Entrevista con Joan Tapia

L’ENTREVISTA AMB EL VICEPRIMER SECRETARI I PORTAVEU DEL PSC

“Si el PSC deixa ZP, donem la Moncloa al PP”

JOAN TAPIA

EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, 29.09.09

–Maria Badia i Obiols, al contrari que el PSOE, no van votar Barroso al Parlament Europeu. ¿Es pot repetir això a Madrid?

–Per poder, sí que es pot. La decisió del vot dels diputats del PSC és de la nostra executiva. Si hi ha un desacord seriós… Però no ho desitgem.

–¿Els agrada obeir?

–Al contrari. El PSC vol arrossegar el PSOE. L’única manera d’aconseguir coses per a Catalunya és convencent el PSOE. Podem votar diferent, però no és la nostra voluntat.

–Contundent.
–Clar i català: si a Zapatero li falla el PSC, regalem la Moncloa a Rajoy. No és això el que volen els catalans. Almenys els que van votar PSC.

–Castells diu que no és moment d’apujar impostos.

–És una discussió legítima que es dóna en altres països. Però votarem la revisió fiscal del Govern, perquè serà responsable i progressista.

–Catalunya se’n va anar de vacances contenta pel finançament, però a l’agost es va debatre una manifestació preventiva per la sentència de l’Estatut.

–Els debats d’estiu són d’estiu. I hi ha inquietud per la sentència. Però el millor és el que fa el president Montilla: opinar poc i actuar d’acord amb l’Estatut vigent. No regalar-los ni el dubte.

–¿I quan arribi la sentència?

–Primer, s’haurà de llegir. Segon, no actuar per interès partidari. Tercer, saber que Catalunya és forta unida.

–La identitat continua centrant el debat.

–El polític i el periodístic, però no és el que més preocupa el ciutadà. Hi va haver un moment en què el burro català era un tòtem. Avui no els veig. Igual les matrícules de cotxes que alguns diaris van regalar. I veig menys senyeres de les que voldria veure l’Onze de Setembre.

–¿Catalunya no interessa?

–Interessa i apassiona, però la gent té més preocupacions. ¿Per què només un debat? S’ha d’analitzar per què en les eleccions catalanes vota menys gent que en les eleccions legislatives.

–El 94% d’independentistes a Arenys.

–Siguem seriosos. Va votar el 41% del cens, segons els organitzadors; menys que en el referèndum de l’Estatut. Està pendent la sentència de l’Estatut, i el més intel·ligent no és fer consultes.

–Onze de Setembre. ¿A Catalunya agrada celebrar derrotes, com la del 1714?

–Ens agrada guanyar. Només cal veure el que ha passat amb el Barça. Hem guanyat batalles importants: l’Estatut, les inversions de l’Estat, el finançament. Els catalans volen feina, poc soroll i guanyar.

–Sona una mica pujolista.

–És que Jordi Pujol guanyava perquè connectava. El PSC vol guanyar la confiança del centre sociològic que Mas i Madí abandonen.

–¡Home!
–Ahir vaig llegir una entrevista amb David Madí. I l’home de confiança de Mas deia que Convergència portaria la independència.

–Al centre sociològic no li agrada que apugin els impostos.

–Ni a ningú. Però no es poden tenir serveis suecs amb impostos de Malta. A més, no es rebutja tant el fet de pagar impostos com el fet que sempre els paguin els mateixos.

–La festa de la Rosa escridassada per la mani de Nissan i Roca.
–¿I on han d’anar? Quan la gent té un problema, va al Govern, i el PSC governa. És així. I Corbacho els va atendre.

–Els dos ministres estan per la seva feina. ¿Tenen vacances de PSC?
–Estan als seus departaments, amb assumptes rellevants: ocupació, Afganistan, Kosovo… Però treballen per al PSC.

–No es veu.

–Van ajudar en la dura batalla del finançament. I jo vaig veure Carme Chacón amb Cuní, dilluns passat, dia 7, parlant d’Arenys.

