• Archivo personal

    El mes de septiembre del año 1977 empezó mi militancia política. Esta página recoge los artículos e intervenciones públicas que he ido haciendo a lo largo de los años.
  • Correo electrónico

  • Redes sociales

  • TRADUCTOR

  • Archivos

  • e-books gratuitos

  • La familia socialista

Entrevista en el semanario ACTUAL

Entrevista a Miquel Iceta
Setmanari Actual (21/12/06)

Xavier Tedó

– Què diferencia el tripartit de l’Entesa?
—L’experiència. Hem fet tres anys de govern que han tingut moltes coses positives, però també hi hem vist algunes mancances del mateix Govern. Tres anys després fem un acord aprofitant l’experiència en el que ha tingut de bo, però també en el que no ha estat tan positiu.

—Vostès sempre han denunciat que el soroll mediàtic anul·lava l’obra de govern del tripartit. No creu que ara s’estan cometent els mateixos errors?
—És molt diferent. La legislatura passada va estar molt marcada per l’elaboració de l’Estatut, que va crear grans tensions Catalunya endins, però particularment Catalunya enfora. Per tant, no era un problema només de soroll en el sentit que es produís alguna polèmica o afloressin opinions divergents sobre temes concrets, sinó realment una agenda política no impulsada pel Govern. Aquest factor inevitable en un procés de reforma de l’Estatut ara no es produirà. Som en una situació ben diferent.

—Però, el mateix dia que es presenta la Llei de serveis socials, aquesta queda tapada per la polèmica de les banderes.
—És inevitable que a vegades coincideixin dos fets. De totes maneres, aquesta polèmica ha servit per afermar l’estil i l’autoritat del president, que probablement és el millor remei perquè no es produeixin els errors i sorolls de la legislatura.

—Ara el president Montilla coordina directament les funcions executives. Un dels errors del tripartit fou que Maragall les delegués en el conseller primer?
—Cada persona té la seva manera d’exercir la presidència. Maragall sempre va entendre el seu paper més de cap de la institució i preferia cedir les competències de coordinació del Govern al conseller primer. En canvi, Montilla no ho ha estimat així per la seva manera d’entendre la presidència i l’obra de govern. No és una cosa ni millor ni pitjor: simplement respon a personalitats diferents i a maneres diferents d’exercir la presidència.

—No s’ha fet per blindar el Govern d’Entesa?
—No necessàriament. És veritat que un paper més actiu del president en l’impuls de l’obra de govern pot ajudar a donar més cohesió, però respon més a les característiques diferents de cada president. No té una intencionalitat política. Montilla és més executiu que Maragall i segurament no hauria estat tan còmode amb una configuració del Govern on hi fos un primer ministre. Això no vol dir que el paper del número dos del Govern, del vicepresident, no sigui imprescindible perquè Carod té les seves funcions i responsabilitats. La configuració del Govern respon a una nova realitat i a uns nous protagonistes.

—Però la vicepresidència queda molt lluny de les atribucions que tenia la conselleria primera.
—És diferent. El conseller primer té atribuïdes directament unes competències d’impuls i de coordinació del Govern i el vicepresident no les té atribuïdes per llei, però el president li pot delegar les funcions que estimi oportunes. El vicepresident és el número dos del Govern i substitueix el president en cas d’absència, de malaltia o de viatge. El president vol vetllar més per l’acció de govern.

—Els tres socis de Govern han deixat clara la voluntat de no exterioritzar les diferències. Però això es fa difícil quan les posicions són tan divergents en alguns assumptes.
—Som davant d’un govern de coalició i les coalicions estan formades per partits que es presenten a les eleccions separadament i que competeixen electoralment amb projectes a llarg termini diferents. Això és lògic. El que no pot succeir, en cap cas, és que les diferències alenteixin, obstaculitzin o impedeixin l’obra de l’Executiu o en perjudiquin la imatge. I aquest és el compromís que hem adquirit amb el nou Govern d’Entesa.

—I amb el Quart Cinturó o la MAT no pot passar algun d’aquests supòsits, per exemple, que s’alenteixi?
—No perquè precisament són coses que no depenen del Govern. Hi ha manifestacions pel Quart Cinturó perquè l’obra ja s’està fent; si no s’estigués fent, no n’hi hauria. Hi ha posicions diferents entre els socis, però és una obra que s’està fent i que s’acabarà fent. I amb la línia d’alta tensió passa el mateix. És una infraestructura que depèn de l’acord entre els Governs espanyol i francès i, en el moment en què es produeixi l’arbitratge de la UE, es farà. És veritat que els socis de Govern no la veuen necessària o la veuen perjudicial, però per a nosaltres és imprescindible. Això no ha d’alterar pas el projecte de govern perquè cap de les dues qüestions no és competència directa del Govern.

—Aleshores, sigui quina sigui la decisió del Govern espanyol, l’Entesa mantindrà una posició comuna?
—Ja la té amb el Pla de l’energia aprovat en la legislatura anterior, que incorporava la interconnexió elèctrica. En el moment en què es produeixi l’acord entre Espanya i França, el Govern de la Generalitat haurà de vetllar perquè aquesta obra perjudiqui tan poc com sigui possible el medi ambient. Però cal recordar que ja tenim línies de molt alta tensió a Catalunya. A Tarragona en tenim set i no han provocat enrenous. Nosaltres creiem que se n’ha fet un gra massa i que la línia és imprescindible. Catalunya no és un país que pugui assegurar la seva independència energètica i, per tant, ha d’estar perfectament connectada si volem que prosperi.

—Si es fan, doncs, aquestes infraestructures, no creu que tinguin conseqüències en la coalició de Govern?
—No, segur que no perquè és evident que el Govern té moltíssimes competències i obres a fer, però aquestes vénen de dates anteriors i el soci majoritari de Govern les entén imprescindibles.

—El Govern pensa recórrer contra el decret d’ensenyament que imposa una tercera hora en castellà als centres educatius?
—És que no és una tercera hora en castellà. Nosaltres estem d’acord que s’ha de millorar el domini de les llengües i de les matemàtiques, i això ha d’alterar els horaris i la proporció d’hores lectives que es dediquen a cada tema. En el marc del respecte a les competències de la Generalitat, entenem que calen més hores de castellà, de català i de matemàtiques.

