• Archivo personal

    El mes de septiembre del año 1977 empezó mi militancia política. Esta página recoge los artículos e intervenciones públicas que he ido haciendo a lo largo de los años.
  • Correo electrónico

  • Redes sociales

  • TRADUCTOR

  • Archivos

  • e-books gratuitos

  • La familia socialista

Entrevista en el diario El Punt Avui

En su edición de hoy el diario El Punt Avui publica la entrevista que me hizo Picazo y que encontraréis transcrita a continuación.

“El PSC ha de reformular el seu projecte nacional”

“Des de la sentència del TC contra l’Estatut el partit no ha pogut fer una reflexió en profunditat per impulsar el federalisme”

“En l’eix nacional hi ha més distància entre el que pensen Mas i Duran que entre el que pensem Maragall i jo”

“El PSC té dificultats profundes perquè la socialdemocràcia i el federalisme estan en crisi”

SERGI PICAZO
EL PUNT AVUI, 08/09/12

Miquel Iceta no es pot considerar damnificat pels canvis de Pere Navarro al grup parlamentari. Primer, perquè ell mateix ja s’ho esperava i li sembla lògic. I segon, perquè li proposen anar com a eurodiputat a Brussel·les el 2014. Ell, ara, diu que està “agraït al partit”.

– Castiga Navarro els crítics, els catalanistes o els veterans?
– Ni catalanistes ni crítics ni veterans. Que a mi em titllin a hores d’ara de catalanista o de crític em fa una mica de gràcia… Tampoc em negarà que més veterà que el Xavier Sabaté, que és fundador del partit, no hi ha ningú. No són els motius. El PSC va decidir una nova direcció al congrés i calia marcar amb claredat l’inici d’una nova etapa encapçalada per noves persones al grup del Parlament.

– Per què justament ara?
– Si el món fos perfecte s’hauria hagut de fer el canvi al gener. Però Navarro va voler ser prudent i esperar a prendre decisions. Ha sigut un període complicat. Però estic convençut que ara calia canviar la direcció del grup i que és un bon moment.

– L’argumentari es trenca quan s’obre el focus sobre els afectats indirectes: Marina Geli, Ernest Maragall i Laia Bonet…
– Fer la tria de la gent sempre és complex. Al grup hi ha feina per a tothom. Només som 28 diputats. Simplement ara es reparteixen cartes noves. Tots els diputats tindran responsabilitats. Esperem a veure la fotografia final. No es podrà llegir com un càstig cap a ningú. Laia Bonet està fent una bona feina i segurament la nova direcció la confirmarà en tasques importants.

– No ho sé, però internament hi ha hagut moltes crítiques.
– Ja. Però jo podria dir que a mi em sancionen perquè saben que volia ser primer secretari. Quan els canvis t’afecten personalment no ets la persona més objectiva per valorar-los.

– Vostè no està enfadat perquè li donen l’opció d’anar a Europa?
– Jo vaig demanar a Navarro que no ho fes públic perquè no n’estic segur d’on serem, el 2014. Catalunya serà independent? Ja en parlarem quan toqui. Fa temps que Navarro em proposa que treballi en el terreny de la generació d’idees i de la política internacional.

– El PSC està en crisi, o no?
– Sí. El PSC té dificultats profundes. Però el problema és que els dos eixos del PSC, la socialdemocràcia i el federalisme, estan en crisi a Catalunya. Va més enllà de qui sigui el primer secretari: és una crisi de fons. La societat catalana i els seus problemes han evolucionat, i el PSC ha de fer un esforç de revisió del seu projecte per a Catalunya. Ja no és la societat dels anys vuitanta ni dels anys noranta.

– I en l’eix nacional, cal canviar?
– Cal admetre que des de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut el PSC no ha pogut fer una reflexió en profunditat per impulsar el federalisme i reformular un nou projecte nacional. Hem tingut un període d’interinitat de dos anys. Això ha sigut una feblesa. Forma part de la nostra crisi. Cal reformular un projecte nacional basat en el federalisme per donar respostes.