–Zapatero afronta la pitjor crisi des del 1929, un PP radicalitzat, no té majoria…

–Sí, però la protecció social d’avui fa que aquesta crisi sigui menys dura, almenys fins ara. El PP està en la crispació i no tenim majoria. Però negociem, i el pressupost sortirà.

–I el president es baralla amb el primer grup mediàtic, de centreesquerra. No sembla hàbil.

–Ja fa 20 anys, Felipe va posar fi al monopoli de la televisió pública. Ara s’ha d’implantar la TDT, fins i tot la de pagament.

–¿I això exigeix anar contra Prisa?

–Zapatero va recollir un PSOE a la deriva i ha guanyat dues eleccions. Coincideixo amb la seva política de fons: l’Iraq, ampliació de drets, avortament, Europa… M’agrada El País, però, entre Zapatero i Cebrián, no tinc dubtes.

Entrevista en El Singular Digital

Entrevista a Miquel Iceta, viceprimer secretari i portaveu del PSC

“Els catalans no sempre decidim allò que més ens convé, però sempre decidim”

MARIA COLL / RAFAEL DE RIBOT

EL SINGULAR DIGITAL, 29.09.09

Quins seran els eixos de la intervenció del president Montilla en el debat de política general que comença avui?

El president explicarà la gestió d’aquest any, l’acord de finançament, què està fent el govern per combatre la crisi i farà una mica de perspectiva respecte el darrer any de legislatura.

És el darrer debat de la legislatura. Hi haurà balanç dels darrers anys?

En la meva intervenció sí. Però si només ens centrem en els aspectes més rellevants d’aquest curs ja tenim: el finançament, les Rodalies, en perspectives la gestió dels aeroports, el traspàs de la inspecció de treball…

I quines seran les noves propostes de cara el nou curs?

Crisi i crisi. En un 80% el tema central ha de ser l’economia perquè això és el que preocupa la gent. En un moment de destrucció d’ocupació hem de parlar d’economia, de les polítiques socials que s’estan fent per evitar l’impacte de la crisi i de les pròpies perspectives de l’economia catalana. Amb realisme, però també esperança.

Les receptes per sortir de la crisi seguiran la línia del conseller Castells?

Aquí no es pujaran els impostos perquè els nostres marges són petits. A més, a Catalunya hem fet coses que altres no han fet: el debat sobre el cèntim sanitari, la reforma de l’impost de successions… En aquest tema no podem enganyar a la gent. Si volem serveis de primera, política social, inversions i ajudes a les empreses, necessitem diners i aquests surten dels impostos. Nosaltres no pujarem els impostos, però ens hauríem de preguntar si ens podem permetre jugar amb una fiscalitat a la baixa. Cal recordar que la fiscalitat espanyola és la sisena més baixa de la Unió Europea.

Quan va començar la crisi deien que Catalunya estava més ben preparada per superar-la, però ara tenim els índexs econòmics més baixos.

Catalunya sortirà una mica abans de la crisi que altres zones, perquè aquí el pes immobiliari no és tan gran com en altres comunitats. D’aquesta crisi en podem aprendre diverses lliçons presents en les nostres refranys: “no estirar més el braç que la màniga”, “qui matina fa farina”… és a dir, sense esforç no es produeix i sense remunerar l’excel·lència i la competència no es va enlloc. Són lliçons que no hauríem d’haver oblidat.

L’oposició demana austeritat al govern. Segons el conseller Castells es podia haver prescindit d’un 16% dels informes.

Cal subratllar que per primera vegada sabem quins informes hi ha i es fan. L’oposició, que ara demana tanta transparència, quan estava en el govern deia que feia informes però no els ensenyava als diputats de l’oposició. Per tant, hem fet un pas endavant de gegant. Quan va començar aquest debat es parlava d’uns informes escandalosos i ara aquests són precisament els més justificats de preu i millor atribuïts als experts que els han fet. Hi ha debats molt lluents, però que acaben sent la xocolata del lloro. Les possibilitats de reducció de les despeses de la Generalitat són molt baixes. És evident que en un moment de crisi cal austeritat, per això els diputats ens hem congelat el sou, però aquests gestos no solucionen gran cosa.

L’any que ve també ho faran?

