Archivo de Miquel Iceta

Más de 30 años de artículos, entrevistas y conferencias

Archivos de la categoría ‘# Ideas/Renovación’

El valor de 701.775 votos

Publicado por Miquel Iceta en Jueves 11 Junio 2009

EL VALOR DE 701.775 VOTOS
ABC, 11.06.09

Balance de las elecciones: a nivel europeo ha ganado el centroderecha, se ha reforzado la derecha extrema y euroescéptica y ha crecido la abstención; en España también gana el centroderecha y sube la abstención; y en Cataluña también crece la abstención mientras que el centroizquierda es quien gana las elecciones, totalmente a contracorriente.

Hay quien intenta desmerecer la victoria del PSC en estas elecciones por la pérdida de votos. No cabe olvidar que en 2004 las elecciones europeas se produjeron meses después de las generales en las que el socialismo catalán obtuvo el mejor resultado de su historia, abriendo el camino del cambio en España, y que el cabeza de lista de los socialistas españoles era el catalán José Borrell.

Se tiende a olvidar también que en las elecciones europeas la participación de los ciudadanos de Cataluña ha sido siempre inferior a la del conjunto de ciudadanos españoles: 0.6 puntos menos en 1987, 3.2 puntos menos en 1989, 7.2 puntos menos en 1994, 8.2 puntos menos en 1999, 5.3 puntos menos en 2004 y 8.5 puntos menos el pasado domingo. A partir de estos datos difícilmente puede achacarse la abstención al tripartito como hace CiU. Y tampoco parece que la ausencia de acuerdo de financiación sirva para explicar la baja participación en 1994 y 1999.

Hay que subrayar lo fundamental: la importancia de lo que han votado quienes han ido a votar. Algunos parecen olvidar que todas las jornadas electorales empiezan igual: con las urnas totalmente vacías. Que todas las campañas pueden ser más o menos afortunadas pero que al final lo único que cuenta es la expresión democrática de la voluntad ciudadana. Desde ese punto de vista no cabe achacar la abstención al partido al que más ciudadanos han votado. Tampoco se debe olvidar que los partidos políticos son los máximos responsables de la abstención pero no los únicos. También lo son los creadores de opinión, los medios de comunicación y los propios ciudadanos. ¿Cuántas veces oímos decir que hay poca información a gente que no ha hecho el mínimo esfuerzo por informarse? ¿No merece también alguna reflexión el hecho de que se quiera contraponer el cumplimiento de las leyes al criterio profesional de los trabajadores de los medios de comunicación públicos? ¿Qué credibilidad puede merecer una información política encabezada por locuciones o rótulos que señalan que se trata de una información manipulada por los partidos?

Por todo eso quiero agradecer a los 701.775 ciudadanos y ciudadanas que votaron al PSC su confianza. Quieren más Europa y una Europa más de izquierdas. Y vamos a trabajar por conseguirlo. Y quiero reconocer el compromiso democrático de 1.972.228 de ciudadanos y ciudadanas de Cataluña que fueron a votar. Y a los abstencionistas les digo que trabajaremos para ofrecerles motivos para votar en el futuro.

Publicado en # Ideas/Renovación, Abc | Deja un Comentario »

Intervención en el 13º Congreso de la UGT de Catalunya

Publicado por Miquel Iceta en Martes 21 Abril 2009

INTERVENCIÓN EN EL 13º CONGRESO DE LA UGT DE CATALUNYA

Barcelona, 21 de abril de 2009

Presidenta del Congrés, membres de la Mesa, membres del Secretariat, amic Josep Maria Alvarez, delegats i delegades, convidats i convidades,

En nom de la direcció del Partit dels Socialistes de Catalunya vull agrair-vos la invitació al vostre 13è Congrés i l’oportunitat que ens oferiu d’adreçar-nos al Plenari.

Més personalment, vull celebrar l’oportunitat de compartir amb tots i totes vosaltres un moment important en la vida del Sindicat que és també el meu des de 1985.

Estem en un moment especialment delicat a causa de la crisi econòmica global que pren en el nostre país característiques ben específiques.

És un moment també apassionant, perquè ha posat de manifest el rotund fracàs del neoconservadurisme, el neoliberalisme i les obsessions desreguladores que han generat desigualtats, precarietat, inseguretat, malbaratament de recursos naturals i, finalment, una crisi global del sistema.

Trenta anys després de l’inici de l’ofensiva encapçalada per Margaret Thatcher i Ronald Reagan, il·luminats per les teories de Friedman, Hayek i Von Mises, els resultats són devastadors i la crisi econòmica global és comparable a la dels anys 30 del segle passat.

La constatació del fracàs neoliberal no garanteix, però, que la sortida de la crisi es faci en clau socialdemòcrata. Això dependrà de la força del moviment sindical, dels partits progressistes i de la mobilització ciutadana a nivell local, nacional, espanyol, europeu i internacional.

S’han guanyat ja algunes batalles, com es va demostrar amb la votació al Parlament Europeu en la que es va aturar la directiva de les 65 hores. Però fins i tot aquesta victòria concreta és parcial i provisional. Només un Parlament Europeu en el que es vegin enfortides les posicions progressistes i d’esquerres pot garantir que iniciatives com aquestes no veuran la llum i que l’aplicació de directives com la que porta el nom del comissari liberal danès Bolkestein que la va impulsar, no s’apliquin en detriment dels drets socials.

Afortunadament, els criteris que hem defensat des de sempre els que creiem que l’economia s’ha de posar al servei de les persones, que la intervenció pública ha de garantir el correcte funcionament dels mercats, els drets socials i el respecte al medi ambient, s’estan començant a imposar.

Per això podem llegir a documents com la Declaració de la Cimera de Londres del G-20: “No es tracta, només, de restaurar el creixement econòmic sinó també d’establir les bases d’una economia mundial justa i sostenible”.

Fa ben poc, en escoltar expressions com aquesta, molts creadors d’opinió haguessin dit que es tractava de plantejaments antiquats que havien quedat enterrats sota les runes del mur de Berlin. I s’aplicava aquest criteri a les reivindicacions sindicals i els plantejaments dels que defensàvem que l’economia de mercat no podia comportar la construcció d’una societat de mercat, que no es podien confondre drets amb mercaderies, que no es podien sacrificar els drets socials a l’economia de lliure mercat. Ens deien antiquats als que reivindicàvem la cultura del treball i la solidaritat, als que malfiàvem d’enriquiments vertiginosos, beneficis fàcils i irresponsabilitat social.

Cal enfortir aquesta dimensió ideològica del combat polític i sindical dels progressistes en aquest inici convuls del segle XXI, també en el moment d’afrontar la crisi i les seves sortides. Parlo de sortides, en plural. Perquè de la crisi en sortirem, n’estic segur. Però hi ha diversos camins davant nostre: el camí de les velles receptes desreguladores, de les rebaixes d’impostos, de l’afebliment dels serveis públics, de la retallada social, de l’abaratiment de l’acomiadament; i el camí virtuós de l’esforç compartit i de la cohesió social. Tenim la sort i l’oportunitat de tenir a Catalunya i Espanya governs compromesos amb aquesta via.

Són governs convençuts que el combat contra la crisi exigeix esforç i tenacitat, caràcter emprenedor, esperit solidari i confiança en les nostres capacitats individuals i col·lectives.

Governs compromesos amb el diàleg social, conscients que la crisi només podem superar-la junts. Junts, administracions, forces polítiques, empreses, famílies, sindicats, treballadors, patronals, empresaris, comerciants, autònoms, professionals, treballadors de la funció pública i emprenedors.

Uns governs compromesos a fer front als problemes concrets, de sectors concrets, d’empreses concretes; a restablir el normal funcionament del crèdit, a prosseguir el procés d’internacionalització de la nostra economia.

Uns governs compromesos a reformar el sistema educatiu, a apostar per la innovació, a invertir com mai en infraestructures, a impulsar les universitats i la recerca, a millorar la formació i el reciclatge dels treballadors.

Uns governs compromesos a garantir la cohesió social, a ajudar els aturats a trobar una nova feina, a assegurar que les polítiques socials responguin a les necessitats ciutadanes, a garantir en tot moment els drets socials i laborals.

Uns governs que actuen en el marc de les seves competències defensant els treballadors.

Amb un govern català que exigeix i obtindrà el finançament just que assenyala el nostre Estatut. Amb un govern català que ja ha obtingut el traspàs de la Inspecció de Treball i de l’expedició dels permisos de treball dels treballadors estrangers, que ja ha aprovat la Llei del Consell de Relacions Laborals, tot plegat en la línia d’aconseguir el marc català de relacions laborals reivindicat de fa temps per la UGT i el moviment sindical català.