– Ernest Maragall creu que el partit podria trencar-se per la qüestió catalanista.
– El PSC és un partit gran, que neix de la fusió de tres partits i que ha d’aglutinar diferents visions. Però en l’eix nacional hi ha més distància entre el que pensen Mas i Duran que entre el que pensem Maragall i jo.

– Però cap on ha d’anar el canvi del PSC en l’eix nacional?
– Independentistes, no. Hem de formular una posició federal dins l’Estat amb un projecte basat en el respecte per la diferència, l’increment de l’autogovern i avançar en el cogovern de l’Estat per part de Catalunya. Cal demostrar que és viable. Diuen que no hi ha federalistes a Espanya, però encara n’hi ha menys d’independentistes. La dificultat del projecte no farà canviar els meus ideals federals.

– Anirà a la manifestació igual que hi van ICV o els sindicats?
– No. Respecto tant els organitzadors de la marxa, que reclamen la independència, que no hi vull anar a exigir una altra cosa.

Entrevista en El Punt Avui

ENTREVISTA A MIQUEL ICETA
EMMA ANSOLA
EL PUNT AVUI, 14.12.11

“Navarro, Elena i Ros han de ser a la nova direcció”

Miquel Iceta és el viceprimer secretari del PSC i va ser l’últim dels candidats a fer el pas per liderar el partit amb l’objectiu d’integrar, renovar i aportar experiència. A hores d’ara, però, la seva candidatura ha anat perdent pes a causa dels suports que va rebent un altre aspirant, Pere Navarro.

Què en queda de la seva candidatura a una setmana del congrés del PSC?
Sóc partidari que del congrés surti una candidatura d’integració i crec que aquesta feina es podria fer abans de la trobada. Entenc que hi ha altra gent que prefereix que la llista sigui resultat del mateix congrés, i probablement així serà. Però, en definitiva, crec que les dues idees que jo defenso, canvi i integració, i que intentaré subratllar aquests últims dies, han de ser els eixos centrals del congrés, i espero que així sigui.

Però es veu liderant aquesta candidatura unitària?
Jo vaig dir que ho provaria fins al darrer dia que serà dijous [demà per al lector] i per tant fins llavors ho intentaré i, si no fos així, continuaré treballant per aquest mateix objectiu però des d’un altre perspectiva.

Si no la presideix, el seu suport serà per a Pere Navarro, que ara rep la majoria de suports?
És a qui em sento més proper. Ara mateix, però, no m’imagino el futur del PSC amb una direcció que no inclogui els tres candidats i sobretot allò que representen. Àngel Ros representa una aposta pel catalanisme, la moderació, i la disputa de l’espai central a CiU. Joan Ignasi Elena representa la continuïtat d’un fil històric però amb una voluntat molt clara i explícita de canvis en el partit i de construcció d’una aliança progressista a Catalunya. I Pere Navarro és la màxima garantia per a tots de renovació i canvi, i amb un suport que va creixent i que es majoritari. Per tant són tres components que hauran de estar a la direcció que surti del congrés perquè, en cas contrari, perdríem una dimensió que no ens podem permetre el luxe fer-ho.

L’any 1994 en el Congrés de Sitges ja van aparèixer diferents famílies en el si del PSC. Es mantenen avui?
Ros, Elena i Navarro no van tenir cap protagonisme a Sitges.

Però continuen encarnant els mateixos valors que fa 17 anys?
No. Cal que tothom es canviï d’ulleres per veure el PSC. Jo sí que vaig ser a Sitges perquè formava part de l’executiva i hi vaig continuar, però ells no. El PSC d’avui té molt a veure amb Sitges però també amb la unitat socialista perquè hi ha una continuïtat històrica, però intentar avui llegir la realitat del PSC amb les ulleres de Sitges és una equivocació. A Sitges van haver dues visions de renovació, una de Raimon Obiols, i l’altre procedent d’una coalició territorial i institucional, que no tenen res a veure amb el que avui es discuteix en el PSC.