Em temo que sí. L’administració, encara que econòmicament és poc, ha de tenir un paper de lideratge, d’exemple i de cert rigor, ha de marca una tendència.

Els preocupa que els sindicats parlin d’una tardor especialment “calenta”?

És normal. Hi ha empreses en perill de tancament o ERO importants, hi ha empreses que volen aprofitar la crisi per fer polítiques de contenció salarial… els sindicats han de fer la seva feina i en aquest context és previsible que la conflictivitat sigui més alta que en altres anys. Però això no ens preocupa, ens preocupa la crisi.

Zapatero ha reconegut certa improvisació en les polítiques anticrisi.
L’economia com a ciència ha estat eficaç per explicar el passat però no per fer prediccions. Tots els govern van bastant a les palpentes.

Hi ha qui diu que la sortida de Pedro Solbes i Jordi Sevilla just abans de votar els pressupostos demostra el descontentament dels ortodoxos del PSOE amb la política econòmica del president.

Són els mateixos que quan Solbes era vicepresident econòmic deien que era un home esgotat per gestionar la crisi.

Quan preveuen certa recuperació?

La recuperació arribarà, però el dubte és quan. Primer arriba la recuperació però es tarda més en veure els seus efectes. L’any vinent podem entrar en un lleuger creixement de l’economia, però potser encara no es produirà un creixement de l’ocupació. El 2010 hi haurà recuperació, però no sé si la gent la percebrà com a tal.

Els preocupa que els resti vots?

Segur i és bo que sigui així. La política també es basa en els estímuls que un té. Si els ciutadans perceben que els governants no se’n surten és lògic que els sancionin. Això vol dir que un govern amb una crisi econòmica no resolta perdi les eleccions? No. Potser creuen que l’alternativa seria pitjor. La crisi és un factor que els ciutadans tenen en compte en el moment d’emetre el vot, però no és una sentència de mort.

La presidenta del TC ha posat una data a la sentència. Hi ha preocupació respecte el posicionament de la resta de grups i dels socis de govern?

Només em preocupa que fem el ridícul. Tinc un malson: la sentència surt a les cinc de la tarda, a les cinc i deu ja hi ha desenes d’opinions diferents sobre què s’ha de fer i l’endemà hi ha una batalla entre tots els partits. Aquest és el risc. Crec que la sentència consagrarà la constitucionalitat de l’estatut, però l’únic que em fa por és que en comptes de fer un exercici de rigor i anàlisis compartit, repetim l’espectacle d’aquest estiu respecte la manifestació preventiva.

Es podria fer un pacte de silenci?

No. Diuen que la sentència tindrà nou-cents folis, doncs només demano que esperin a parlar el temps necessari que cal per llegir-la. Si volem una resposta unitària no podem fer una cursa sobre qui fa la primera proposta. A Catalunya hi ha molta gent que defensa el dret a decidir, doncs els catalans vam decidir que volíem aquest Estatut. Com més unitària fem la defensa d’aquest Estatut millor servei farem als catalans.

Puigcercós ha assegurat que si la sentència és negativa voldrà dir que l’estat ja no pot oferir res més a Catalunya. Això és un atzucac pel tripartit?

Quan un independentista diu ara que Espanya no té remei sempre m’estranya perquè això ja ho sabia abans de la sentència i abans de l’Estatut. La qüestió és saber què hem de fer políticament després de la sentència i en aquest sentit hem de reconèixer que el marge no és tan gran. Els catalans van votar un Estatut on hi havia un grau d’autogovern i des de la política hem de garantir que aquest sigui respectat. Però em pregunto, per què estem opinant tant de temps sobre una cosa que encara no coneixem? La política no pot ser com els diagnòstics del doctor House: no podem fer desenes de teories abans d’una sentència. I per què donem per fet que serà negativa?

Quin anàlisi polític fa el PSC de la consulta d’Arenys de Munt?

Si fos un partit independentista i hagués estat al marge d’això em preocuparia, però el PSC no és un partit independentista. Nosaltres diem que s’ha de distingir una consulta organitzada per una institució privada d’una consulta feta per una administració, tenen característiques i efectes diferents. Les entitats tenen el dret a fer consultes, però en un moment que esperem una sentència sobre un Estatut – que aquest sí sabem que respon a la voluntat dels catalans- preguntar sobre la independència no és la millor manera de donar raons per les quals l’Estatut no s’ha de tocar.

