir siendo motor de España.

–¿Se entenderá?
–No es fácil, pero creo que sí. En Alemania el límite a la solidaridad lo fijó el Tribunal Constitucional.

–Solbes seguirá. ¿Es bueno?
–Para Catalunya es bueno un buen ministro de Economía, máxime en un momento de turbulencias. Y Solbes conoce bien el problema.

–Pero no publica balanzas fiscales.
–El BBVA ha publicado unas. Todo el mundo hará las balanzas fiscales que le convengan.

-¿Y el compromiso del Estado?
–Se cumplirá. Pero las balanzas fiscales no son la panacea.

–¿El PSC y el PSOE pueden llegar a ser dos partidos diferentes?
–Es que lo son. El PSC tiene entidad jurídica, cuentas propias y autonomía de alianzas. Y el protocolo de unidad de tres partidos (dos catalanes y uno español) dice que el PSOE no se presenta en Catalunya y que el PSC no lo hace en España.

–Al PSC no le ha gustado la candidatura de Bono al Congreso.
–No. Primero hay que ganar las elecciones. No nos tiene porqué gustar todo lo que hace el PSOE. A ellos tampoco les gusta todo lo que hacemos nosotros. Si el PSC fuera como el partido de Navarra, en Catalunya habría otro Gobierno.

–El tripartito-2 lleva un año y en los últimos días vuelve el ruido. ¿Qué balance hace?
–El Gobierno trabaja y los resultados se empiezan a ver. En el PSC estamos satisfechos. Pero PSC, ERC e IC son partidos diferentes que comparten gobierno en Catalunya, pero no en Madrid. Las diferencias resaltan más en momento electoral.

Presentación de mi libro “Catalanisme federalista”

El miércoles 12 de diciembre de 2007 a las 19h se ha presentado mi libro “Catalanisme federalista” en la Sala de Actos del Palau de la Virreina de Barcelona. Me han acompañado en la mesa, Albert Aixalà, director de la Fundación Rafael Campalans, editora del libro, Rafael Jorba, periodista, y el Molt Honorable President de la Generalitat, José Montilla. Aquí debajo encontraréis la reproducción de la portada del libro y, más abajo, el texto sin corregir de mi intervención en el acto.

INTERVENCIÓ DE MIQUEL ICETA A LA PRESENTACIÓ DEL LLIBRE “CATALANISME FEDERALISTA” (Barcelona, 12 de desembre de 2007)

President, amigues i amics,

En primer lloc vull agrair-vos a tots i a totes la vostra presència.

Potser algú no s’ho cregui, però estic emocionat.

Gràcies a la Fundació Rafael Campalans i a l’Albert, el seu director, per haver publicat el llibre.

Gràcies a Rafael Jorba per haver accedit a presentar-lo. Des de que és membre del CAC som molts els que trobem a faltar els seus articles d’opinió i aquesta era una bona oportunitat per escoltar-lo i comprovar novament que segueix essent una referència clara.

Gràcies, president, per la teva presència avui aquí i per haver acceptat prologar el llibre.

Gràcies també a Loli Morón, sempre capaç de posar ordre en el meu desordre.

I gràcies també a la meva família i a l’Àngel a qui robo temps tot sovint per escriure i mantenir el meu diari i el meu arxiu a Internet.

Molts sabeu que m’havia promès escriure un llibre que servís per commemorar els 30 anys de militància socialista. El cert és que no havia pensat en un llibre sobre “Catalanisme federalista”, sinó que havia pensat més aviat en un llibre més personal. Espero que sabré trobar el temps per escriure’l.

Però aquest llibre és fill d’una urgència, d’una certa indignació cada cop que sento o llegeixo la vella i coneguda cançó “El PSC no té projecte per a Catalunya”. Doncs bé, és una falsa cançó. El PSC té com a projecte desenvolupar plenament l’Estatut que els catalans i les catalanes van votar majoritàriament l’any passat i impulsar l’evolució federal d’Espanya.

Ho repeteixo per si a algú se li ha escapat alguna paraula: El PSC té com a projecte desenvolupar plenament l’Estatut que els catalans i les catalanes van votar majoritàriament l’any passat i impulsar l’evolució federal d’Espanya.