—Aquest decret no envaeix les competències de la Generalitat?
—No sóc un tècnic en la qüestió. Hi ha opinions diferents. El conseller Maragall ja s’hi ha pronunciat i el Govern ho està estudiant. Si hi ha qualsevol vulneració de competències, la Generalitat ha d’actuar en defensa de les seves competències. Però l’important no són les competències, sinó la competència dels estudiants. I, si no millorem la competència dels estudiants en matèria lingüística i de matemàtiques, els estem fent un flac favor.

—Aquesta qüestió ha tornat a posar de manifest les discrepàncies d’ERC i d’ICV-EUiA amb el PSC?
—El Govern encara no ha pres una decisió, i estic convençut que, quan la prengui, serà compartida per les diferents forces de l’Executiu.

—Parlem de l’organigrama del Govern. Quin criteri es va adoptar per al repartiment de les conselleries?
—Va ser fruit d’una negociació que parteix de diferents elements. La negociació és la continuació de la que es va fer el 2003 amb algunes modificacions, derivades de l’increment del pes relatiu com en el cas d’Iniciativa i de la demanda d’ERC d’aconseguir Cultura en lloc de d’Educació. És un sistema de repartiment bastant similar al de l’any 2003, amb una reducció de les conselleries que ha fet que un dels departaments d’Esquerra s’hagi convertit en un macrodepartament. No hi ha un canvi substancial.

—Comparteix amb la consellera Tura l’afirmació que el PSC no s’hauria d’haver desprès d’Interior?
—No. Les negociacions sovint et porten a cessions i compromisos. No està escrit enlloc que el PSC hagi de tenir sempre la responsabilitat d’Interior. Ni la d’Educació ha de correspondre a Esquerra. No hi ha unes conselleries de primera i unes de segona. No n’hi ha cap que sigui tan important que el soci minoritari no la pugui assumir.

—Què li sembla la gestió que n’està fent el conseller Saura?
—És molt aviat per dir-ho, però estic convençut que en farà una magnífica gestió. No oblidem que la Conselleria d’Interior té un contingut de gestió tècnica, però sobretot d’orientació política i la capacitat de Saura no admet dubte. Serà un molt bon conseller, però té el repte de superar la gran gestió de Tura.

—Quina opinió li mereix el govern a l’ombra que ha creat Convergència?
—Ens sona. Els dirigents de CiU s’haurien de llegir el que deien quan Maragall va fer aquesta proposta en la legislatura del 1999 al 2003. L’oposició té un paper molt important de control i de crítica al Govern i, per tant, qualsevol instrument del qual es vulgui dotar per fer aquesta tasca d’una manera més eficaç és bo per a ells i per al país.

—Creu que es pot arribar a un acord sobre la llei electoral?
—És molt difícil perquè hi ha un partit que se n’ha beneficiat molt (CiU) i sense aquest no es pot reformar. I no crec que acceptin una llei electoral que el privi del benefici del sistema electoral vigent, però s’ha de provar. Ni que sigui en aspectes com la paritat.

—Hi ha tripartit per a anys?
—Sempre vam dir que era una aposta estratègica. Després de 23 anys de govern conservador, a Catalunya li calia una etapa llarga de governs progressistes. Creiem que sí. La prova és l’impuls del Pacte del Tinell perquè encara queden bastants coses per fer. La legislatura anterior va servir per posar els fonaments, però ara cal aixecar la casa. Pot haver-hi govern d’esquerres per a anys.

—Aquesta legislatura és la darrera oportunitat per demostrar que poden governar junts de forma eficient?
—Si les coses no anessin bé, hauríem de revisar aquesta apreciació. Però estem convençuts que anirà bé i que tothom ha après de l’experiència. Tenim la sort, a més, de poder-ho construir sota unes bases sòlides en matèries de política social, i això marca un llarg recorregut.

—En aquest sentit, la reivindicació nacional ha quedat al marge en aquesta legislatura?
—No. Perquè amb el nou Estatut, més que reivindicar, el que cal és desplegar el que hem aconseguit. Si desplegar l’Estatut del 1979 va durar 20 anys, no sé quant durarà el del 2006. No es pot dir que som en una fase postnacional o que la reivindicació s’ha acabat: ara hem de treure el màxim rendiment del nou Estatut.

—Preveu tants problemes amb el desplegament de l’Estatut actual?
—Tot canvi en les estructures d’un Estat implica problemes, i això requereix negociació i intel·ligència. Això també passa a Alemanya, on malgrat els anys d’experiència en el federalisme no impedeix que hi hagi problemes.

—Que mani el PSOE a Madrid i el PSC aquí fa més fàcil la negociació?
—Ho fa possible. Catalunya té un nou Estatut perquè hi ha un govern progressista a Catalunya, però també a Madrid. Sense aquesta conjunció, no hi hauria Estatut.

—Coincideix amb el president Montilla que aquest Estatut és l’horitzó final de Catalunya?
—Ell no diu que sigui l’horitzó final, sinó l’horitzó per a molts anys. Si CiU va trigar 23 anys a desplegar l’Estatut de 1979, encara que ara anés molt bé, com a mínim necessitarem 15 o 20 anys per desplegar-lo.

Visca el nou Estatut!

Visca el nou Estatut!
Actual (26/01/06)

El passat dissabte dia 21 de gener, el President del Govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, i el President de CiU, Artur Mas, van arribar a un acord per a assegurar l’aprovació del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya. Sense menystenir la importància de la negociació desenvolupada per Josep Antoni Duran Lleida i Artur Mas, l’acord es fonamenta en el treball conjunt desenvolupat al llarg de dos mesos per les forces polítiques que vam aprovar el text el 30 de setembre al Parlament de Catalunya. Ningú no discuteix que Mas ha obtingut un important rèdit en termes d’imatge, però això no desmereix en absolut un mèrit col·lectiu i posa de relleu la generositat dels que han sabut renunciar a un legítim protagonisme que hagués pogut dificultar l’acord.