Aquest esforç col·lectiu no reeixirà sense el compromís, la lluita, la crítica i la responsabilitat sindical. Són trets que defineixen perfectament la Unió General de Treballadors de Catalunya, el vostre sindicat que és també el meu. Vaig aprendre fa temps, en paraules de vells sindicalistes, que no és millor dirigent sindical el que més crida i el que més reclama, sinó el que més obté, el que millor defensa els interessos dels treballadors. Com ho intenta fer cada dia la UGT, la seva direcció, els seus delegats i delegades, els seus afiliats. Com ho està fent de manera admirable a SEAT i a tantes i tantes empreses. Amb fermesa i responsabilitat, amb lluita i amb negociació.

Gràcies pel que feu, gràcies per com ho feu, gràcies també quan ens critiqueu, quan assenyaleu errors i mancances, perquè siguin quines siguin les diferències que tinguem en moments puntuals, mai no deixarem de tenir el mateix objectiu final: la justícia social.

Acabo. Si no recordo malament, el primer Congrés que va elegir Pepe Alvarez com a Secretari general tenia com a lema “Per seny, innovem”. Teníeu raó llavors, i l’eslògan és avui encara més pertinent.

Endavant, doncs, companyes i companys!

Ara i sempre, visca la Unió General de Treballadors de Catalunya!

Companyes i companys, salut!

Publicado en # Ideas/Renovación | Deja un Comentario »

Reforma global

Publicado por Miquel Iceta en Jueves 26 Febrero 2009

REFORMA GLOBAL
26.02.09

La crisis económica actual ha evidenciado la fragilidad del sistema financiero mundial y el colapso de las tesis económicas neoconservadoras y ultraliberales que han regido la política económica en los últimos 30 años.

Las teorías económicas y el modelo social que fueron presentados como “el fin de la historia” fueron responsables de las prácticas desreguladoras promotoras del egoísmo individual que han llevado al sistema económico mundial a su mayor crisis en los últimos 75 años.

Hoy todo el mundo reconoce que sin Estado, sin poderes públicos con capacidad reguladora e interventora, el libre mercado no sólo es incapaz de producir riqueza de forma sostenible, sino que provoca la quiebra global, pobreza, desigualdad y paro masivo. Keynes, finalmente, se ha impuesto con rotundidad sobre Friedman, Von Mises y Hayek.

Hoy vuelven con fuerza los valores de justicia e igualdad sin los cuales la libertad deviene tiranía del mercado. Hoy debemos reivindicar con renovada convicción la cohesión social como elemento definitorio de las sociedades avanzadas.

Estos valores y estas convicciones no sólo no entorpecen el progreso económico y social sino que son un requisito para alcanzarlo. Hace ya tiempo que las políticas socialdemócratas demostraron que son las que más se ajustan a los ideales de libertad y justicia, y dichas políticas demostraron también en los países nórdicos que era compatible la cohesión social con economías altamente innovadoras y abiertas al mundo. Son países que alcanzan los primeros lugares en la clasificación mundial de competitividad pero también en el Indice de Desarrollo Humano.

El esfuerzo por salir de la crisis y por reducir su severo impacto sobre los trabajadores, las familias y las empresas y, en especial, sobre los sectores más indefensos y desprotegidos, ha promovido un inicio de coordinación internacional en la Unión Europea y el ampliado G-20.

Dichos esfuerzos serán estériles sin una reforma global del sistema financiero internacional. En este sentido considero imprescindible atender las propuestas realizadas por la Fundación Ideas, liderada por Jesús Caldera.

Dichas propuestas pueden resumirse en: promover la transparencia de las entidades financieras y sus productos y los derechos financieros de la ciudadanía; un menor y más sano endeudamiento de las entidades financieras; evaluaciones más objetivas de las empresas; remuneraciones justas de los directivos; impulso a las finanzas y la banca éticas; eliminación de los paraísos fiscales; mayor coordinación entre Bancos Centrales; una política fiscal más rigurosa; el fortalecimiento de la Unión Europea, y finalmente, una mejor gobernanza del sistema financiero mundial transformando el FMI en un Fondo Monetario Global.

Ese es el camino y no el abaratamiento del despido, propuestas demagógicas de reducción de impuestos ni el desmantelamiento de los mecanismos de protección social.

Publicado en # Ideas/Renovación, Abc | Deja un Comentario »

El Cambio ha llegado

Publicado por Miquel Iceta en Jueves 6 Noviembre 2008

EL CAMBIO HA LLEGADO
ABC, 6.11.08

El martes 4 de noviembre ya es una fecha para la Historia. Por primera vez un afroamericano accede a la Presidencia de los Estados Unidos, apenas cuatro décadas después de la ley que bajo el mandato de Lyndon B. Johnson proclamaba definitivamente la igualdad racial y la asunción de los plenos derechos civiles para las personas de raza negra.

Barack Obama se ha convertido en el 44º Presidente de los Estados Unidos, justo 44 años después de aprobarse la citada ley de derechos civiles. Entonces, y sólo con tres años de edad, el próximo presidente de la primera potencia mundial era un niño en una América que salía conmocionada del magnicidio de Kennedy y que escuchaba anhelante los discursos de Luther King, antes también de su fatídico asesinato.

J.F. Kennedy y Martin Luther King son referencias necesarias para valorar la trayectoria y el impacto de Barack Obama, su victoria y el futuro que le espera. Como Kennedy, ha supuesto un vendaval de cambio necesario, la renovación de la vieja política conservadora norteamericana; ha conectado con nuevas capas sociales, ha hablado a los jóvenes que no se implicaban en política pero rechazaban las políticas de Bush, como Kennedy ha revitalizado un partido demócrata en horas bajas después de la larga noche provocada por los neocon.

Como Luther King, Obama tuvo un sueño. King no pudo verlo cumplido, Obama sí. Como King, defensor de los derechos civiles, ha despertado conciencias y ha derribado barreras. Los que presagiaban que era demasiado pronto para que un afroamericano fuera presidente, y que citaban el efecto Bradley, como ejemplo de un voto oculto racista que luego no se ha producido, han podido comprobar que, por encima de todo, la esperanza de cambio, la catastrófica herencia económica de Bush y una guerra injusta carente de apoyo popular, han hecho posible una victoria por amplio margen.

Siendo éste un momento histórico, no debemos pensar en milagros. La victoria de Obama no implicará un cambio ni inmediato ni radical en la política de los Estados Unidos. Está por ver qué hará ante la crisis económica provocada por el capitalismo salvaje y que están padeciendo las clases medias y populares en Estados Unidos y en todo el mundo, qué reformas ayudará a introducir en el sistema económico y financiero internacional, qué será capaz de hacer para impulsar la maltrecha economía norteamericana y cómo piensa proseguir el combate contra el terrorismo internacional. En todo caso la ampliada mayoría demócrata en el Congreso y el Senado ha de facilitar que la impronta reformista del Presidente Obama se note desde enero.

Sin ingenuos triunfalismos, reivindiquemos la política democrática y el deseo de construir un mundo mejor, una sociedad más libre y más justa. Este es el mensaje de la victoria de Obama que celebramos desde ayer todos los progresistas.

Publicado en # Ideas/Renovación, Abc | Deja un Comentario »

Sociedad red

Publicado por Miquel Iceta en Jueves 16 Octubre 2008

SOCIEDAD RED. Un coloquio con Josu Jon Imaz y Antoni Gutiérrez. (16.10.08)

Es legítimo preguntarse qué hago yo aquí. Al fin y al cabo no soy un experto ni en tecnologías de la información y la comunicación, ni de su aplicación a la política, ni tampoco un sociólogo. Es verdad que Antoni Gutiérrez ha tenido palabras muy amables sobre mí. Habrán notado, y si no se lo digo, que somos amigos. Y eso para mí tiene un gran valor. También se dice que fui el primer político con página web, en 1997. Aunque amablemente me discute el mérito Rafael Estrella. Podríamos dejarlo en que fui el primer político catalán con web, así no hay discusión. Como fui también el primer político con blog, en 2003.

Me estrené con CompuServe con aquellas direcciones de correo tan curiosas formadas sólo por números. Navegaba con Mosaic, recuerdan? Por cierto, uno de los primeros proveedores españoles de acceso a Internet que tuve no admitía páginas con contenido sexual o político y cuando me di cuenta (soy poco ducho en leer la letra pequeña) me di de baja de inmediato. Por lo de la política, claro.