Potser algú dirà que és un projecte imprecís. Jo crec que no. Si hi ha algun projecte imprecís a la política catalana és la buida apel·lació al dret a decidir que fan alguns, francament. Potser per això se’n parla tant, com ningú no sap ben bé què volen dir amb això i sona bé…

De fet, el PSC ha tingut sempre des de la seva fundació un projecte nacional clar: un projecte catalanista que reivindica l’autogovern per a Catalunya i un funcionament federal per a Espanya.

El llibre que avui us presento recull articles, conferències i intervencions parlamentàries d’aquests darrers anys que giren al voltant d’aquesta qüestió, molts d’ells expressament lligats al debat al voltant de l’elaboració de l’Estatut del 2006. Hi he afegit dos discursos per a mi imprescindibles, el de Manuela de Madre presentant l’Estatut al Congrés i el d’Isidre Molas demanant el vot favorable a l’Estatut al Senat.

Crec que els textos triats conformen un conjunt coherent que té, sens dubte, arrels teòriques ben sòlides en el pensament catalanista dels socialistes i que té, sobretot, l’aval de la política practicada pel socialisme català des de la seva unificació. És en aquest sentit un llibre personal que traspua projecte col·lectiu, no és l’elaboració solitària o de laboratori d’un pensador, sinó d’una persona que es dedica apassionadament a la política des de fa 30 anys i que ha tingut l’honor de defensar les idees del seu partit en tota mena de tribunes.

Crec que alguns dels que diuen que el PSC no té projecte clar potser és que pensen que no és possible tenir un projecte catalanista clar que no parteixi d’una suposadament inescapable contradicció entre Catalunya i Espanya. Que per afirmar Catalunya cal necessàriament negar a Espanya, que per defensar el català cal arraconar el castellà, i que en el fons Catalunya sols serà lliure, rica i plena quan trenqui el seu vincle amb la resta d’Espanya. No dic que no siguin plantejaments legítims, però no són els nostres. És més no són compartits per la majoria dels catalans.

Precisament dos frases extretes d’un article publicat ahir mateix a La Vanguardia per la intel·ligent periodista Maria Dolores García em permeten explicar una mica el que vull dir. La primera frase: “Ya se sabe que el extremismo se vende mucho mejor que la prudencia”. I la segona: “Lo que cotiza en el mercado de la política declarativa y tacticista es el independentismo verbal, mientras que la mayoría es relegada al olvido por quienes deberían representarla”.

La periodista es refereix a la majoria formada pel gairebé 70% de ciutadans que volen un sistema autonòmic o federal, davant del 18,5% que volen la independència, del 3,5% que creu que s’ha anat massa lluny amb això de les autonomies i d’un 8% que no sap o no contesta.

Doncs bé, aquest llibre va adreçat a aquesta majoria, sovint silenciosa, emprenyada o no, pessimista o optimista, una majoria que no es resigna a que els diferents graus identificació nacional impliquin una divisió interna ni un enfrontament amb espanya, als que pensen que un Estat hi poden conviure diverses nacions, diverses llengües, diverses cultures, als que creuen que les societats són plurals i que la recerca compulsiva d’homogeneïtats nacionals i falses unanimitats és un camí segur al desastre, als convençuts que als problemes complexes els corresponen solucions complexes, aquells que es malfien de les receptes simplistes o màgiques, o de les grans paraules que no se sap què signifiquen.

Tot i que suposo que ningú dels que em coneix se sorprendrà, però he de dir que aquest és un llibre que decebrà els que busquin exabruptes i desqualificacions dels adversaris polítics. No n’hi han. Respecto massa la política, la democràcia i la ciutadania com per equiparar-la a una batalla militar en la que només hi ha lloc per a bons i dolents, amics i enemics, guanyadors i perdedors.

Sempre m’ha agradat molt llegir i tot indica que hem de fer esforços per promoure, d’una banda, la lectura i, d’altra, debats serens i rigorosos. Aquesta és la voluntat d’aquest llibre.

Diu Steiner que l’acte clàssic de la lectura comporta silenci, intimitat, instrucció i concentració. M’encanta pensar que alguns hi posareu, a més, afecte personal.

I per no perdre el fil deixeu-me que digui, per tercer cop, que el PSC té com a projecte desenvolupar plenament l’Estatut que els catalans i les catalanes van votar majoritàriament l’any passat i impulsar l’evolució federal d’Espanya. Estem parlant, lògicament, d’un federalisme adequat a la realitat plurinacional, pluricultural i plurilingüística d’Espanya.