Què es discuteix?
Com sortir del forat, parlant en plata. Cada candidat ho explica a la seva manera. Jo sóc partidari de reconstruir el projecte, renovar les idees, vivificar la organització i tornar a connectar amb la societat. Tots els candidats estan a favor de canvis, de refer el projecte, d’integrar i, si bé hi ha matisos, crec que és molt fàcil d’entendre’s perquè tots els candidats som membres de la mateixa executiva i, per tant, si hem treballat junts fins ara segur que ho podrem tornar a fer en el futur.

Vostè és portaveu del grup parlamentari li agradaria mantenir-se?
És una feina que faig amb molt de gust, però el que ens correspon fer dilluns després del congrés és posar els càrrecs a disposició de la nova direcció, que és qui haurà de decidir. Jo estic content fent el que faig, i ho estaré fent qualsevol altra cosa o tenint un paper secundari a l’entorn del nou PSC que s’ha de construir. Sempre he dit que l’important es que les coses vagin bé i no quin paper hi jugui jo.

Vostè era al grup parlamentari del PSC mentre el partit era al govern, es va abandonar la ideologia del partit per fer seguidisme de la política de l’executiu?
El grup parlamentari quan està al govern ha de donar suport a l’executiu sempre. Això moltes vegades implica mossegar-se la llengua o acceptar acords en què no has participat, però són les regles de joc. L’error fonamental va ser la incapacitat d’afrontar la crisi en coherència amb els valors que representem i les polítiques que defensem. La gent esperava un altre cosa del PSC, que, d’altra banda, no sé si hagués estat possible, però, en tot cas, era el que la gent esperava. Dit això, és veritat que el paper del PSC es va desdibuixar moltíssim perquè era el soci gran i havia de garantir la cohesió del govern mentre els socis es dedicaven a posar els seus accents. Això ens va privar de tenir mes presència i un perfil més clar que potser ens ha passat factura en les eleccions.

Segons el resultat del congrés, plegarà?
Tots plegarem. L’executiva actual presentarà l’informe de gestió divendres, el primer dia del congrés, i després ja no hi serà. Què haurem de fer en el futur? Jo a disposició de la nova direcció. El congrés ha de ser de molts canvis i molta generositat començant per la meva i això vol dir estar disposat a no ser-hi. Qui hagi d’encapçalar la nova direcció sap que trobarà un Iceta company, amic i disposat a complir el seu mandat al Parlament i a fer la feina que se li encarregui.

Entrevista en los diarios Avui y El Punt

ENTREVISTA A MIQUEL ICETA I LLORENS, VICEPRIMER SECRETARI DEL PSC

“No entenem que CiU no hagi cercat un marc d’estabilitat”

“Les dificultats del moment i la profunditat de les reformes que cal abordar requeririen un escenari de més solidesa”

ANNA SERRANO

AVUI / EL PUNT,  20/03/11

A dos mesos per a les eleccions municipals, el PSC ha ajornat el debat precongressual obert després que José Montilla anunciés que no repetiria com a primer secretari. La prioritat és el 22-M i, entre els missatges: el rebuig a la tisorada del govern de CiU.

Les retallades seran el gran argument electoral del 22-M?

El govern ha decidit convertir-ho en un gran argument. Pensàvem que intentarien fer el debat després de les municipals per evitar aquest tipus de controvèrsia, però el govern ha fet la pitjor de les combinacions: el debat seriós el deixa per després, però ja ha anunciat un reguitzell de retallades que causen preocupació, molt focalitzades en el territori. Està fent les coses tan malament que, inevitablement, serà una qüestió que serà en campanya.

El pressupost hauria d’estar llest abans del 22-M?