¿Por qué me empeñé en tener página web primero y blog después? En primer lugar por curiosidad. Me gustar probar cosas nuevas. Y a algunas quedo enganchado como en el caso de la cocina japonesa. Pero también por intentar ser el primero en algo. No se asusten. Uno de los primeros manuales de marketing que leí lo recomendaba encarecidamente. Era una de las 22 leyes inmutables del marketing, libro escrito por Al Ries y Jack Trout, un libro de 1993 que aún releo de vez en cuando.

Pero lo cierto es que del tema del que hablamos hoy sólo sé lo justo. Como cuando alguien dice que domina la informática a nivel usuario, vamos. Pero la ignorancia, como ustedes saben, es atrevida. Y no sé decir que no a un amigo. A pesar de que quizá me convendría, no soy de aquellos que piensan que es mejor callar que pasar por ignorante, a hablar y confirmarlo. Prefiero correr el riesgo porque de los diálogos, y éste lo es, siempre se aprende. Y he aprovechado también el Dominio Público, en sentido amplio. A lo largo de mi intervención se pueden encontrar ecos del Manifiesto Cluetrain de 1999 (sí, ya casi hace diez años), y de textos y posts de Juan Freire, Enrique Dans, Juan Varela, José Luis Orihuela, Carlos Guadián, José Antonio Donaire, con quien comparto tareas parlamentarias e ideales políticos, David de Ugarte, a quien conocí en las primarias del PSOE que ganó Josep Borrell, y, claro está, Antoni Gutiérrez-Rubí, que generosamente ha aportado 145 ediciones de la sección ZONA WEB de la que disfrutan los lectores y lectoras de mi blog, a quienes también dedico esta intervención.

Debo decir también que era difícil decir que no a mantener un coloquio con Josu Jon Imaz, un nacionalista vasco profundamente demócrata y profundamente innovador. Si visitan mi Diario y hacen una búsqueda del nombre “Imaz” encontrarán un centenar de referencias. Entre ellas algunos artículos destacados: Bases comunes frente al terror, Más allá de la encuesta del desayuno, Radicalidad frente a pragmatismo, Apostar por el futuro, No imponer, no impedir. Y un artículo que me emocionó especialmente, el que se titula “La llave de Rodolfo” en el que Josu Jon hablaba a pecho descubierto sobre la emoción y el desasosiego que le causaba la noticia de que ETA tuviese en su poder una copia de la llave de la casa de Rodolfo Ares, dirigente socialista vasco. También me une a Josu Jon la encendida defensa de la non nata Constitución europea. Y aún hoy pienso en aquellos insensatos que la encontraban muy corta y decían que con su rechazo llegaríamos más lejos… Les dedico en estos días en que echamos en falta más Europa un cariñoso recuerdo. En fin…

Por acabar con los lazos que me hacen sentirme unido a Josu Jon, quiero recordar que el Eusko Alderdi Jeltzalea era el partido de mis abuelos, Miguel y Elisa. El abuelo Miguel, ingeniero, fue nombrado por el Gobierno vasco delegado en la empresa Firestone, incautada como industria de guerra. Acabada la guerra civil fue encarcelado y murió al poco de quedar en libertad pues su salud ya no pudo recuperarse del duro trance.

Del PNV es también un buen amigo de Josu Jon al que admiro, el filósofo Daniel Innerarity, del que encontrarán también una quincena de artículos en mi Diario.

Vaya, que me hacía mucha ilusión participar en esta experiencia.

Ahora, al grano. ¿Qué es esto de la política 2.0? Se la ha definido de muchas maneras. Por empezar por alguna podríamos decir que se trata de la utilización de las nuevas tecnologías de la información y la comunicación en la acción política. Pero veríamos enseguida que esta definición se queda corta pues, por ejemplo, que un partido político tenga una página web no es por sí mismo garantía de que esté practicando o esté dispuesto a practicar la Política 2.0.

Los avances técnicos y los nuevos medios de comunicación siempre han tenido un impacto sobre la política. Baste con ver la evolución de las campañas electorales norteamericanas. Desde mítines dados en plataformas situadas en vagones de ferrocarril a las convenciones de los grandes partidos, verdaderos espectáculos de televisión. Cada nuevo medio ha ido generando nuevas reglas. Baste con recordar el famoso debate Nixon-Kennedy, ganado por Nixon para los que lo siguieron por la radio y ganado por Kennedy por los que lo vieron a través de la televisión. No sé si el decano de los consultores políticos Joe Napolitan sacó de esa experiencia su célebre máxima “domina el medio dominante”, pero podría ser…

La política ha incorporado siempre con relativa rapidez los nuevos medios. No sé si ustedes habrán visto la película “Contact” protagonizada por Jodie Foster. La trama gira alrededor de un mensaje proveniente del planeta Vega que sirve para construir una máquina capaz de viajar por el espacio a velocidades superiores a la de la luz. La cuestión es que el mensaje de Vega está mezclado con las primeras emisiones televisivas lanzadas al espacio desde la Tierra. Y en concreto el discurso de Adolf Hitler inaugurando los Juegos Olímpicos de Berlín en 1938.

Pero Internet, la Red de redes, puede impulsar cambios culturales aún más profundos que los que implicaron la imprenta, la radio o la televisión. Digo puede, pues en esta era de la incertidumbre de la que hablaba John Kenneth Galbraith y a la que se refería más recientemente Daniel Innerarity en su artículo en El País del pasado día 7 de octubre, no hay que dar nada por hecho ya que el futuro no está escrito.

Creo que los cambios culturales inducidos por la Red están en sus tiernos comienzos. Probablemente los mayores especialistas estén ya previendo mutaciones muy importantes, pero de ahí a que esos cambios lleguen a grandes masas falta aún mucho.

Digo esto porque a veces los pioneros de la revolución digital se sienten un poco incomprendidos. No se dan cuenta, quizá, de que ése es precisamente el precio que pagan al ser los primeros. Quienes llegan los primeros tienen que esperar a los que llegarán después. Aprovecho para sugerir que los más avanzados dediquen parte de sus esfuerzos a ayudar a los demás a moverse más rápido. Así no nos tendrán que esperar tanto tiempo. Perdón por la pequeña excursión.

Decía que no estamos sólo ante un nuevo medio. Estamos frente a una nueva realidad en la que el receptor puede de verdad elegir. No sólo elegir qué escucha y que ve, sino decidirse también a producir sus propios mensajes y emitirlos. No es sólo feedback, no es sólo interactividad, es también “empowerment”, apoderamiento, es decir, proporciona instrumentos para discutir la autoridad del emisor tradicional, permite ganar esa discusión, e incluso permite ignorar al otrora todopoderoso. Ha relativizado el poder. Ha revalorizado la creatividad y el talento. Ha estimulado la creación, la autoorganización, el activismo, el contraste entre diversas fuentes y la crítica. Ha roto fronteras y ha multiplicado infinitamente la conectividad entre personas. Facilita el acceso a la información y el paso a la acción. Y lo hace además en forma cooperativa. Ya saben lo importante que es para el socialismo, y para el nacionalismo vasco, el cooperativismo… Y ha situado al individuo, considerado como persona individual no como parte indeterminada de una masa amorfa, en el centro de todo. Por otro lado, uno de los elementos casi mágicos de la Red de redes no es sólo que estimula la creatividad y la libre elección individuales, sino que además impulsa la creación de comunidades virtuales. Y tiene como una de sus principales características la inmediatez, la velocidad vertiginosa, la instantaneidad.

Permítanme una larga cita de nuestro anfitrión. Dice Antoni Gutiérrez en su artículo “El nacimiento del ciberactivismo político”: “La cultura digital es una ola de regeneración social (de ahí su fuerza política) que conecta con movimientos muy de fondo en nuestra sociedad: placer por el conocimiento compartido y por la creación de contenidos, alergia al adoctrinamiento ideológico, rechazo a  la verticalidad organizativa, fórmulas más abiertas y puntuales para la colaboración, nuevos códigos relacionales y de socialización de intereses, reconocimiento a los liderazgos que crean valor, sensibilidad por los temas más cotidianos y personales, visión global de la realidad local y creatividad permanente como motor de la innovación”. Acaba la cita. Se podrá decir de otra manera pero no de forma tan sugestiva.

¡Claro que todo este potencial nos fascina! Tan claro como que produce temor. Tan claro como que excita pasiones por controlar los contenidos, en las dictaduras y en no pocas democracias, en las empresas y en las familias. Ciertamente debe promoverse un uso responsable de un potencial tan enorme, pero nunca al precio de limitar su capacidad de liberar energías.

La política en esto, como en tantas otras cosas, va por detrás de la evolución social. No es de extrañar que sea el mundo de la empresa quien se adapte mejor a las nuevas posibilidades que se abren ante nuestros ojos. También la publicidad comercial precedió a la propaganda política.