Per tant, Arenys fa que els jutges del TC vegin amb més antipatia l’Estatut?

No. Dic que si un té un objectiu no és sensat que abans d’haver-lo assolit se’n plantegi un altre. No podem demanar un permís d’obres i al mateix temps buscar un altre pis. Que la gent que mai ha cregut en aquest Estatut busqui altres vies és lògic, però no ho és que partits com Convergència, que es van comprometre fins a les celles amb aquest estatut, ho facin. Això políticament és xocant.

També és xocant que ERC estigui animant les consultes i al mateix temps formi part del govern.

ERC per defensar la seva independència política va sortir d’un govern. ERC considera que Espanya no es reformable i van estar disposats demostrar-ho participant en el procés de reforma. Ara diuen que el temps els ha donat la raó. Entenc que hi hagi independentistes que vulguin una sentència negativa perquè això els dóna la raó, però no entenc a Convergència.

Comença un any prelectoral. Dos partits de la coalició tenen candidats que no formen part del govern, això pot dificultar el dia a dia?

En principi no perquè vam actualitzar el pacte d’Entesa i vam marcar el darrer any de legislatura.

Precisament un d’aquests candidats, Joan Puigcercós, ja ha posat sobre la taula les condicions mínimes per formar un tercer tripartit. Un és el dret a decidir.

Els catalans decidim tota l’estona. Catalunya no decideix quan vota en unes eleccions? No decideix quan vota l’ Estatut? Potser no sempre decidim allò que més ens convé, però sempre decidim. En tot cas, els partits van a unes eleccions amb un programa i ja hi haurà temps per parlar de possibles acords.

El Parlament sembla que tendeix a fragmentar-se. És positiu o negatiu pel PSC?

Operarem segons el mandat dels ciutadans. Els partits, quan apareix nova competència, ens sentim incòmodes, però és la voluntat dels ciutadans. Encara no tinc tan clar que el Parlament tingui més partits, de fet encara no sé quines opcions estaran a les paperetes.

Però la política de pactes formarà pactes de la campanya i s’hauran de donar pistes.

Les coalicions seran un debat, però el gran debat serà si el futur president és José Montilla o Artur Mas. Els pactes s’hauran de fer després.

I haurà nova llei electoral?

Objectivament és molt difícil que arribem a un consens sobre una llei, però sí podríem arribar a un acord sobre com organitzar l’administració electoral de Catalunya. Amb aquesta llei per primera vegada els recursos electorals de les eleccions catalanes no s’haurien de veure la junta electoral central, sinó a la futura sindicatura electoral catalana. Per tant, nosaltres proposarem fer la Llei de l’administració electoral de Catalunya. Això, si els partits ens hi posem, seria un avenç significatiu.

Per tant, no hi haurà llei electoral.

L’actual sistema electoral català, si a algú beneficia, és a Convergència. Per aprovar la nova llei es necessiten dos terços. Un partit que se sent beneficiat per aquest llei quin motiu tindria per canviar-la mesos abans de les eleccions? Siguem sincers. Nosaltres farem el que sigui perquè hi hagi llei, però tenim clares les dificultats.

Prioritats legislatives pel proper any?

La llei del cinema, la llei de consultes… però la nostra prioritat és la crisi i el darrer any d’una legislatura no és el moment de fer lleis. Hi ha la voluntat de fer l’organització territorial, però sincerament crec que a un any de les eleccions no s’acabarà encara que potser s’avançarà alguna peça. El darrer any de legislatura tot és més complicat perquè l’estímul sempre és menor i quan s’apropen unes eleccions les distàncies entre els partits augmenten.