No hi ha la intenció, però creiem que el govern s’equivoca. Si bé molta gent pot estar d’acord en la necessitat de fer sacrificis, la millor manera d’abordar-ho és globalment, demostrant les prioritats i que els sacrificis demanats són justificats. Des del punt de vista del govern, el pressupost podria ser un argument que expliqués les polítiques. A més, hi ha aquesta escenificació d’un cert pacte amb el PP per lliurar els pressupostos. La sensació és que no es vol seguir el procés normal: que el govern aprovi el projecte i entri al Parlament.

Si el govern pacta amb el PP l’eliminació de l’impost de successions es pot oblidar del PSC per al pressupost?

No ens agradaria dir-ho de manera tan contundent. El que diem és que estem disposats a parlar del pressupost: dels ingressos i les despeses. El que no podem acceptar és que es digui que es vol pactar quan ja s’hagin pres mesures que l’hauran condicionat. També volem aclarir si, com tot apunta, hi ha un pacte amb el PP. Si el tenen, no cal que continuïn amb el discurs que volen ser ajudats.

ERC se sent coresponsable del dèficit; el PSC també?

Totalment. Hem estat governant durant set anys i no podem dir que no coneixem la realitat. Quan es va fer la transició, el govern no només va ensenyar els números, sinó que va donar determinades orientacions i algunes no s’han seguit. El govern sortint va dir que s’hauria de fer una ampliació de crèdit, que vam votar, i va demanar –malauradament, no se li va fer cas– que no dramatitzessin la situació, perquè això dificultaria la gestió econòmica de la Generalitat. Ja comencem a veure com la col·locació del deute esdevé més difícil i això és responsabilitat, sobretot, dels que han decidit fer aquesta política de gesticulació i de tremendisme.

El president Mas demana un primer any de treva, ho pot fer?

Ho pot demanar si hi ha voluntat. El que no se’ns pot demanar és treva i, després, dedicar les rodes de premsa posteriors al govern a criticar el PSC, és estrany i hipòcrita. Estem disposats, com sempre, a actuar amb total responsabilitat. Ho farem faci el que faci el govern. Per això, ens estem encaparrant molt a dir que no és l’any per eliminar l’impost de successions. No l’eliminaríem en cap cas, ara reconeixem que va ser un dels compromisos electorals de CiU i tenen tota la legitimitat per fer-ho, però, en quatre anys. Oi que demanen sacrificis? Nosaltres li demanem que el primer any renunciïn a aquest compromís. Ara, si és el preu que els ha posat el PP i estan disposats a pagar-lo, aleshores tothom sabrà exactament amb quines cartes juguen, els aliats que trien i les polítiques que fan.

El que passi en el pressupost, condicionarà la relació amb CiU la resta de la legislatura?

No acabem d’entendre per què CiU no ha cercat un marc d’estabilitat de legislatura. Si no és que ja l’ha trobat en el PP… Sembla que CiU hagi decidit governar aquests quatre anys sense tenir una majoria assegurada en el Parlament, és una opció. Però creiem que les dificultats del moment i la profunditat de les reformes que cal abordar requeririen un escenari de més solidesa i estabilitat. Correspon al govern prendre la iniciativa.

El PSC estaria disposat a acordar aquest marc d’estabilitat?

No podem estar d’acord en allò en què no ho estem. Ara, hi ha moltes coses en les quals podríem acostar posicions. Però si el govern no pensa renunciar a res, ni tan sols a eliminar successions en els primers mesos de mandat, aleshores és que no vol aquest escenari. És el govern el que ha de decidir.

L’exconseller Ernest Maragall creu que la seva etapa, la de José Montilla i José Zaragoza s’ha acabat. Què en pensa?