Ahora bien, y me permito otra pequeña excursión, ¿no es la Banca 3.0 la que ha causado la crisis que amenaza nuestro bienestar? Lo digo porque la audacia no debe impedirnos también cierta prudencia. Cuando lo virtual pierde el contacto con lo real, como en nuestros días cuando la economía financiera pierde toda conexión con la economía real, la crisis está servida.

Quizá la política haya detectado riesgos antes que valorado oportunidades. Recuerden el debate sobre el canon digital, por ejemplo. Y, sobre todo, a la política le cuesta cambiar. A los políticos nos cuesta cambiar. No sólo porque perro viejo no aprende trucos nuevos. Sino porque la Política 2.0 subvierte las categorías y las jerarquías en las que se basa la política 1.0. Y ese salto no es sólo muy grande, sino que no puede darse ni de golpe ni en el vacío. También en esto, como ven, soy gradualista, reformista más que revolucionario.

La democracia que nació en el ágora ateniense tiene hoy miedo del ágora digital. Pero precisamente es en el mundo digital en el que podríamos revivir el ideal democrático. Repito, podríamos. Ciertamente hay escollos que salvar. La brecha o fractura digital que divide sociedades y abre abismos entre zonas del planeta. En nuestro propio país tenemos perfectamente detectadas las diferencias de acceso y de uso de los medios digitales. Unas diferencias que están en relación directa a cuestiones como la edad, el género, el estatus socioeconómico, el lugar de residencia, y también en el origen autóctono o inmigrante de las personas. Basta con ver la Encuesta del Instituto Nacional de Estadística sobre Equipamiento y Uso de Tecnologías de Información y Comunicación en los Hogares hecha pública el pasado 2 de octubre. También debemos evitar el riesgo del aislamiento comunitarista que la red posibilita. O el riesgo de  que grandes corporaciones puedan abusar de posiciones de privilegio. Y para evitarlo no bastará con el software libre y el copyleft.

No creo que en un pequeño gran salto podamos pasar de la democracia representativa a la democracia no sólo participativa (en la elección) sino también deliberativa (en la elaboración de propuestas) a la que la red parece invitarnos. Pero sin duda la evolución de la política debe ir en esa dirección.

La Política 1.0 se enfrenta hoy a graves problemas: su pérdida de prestigio, su ininteligibilidad o la pérdida de peso de las políticas locales en la era global. En estos días se está hablando de la dicotomía dinero global/política global. La Política 2.0 debe preocuparse en primer lugar de dar respuesta a estos retos. Particularmente el de redimensionar la política, buscando soluciones globales a problemas globales. Y también el reconocimiento del derecho a entender la política, a que haya un relato explicativo y entendible, que naturalmente no podrá ser sencillo pues debe dar respuesta a problemas complejos.

Si la democracia ateniense era un diálogo, la democracia digital y la política en el siglo XXI pueden volver a serlo. Sin necesidad, además, de excluir a mujeres ni a esclavos, como hacían las polis griegas.

Soy socialista. Y socialista viene también de sociedad. ¿Recuerdan ustedes el grito de guerra neoliberal de Margaret Thatcher: “There’s no such thing as society”? La sociedad no existe, sólo existen los individuos. No estoy de acuerdo con esa afirmación. Pero tampoco estaría de acuerdo en decir que sólo la Red existe, a menos de que consigamos que todo el mundo pueda estar en ella, sin perder un ápice de su libertad personal, que también comporta la libre opción de desconectarse. Y debemos intentar también llevar a la red una batalla por los valores. Los valores con mayúscula. Libertad, Igualdad, Justicia, Solidaridad. Pero también Responsabilidad, Respeto, Dignidad y Legalidad (respeto de las normas que valen igual para todos). Creo que sólo la solidez en los valores impedirá que la sociedad, que ya es líquida, se torne gaseosa y acabe por desaparecer. También en la red se debe reflexionar sobre esto. Porque no queremos una red-disolvente sino una red-integradora.

En este mundo incierto en el que nos estamos adentrando, en esta verdadera dimensión desconocida, no sólo deberán convivir identidades muy diversas, sino que la identidad de cada uno tendrá muchas dimensiones, lengua, nivel cultural, edad, género, profesión, aficiones, fobias. Red abierta y sociedad abierta. Con una política distinta, más humilde. Consciente de que hoy influye mucho menos que ayer, y, si no cambia, mucho más que mañana. Hoy estamos viendo cómo la política se enfrenta al reto de la batalla de la regulación del mercado para evitar que éste se autodestruya y nos acabe destruyendo. Para ganar esta batalla, la política deberá ganar legitimación y esa legitimación no es otra cosa que responder al reto de convertirla en un verdadero diálogo global.

El mundo digital parece señalarnos un camino. No sé si nos atreveremos a recorrerlo, pero probablemente sea la mejor forma para transitar con la mayor seguridad posible la incertidumbre señalada por Daniel Innerarity.

Para ello deberemos estar dispuestos a repensar nuestras actuales instituciones, nuestros actuales partidos. Los partidos deberán renunciar a considerar la red como un nuevo espacio a colonizar. Deberán aspirar a ser redes en la Red de redes, deberán aprender de nuevo a convencer y a seducir, a movilizar, a comprometer, a promover la participación, a promover acuerdos transversales, en un entorno más incierto, más crítico y, sobre todo, formado por personas decididas a escuchar sólo a quienes hayan demostrado antes que son capaces de escuchar.

Sería temerario por mi parte indicar cuáles deben ser los parámetros teóricos de la evolución de la Política 1.0 a la Política 2.0. Pero deben ustedes saber que aparte de demócrata, socialista y catalanista quien les habla es un convencido federalista. De un federalismo tan antiguo como rabiosamente actual. ¿Qué es el federalismo sino la máxima libertad individual buscando a través del acuerdo y la cooperación la consecución de una fraternidad universal? La Red de redes debe aspirar a ser una fraternidad digital o, en palabras de Antoni Gutiérrez, “espacios múltiples de identidades plurales” y la política 2.0 que hay que ir construyendo para hacerla posible no es otra cosa que un federalismo digital aun por imaginar.

Muchas gracias.

Publicado en # Conferencia, # Ideas/Renovación | Deja un Comentario »

El fracaso de la desregulación

Publicado por Miquel Iceta en Jueves 25 Septiembre 2008

EL FRACASO DE LA DESREGULACIÓN

ABC, 25.09.08

La Reserva Federal Americana ha acudido a la compra del 80% de AIG, la mayor aseguradora de Estados Unidos, para evitar males mayores en un mercado financiero ya afectado por turbulencias muy notables. AIG es una de las empresas encargadas de cubrir el riesgo de morosidad de las denominadas «hipotecas basura», las subprime.

Hace ya más de veinte años que se viene denunciando el grave peligro que supone el «capitalismo de casino» glorificado por los neoliberales. Esas críticas eran ridiculizadas por aquellos que consideraban que el libre mercado no sólo se había impuesto a los sistemas económicos de planificación central, sino que garantizaría para siempre el progreso económico y la distribución más eficiente posible de los recursos. Pero no es así, la globalización desregulada ha acabado por provocar una de las crisis económicas más importantes de los últimos 100 años.

Inflación, paro, aumento de los tipos de interés, falta de liquidez en el sistema bancario y drástica contracción del crédito, disminución del poder adquisitivo y de la capacidad de ahorro de las familias, menor actividad económica, crisis de confianza y descenso en la inversión, son las consecuencias más notables de esta crisis. No obstante, ha habido que esperar al desplome de los mercados en el lunes negro del 15 de septiembre, junto a la quiebra de Lehman Brothers y la precaria situación de AIG para que Bush se decidiese a hacer algo.

También en nuestro país se han alzado voces significativas del empresariado reclamando una fuerte intervención pública. Hay quien ha hablado incluso de abrir un paréntesis en el sistema de libre mercado. Hemos escuchado a quienes suelen criticar a los gobiernos por estorbar, reclamar ahora una actuación enérgica. Hemos oído a quienes niegan que haya dinero para subir las pensiones mínimas o para desarrollar políticas sociales, a quienes sólo saben reclamar rebajas de impuestos, aplaudir el desembolso de 485.000 millones de euros del erario público estadounidense para salir al rescate de instituciones que se han comportado más como trileros que como gestores responsables de ingentes recursos.

Mientras la crisis afectaba a las economías periféricas, mientras sólo se trataba de la burbuja inmobiliaria, o del desbocado precio del petróleo o de las materias primas, no hubo reacción seria de los grandes garantes del sistema y de sus acérrimos defensores. Sólo ahora, cuando las bolsas se desploman, y muchos de los que se enriquecieron con la especulación han pedido ayuda, sale Bush al rescate.