És un projecte realista i ambiciós. Un projecte que uneix, que vol evitar divisions i també enfrontaments estèrils. Un projecte pensat per sumar, per construir, per unir. Un projecte que parteix de la transversalitat del catalanisme i que vol mantenir l’acreditada capacitat del catalanisme de “fabricar catalanistes”, és a dir, d’adreçar-se i seduir a persones no nascudes aquí. Dimensió aquesta crucial si volem garantir la nostra pervivència com a nació. Per a nosaltres no es tracta de radicalitzar els nacionalistes per convertir-los en independentistes, sinó de garantir que el catalanisme sigui el punt de trobada de la immensa majoria dels catalans.

I tot això per què? Per fer de Catalunya un país de primera, una societat pròspera i avançada, lliure, segura, pròspera i solidària. Solidària, no solitària, un país en el que tots podem desenvolupar en plenitud els nostres projectes de vida i intentar ser feliços.

No em discutiran l’ambició del projecte, oi?

Tanquin els ulls un moment i pensin com serà aquest país si d’aquí a tres o quatre anys hem aconseguit participar decisivament en la gestió dels aeroports de Catalunya, se’ns ha transferit la gestió del servei de rodalies, pensin quan ja estiguin en marxa els projectes finançats a partir de l’importantíssim acord sobre infraestructures 34.000 milions d’euros, quan tinguem competències en matèria d’immigració, inspecció de treball, beques de l’educació obligatòria, quan tinguem un nou sistema de finançament que no penalitzi les comunitats més dinàmiques i emprenedores, no creuen que això val la pena?

Qui diu que el PSC no té projecte?

Guardem-nos bé dels que semblen tenir-ho tot tant clar que, cercant la terra promesa, no ens fiquin en un cul de sac. En el que depengui de nosaltres els socialistes catalans, no serà així.

Moltes gràcies.

Un año de gobierno Montilla

UN AÑO DE GOBIERNO MONTILLA

ABC, 6.12.07

En estas fechas se cumple el primer año de gobierno de Entesa en la Generalitat de Catalunya. Un gobierno que preside el President José Montilla. Para el PSC, la valoración de este primer año de gobierno es altamente positiva.

Después de 23 años de CiU, el advenimiento de los gobiernos progresistas de izquierda en Catalunya, primero con el President Maragall, y ahora con el President Montilla, han tenido el primer efecto catalizador: han sacado a Catalunya de la anestesia nacionalista.

En este primer año, aquello que prometíamos en la campaña electoral, se está convirtiendo en realidad. Hechos y no palabras, para una política de marcado carácter social. Un gobierno que gobierna, y que lo hace para toda la ciudadanía de nuestro país.

La estabilidad institucional que preside este primer año, acompaña a un autentico catalanismo social, que no se pierde en debates identitarios ni simbólicos, sino que trabaja para conseguir un mejor y más amplio bienestar para Catalunya.

El Gobierno de Catalunya ha promovido la aprobación de 15 leyes en el Parlament, algunas tan importantes como la del Institut Català de la Salut, el Pacte per l’Habitatge, y la Llei de Serveis Socials.

 

Pero si por algo podemos estar orgullosos, es de la dedicación del 54 % del presupuesto a las políticas sociales. Esto se traduce en el aumento de las “3 Ms”: más médicos, más maestros, y más Mossos d’Esquadra. En sólo un año se han creado hasta 1.261 plazas de Mossos, se han creado plazas para 6.875 docentes y 2.752 profesionales sanitarios. Sólo desde la prioridad social, podremos vertebrar y construir un país cohesionado, solidario, formado y con futuro.

 

La aplicación exigente del Estatut del 2006, que este gobierno y el President Montilla están llevando a cabo, permite y permitirá la realización de las políticas e inversiones que Catalunya necesita desde hace décadas, y que la desidia y el abandono de CiU no había sabido llevar a cabo. El pacto entre el Conseller Castells y el Ministro Solbes permitirá a Catalunya la recepción de 30.815 millones de euros, durante los próximos 7 años, para poder hacer las necesarias y urgentes inversiones en infraestructuras.

 

El Estatut del 2006 es nuestro horizonte nacional para largo tiempo. Porque supone el mejor reconocimiento a nuestra personalidad nacional y porque aporta las soluciones necesarias para afrontar nuestros problemas y nuestros retos de futuro. Y este Gobierno ya ha empezado su desarrollo y el consecuente traspaso de competencias.