Espero que tots fem un esforç de produir el debat precongessual després de les municipals. Ara hem de fer el màxim esforç, perquè els companys que s’hi presenten facin el millor resultat. Des del punt de vista de les posicions, vivim en un partit democràtic en què totes són benvingudes i lliures. Particularment, sempre m’estimo més les que s’expressen en positiu. De totes maneres, s’ha de recordar, com va fer el president del grup parlamentari, que tots els membres de l’executiva, entre els quals hi ha Maragall, quan arriba el congrés, donem gestió i acabem el nostre mandat. El problema del PSC no serà dir qui no, sinó dir qui sí.

I qui sí?

Això arribarà després de les municipals. Dels problemes que el PSC ha d’abordar en el congrés, el dels noms és el més petit.N’hi ha de revisió de projecte, d’organització, de la relació amb la societat… Hauríem d’esmerçar el màxim esforç per solucionar-ho.

Algunes veus el situen com un bon primer secretari…

Els dirigents que vam decidir que fèiem un congrés a la tardor per no interferir en les municipals no faríem bé si avancéssim un debat que té prou temps de produir-se després del 22-M.

Montilla està desaparegut?

Ell no ha estat mai una persona d’una presència mediàtica molt important. No crec que es pugui dir que està desaparegut. La direcció del partit ha decidit que ara siguin els alcaldes la cara del projecte socialista. És coherent amb les decisions preses.

El que passi el 22-M és definitiu de cara al congrés?

Tindrà molta importància. Tindrem una radiografia de les fortaleses i febleses del projecte. També subratllaran lideratges locals que tindran un pes molt important en la configuració del futur PSC.

Maragall també demana un PSC 100% català…

Jo sempre he estat en partits que són completament catalans. El PSC és 100% català i ha de continuar sent 100% socialista. No sabria estar en un partit que no ho fos.

Parla de la relació amb el PSOE, s’ha de trencar?

El PSC, en tota la seva història, ha defensat els interessos de Catalunya amb els mecanismes que ha considerat més oportuns. En el congrés s’ha de produir una gran afirmació de l’autonomia del projecte. El PSC té un projecte propi i l’ha d’expressar en tots els escenaris d’actuació pública, respecte del PSOE, però també de CiU, dels altres partits catalanistes i dels d’esquerres. Com? Amb els instruments més adequats en cada moment. Fins ara ha optat per una relació de tipus federal i d’incidència en el PSOE, que ha donat grans rendiments, com l’Estatut i el finançament. Si en el futur algú en planteja la modificació, serà un tema a discutir i decidir col·lectivament.

Aquesta autonomia s’ha percebut prou, a Madrid? Maragall creu que no i coincideix amb Nou Cicle…

Crec que sí. Si un llegeix determinada premsa a Madrid una de les acusacions per part de la dreta política i mediàtica és que Zapatero ha estat ostatge del PSC i, fins i tot, de Catalunya i del catalanisme. Si alguna singularitat política és reconeguda arreu d’Espanya és la del PSC. Ara, el PSC té com a gran objectiu fer-se valdre? No, el que volem és fer valdre els interessos dels catalans, la idea d’autogovern, socialisme i d’Espanya que defensem… i, en cada moment, hem de decidir quina és la millor manera de fer-ho.

Hi ha dirigents que defineixen el nou PSC sobretot per la distància amb el PSOE…

És una manera molt reduccionista de veure les coses.

El debat precongressual i la indefinició sobre si Zapatero serà el candidat, poden afectar de cara al 22-M?

Tot afecta. Convé que Zapatero acabi el mandat i que, al final, decideixi si vol anar a les eleccions com a candidat o no. I aleshores, procedir a les decisions que convingui.

Hi ha veus que aposten perquè ho faci ara de cara al 22-M…

Si diu que no es presenta, immediatament, la notícia serà qui el substitueixi. Canviaríem el focus del debat cap a un altre lloc. El ciutadans veuen que estem en un moment difícil i afegir incerteses no és la millor manera de donar la tranquil·litat i estabilitat que reclamen.

Carme Chacón seria una bona presidenta espanyola?