La sensatez y centralidad del PSC

La sensatez y centralidad del PSC

ABC, 24.09.09

No está de más recordar que algunos de los debates que monopolizan la política catalana no se producirían si el Partido Popular no hubiera recurrido el Estatuto. A nadie puede sorprender, por ello, que pida una vez más a Mariano Rajoy -que tan interesado parece en mejorar la imagen del PP en Cataluña- que retire el recurso contra una ley acordada entre el Parlament de Catalunya y las Cortes Generales, aprobada por éstas y finalmente refrendada por el pueblo catalán.

La manifiesta hostilidad del PP a la ampliación del autogobierno de Cataluña, que se ha demostrado nuevamente con el recurso presentado por el Gobierno de Esperanza Aguirre ante el Tribunal Supremo para anular la transferencia de la competencia a la Generalitat sobre la expedición de los permisos de trabajo a los trabajadores extranjeros, no parece ser óbice para los planes de colaboración presente y futura entre Artur Mas y Rajoy. Planes que, por cierto, en nada moderan la deriva radical de CiU.

Todo ello no contribuye a la claridad en la política catalana, que parece lugar abonado para la improvisación, los falsos debates, la gesticulación permanente, el tacticismo y un eterno volver a empezar. Lo hemos visto recientemente en torno a la consulta celebrada en Arenys de Munt sobre la independencia de Cataluña. Algunos opinadores consideran que incluso la posición del PSC ha sido ambigua. Creo sinceramente que no es así ¿Cuál ha sido la posición del PSC?

Primero: acatamiento de las leyes por las administraciones. Segundo: las entidades pueden consultar a sus miembros o a la población en general sobre los temas que quieran. Tercero: es importante distinguir entre unas y otras consultas porque tienen características y efectos diferentes. Cuarto: nosotros no estamos a favor de la independencia de Cataluña; somos catalanistas y federalistas. Quinto: la mayoría de los catalanes se pronunciaron a favor del Estatuto del 2006 y, por lo tanto, los que defienden el derecho a decidir tendrían que respetar aquello que los catalanes ya decidieron, especialmente en un momento en que el Tribunal Constitucional todavía no se ha pronunciado sobre los recursos presentados contra el Estatuto. Sexto: es lógico que entidades, plataformas y partidos independentistas -que por coherencia no apoyaron el Estatuto- promuevan consultas. Séptimo: constatamos la deriva radical de CiU que, habiendo apoyado el Estatuto, es partidaria de estas consultas y cuyo líder, Artur Mas, ha dicho que votaría sí a la independencia de Cataluña y que promovería una ley de consultas catalana que desconociese lo que la Constitución establece.

En este contexto el PSC es, más que nunca, el garante de lo que en Cataluña llamamos «seny». Siguiendo la senda trazada por el President Montilla, el PSC no va a olvidar las prioridades de los catalanes y su sentir mayoritario. Nuestra prioridad es hoy la crisis económica. Y a eso nos vamos a dedicar. Con todas nuestras fuerzas. Porque, para el PSC, no es hora ni de aventuras, ni de sorpresas, ni inventos ni pasos atrás.

Entrevista en El Temps

“Hi ha qui sembla que hagi descobert ara l’existència del Tribunal Constitucional”

ENRIC RIMBAU

EL TEMPS, 8.11.09

—Si finalment el Constitucional retallés l’Estatut, gairebé tothom a Catalunya parla de resposta unitària. És factible aquesta unitat? I si ho és, al voltant de quin concepte s’ha d’articular?

—Ha de ser possible. Ara, cal que passin coses que sovint lamentablement no passen. Primer, que quan hi hagi la sentència, ens la llegim serenament, ens reunim, parlem i decidim què fem i si és possible donar-hi una resposta comuna. I com ha de ser? És molt clar. Els catalans vam votar un estatut que marca un sostre d’autogovern i això s’ha de respectar. Per tant, si la sentència altera això, caldrà cercar unes altres maneres d’aconseguir-ho. Les institucions no poden cridar a la insubmissió, però al mateix temps han de fer política, en el sentit de fer complir la voluntat d’autogovern que es va expressar amb el vot favorable a l’Estatut.

—Compartiu la idea que es pot produir un xoc de legitimitats entre allò que va votar la ciutadania i el Tribunal Constitucional?