Aún no vemos el final de la crisis, pero no me equivoco si digo que acabada ésta, se nos dirá que ha sido breve y que no cuestiona las bases del sistema, que no hay que preocuparse por regularlo mejor. No es cierto. Necesitamos una nueva visión, un marco regulador que asegure un sistema financiero global, sólido, eficiente y justo, que no esté a merced de movimientos especulativos. Un sistema capaz de proteger a los emprendedores, a las pequeñas y medianas empresas, a los autónomos y a los trabajadores. Un sistema al servicio de la mayoría, sometido a unas reglas que no sólo sirvan a los más fuertes. Sólo así evitaremos que el pánico de Wall Street se repita llevándose por delante el bienestar que tanto cuesta ganar a tantos.

Publicado en # Ideas/Renovación, Abc | Deja un Comentario »

Principios

Publicado por Miquel Iceta en Jueves 24 Julio 2008

Principios
ABC, 24.07.08

Con motivo de la celebración de nuestro 11º Congreso, que coincide con el 30 aniversario de la fundación del PSC, los y las socialistas catalanes hemos aprobado una Declaración de Principios que constituye nuestro Documento de Identidad.

Los hombres y las mujeres socialistas de Catalunya somos herederos de la tradición de luchas obreras y populares, y hacemos nuestros sus principios de republicanismo y federalismo así como sus combates por la libertad, la democracia, la igualdad y los derechos de ciudadanía.

Nuestra acción se realiza en Catalunya, una nación con un territorio, una lengua, una cultura y una historia propias que configuran una comunidad nacional, de la cual forman parte todos los ciudadanos y ciudadanas de Catalunya con independencia de su origen y su lengua materna. Somos socialistas porque queremos construir una sociedad basada en la realización plena y efectiva de los valores de libertad, igualdad, fraternidad, justicia social, solidaridad y paz.

Estos valores son para nosotros inseparables, conforman nuestra ética personal y nuestra manera de entender el mundo, guían nuestra acción y se contraponen a los privilegios, las desigualdades y el individualismo insolidario. Nuestro proyecto, de vocación mayoritaria, se caracteriza por la voluntad de gobernar nuestro país con eficacia y rigor para hacer una Catalunya más libre, más próspera, y más justa. Un proyecto con la voluntad de convertirse en el marco central de referencia del catalanismo.

Estos son los compromisos que nos identifican y que queremos compartir con todos aquellos y aquellas que quieran construir una sociedad mejor:

1.- Somos demócratas y ponemos a las personas en el centro de nuestras propuestas y nuestras políticas.
2.- Somos progresistas y de izquierdas, gente comprometida con el mundo del trabajo.
3.- Somos catalanistas y queremos afirmar una Catalunya capaz de forjar su futuro desde cada municipio en el marco de una España y de una Europa federales.
4.- Somos europeístas y queremos impulsar la construcción de la Unión Europea, abiertos al Mediterráneo y al diálogo de culturas y civilizaciones.
5.- Somos feministas y nos comprometemos a que ambos géneros compartan, a partes iguales cualquier ámbito de responsabilidad.
6.- Somos ecologistas y queremos proteger nuestro entorno común mediante políticas de desarrollo sostenible que aseguren el progreso económico y el bienestar para todo el mundo.
7.- Somos gente solidaria y queremos combatir el hambre, la pobreza, la explotación, el analfabetismo y la enfermedad en todo el mundo.
8.- Somos gente de paz y queremos promover la seguridad, el control de los armamentos y la resolución pacífica de los conflictos.
9.- Somos gente emprendedora y queremos impulsar la iniciativa personal, la libertad de empresa y la innovación en el marco de una economía de mercado responsable socialmente.
10.- Somos gente apasionada por la cultura y apostamos por la creatividad, las nuevas tecnologías de la información, la sociedad del conocimiento y de la comunicación, y por una educación pública de calidad para todo el mundo.

Publicado en # Ideas/Renovación, Abc | Deja un Comentario »

Presentación del seminario sobre el nuevo laborismo

Publicado por Miquel Iceta en Viernes 6 Junio 2008

INTERVENCIÓN DE MIQUEL ICETA EN LA PRESENTACIÓN DEL SEMINARIO SOBRE EL NUEVO LABORISMO ORGANIZADO POR LA FUNDACIÓ RAFAEL CAMPALANS. BARCELONA, 06.06.08

First of all let me thank Roger Liddle and Jan Royall for coming to Barcelona to share with us their views on the present and the future of the Labour Party.

Roger Liddle és vicepresident de Policy Network, un prestigiós think tank de centre-esquerra amb vocació global. Jan Royall és responsable del grup parlamentari laborista a la Cambra dels Lords.

Permeteu-me també que agraeixi i feliciti Albert Aixalà, Director de la Fundació Rafael Campalans i el seu equip, per la tasca d’organitzar aquest seminari que, com sabeu, tindrà continuïtat divendres vinent amb la presència de dos destacats exponents de l’SPD que ens explicaran el procés que ha portat a l’aprovació del nou programa d’Hamburg d’aquest partit.

Policy Network és possiblement el think tank més influent en el Labour Party en aquests moments i, per tant, és una gran satisfacció per a la Fundació Rafael Campalans i el PSC poder organitzar una conferència amb ells a Barcelona. Vull aprofitar per dir que una de les coses que envegem fraternalment als nostres amics del Regne Unit és l’existència d’institucions com Policy Network, la Societat Fabiana, l’Institute for Public Policy Research, Demos, Compass, i altres que nodreixen de forma permanent el debat de les idees i contribueixen a renovar el pensament polític i social progressista.

Els socialistes catalans hem seguit de prop l’evolució del Labour Party des de fa molt de temps. Molt de temps. Potser alguns de vosaltres no sabreu que va ser Isidre Molas, President de la nostra Fundació, un dels traductors al català dels New Fabian Essays el 1964! Mireu si en fa de temps!

Ens eren ben pròxims els noms de Harold Wilson i James Callaghan. Vam seguir la gran topada del Labour amb els sindicats, la derrota electoral i la llarga nit del thatcherisme. Els intents de renovació de Neil Kinnock, i del malaurat John Smith i la Comissió per la Justícia Social que va impulsar. Fins arribar a Tony Blair. Vàrem celebrar el seu impuls per renovar el laborisme i fer-ne una opció real de govern, modernitzant el projecte polític, dinamitzant el debat ideològic, adaptant el partit a una nova realitat, amb renovades afiliacions a les joventuts laboristes i major presència a les universitats. Vàrem celebrar la victòria de 1997. Vàrem apreciar una magnífica gestió econòmica, la gran inversió en escoles i hospitals, el procés de pau a Irlanda del Nord, la devolution a Escòcia i Gal·les, i també a la ciutat de Londres. Hi havia també, certament, la por que la tercera via impulsada per Blair s’allunyés dels plantejaments comuns dels socialistes i socialdemòcrates europeus. I després va venir Iraq, que va separar-nos en un tema crucial. En tot cas Blair també passarà a la història com l’únic líder laborista que ha estat capaç fins ara de guanyar tres eleccions generals consecutives.

El relleu de Gordon Brown va marcar una nova etapa, plena d’esperances i dificultats, incorporant un gir socialdemòcrata i una preocupació creixent per la igualtat, no només d’oportunitats, la voluntat d’avançar cap a una certa igualtat real, recuperant elements centrals de la tradició laborista.

Roger Liddle parla en un article recent publicat per Policy Network de la necessitat d’un canvi de cultura política al Regne Unit per tal de poder discutir sobre el repartiment de la renda i la riquesa. Liddle arriba a proposar que calen reformes per comprovar si els alts executius paguen el que els hi pertoca i qüestiona fins i tot si no tenen una remuneració desproporcionada. També proposa una reforma radical en l’impost de succesions, reduint l’impacte en les classes mitjanes però assegurant el seu pagament per part de les classes altes.

En un altre document de treball de Policy Network, “Equality: a political choice”, traduït per la Fundació Campalans, es mostra empíricament com la desigualtat ha augmentat arreu d’Europa però com ho ha fet menys en aquells països on hi ha una acció ferma i permanent per a reduir les desigualtats que crea el mercat. Per tant, demostra que els alts nivells de desigualtat no són irremeiables sinó que es poden reduir si hi ha una ferma voluntat política.

Per tant, en un context com l’actual, de desacceleració econòmica ens interessa moltíssim el debat britànic sobre el repte de la desigualtat, i d’això en volem parlar avui amb Roger Liddle i la Baronessa Jan Royall.

Però també ens interessa conèixer els altres reptes que té plantejats el Labour Party i que també són els nostres, com el repte del canvi climàtic, sobre el qual es va parlar molt en la darrera conferència progressista celebrada a Londres a primers d’abril, així com els reptes de la governança global en un temps de crisi financera i d’increment dels preus de les matèries primes.