Els socialistes catalans hem acollit l’acord amb entusiasme. Ja dijous dia 19 de gener, en acabar la marató negociadora multilateral de dos dies celebrada a Madrid, vàrem anunciar la nostra disposició a votar favorablement la proposta que feia el PSOE, que coneixíem amb major detall i precisió que cap altra força política. Curiosament, el mateix dijous el diari AVUI publicava una notícia segons la qual CiU rebutjava una proposta de finançament que tenia com a elements estrella la cessió del 50% de l’IVA i dues agències tributàries, la catalana i l’espanyola, consorciades i treballant en règim de “finestreta única”.

A què dèiem sí? A l’oportunitat d’aprovar un gran Estatut, sens dubte el millor de la història de Catalunya, una oportunitat que de cap de les maneres no podíem deixar escapar. Una oportunitat que havia trobat l’oposició més ferotje i despietada de la caverna política i mediàtica espanyola. No es tractava d’una oportunitat política, sinó una oportunitat com a país, la més important dels darrers 25 anys. Així ho crèiem i així ho vam anunciar, explicant les nostres raons, fonamentades en el contingut del acords que ja s’havien assolit i en el coneixement dels marges de maniobra amb què comptava el PSOE per a la seva negociació posterior amb CiU, ERC i ICV-EUiA: Catalunya podrà disposar de molts més recursos amb un sistema de finançament transparent, just i solidari; Catalunya podrà gestionar els seus ports i aeroports; Catalunya podrà gestionar els permisos de treball dels treballadors estrangers en necessària col·laboració amb l’Administració de l’Estat per expedir permisos de residència; Catalunya podrà gestionar la Inspecció de Treball; el Tribunal Superior de Justícia serà la última instància judicial a Catalunya; Catalunya podrà gestionar els ferrocarrils de rodalies; Catalunya podrà gestionar les beques de l’ensenyament obligatori; Catalunya tindrà més competències i més llibertat per a exercir-les; La llengua i cultura catalanes tindran la màxima protecció i projecció social i internacional; Catalunya podrà veure reconeguda la seva singularitat nacional i els seus drets històrics.

En definitiva, amb aquest Estatut, Catalunya guanya i molt, i per això els socialistes li donem ple suport.

Tot i això, a vegades la política no és tant senzilla, i l’acord entre CiU i el PSOE no ha estat exempt de polèmica, sobretot per la reacció que ha generat en les files d’ERC. Era previsible que CiU, un partit que havia estat 23 anys al capdavant de la Generalitat de Catalunya, que no s’havia plantejat mai la reforma de l’Estatut, i que significativament s’havia mantingut els seus 4 últims anys al govern gràcies a un pacte amb el PP que es basava precisament en el compromís de no reformar l’Estatut, voldria aparèixer ara com a màxima garantia del nou Estatut, i que fins i tot condicionaria el seu suport a un protagonisme estelar del seu màxim dirigent, m’atreviria a dir que tots ho sabíem. De fet es tractava de repetir la jugada que tant rendiments els havia donat en la negociació final al Parlament de Catalunya.

Ningú no pot creure que en una única reunió de 6 hores s’hagi acordat tot l’Estatut ni que s’hagi arribat a acords que no s’hagin construït sobre la feina col·lectiva ja realitzada. En la reunió Mas-Zapatero, preparada per la tripleta Rubalcaba-Montilla-Duran es van acordar alguns aspectes del nou sistema de finançament (sobre la base de la proposta dissenyada per Antoni Castells) i la formula per recollir en el projecte la definició de Catalunya com a nació.

Tot i entendre el malestar d’ERC, crec que seria injust que algú pretengués negar les evidents aportacions d’ERC al text que es proposarà a la Comissió Constitucional i crec també que ERC cometria un error important si ara se’n desentengués de la proposta. En el moment de celebrar que l’aprovació del nou Estatut està ja garantida, només falta que tots els responsables de que això sigui així participin d’aquest triomf col·lectiu que també els pertany. En tot cas, i passi el que passi, Visca el nou Estatut!

Entrevista en el semanario ACTUAL

Entrevista Miquel Iceta
Actual (17/11/05)

Joan Foguet

Hàbil i amb una retòrica consolidada que de vegades dissimula amb la ironia del parlamentarisme britànic de manual, Miquel Iceta i Llorens (Barcelona, 1960) és un dels homes de moda. El portaveu del PSC ha estat pare de l’Estatut i creu que a Madrid la jugada sortirà bé. Sobre el Govern i el president Maragall sosté que ara ens trobem en un moment d’impuls.

– Ara que es fa balanç dels dos anys que han passat des de les darreres eleccions, creu que la cultura de coalició de què tant es parla ja s’ha afermat?
Tenim un exemple molt calent. Hi havia una polèmica sobre la llei de l’Oficina Antifrau i n’hi ha d’haver prou amb una reunió de tres quarts d’hora entre els grus parlamentaris per liquidar el tema. Jo crec que sí que s’ha afermat. Això no vol pas dir que hi hagi posicionaments, que de vegades hi hagi negociacions difícils o sorolls. Però hem avançat perquè l’objectiu és desenvolupar l’Acord del Tinell amb la màxima eficàcia. Mentre l’objectiu sigui únic, les coses van bé.

– A què es deu el soroll, llavors? És culpa dels periodistes?
Dels periodistes mai no és culpa. Si hi ha soroll és que hi ha debat i que d’alguna manera transcendeix. Per tant, els mitjans se’n fan ressò. Hi ha posicions diferents i s’han d’ajustar. Això és cultura de coalició. Havent-se un programa comú i un objectiu comú, però amb visions diferents. Amb el tema de l’Oficina antifrau, crec que el projecte que finalment serà aprovat al Parlament serà millor del que ens ha arribar del Govern. I alguns dels problemes que hi veiem quedaran ben resolts. I els temors dels nostres socis sobre la posició dels socialistes quedaran totalment envaïts, perquè hi ha qui ha insinuat que el PSC no volia que els ajuntaments siguin objecte de fiscalització. Si mires les esmenes que va presentar el grup socialista, cap no parla d’aquest tema. Nosaltres hem dit que hi havia doble via per al Govern. O feia un organisme que depengui del mateix Govern, o feia un organisme de control de totes les administracions que ha de penjar del Parlament. Hi ha soroll fruit de la discrepància. Això és normal. Potser de vegades primem l’espectacle. Això hauria de tenir un límit? Jo crec que sí. El límit hauria de ser que si les discrepàncies fan caure l’eficàcia del Govern o no hi ha decisions llavors seria insuportable. Mentre no sigui així, és un soroll que ens acompanyarà. Mai aquestes discrepàncies han significat la paràlisis del Govern, al contrari.