—A veure, el TC no es va crear ahir. En canvi, aquest estiu ha semblat que hi havia qui descobria ara l’existència del TC. Forma part de les regles del joc, que són conegudes. Potser hi ha qui no les coneix, però els polítics tenim l’obligació de conèixer-les. Per tant, allò que el tribunal et pot fer és el seu paper institucional. I a nosaltres ens toca, des de la política, fer que es respecti la voluntat dels ciutadans. I si no és d’una manera haurà de ser d’una altra. Aquesta cerca d’alternatives és la feina del polític.

—I com és aquesta altra manera?

—És que no en volem parlar fins que no ens diguin que l’Estatut és inconstitucional. Jo encara no he llegit res que em faci dir que he de recuperar res que hagi perdut. Fins ara l’Estatut és constitucional del tot. Per què he de fer el joc a uns altres? Si algú pensa el contrari ho haurà de demostrar. I si el tribunal ho considera, ho haurà d’argumentar. Fins que no passi, no entrarem en el joc de les especulacions, perquè caiem en aquest tic de la política catalana, de fer molta gesticulació i de perdre el foc per la boca. No hem de donar batalles, les hem de guanyar, com creiem que hem fet amb el finançament.

—Però des d’Espanya, el PP i el PSOE hi han entrat de ple, en aquest joc.

—És clar, però és que hi ha gent a qui li pot interessar aquest debat. Hi ha a qui li interessa donar per fet que això serà molt dolent. I així, quan arribi la reacció, podrà dir que és menor. És que no hi hem d’entrar, en aquest joc. També és veritat que és força hipòcrita la posició dels qui diuen: “No es pot pressionar el tribunal.” Home, el tribunal és pressionat per tothom. Fins al punt que no s’ha pogut renovar, s’ha revocat un magistrat, que amb totes les filtracions als diaris ja es podria configurar una sentència… Per tant, tampoc no ens podem exclamar si una entitat, un partit o qui sigui diu al tribunal què ha de fer. Si de tres anys ençà tothom ho fa! Ara, nosaltres no serem els qui entrarem en el joc de donar per fet que l’Estatut no és constitucional. És un error, però sobretot, és fals. Si no, no l’hauríem votat. I sobretot, no l’haurien votat les Corts Generals.

—Ara comença el nou curs polític i el darrer de la legislatura. Quins elements clau preveieu?

—El tema més important serà la crisi i els seus efectes. Com, des de les administracions, s’acompanya la gent que la pateix més directament i com ajudem les empreses que lluiten per sobreviure. Per tant, serà un component fortament econòmic i social. Ara, també s’aprovaran unes quantes lleis, perquè el govern té en cartera diverses qüestions. Hi ha per resoldre la nova organització territorial del país. Hi ha el compromís de crear la ponència conjunta sobre la llei electoral. Per tant, hi ha coses sobre la taula que tenen certa importància. Però jo crec que des del punt de vista de la ciutadania, de les coses que realment importen, l’aspecte essencial serà veure fins a quin punt la Generalitat, amb els seus recursos, és capaç de mantenir les polítiques socials i econòmiques en un context com l’actual, tan difícil.

—Amb el nou sistema de finançament, la Generalitat pot afrontar amb prou recursos la crisi?

—Probablement no. Però per què tots els govern del món han augmentat la seva despesa? Doncs perquè han hagut d’encarar noves despeses no previstes. Per això no és estrany que a l’estat espanyol es plantegi el debat de revisar les polítiques fiscals. Els sistema de finançament ens posa en una situació més bona, però no resol tots els problemes, sobretot en un context complicat com aquest, i amb un model basat en uns imposts la recaptació dels quals ha baixat.

—Heu parlat de la llei electoral i de la nova ordenació territorial, dos punts recurrents. Finalment s’avançarà en algun?

—Jo faria allò que en aquests moments estem en condicions de fer: crear la vegueria de l’Ebre i resoldre el disbarat metropolità. Això és el que és més madur i crec que sí que ho podem fer, pel que fa a la nova ordenació territorial. Des del punt de la vista electoral, és molt difícil que un any abans de les eleccions puguem canviar les regles del joc. Però hi ha una altra cosa que sí que podria ser objecte de consens entre els partits, què és l’administració electoral. I intentar que, si més no, a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, la darrera instància de resolució de conflictes fos la Junta Electoral de Catalunya, que no existeix, i no la Junta Electoral Central. Per tant, en aquestes qüestions, jo tinc una visió pragmàtica i resoldria els problemes sobre els quals hi pugui haver el consens necessari.