I també, aprofitant que tenim amb nosaltres una destacada membre de la Cambra dels Lords, volem conèixer els debats sobre la reforma democràtica d’aquesta cambra, i la reforma electoral que també es planteja proposar per a la propera legislatura. Temes que també són d’actualitat en el nostre país

Finalment, com a europeus ens interessa també conèixer si Gordon Brown s’implicarà més en la política europea, i voldrà formar part del lideratge d’aquesta nova Unió que estrenarà Tractat l’any vinent, o seguirà marcant distàncies públiques respecte la UE.

Aquests darrers mesos hem seguit també amb preocupació l’evolució de les perspectives electorals del Labour, així com els resultats de les municipals de l’1 de maig, en què no només es va perdre l’alcaldia de Londres sinó que va tenir un dels seus pitjors resultats electorals en unes eleccions municipals. Ens agradaria, per tant, conèixer què ha canviat en menys d’un any, des de la conferència del partit del mes de setembre quan semblava que Gordon Brown ho tenia tot de cara per guanyar les eleccions si les convocava per al dia 1 de novembre, cosa que finalment no va fer.

S’han anat acumulant problemes, els pressupostos, la puja d’impostos, la crisi financera, l’estancament del sector immobiliari, un cert col·lapse dels serveis públics, superats per un augment de demanda i per unes elevades expectatives fruit també de l’esforç laborista per millorar-los, escàndols relacionats amb el finançament del partit, Iraq…

L’any vinent en farà 12 de la victòria de 1997. I el laborisme de Gordon Brown està tractant de perfilar un nou discurs guanyador, una idea-força potent que justifiqui la necessitat d’un nou mandat, d’un quart mandat consecutiu, cosa gens fàcil. El propi Gordon Brown ha dit: “The party I lead must have more than a set of policies – we must have a soul”.

Volem agrair la presència dels nostres amics aquí i el seu esforç per explicar-nos aquest procés de retrobament de l’ànima laborista. Nosaltres, evidentment, desitgem i esperem que el Labour recuperi la força i l’impuls necessari per tornar a guanyar perquè els socialistes europeus també necessitem un govern laborista al Regne Unit. No volem que el president Zapatero es quedi pràcticament sol representant la gran família del socialisme i la socialdemocràcia europea en el Consell Europeu.

Esperem, doncs, que els nostres amics ens donin alguna pista sobre el futur immediat i motius d’esperança i, perquè no dir-ho, que ens proporcionin també elements útils pel nostre propi debat.

Moltes gràcies.

Publicado en # Conferencia, # Ideas/Renovación | Deja un Comentario »

Incógnita Rajoy

Publicado por Miquel Iceta en Jueves 22 Mayo 2008

INCÓGNITA RAJOY
ABC, 22.05.08

He defendido a menudo la tesis según la cual el PP había sido secuestrado por la derecha extrema y que, en esas condiciones, no podía ganar las elecciones generales. Denunciaba entonces el papel de Rajoy, Acebes y Zaplana como continuadores de la peor etapa del aznarato y reivindicaba la necesidad de un PP moderado, partido de centroderecha europeo moderno y capaz de buscar acuerdos más allá de sus fronteras. Era difícil pretender entonces tal empeño dado que la radicalización del PP tenía importantes aliados mediáticos y confiaba en la fuerza movilizadora de sectores integristas religiosos y de la AVT dirigida por Alcaraz.

Nos encontramos ahora, quizá, ante un cambio de escenario. Tras la derrota del 9 de marzo –y los resultados en Cataluña y el País Vasco-, Rajoy parece haberse dado cuenta que el suelo electoral del PP es tan fijo como su techo y que para alcanzar la victoria electoral necesita acabar con las hipotecas del pasado y avanzar en un verdadero viaje al centro. Digo parece porque no siempre es fácil saber lo que piensa y qué se propone Rajoy. Toma decisiones claras en una dirección (Soraya Sáenz de Santamaría, Arriola, Lassalle y otros) mientras apoya una ponencia política lastrada por un pasado a superar si el PP quiere llegar a ser realmente competitivo con el PSOE y llegar a tejer alianzas con otros partidos moderados. A pesar de ello Rajoy parece –repito, parece- querer abrir tímidamente una nueva etapa en esa dirección.

Resulta curioso ver cómo está tropezando con resistencias que no son más que dosis masivas de la medicina que él quiso aplicar al PSOE y a Zapatero en la anterior legislatura: descalificación, sectarismo, deslealtad y agresividad. De él dicen que no es digno de confianza, como él decía de Zapatero. Recibe pitos de la AVT, como él acusó a Zapatero de traicionar a las víctimas. Y se ve obligado a escuchar sonoros abucheos de la emisora de los obispos -que tampoco los escatimó a Zapatero-, catilinarias de El Mundo, despreciativos comentarios de Aznar y ácidas críticas de María San Gil, abanderada de fundamentales principios aplaudidos por Ana Botella y Esperanza Aguirre.

El resultado de la jugada de Rajoy es incierto. Aún en el caso de que consiga imponer sus tesis en el próximo Congreso del PP, son muchos los que creen que no será el candidato del PP en las próximas elecciones. Lo piensan incluso –y quizá algunos lo desean intensamente- algunos de sus más firmes aliados de hoy.

La propia actitud de Rajoy y las innumerables dificultades a las que se enfrenta impiden afirmar con certeza qué rumbo tomará el PP en el futuro. Pero aún a sabiendas de que un PP moderado, centrista y sensato sería un temible adversario político, creo sinceramente que eso es lo que le conviene a España. Y también ayudaría al PP de Cataluña.

Publicado en # Ideas/Renovación, Abc | Deja un Comentario »

El futuro del socialismo en el siglo 21

Publicado por Miquel Iceta en Jueves 10 Enero 2008

EL FUTUR DEL SOCIALISME EN EL SEGLE 21

Presentació de Miquel Iceta en el seminari organitzat pel PSC de Barcelona (10.01.08)

Què és el socialisme democràtic? Manllevant una definició de Lionel Jospin que comparteixo, podem afirmar que el socialisme democràtic és un corrent de pensament polític evolutiu i obert, capaç d’inspirar l’acció col·lectiva i que davant la realitat contemporània s’esforça en conjugar llibertat i solidaritat, individualisme i identitat col·lectiva (o sentiment de pertinença), eficàcia econòmica i justícia social, iniciativa i regulació, necessitat d’estabilitat i desig de canvi.

Repassant la trajectòria del PSC, voldria fer vuit afirmacions rotundes.

Primera. Sense fidelitat a la història i als valors que donen sentit al projecte socialista, no es pot renovar l’esquerra.

Si oblidem que el socialisme és un projecte per transformar la realitat en un sentit de justícia social la nostra tasca no tindria gaire sentit. No es pot limitar a una gestió ben intencionada i eficient dels afers públics. No podem oblidar l’existència de classes socials i de conflictes socials. No podem tancar els ulls davant les desigualtats i les injustícies; les que trobem ben a prop i les que trobem a escala planetària. I no sols no podem tancar els ulls, sinó que el nostre compromís té com a base la reducció i la progressiva eliminació d’aquestes desigualtats i aquestes injustícies. Desigualtats de renda, de poder, d’informació, de formació, d’oportunitats. Injustícies quan les desigualtats són permanents, cròniques, hereditàries, creixents, i generadores de noves desigualtats. Així mateix hem de lluitar contra la precarietat, contra la inseguretat, contra la incertesa sobre el futur que plana sobre els joves i les classes populars amb dificultats per arribar a final de mes.

Hem d’afermar la superioritat ètica i moral dels nostres valors que, entre d’altres coses, són els únics que garanteixen la construcció d’una societat humana en el ple sentit de l’expressió. L’apel·lació als valors ens porta necessàriament a parlar de coherència i compromís. La nostra pràctica col·lectiva, però també el capteniment individual, han de ser congruents amb els valors que defensem.

Segona. Sols armats de valors i bones intencions no arribarem enlloc. O som capaços de traduir els nostres valors en propostes polítiques concretes, factibles i capaces de mobilitzar àmplies majories, o les nostres millors intencions no contribuiran a millorar en absolut una societat que és manifestament millorable.

El capitalisme, l’economia de mercat, és un sistema econòmic però no pot ser en cap cas la guia per regular la societat. Hi ha coses que són mercaderies, però el bé més preuat és el de la llibertat i els drets que permeten exercir-la en la pràctica, les condicions que permeten desplegar lliurement la personalitat de cadascú. I tot això no ho garanteix, en absolut, el mercat. De fet, aquests objectius són incompatibles amb el model neoliberal de globalització al que ens enfrontem.