– Però que li sembla que enmig d’aquest procés el secretari general del conseller primer, com és en Xavier Vendrell, amenaci públicament de trencar el Govern?
El que passa és que hi ha gent que té diversos barrets. Per tant, quan parla el secretari general del conseller primer és una cosa, i si parla el secretari d’organització d’ERC és una altra. De vegades s’han de portar dos barrets i de vegades costa distingir. Però crec que els responsables de Govern no han de participar de trifurques de tipus partidari. Ara, els responsables polítics han de fer valer els seus posicionaments. Per exemple, ERC atorgava una gran importància a l’Oficina Antifrau i tot el que els pogués semblar a ells que es posava en risc. Això per a ells tenia una importància molt gran. Quan han vist que el PSC té el mateix interès, el problema desapareix. I una cosa que semblava enorme desapareix en 48 hores.

– Com portaveu parlamentari, creu que és veu prou bé la tasca del PSC diferenciada de la del Govern?
La feina principal del grup socialista és donar suport al Govern. Personalment sóc dels que no em barallo per una fotografia. Mai no he donat un cop de colze per estar enlloc. Aquest no és el paper del nostre grup. I això no vol dir que no tingui opinió i que no faci feina. El fonamental és donar suport al Govern, i en particular, al president. Potser de vegades ham tingut protagonisme a desgrat, perquè toca discrepar dels socis o fins i tot del president. Es veu que no hi ha comèdia.

– És cert que hi ha una relació tibant del president Maragall amb el PSC?
No hi ha tibantor en absolut. Hi ha molta passió. El president és un apassionat. Està convençut del que fa i com ho fa i sap que té el suport del PSC. Això no vol dir que el PSC estigui d’acord sempre amb el que fa. Però ell ha fet una cosa important, que és demostrar que es pot ser president i oblidar de vegades l’interès del seu partit. Hi ha vegades que ens incomoda, ho he dit a la tribuna, però després penses que ho fa en la seva condició de president de la Generalitat. Ens incomoda, però també ens omple d’orgull. Sempre hem dit que la presidència de la Generalitat no pot ser partidista. Ell ho demostra. Primer perquè és president d’un Govern de coalició de veritat i perquè de vegades no li importa discrepar del seu partit. Però llavors, què ha de fer el PSC? Callar i no dir res? No, perquè no seria lleial. Quan ell va promoure un canvi de Govern li vam dir que no ho vèiem oportú, però a la vegada li vam dir “t’hi acompanyarem”. La relació amb el president no només no s’ha deteriorat, sinó que avui és més sòlida que mai. Hi ha una comunió d’objectius. El temps farà justícia. El que estem fent a Catalunya no hagués estat possible sense Pasqual Maragall com a president. Perquè hem aprovat l’Estatut. A més, ho ha associat al primer partit de l’oposició. Ho ha fet Pasqual Maragall.

– Sobre la remodelació que no es va acabar de fer, considera que la divisió en macro-àrees és la millor solució per ara?
Ja es veurà. Crec que és bona. El president veu que Catalunya podria tenir un Govern més compacte, més reduït. Probablement la millor manera de demostrar-ho en la pràctica és a través d’un treball d’àrees que permeti en un futur, en la propera legislatura, pensar en un altre esquema organitzatiu. Segurament està posant els elements per justificar que l’estructura del Govern podria ser més reduïda i més operativa. No crec que sigui que no hi ha hagut més remei, sinó acostar-se al que volia el president.

– El famós annex del Pacte del Tinell de repartiment de carteres no dificulta molt qualsevol remodelació?
És un pacte entre partits que van decidir fer un govern de coalició i van acordar un repartiment de responsabilitats. Per canviar això aquests partits han d’estar d’acord. No perquè ho digui el Tinell, sinó perquè un Govern només pot seguir si té majoria parlamentària. I això vol dir que els partits que formen part de la majoria han de voler seguir treballant junts i de la manera que volen continuar fent-ho.

– Ara mateix, amb l’experiència acumulada, si tornés a negociar el Tinell, què hi introduiria? Què hi troba a faltar?
Probablement hi ha coses que falten que avui sabem. Per exemple, el Pacte del Tinell es va fer sense un coneixement exacte de la situació financera de la Generalitat. Avui, amb més coneixement ho haguéssim fet diferent. Quan fas un pacte de govern es tendeixen a minimitzar les dificultats. Tots són esperances. Probablement no havíem interioritzat, per exemple, els costos en termes d’imatge que pot tenir una coalició quan no funciona de forma ajustada, i això triga un temps en ajustar-se. O, per exemple, amb el tema estatutari no es va crear un determinat clima de complicitat més enllà de Catalunya. Però en el que és substancial crec que el Pacte del Tinell és vigent i s’ha complert en bona part. Sabent ara com funciona una coalició competitiva, hauríem posat més mecanismes per ajustar més ràpidament la coalició.

– Què li sembla l’anunci de tornar-se a presentar que ha fet Pasqual Maragall?
Potser algú ho posava en dubte sense tenir gaires motius. Sempre he pensat que el president, si vol, tornarà a ser candidat. Primer, perquè el nostre partit el que vol és guanyar, i llavors cal posar al millor candidat. A més, al PSC som gent molt carinyosa amb els nostres dirigents, els coneixem bé. A mi m’ha fet molta il·lusió perquè es correspon a com el veig. Té ganes. Un polític que té l’experiència, les ganes i també la tossuderia del president Maragall és un valor que nosaltres no hauríem de perdre. Ara bé, aquesta és una decisió que s’ha de prendre quan toqui. M’alegro molt que a mig mandat la seva voluntat sigui tornar-se a presentar, perquè això demostra que tindrem la segona part del mandat en plenitud. No és el mateix una persona que sap que marxa que no una que vol seguir.