—Pel que fa el desplegament de l’Estatut, més enllà de debat de la sentència del Constitucional, fins a quin punt pot tornar a tibar les relacions entre el PSC i el PSOE el fet d’anar estirant competències?

—Jo sóc molt optimista. Els aspectes on hem posat la banya, els tenim prou enfocats. Hem entrat ja en el traspàs del servei de rodalia de Renfe, que s’ha de fer efectiu el gener de l’any vinent. I, abans d’acabar l’any, el govern d’Espanya s’ha compromès a donar el vist-i-plau a un nou model de gestió aeroportuària que permeti la participació determinant de les institucions catalanes. A part tot el desplegament de l’Estatut, que inclou moltíssimes coses. Recordo que l’anterior estatut es va desplegar durant 23 anys i no es va acabar. En aquest terreny les coses van prou ben encarrilades.

—Les relacions entre els PSC i el PSOE són més bones que ara fa un any?

—Sens dubte, sí. Resoldre el finançament ha estat un prova difícil, però també molt definitiva. Aquí és on s’havia de veure si hi havia la voluntat de desenvolupar l’Estatut o no. I nosaltres hem constatat feliçment que sí.

—I des d’aquesta calma d’ara és més fàcil de plantejar una presència del PSC diferenciada a Madrid?

—Nosaltres sempre hem dit que hi ha dos moments per a plantejar aquesta fórmula. L’un és als congressos del PSC, que és quan es decideix l’organització del partit. I els dos darrers congressos han decidit per amplíssima majoria que sigui l’executiva del partit la que decideixi, en cada moment, quina és la millor manera d’organitzar-se. L’altre moment és quan es constitueixen els grups parlamentaris, i això és durant els set dies després de constituir el Congrés de Diputats. Per tant, no és un problema que tinguem sobre la taula. Però també crec que si el model de relació entre el PSC i PSOE ha funcionat durant vint anys i continua donant bons rendiments, no hi ha motius per a canviar-lo. Si en un moment determinat es decidís que això no és prou potent per a defensar els interessos del país i per al desplegament de la política del PSC, seria el moment de plantejar-ho.

Debates veraniegos

DEBATES VERANIEGOS

ABC, 3.09.09

Este verano el debate político ha girado en torno a cuatro cuestiones. La primera es la perversa estrategia del Partido Popular, que para rehuir cualquier responsabilidad con las tramas de corrupción que se producen en su órbita, acusa sin pruebas de persecución política a todos los poderes del Estado. Una vez más el PP demuestra que sólo respeta las instituciones cuando éstas se ponen a su incondicional servicio.

Otro debate recurrente, éste sí totalmente lógico, es el provocado por la crisis económica que seguimos padeciendo. Los tímidos esbozos de recuperación no nos pueden hacer perder de vista la gravedad de la situación que no superaremos hasta bien entrado el año 2010. Por ello los gobiernos deben seguir protegiendo a las familias y ayudando a las empresas, en especial a las que están en situación más difícil, manteniendo la protección social y la inversión, y abordando cambios que aseguren una fiscalidad responsable y progresiva. Hay que denunciar la demagogia de quienes reclaman el aumento de la protección social y de la ayuda a las empresas mientras piden que se rebajen los impuestos.

El tercer tema ha sido el de la preparación frente a una posible pandemia de la Gripe A. Hay que felicitar el trabajo que se está llevando a cabo desde el Ministerio de Sanidad, la Conselleria de Salut y el resto de administraciones afectadas. El consenso en la Unión Europea, la coordinación entre las Comunidades Autónomas, y la toma de medidas preventivas es una buena noticia.