Tercera. Tota transformació ha de partir d’una anàlisi acurada de la realitat.

Si no coneixem bé el nostre entorn, les contradiccions que ens envolten, els condicionaments de tota mena, a nivell local i a nivell global, no serem capaços de transformar res. En aquest sentit, convé que el debat sobre el futur de l’esquerra no es faci de forma abstracta sinó que connecti amb el millor coneixement de la realitat i compti amb la participació activa del món cultural, acadèmic i intel·lectual, que ha de trobar entre nosaltres espais de debat oberts i rigorosos. El que s’ha anomenat “desafecció de la política” té molt a veure amb la incapacitat o les insuficiències de la resposta a la creixent demanda ciutadana i social del que Raimon Obiols ha anomenat una “política de sentit”, és a dir, una política que proporcioni una explicació del que està passant i del per què passa el que està passant, d’explicació de cap a on volem anar i de com pensem arribar-hi. Si no comprenem la realitat i si no som capaços d’ajudar a que la ciutadania la comprengui difícilment podrem elaborar programes de reforma i vertebrar majories socials que els impulsin.

Quarta. La democràcia és el requisit indispensable per a qualsevol transformació de la realitat que pugui perviure.

No hi ha altre mètode per mesurar la valoració que els ciutadans fan de l’acció política que la seva lliure expressió a les urnes. Per tant, els ciutadans no s’equivoquen. Quan guanyem és que ho hem merescut. Quan perdem, és que no ho hem fet prou bé. I si es redueix el nostre suport electoral, cal buscar les causes en les nostres mancances i els errors comesos, sense oblidar mai que la principal responsabilitat en el fracàs és nostra i no dels electors o d’imponderables que escapen al nostre control.

Cinquena. La democràcia no pot reduir-se a la participació electoral.

Les eleccions són la mesura de l’eficàcia de l’acció política. Però la democràcia, la participació, no són sols mecanismes a exercir un cop cada quatre anys. No sols hem d’afavorir que la gent voti, sinó que participi en la definició i aplicació de projectes, que s’impliqui tant a través de les associacions, els sindicats, etc. com de la participació individual a tots els nivells. La participació sols és possible a través d’un alt grau d’informació, de l’accessibilitat dels càrrecs polítics, de l’existència de mecanismes concrets que la permetin i l’estimulin.

Sisena. Sense partits no pot organitzar-se la democràcia. Qui defineix l’interès general? Com es vertebra un projecte col·lectiu?

Aquest és el paper dels partits: socialitzar la política, establir canals de participació, definir programes d’actuació i programes electorals, proveir mecanismes per a seleccionar i remoure el personal polític. El discurs antipartits és un discurs antipolític i també antidemocràtic. Cal rebutjar tot plantejament de renovació no democràtica, de renovació elitista promoguda des de dalt, sovint amb criteris arbitraris i classistes.

Setena. Amb la política institucional o partidària no n’hi ha prou.

El socialisme és una força transformadora que requereix la implicació d’àmplies majories, un esforç constant de teixir aliances socials, amb la complicitat dels sindicats, del moviment associatiu progressista, del món de la cultura. Amb un esforç tenaç per tal que no es perdi cap energia ni aportació possible. Fugint d’una política entesa com a activitat professional per a professionals. No podem perdre de vista l’enorme potencial del voluntariat i de les aportacions de persones per a les que la política no és el centre de la seva vida però que estan disposades a fer aportacions concretes i puntuals si som capaços d’oferir-los-hi els espais i els instruments per fer-ho.

Vuitena. Cal constatar que la vigència del socialisme està estretament lligada a la seva capacitat permanent d’actualització, de renovació, d’adaptació a una realitat canviant.

Des d’uns principis molt sòlids que orienten la nostra acció, però sense perdre de vista la realitat sobre la que operem.

Assentats aquests criteris, en la meva opinió, qualsevol reflexió sobre el socialisme ha de partir necessàriament d’una reflexió sobre els valors que li donen sentit. I vagi per endavant que estic absolutament convençut de la vigència dels ideals socialistes i de la capacitat del socialisme democràtic d’adaptar-los a la realitat del segle 21 per continuar l’esforç per fer una societat més lliure, més pròspera, més justa i més segura; un món en què totes les persones, independentment de la seva condició social, gènere o edat, puguin desenvolupar en plenitud els seus projectes vitals.

Per això crec que val la pena recordar quins són els principis que donen sentit al nostre projecte polític. Podem fer-ho, per exemple, a partir de la Declaració de Principis de la Internacional Socialista aprovada al 18è Congrés de la IS celebrat a Estocolm el juny de 1989:

“El socialisme democràtic és un moviment internacional per a la llibertat, la justícia social i la solidaritat. La seva fita és un món en pau, en què es puguin realitzar aquests valors fonamentals, en què cada individu pugui viure una vida plena desenvolupant la seva personalitat i les seves capacitats, i en què els drets humans i civils estiguin en emparats en el marc d’una societat democràtica”.

“La llibertat és el resultat d’esforços individuals i col·lectius que configuren de manera complementària un mateix i únic procés. Tots els éssers humans tenen dret a ser lliures i a disposar de les millors oportunitats possibles per assolir les seves fites i realitzar aquestes capacitats. Però això només és possible si la humanitat sencera triomfa en la lluita immemorial per ésser mestressa de la seva història i per assegurar que cap persona, classe, sexe, religió o raça, se serveixi de cap altra”.

“La justícia és la finalitat de tota discriminació contra els individus, la igualtat de drets i oportunitats. Exigeix que les desigualtats socials, mentals o físiques es vegis compensades, i que ningú no depengui ni dels propietaris dels mitjans de producció ni dels que posseeixen el poder polític”.

“La igualtat és l’expressió de valor idèntic de tots els éssers humans i la condició prèvia per al desenvolupament de la persona humana. Una bàsica igualtat econòmica, social i cultural és la condició imprescindible per a la diversitat individual i el progrés social”.

“La solidaritat és general i universal. Es tracta de la manifestació pràctica d’una humanitat comuna, d’un sentiment d’identificació amb les víctimes de la injustícia que les més importants tradicions humanes encertadament recomanen i subratllen. L’actual interdependència mundial, sense precedents en la història, ressalta encara més el valor de la solidaritat, que s’ha convertit en un imperatiu perquè l’espècie humana sobrevisqui”.

“Els socialistes democràtics atribueixen la mateixa importància als tres principis fonamentals de llibertat, igualtat i solidaritat, que són interdependents. Cadascun és un requisit previ per als altres dos”.

Els socialistes fem política perquè les nostres societats es regeixin per els valors que donen sentit al nostre projecte; uns valors que topen amb les injustícies i les desigualtats inherents al sistema capitalista. Ho fem des d’una profunda convicció democràtica, a través d’un esforç reformador continuat que s’ha d’ajustar permanentment a una realitat en evolució. Per tant, no n’hi ha prou amb refermar els nostres valors. Hem de demostrar també la nostra capacitat per llegir els canvis socials, per ajustar-hi la nostra estratègia reformadora i per assegurar un suport majoritari que ens permeti seguir avançant.

Perquè l’avenç sigui possible no és sobrer reflexionar sobre l’existència (o no) d’una consciència col·lectiva, d’una consciència social i del fet que aquesta és una condició imprescindible per a desenvolupar qualsevol estratègia reformadora. Recordem el crit de guerra de Margaret Thatcher: “There is no such thing as society”. No existeix la societat. La dama de ferro era d’una claredat meridiana: sols hi ha individus, no hi ha societat. Aquest és el crit de guerra dels que abominen de l’acció col·lectiva, dels que desconfien en els ideals col·lectius, dels escèptics sobre la capacitat de millorar el conjunt. Per tant, sense assegurar de forma prèvia que existeix una consciència de societat, de formar part d’una comunitat, que l’esdevenidor d’uns i altres membres del col·lectiu està interrelacionat, és impossible avançar.

El fet que la societat sigui avui més complexa que fa trenta anys i que s’hagi produït una individualització de les demandes ha implicat una major fragmentació social. Aquest fet es veu subratllat en els països en els que conviuen una diversitat d’identitats i/o en els que la immigració estrangera és un fenomen creixent. D’aquí la importància de mantenir viu el mot d’ordre: “un sol poble” i situar el concepte de ciutadania (i no cap altre) en el fonament d’allò que anomenem nació. I siguem conscients que perquè algú s’autoidentifiqui amb la nació, primer haurà de ser conscient que s’integra en una comunitat determinada, i això en molts casos no és un fet innat.