Sí. Quan? Això és el que haurem de pensar. Ha demostrat que és una dona preparada, de govern, amb una vocació política i de servei públic molt important. Els únics dubtes que alguns presenten és si Espanya està preparada per a una dona o per un català, em nego a dubtar d’això. No s’ha de descartar en el futur. Això vol dir que si Rodríguez Zapatero decidís no presentar-se, hauria de ser Chacón? No necessàriament, crec que té dos elements a favor: experiència i joventut. Per Carme Chacón segur que aquest no és el seu últim tren.

L’ESTRATEGA

Miquel Iceta (Barcelona, 1960) és el gran estratega del PSC i també la veu del partit, encarregat de donar compte de les executives. Diputat al Parlament des del 1999, també va treballar al gabinet de la Presidència del govern espanyol –amb Felipe González– entre els anys 1991 i 1996, segons consta en la seva biografia, que assegura que no ha inflat mai. Veu “pueril” l’episodi viscut aquesta setmana amb el currículum inflat de la vicepresidenta Joana Ortega. “L’experiència va més enllà de la titulació”, assegura.

 

Después de la sentencia, política

Després de la sentència, política
AVUI, 03/07/10

Dilluns el Tribunal Constitucional va dictar sentència sobre el recurs presentat pel Partit Popular contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Per ara coneixem la resolució, la conclusió de la sentència on es recullen els articles que de forma total o parcial són considerats inconstitucionals i aquells que han estat objecte d’una interpretació restrictiva en funció de la qual són declarats constitucionals. No estarem en condicions, doncs, d’establir una valoració jurídica rigorosa i solvent de la sentència fins que no la coneguem en tots els aspectes. Sí que podem, però, fer-ne una valoració política.

Cal subratllar, en primer lloc, la indignació que ens provoca que un Tribunal Constitucional en una situació tan anòmala com l’actual hagi dictat una sentència que modifica, ni que sigui parcialment, una llei com l’Estatut, que ha estat el fruit d’un acord entre el Parlament de Catalunya i el Congrés de Diputats i el Senat, aprovat com a llei orgànica per majoria absoluta de les Corts Generals i sotmès a referèndum dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

Aquesta indignació també es fonamenta en la plena i normal vigència de l’Estatut al llarg de quatre anys, el seu desplegament normatiu (cinquanta lleis de desenvolupament estatutari; només una recorreguda davant el Tribunal Constitucional), noves competències ja assumides, i un nou model de finançament autonòmic inspirat directament de l’Estatut, que no caldrà revisar.

Donada la situació anòmala del Tribunal (incomplet, amb un dels seus membres recusat, amb quatre membres que han vist artificialment prorrogat el seu mandat en més de dos anys i mig), per què no s’ha inhibit el Tribunal Constitucional? Per què no ha dictat una sentència que avalés la plena constitucionalitat de l’Estatut, tenint en compte que tot el seu desplegament ulterior també està subjecte al control de constitucionalitat? Per què el tribunal ha decidit imposar la seva visió a la del legislador? Per què ha decidit actuar sense respectar la voluntat popular expressada en el referèndum? Per què el tribunal ha decidit decantar-se per una interpretació restrictiva del pacte constitucional?

És obvi que ens trobem davant d’un exemple evident d’irresponsabilitat i d’absoluta manca de visió d’Estat. El Tribunal Constitucional no ha estat a l’alçada i ha provocat un problema polític i jurídic de conseqüències imprevisibles, que afecta també els altres Estatuts d’Autonomia que van inspirar-se en el nostre.

Malgrat tot, hem de destacar que el Partit Popular no ha assolit el seu objectiu, l’Estatut no ha estat liquidat. Recordem que el Partit Popular havia recorregut 114 articles, instant que fossin declarats inconstitucionals. I només ha assolit aquest objectiu en 14 casos, la majoria dels quals només en forma parcial. En 74 dels articles recorreguts no s’han produït ni retocs ni cap mena d’interpretació restrictiva.