– Diuen que el PSC no ha fet el relleu generacional i que no hi ha altre candidat.
Això ens ho diuen sempre, i el mateix dia que el president deia això en un diari es descobrien tres possibles candidats. Aquest és l’escenari més feliç. Si el PSC fos un partit que necessités candidats no hauria de preocupar-se gaire perquè els té. No cal patir per això.

– Pel que fa al tram de l’Estatut a Madrid, qui li fa més por: Rubalcaba, Duran o Puigcercòs?
A mi em fa més por Duran. Va estar a punt d’esguerrar-ho aquí. Al final vam poder arreglar la pressió de Duran amb la laïcitat. No em fa por Rubalcaba. Rubalcaba és, després de Zapatero, l’amic. Ho va demostrar a les seves intervencions del debat en presa en consideració de l’Estatut. Rubalcaba va parlar com l’amic de Catalunya, com l’amic de l’Estatut. No em fa por Puigcercós, tot i que de vegades pot fer por per les declaracions que fa. El conec i sé que té unes ganes boges que això tiri endavant. De vegades no s’ho creu que pugui acabar bé, però vol que acabi bé. Duran no sé si vol que acabi bé, però al mateix temps és vital perquè és vital la unitat de les forces polítiques catalanes davant d’una ofensiva tan ferotge com la que s’està produint contra l’Estatut. Qualsevol escletxa és un favor que fem als adversaris de l’Estatut.

– Li agradaria un grup propi del PSC a Madrid?
Ara seria un error tenir un grup propi. Un dia n’hem de parlar obertament. Molta gent a Catalunya ens aprecia precisament per la capacitat que tenim d’arrossegar el conjunt del socialisme espanyol. Si tinguéssim un grup propi seria molt important perquè tindria 21 diputats. Però què és més important, tenir 21 diputats o arrossegar 164 vots? El debat estatutari prova aquesta capacitat. Estic molt content per poder fer aquesta feina dins del grup de 164 diputats. Aquest és el paper del PSC. Segurament, si tinguéssim grup propi tindríem un portaveu i potser tindríem més quota de pantalla, però dubto que tinguéssim tanta eficàcia política.

– Amb el clima contrari a l’Estatut que es respira darrerament, sorgeix la informació del deute del PSC amb La Caixa. És un element més de tot això?
Té a veure amb l’OPA de Gas Natural. Té a veure amb la importància de Montilla al Govern de Zapatero. Té a veure amb la importància del PSC en aquest clima polític i aquest nou mapa polític català i espanyol. Perquè si una notícia de fa deu anys torna a ser notícia és perquè a algú li ha interessat. I si la presenta per erosionar una persona, un govern, un partit, per alguna cosa serà. Per tant, hi ha dos principis: el de casualitat i de causalitat. I crec que en aquesta ocasió el darrer ha jugat més a fons. Hi ha gent que no vol una cosa tan senzilla com que les empreses catalanes puguin competir i adquirir més dimensió. A Montilla no li perdonen que s’hagi traslladat una institució de l’Estat a Barcelona (la Comissió del Mercat de Telecomunicacions) i per això li diuen coses com el “andaluz renegado”. Els nostres deutes són coneguts, estan registrats al Tribunal de Comptes. Algú ha tingut molt d’interès que això surti ara. No crec que això tingui una explicació estrictament econòmica. No crec que s’estigui movent només per defensar la continuïtat d’uns gestors econòmics a Endesa, sinó probablement perquè algú no vol que se sàpiguen coses que corresponen a etapes anteriors. Si no, no s’explica aquest acarnissament en una operació que decidiran els accionistes i s’ha de fer o no. Tot això fa pudor. No perdem l’oremus perquè els faríem un favor. Però sabem qui són i que els mou, i que no podran amb nosaltres.

El millor Estatut

El millor Estatut
Actual (05/10/05)

El projecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya ja és al Congrés. Els 120 diputats que li hem donat suport hem enviat a les Corts Generals l’Estatut mésambiciós de la història: quan hagi superat el tràmit al Congrés i al Senat i hagi estat sotmès a referèndum, la Generalitat tindrà més competències, més recursos, i hi haurà un clar reconeixement de la personalitat nacional deCatalunya. Tot plegat, dins el marc de la Constitució i sense causar cap daltabaix al país, més enllà de les declaracions incendiàries i sense fonament del PP.

Els socialistes estem convençuts que el projecte d’Estatut conté elements poques qüestions, totes elles menors, però perquè l’Estatut sigui un èxit cal que resulti impecable des d’aquest punt de vista. No ens podem arriscar que per una d’aquestes qüestions el PP, que està decidit a presentar un recurs d’inconstitucionalitat, tingui cap possibilitat de guanyar-lo. No ens ho podem permetre.

És per això que caldrà negociar sobre la proposta aprovada al Parlament. L’Estatut és una llei paccionada, és a dir, acordada entre el Parlament de Catalunya i les Corts Generals, i refrendada després pels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. No podem pretendre imposar de forma unilateral els nostres criteris. Cal acordar-los bilateralment per fer avançar el nostre autogovern trobant fórmules satisfactòries per a les dues parts.

Aquí és on el PSC tindrà, una vegada més, un paper fonamental per conjugar les percepcions sobre l’Estatut que hi ha a Catalunya i les que hi pugui haver a la resta d’Espanya: durant la negociació al Parlament ens hem consolidat com a bons negociadors, capaços de trobar acords. Tornarem a buscar fórmules de consens, que poden passar, precisament, per algunes de les esmenes que vàrem proposar i que no van ser acceptades.

Un exemple: la definició de Catalunya com a nació que apareix al primer article de l’Estatut. Nosaltres som partidaris de mantenir aquesta definició en l’articulat, i no desplaçar-la al Preàmbul. Però tenint en compte que afirmar sense més “Catalunya és una nació”, pot crear el dubte sobre si s’està disputant la sobirania que resideix en les Corts Generals, potser ens haurem de plantejar recuperar la proposta que nosaltres vàrem fer inicialment que especificava:

“Catalunya és una nació que es constitueix com a Comunitat Autònoma d’acord amb la Constitució i aquest Estatut”.