Assegurada aquesta dimensió col·lectiva, cal fer una altra consideració ben rellevant: la defensa de la política i la lluita incansable en favor del seu prestigi i de la seva eficàcia. Si existeix la societat, convé que hi hagi una activitat humana capaç de dirigir-la i impulsar-la, capaç de representar els interessos de grup, les diverses afinitats d’idees. Això és la política que, en la seva dimensió representativa, assegura el funcionament de les institucions que són el marc en què s’organitza el pluralisme polític representat pels partits. Uns partits necessaris, instrument de participació i d’acció política, mecanisme de relació permanent entre la societat i les institucions, eina de promoció de representants, creadors col·lectius de compromisos electorals i programes de govern.

Però una societat conscient de si mateixa i organitzada políticament a través de partits i institucions, requereix també d’una ciutadania compromesa, és a dir, informada, crítica i activa, amb espais de debat públic plurals i lliures, amb sistemes de comunicació accessibles per a tothom, amb educació i cultura a l’abast del conjunt de la ciutadania, i evitant la fractura del coneixement i la fractura digital.

El segle 21 és el primer segle veritablement global. Aquesta és la constatació imprescindible per llegir adequadament la realitat del segle que estem començant. Tot i la necessitat d’afinar en les estratègies adequades a cada país, el socialisme democràtic necessita també una estratègia global. La forta interdependència de l’economia mundial exigeix un programa de reformes d’abast global. A començar per assegurar arreu la democràcia, la pau, el respecte dels drets humans i els drets socials i laborals, però també les reformes de les institucions que han de regular el funcionament d’una economia que, si bé proporciona possibilitats de prosperitat desconegudes fins avui, ocasiona també grans perjudicis en termes de desigualtats socials, desequilibris territorials, costos ambientals i manca de previsió de les necessitats de les generacions futures.

Si bé el socialisme democràtic s’ha revelat incapaç de substituir globalment l’economia de mercat i, per tant, l’accepta; en canvi, els socialistes no estem disposats a acceptar una societat regida pels principis del mercat, on absolutament tot esdevingui una mercaderia subjecte a les lleis de l’oferta i la demanda. Com també ha dit Lionel Jospin, l’acceptació de l’economia de mercat no implica assumir els efectes d’un capitalisme desregulat. Som conscients que la tendència natural del capitalisme és la d’explotar els assalariats i els pobles del tercer món. Som conscients de les derives i els perills del capitalisme financer transnacional. Precisament aquí rau la diferència entre el socialisme democràtic i el neoliberalisme. Tot respectant la propietat privada i l’economia social de mercat, el socialisme democràtic vol transformar el capitalisme, a través de la intervenció reguladora dels poders públics sobre l’economia, l’existència de serveis públics forts, un millor repartiment dels beneficis entre capital i treball, polítiques socials avançades, estímuls a l’economia social i el tercer sector, i avenços en els drets laborals. I vol fer-ho a través de reformes graduals, aprovades per llei o fruit dels acords negociats entre els agents socials. Com ja he dit anteriorment, en la present era de la globalització, algunes d’aquestes reformes s’han de produir a nivell mundial, revisant el funcionament i els mecanismes d’intervenció dels organismes internacionals i assegurant un compromís global en favor del desenvolupament dels pobles del tercer món.

Si abans assenyalava la capacitat d’actualització permanent del socialisme democràtic, també voldria remarcar que la complexitat creixent del món d’avui, l’acceleració dels canvis tecnològics, econòmics, socials, culturals, etc., la fragmentació de les nostres societats, l’entrecreuament de conflictes d’arrel social amb altres derivats de factors culturals i identitaris requereixen respostes complexes lluny de vells dogmes caducs o de simples receptaris.

Per tant, arribats fins aquí estem en condicions de fixar una agenda temptativa pel debat sobre la renovació socialista; un debat basat en l’anàlisi de la realitat i tenint present la multiplicitat d’escenaris en que lliurem el nostre combat polític: a nivell local, a nivell nacional, a nivell espanyol, a nivell europeu i a nivell mundial. A efectes d’ordenació, podríem proposar-nos abordar quatre grans qüestions: social, democràtica, nacional/federal, i ambiental.

En el capítol de la qüestió social caldria incloure la discussió sobre la “quadratura del cercle”, és a dir, la capacitat de fer compatibles creixement, ocupació, finances sanejades i polítiques socials, o de desenvolupar una política econòmica que enforteixi el nostre aparell productiu repartint els beneficis de forma més equitativa. Aquí s’hi inclou la discussió sobre la plena ocupació, el combat contra la precarietat, la pobresa i l’exclusió, la universalització dels drets socials, l’augment de la despesa social del sector públic -reduint en el cas català i espanyol el nostre dèficit amb respecte de la mitjana europea dels 15-, l’impuls als serveis d’ajut a les famílies, la modernització dels serveis públics, la lluita contra les noves i les velles desigualtats, la preservació del model europeu de cohesió social, i evitar que l’eclosió de la “nova economia” perpetuï o augmenti els efectes de la “vella economia”. Lògicament, la dimensió social té un element fonamental en l’educació i la formació, i en l’aposta per la recerca i la innovació i pel ple desenvolupament del potencial de les Tecnologies de la Informació i de la Comunicació.

En el capítol de la qüestió democràtica caldria fer especial èmfasi en l’esforç per enfortir els lligams socials i la pròpia consciència col·lectiva, a partir de valors que permetin la identificació majoritària amb la comunitat, assegurar l’existència d’un espai públic de debat lliure i plural que potenciï una ciutadania informada, crítica i compromesa, l’increment dels mecanismes de participació ciutadana i de democràcia econòmica a l’empresa, el foment de la presència mediàtica i el prestigi dels moviments socials, perfeccionar els mecanismes de la democràcia representativa, afermar el principi de legalitat i l’autoritat democràtica de les institucions, assegurar que l’ampliació de drets civils es tradueix en un canvi cultural profund arrelat en el respecte a la diversitat, assegurar el caràcter democràtic i equitatiu de l’administració de justícia, i assegurar que la igualtat formal de drets entre homes i dones es tradueixi en una societat d’iguals oportunitats amb independència del gènere.

En el capítol de la qüestió nacional/federal, cal en primer lloc referir-nos a l’urgent necessitat d’assegurar la unitat civil i la consciència col·lectiva d’una societat cada cop més diversa a partir de valors àmpliament compartits i d’una ciutadania basada en drets i deures, combatent l’integrisme religiós, el totalitarisme polític i la intolerància política, social i cultural. Juntament amb aquest objectiu cal promoure la integració i preparar el camí pel reconeixement de drets polítics als immigrants amb una residència continuada al nostre país, incrementar l’autogovern i l’eficàcia de la tasca concertada de les administracions, garantir els instruments per tal que el món local desenvolupi la seva funció com a primer nivell de l’administració, assolir un nou sistema de finançament autonòmic, reformar el Senat en un sentit federal, avançar en el reconeixement efectiu de la plurinacionalitat, pluriculturalitat i plurilingüisme d’Espanya, assegurar una participació decisiva de les Comunitats Autònomes en el procés de construcció europea i que el propi procés de construcció europea se centri en les qüestions essencials pels pobles que l’integren: creixement econòmic, ocupació, recerca i innovació, comunicacions i telecomunicacions, seguretat i preservació del model de cohesió social.

En el capítol de la qüestió ambiental és imprescindible garantir que la sostenibilitat sigui un criteri fonamental per orientar les polítiques públiques, situar com a prioritat la lluita contra el cavi climàtic, incorporar el principi de responsabilitat en les decisions polítiques, tècniques i científiques, tenint sempre present les conseqüències d’aquestes decisions sobre les generacions futures, defensar els bens comuns i el medi ambient, incorporar el dret al paisatge i a la qualitat ambiental, unir economia i ecologia posant la primera al servei de la segona, i promoure l’adequat reequilibri territorial.

Estic convençut de la nostra capacitat col·lectiva per proporcionar un horitzó de progrés pel nostre país i, conjuntament amb totes les organitzacions progressistes del món, una esperança de futur pel planeta. Afirmats els valors, analitzada la societat i detectats els problemes, caldrà traduir les nostres propostes en programes de govern i mobilitzar majories socials per poder-los desenvolupar des de les institucions, amb la màxima implicació cívica i social possible, amb la màxima capacitat per incorporar modificacions i reconèixer i corregir els eventuals errors que es puguin cometre. Sols una acció col·lectiva i conscient pot aplanar el camí de reformes que volem recórrer, i als socialistes ens correspon prendre les iniciatives de debat i reflexió per tal de mobilitzar les millors energies per a la construcció d’un món diferent, d’un món millor.

Publicado en # Conferencia, # Ideas/Renovación | Deja un Comentario »