El debate sobre la Sentencia del Tribunal Constitucional sobre los recursos interpuestos contra el Estatut, ha sido la cuarta cuestión. Este debate ha bordeado el ridículo al pretender avanzar la reacción sobre una Sentencia que nadie sabe cuándo se producirá ni en qué términos se planteará.

Afortundamente, y como siempre, el President Montilla ha señalado el camino a seguir, afirmando la plena constitucionalidad del Estatut, dejando para después de la Sentencia cualquier valoración y discusión sobre escenarios de futuro. Desde el máximo respeto al marco jurídico-institucional, las instituciones catalanas, empezando por la Presidencia de la Generalitat, velarán para que la aspiración de autogobierno expresada en el apoyo ciudadano al Estatut sea respetada íntegramente.

El ruido innecesario de algunos debates veraniegos no debería ocultar algunas realidades en las que basamos nuestro optimismo. Este verano ha sido el primero con un aeropuerto de Barcelona con la dimensión que merece, el primero con el abastecimiento de agua garantizado, el primero con los Mossos en toda Catalunya y el primero con la AP-7 desdoblada.

El President Montilla y su gobierno siguen tomando medidas para que la recuperación económica se produzca cuanto antes y para acompañar a las familias y empresas con dificultades. Es así, y no gesticulando y jugando al catastrofismo, como de verdad se sirve al interés de los ciudadanos y ciudadanas de Catalunya.

La prueba del nueve

LA PROVA DEL NOU

Endavant, agosto 2009

El rotund èxit obtingut amb la negociació del nou sistema de finançament és la definitiva prova del nou de l’aptitud del socialisme català per governar Catalunya, la prova que acaba amb els injustos prejudicis escampats pels nostres principals adversaris polítics. Ja havíem demostrat que érem capaços de promoure el canvi del marc institucional amb l’aprovació del nou Estatut l’any 2006. També hem demostrat que érem capaços d’afrontar reptes negligits al llarg de dues dècades pels governs de CiU com la garantia de subministrament d’aigua a la regió metropolitana de Barcelona a través de la planta dessaladora d’El Prat o el subministrament elèctric a les comarques gironines a través de la línia de molt alta tensió. També hem demostrat la capacitat d’arribar a pactes nacionals amb l’oposició en temes tan sensibles com l’educació o la immigració. Hem demostrat també la nostra capacitat de govern a través de l’augment espectacular de la inversió pública i l’increment significatiu del nombre de metges, mestres i mossos. Només faltava demostrar que érem capaços d’aconseguir acords amb el govern d’Espanya i que el fet de compartir projecte amb el PSOE no restaria força a les legítimes reivindicacions catalanes. Ans al contrari, l’estreta relació entre PSC i PSOE afavoreix l’assoliment de bons resultats perquè el PSC no abdica de la seva funció en tant que màxim representant dels interessos de Catalunya.

Queda molt a fer encara i més d’un any de legislatura per culminar la feina. El Govern ha de vetllar pel manteniment de l’actual nivell d’inversió pública, redreçar la precària situació del servei de rodalia assolint-ne la gestió l’any 2010, assegurar la posició determinant de les institucions catalanes en la gestió de l’aeroport de Barcelona-El Prat, crear el consorci tributari i garantir l’adequat ritme de desplegament estatutari. El Govern ha d’assegurar la millora en la prestació dels serveis públics que d’ell en depenen, donant la màxima prioritat a les polítiques socials i a l’esforç col·lectiu per a superar la crisi econòmica. Els treballadors, els emprenedors i els sectors socials que més ens necessiten han de trobar-nos permanentment al seu costat.

I al partit correspon anar preparant les noves prioritats programàtiques per al proper mandat, estrènyer la relació amb la societat i especialment amb tots els sectors que aspirem a representar, explicar l’acció dels governs de Catalunya i Espanya, assegurar la bona gestió municipal i preparar la cita electoral del 2010 amb la voluntat d’esdevenir, per primer cop en la història, el primer partit de Catalunya en les eleccions al Parlament, com succeeix en les eleccions municipals, generals i europees. És un objectiu ambiciós i, per primer cop, al nostre abast. Entre d’altres coses perquè, liderats pel President Montilla, ja hem fet la definitiva prova del nou.