El mateix passa amb les competències: les llargues llistes de submatèries que conté el projecte d’Estatut, fetes amb la millor de les voluntats. Però és que a més, com vàrem avisar en el seu moment, poden crear algun problema i aixecar innecessàriament alguna suspicàcia. O fins i tot poden arribar a ser contraproduents perquè la llista pot acabar quedant obsoleta o ens pot limitar en el futur a l’hora d’assumir més competències. Per tant, quan toqui parlar de competències, hauríem d’estar disposats a acordar la seva delimitació, sense minvar el potencial d’autogovern que contenen.

Els socialistes, amb la presidenta del nostre grup parlamentari, Manuela de Madre al capdavant, anirem al Congrés dels Diputats a defensar el projecte d’Estatut aprovat la setmana passada al Parlament. Ho farem amb convicció, amb ungles i dents si cal. Però ho farem també tenint clar que defensar-lo vol dir també estar oberts a una negociació que garanteixi la seva aprovació.

És evident que els canvis no han de reduir l’ambició de l’Estatut. Al contrari, quan torni a Catalunya i l’haguem de votar en referèndum ens podem trobar un Estatut fins i tot millor, amb més garanties per a l’autogovern i, per tant, encara més potent que el que hem enviat al Congrés. En definitiva, serà el millor Estatut que Catalunya hagi tingut mai.

Miquel Iceta Llorens
Viceprimer secretari i portaveu del PSC

Entrevista en el semanario ACTUAL

Entrevista a Miquel Iceta
Actual (23/12/04)
Fran García / Joan Roy

Són les 9 del matí de l’endemà del sopar de Nadal del grup parlamentari Miquel Iceta ja treballa al seu despatx –més petit del que s’acostuma per a un portaveu-. Entre visita de companys de grup i trucades del president Maragall contesta les preguntes de l’Actual en una setmana en al qual ha protagonitzat l’agenda mediàtica, després de parlar de la llei electoral al seu weblog.

– El debat polític se centra ara mateix en la llei electoral. Vostè mateix en parla al seu weblog. S’ha de negociar al marge de l’Estatut o no?
Quan un negocia ha d’estar disposat a negociar-ho tot. No és bo que es faci una llei electoral contra ningú ni sense partits significatius. Si hi ha partits, com CU, que s’han beneficiat i molt de la llei que tenim, és lògic que no tinguin un interès massa gran a canviar-la, com nosaltres ens sentim molt perjudicats i la volem canviar. Hem de trobar un camí amb el qual els partits que són al Govern s’hagin posat d’acord en una proposta que després pugui ser compartida, discutida i acordada amb nosaltres. I encara no estem en aquests moments.

– Però cal o no que la qüestió estigui dintre de l’Estatut?
No i sí. No cal si s’aprova al febrer del 2005, però si no ho fa abans de l’Estatut, en el nou text s’haurà de fer una discussió sobre la llei electoral, posar una disposició transitòria per dir com s’aplica la llei electoral espanyola en el cas de les eleccions al Parlament. Si es fa dins de l’Estatut és obvi que s’ha de fer amb CiU; si no, no hi ha majoria.

– I per què el PSC vol canviar l’aplicació de la llei d’Hondt quan en el seu moment hi estava d’acord?
En aquell moment s’acabava d’aprovar la Constitució que donava lloc a la celebració d’unes eleccions, i no es va tocar el model que ja s’havia utilitzat el 1977. El més fàcil era aplicar la llei electoral espanyola a Catalunya. Ara es podria fer una cosa similar o atrevir-nos amb un sistema encara millor. No aplicar el sistema espanyol a la realitat catalana, sinó buscar un sistema que entenguéssim com a millor. El sistema alemany és el millor. El fet de tenir dos vots amplia el teu ventall. Es tracta de triar un candidat d’un partit al teu districte electoral i en canvi votar la llista nacional d’un altre. El fet que hi hagi eleccions d’un sol candidat en seixanta o setanta districtes electorals provoca un interès local claríssim. Es distribuiria en 41 comarques, deu districtes de Barcelona i les ciutats de més de 50.000 habitants, uns setanta districtes electorals.

– És imprescindible que la nova llei s’aprovi per consens?
Seria preferible. Serà difícil, però ha d’haver-n’hi. No és imprescindible, però sí recomanable. Com estem movent diverses peces, ens hauríem de posar d’acord com a mínim en el conjunt. La reforma territorial que prepara el Govern dóna molt més pes als territoris del que han tingut fins ara. El Parlament suposa la representació de la sobirania nacional, no parles de la representació dels territoris com de la gent. Si s’entén així, és probable que algun dels partits que vulguin més pes al territori entenguin que amb el conjunt de reformes això es compleix.

– La proposta d’ERC és molt diferent de la del PSC?
Tothom parla de la gran diferència. Hi ha 135 escons. Intuïtivament, si ho fem més proporcional, lògicament els més petits haurien de tenir-me més, tant ICV com PP. D’on sortiran? No els perdrà pas ERC, així que ho fa CiU o el PSC. Si diem que el PSC amb més vots té menys escons, el més lògic és que els perdi CiU. La llei més proporcional donaria que, respecte a la representació actual, PSC, ICV i PP en guanyen un cadascun, i CiU en perd tres. Tampoc no hi ha per tant.

– No deixa de ser un conflicte per veure qui s’aprofita és de la llei.
Això és el que ha passat en més de vint anys, perquè el partit que governava se’n beneficiava. Ara no, estem davant una realitat on es donen circumstàncies com que som l’única comunitat que no en té, que els partits que van guanyar van acordar el seu programa per fer-ho amb un determinat grau de més proporcionalitat, i que estem en una legislatura de canvis institucionals importants dintre dels quals seria absurd deixar-ne aquest al marge. Que no és un tema que preocupi al ciutadà? Probablement no, però l’Estatut tampoc. Les institucions i les formes de governar-se són instruments d’objectius que sí interessen. No és només un tema d’arquitectura institucional freda, sinó que al darrera hi ha preocupacions a les quals hem de ser capaços de donar una resposta.

– Una nova llei electoral asseguraria la victòria per uns quants anys al PSC?
No, perquè les lleis electorals no et donen ni et treuen victòries. El canvi més gran seria de molt pocs escons, que van d’un cantó a un altre. Les victòries te les donen la confiança de la gent i la teva capacitat de fer coalicions. Anem a un etapa relativament prolongada de governs de coalició.

– Governs d’esquerres?
O no. No se sap mai. A mi m’arriben a dir que al mes de constituir el Govern Carod ho deixaria i no m’ho crec. Les majories o minories les defineixen els electors i la capacitat dels partits d’entendre’s. Ara no hi havia més alternativa que aquesta que tenim. Després de 23 anys de governs de CiU, amb governs monocolors, era lògic que hi hagués una experiència de govern encapçalada per un altre partit i que fos de coalició. El futur dependrà de la valoració que la gent faci de la gestió del Govern. Si és un desastre ens faran fora, amb la llei electoral o sense.

– Lligant la llei electoral amb la formació del tripartit: els vau fer un gol en el Pacte del Tinell en aquest aspecte?Imaginem que els socialistes diguem que amb el tema de Bracons ens van fer un gol! No és així. Vam fer un acord, que no és una llista de coses en les quals cedeixes, sinó de coses en les quals et poses d’acord, i si ho has fet és que probablement el teu plantejament inicial no era aquest. Vam estar molt de temps discutint-ho i crèiem, llavors i ara, que el conjunt i les parts estan bé. Com que havíem de posar d’acord tres partits diferents, hi havia moltes pors i recels, tothom estava molt interessat a deixar-ho tot negre sobre blanc, precisament per això, per no haver-nos de barallar cada dia. En aquell moment ERC va veure bé el tema de la llei electoral. Si féssim el pacte ara faríem moltíssimes coses diferents, perquè un any després en saps molt més.

– Quines farien diferent?
Algunes de les previsions que teníem en matèria de política territorial, després hem vist que podem fer més coses de les que crèiem. Algunes de política d’habitatge les hauríem plantejat d’una altra manera. La llei electoral la plantejaríem igual; no sé si ERC ho faria diferent.

– Quin és el pitjor record de les negociacions per formar govern d’ara fa un any?
Els moments en què pensava que no sortiria. Molta gent diu que estava cantat, però no és així, hauria agraït que m’ho haguessin dit per no patir. El pitjor era quan pensava que no sortiria, que era molt difícil, que havíem de lligar coses massa diferents. La veritat és que jo, com que la política m’apassiona, vaig disfrutar aquells dies de negociació. Però la nit de més patiment va ser el 16-N. A partir de les 12, que començàvem a tenir dades de les enquestes a peu d’urna, ja vam veure que els resultats no eren el que esperàvem.

– Aquella nit estava negre que el PSC acabés al Govern?
En alguns moments de la nit sí. Fins que no va sortir Carod a parlar hi havia menys del 50% d’opcions de governar. Quan va sortir Carod, ens vam posar al 50%. Al matí següent continuàvem igual. Veure un procés de negociació en paral·lel provocava una certa incomoditat. Pensar que si tu no te’n sorties, l’altre ho podia fer.

– Pasqual Maragall va voler dimitir
Vaig estar amb ell tota la nit i no el vaig veure mai amb aquesta intenció. Ningú volia plegar, llevat de mi mateix, que com a responsable electoral estava desolat. Em sentia responsable, jo estava molt implicat.

– Què es va fer malament?
Qui ho va definir millor va ser el mateix president, dient que havíem proposat als catalans un canvi, però que volien encara més canvi. No vam saber connectar amb els sectors més dinàmics de la societat i amb part dels joves que volien més marxa, encara, que la que nosaltres proposàvem. Com a responsable de campanya que jo era, puc dir que ens va fallar molt tot el dispositiu d’enquestes. No vam veure que les coses anaven malament fins a deu dies abans de les eleccions. Em sento responsable de les coses que no surten i de les que surten bé.

– Alguna de bona que el faci sentir especialment feliç?
La política catalana permet poques celebracions, i és una mica injust. El tema del català a Europa és per celebrar-ho, però aquí sempre volem més. Hi ha motius per celebrar, hi ha coses que s’estan movent que no s’estaven movent des de feia temps. Això és mèrit del Govern, del canvi a Espanya, dels partits que són al Govern i del fet que el primer partit de l ‘oposició està interessat en determinades reformes que són bones per al país. En el català a Europa s’ha demostrat que quan juguem a totes ho fem tots, no ens para ningú. Aquest és l’esperit amb el qual s’hauria d’abordar la reforma de l’Estatut.

– El concepte autodeterminació hi ha de ser, al nou Estatut?
L’autodeterminació és una via contrària a la de fer un nou Estatut i no s’ha aplicat mai en un país democràtic, ha estat un mecanisme perquè antigues colònies recuperessin la independència. El que hem de demanar són més recursos i competències; demanar la sobirania en el món en què vivim no té gaire sentit.

– El parer general del PSC és de no voler incloure el dret a l’autodeterminació?
En general, no volem. Hi ha qui diu que és importantíssim, i llavors s’ha de posar al preàmbul. Si ho demanes ha de ser com un mecanisme a aplicar, i proposat dins l’articular, o bé has de modificar la Constitució espanyola per fer-ho viable. Si vols això ho has de proposar, si no és una polèmica que es fa servir però no es vol de veritat, és una certa cortina de fum per a altres coses.

– I el concepte nació hi serà?
És clar, que hi serà. Sempre hi ha hagut una majoria de catalans que creuen que Catalunya és una nació. L’acceptació de la Constitució va venir perquè es deia que nacionalitat i nació són sinònims. En la mesura que la Constitució reconeix que hi ha nacionalitats i regions a Espanya, nosaltres ens hi podem sentir representats. En un moment o altre de l’Estatut la definició de Catalunya com a nació quedarà consagrada.

– Està d’acord amb el concepte de comunitat nacional per a Catalunya a la Constitució?
A mi el que més m’agrada és la idea d’Espanya com a nació de nacions. Comunitat nacional té una avantatge, que fa més directa la transferència a la comunitat. La Constitució canadenca parla del Quebec com una societat diferent. A mi m’agrada més nació, perquè a totes les mobilitzacions que he participat des que em vaig ficar en política era per defensar el caràcter de Catalunya com a nació. El que importa és saber quines obligacions i drets comporta el fet que ens reconeguin com a nació.

– Sigui nació o comunitat nacional, no agrada a certs sectors del PSOE.
Ho respecto molt, però no respon a la realitat. Avui Espanya és una nació de nacions. Per disset comunitats autònomes i pensar que totes responen a unes mateixes exigències històriques no era cert. Si s’hagués fet un reconeixement de les comunitats que haguessin tingut Estatut, hauria estat més fàcil. Els catalans són una societat que vol definir el seu futur, que sap que comparteix amb altres pobles d’Espanya i Europa, però que vol que sigui reconeguda la seva dimensió de subjecte polític. Crec que som una nació disposada a compartir un Estat amb altres, sempre que se’ns reconegui. Només pots estar en un lloc si vols ser-hi, i si a més et volem per com ets. Aquest és l’horitzó el nou pacte que implica aquesta legislatura, que des de molts punts de vista és constituent. Una legislatura en què envies la Constitució, l’Estatut, l’organització territorial i la llei electoral marca l’acabament d’una etapa i l’inici d’una altra. És important ser clars, no cada deu anys podem fer una revisió íntegra del modelo polític. Per tant, ho hem de fer bé. Hem de dir clarament a Espanya que no volem marxar, sinó quedar-nos a fer unes obres, que no causes perjudici als veïns, sinó que milloren l’edifici.

– Per fer tot això, no seria millor per a vostè que el PSC tingués grup propi?
La configuració de grup és com la de l’Estat que demanen. Si el PSC diu que es vol separar del PSOE, per què no hauria de dir que Catalunya s’ha de separar d’Espanya? Tenim un electorat molt ampli, amb sensibilitats diferents. Hi ha gent que pensa que som el partit socialista aquí i altres que pensen que som el partit socialista d’allà. Això conviu al nostre partit, i particularment al nostre electorat. Probablement hi ha gent que està d’acord a tenir una presència forta dins el PSOE i que podem influir, però que sigui una influència singular, amb un perfil propi, i això és el PSC, amb totes les dificultats que comporta. No veig ara raons per canviar-ho. Volem influir des de dintre del PSOE, gent per influir des de fora ja n’hi ha.

– S’aprovarà l’Estatut?
Espero que sí, serà difícil però s’aprovarà. Fa un temps pensava que CiU no volia aprovar un nou Estatut de Maragall, però ara CiU s’ha adonat que volen fer que el text sigui ambició. Si és així, s’aprovarà aquí. O hi ha CiU o no hi ha Estatut. Si s’aprovés per un consens absolut, és molt difícil que a Madrid ens diguin que no.

– És possible un pacte amb CiU a mig termini?
No. Els acords del Tinell són per a tota la legislatura, és un acord estratègic que esperem que duri i s’enriqueixi amb el temps.

– En algun moment s’ha penedit del pacte tripartit?
En absolut. Ho tornaria a fer, i si em diguéssim de firmar pels propers quatre anys, ho faria.

– Millor que governar en solitari?
Nosaltres en solitari no sabem governar, fa molts anys que no governem res en solitari. Fins i tot a ajuntaments on tenim majoria absoluta governem amb altres grups en coalició. És empipador, però fer un esforç de participació d’altres grups en el govern és bo, fins i tot quan no et cal. A Catalunya no hi tornarà a haver governs de majoria absoluta fins d’aquí a vint anys.

– El president Maragall també vol governar en coalició?
No ho sé. Té avantatges també per a un president, perquè el teu partit també et mana menys. Els presidents deuen pensar que si hi ha més d’un partit ells poden fer més la seva. A un president, si no és una persona molt de partit –que és difícil quan estàs al capdavant de la Generalitat-, no li fa nosa estar en coalició.

ELS PROBLEMES DE GOVERNAR EN COALICIÓ
“Els grans problemes no es resolen amb lleis”

Després d’afirmar sense complexos durant l’entrevista que si fos per ell tornaria a repetir el tripartit una legislatura més, Miquel Iceta defens els problemes entre els diferents consellers que formen el Govern. Respecte a les declaracions contradictòria, afirma que “això és la vida, ja ho tenen les família a taula a l’hora de sopar”. “És veritat que hi ha baralles” –reconeix el portaveu del PSC-, però si “tothom callés”, com a ciutadans també es en malfiaríem moltíssim. Per Iceta, “venim d’una etapa en la qual el desprestigi l’han generat las majories absolutes”. En aquest sentit, apunta que la necessitat de “posar-te d’acord amb altres fa més soroll, però això és més democràtic i ric i representa millor la pluralitat del país”. Això sí, per Iceta s’ha d’intentar “que no sigui la suma de tots els defectes, sinó la multiplicació de les virtuts”. Tot i que reconeix que “costa”, afirma que “ja hem assolit un grau de maduresa en coalició” i que és lògic haver trigat per aconseguir-ho, perquè s’ha de tenir en compte que el tripartit va arribar a una institució “feta a mida per un mateix tipus de govern”. “No era només un cert desconeixement –reconeix el dirigent socialista-, sinó una estructura molt pensada per uns altres” Com a resultats positius, el portaveu del PSC valora haver aprovat els pressupostos dos cops, un fet “que sempre és la peça difícil en un govern”. Preguntat per la poca facilitat per aprovar lleis d’aquest Govern, Iceta es defensa assegurant que no és “la prioritat fonamental”, i fins i tot apunta que “hi ha qui diu que no s’ha de poder aprovar una llei si no se’n deroga una altra”. Algunes de les que s’han fet –i cita la millora de barris- sí que expressen una voluntat de govern”. L’ensenyament en català, el problema de l’educació o la immigració “no són problemes de llei” per Iceta perquè “els problemes de veritat no es resolen a cop de llei, sinó de polítiques públiques o pedagogia cívica”.