Ara toca respondre políticament a la sentència, acatant-la, sí, però mostrant clarament la nostra disconformitat. Mantenint el nostre compromís de defensa del contingut íntegre de l’Estatut i de desplegament en plenitud del seu potencial d’autogovern. Exigint la lectura àmplia i generosa del pacte constitucional i l’evolució federal de l’Estat de les Autonomies. Aquest és l’objectiu fixat pel president Montilla que requereix unitat, fermesa i intel·ligència. Per nosaltres, els Socialistes de Catalunya, no quedarà.

Entrevista en el diario Avui

ENTREVISTA A MIQUEL ICETA, viceprimer secretari del PSC

“Si el PSC fos aliè a la nació no tindria 1,6 milions de vots”

PARTIT NACIONAL · “La gent que ens vota, d’on surt? Són gent que està de pas? Extraterrestres que ens visiten?” GRUP PROPI · “La majoria de catalans voten partits que no tenen grup a Madrid” TRIPARTIT · “El president mai ha dit quin govern faria després de les eleccions”

VICENÇ RELATS

AVUI, 5 d’octubre del 2009

Encarant l’últim any de mandat del segon govern tripartit d’esquerres a Catalunya, el viceprimer secretari del PSC, Miquel Iceta, admet que la crisi econòmica actual no és propícia per als socialistes europeus, però sosté que calen més polítiques d’esquerres que mai.

El debat de política general va tenir un clima preelectoral, sense que govern i oposició pactessin ni una resolució.

Crec que no va ser un debat preelectoral. S’hi va parlar dels temes que interessen de veritat: moltíssim de crisi econòmica, de les polítiques socials que fa el govern i fins d’impostos. Per tant, hi va haver un debat molt centrat en els problemes del país. Corríem el risc que fos preelectoral, però no ho va ser. Tampoc és que altres anys s’acordessin gaires resolucions.

Com afronta el PSC l’últim any d’acció de govern? Què prioritzarà?

Prioritzarem la crisi, perquè encara estem en un procés de destrucció de treball i el govern ha de seguir amb les polítiques que està fent, dedicant molts esforços a acompanyar les empreses, famílies i persones amb dificultats. A més, hi haurà elements de desplegament de l’autogovern interessants i cal preveure que hi hagi la sentència del Constitucional. També tindrem -esperem que aviat- el canvi de model de gestió de l’aeroport, que serà un avenç concret d’autogovern que mai s’havia produït.

La necessitat dels partits de marcar perfil afectarà la cohesió del govern?

En principi no hauria de fer-ho, perquè els partits que donen suport al govern estan d’acord en un pla de govern -que es va revisar abans de l’estiu- i en les resolucions acordades al debat de política general. En el que s’ha de fer hi estem molt d’acord. Una altra cosa és que, en el moment de presentar l’oferta electoral o les seves perspectives de futur, partits amb qui no compartim el projecte polític marcaran diferències. Això no té per què dificultar en absolut l’acció de govern.

Puigcercós va parlar d’entrar en una nova etapa, basada en el dret a decidir, i va demanar al president Montilla que rectifiqués sobre les consultes sobiranistes, sense èxit.

Suposo que hi ha gent que ha quedat sorpresa perquè el tema de les consultes, que semblava que havia de marcar un abans i un després en la política catalana, no ha tingut cap reflex en les resolucions del debat. És obvi que ERC és un partit independentista que vol acumular forces en un determinat sentit i el PSC no ho és. Per tant, ningú es pot estranyar que el PSC s’estigui centrant en la defensa de l’Estatut i que no estigui avalant les consultes locals i que ERC sí.

Hi ha, però, alguns ajuntaments -com Roses o Sant Sadurní d’Anoia- on les consultes han rebut el suport del PSC…

A tots els ajuntaments on no se’n fan i s’hi ha produït la votació és perquè els socialistes hem dit que no. Però com que tenim a les llistes molts independents, n’hi ha que fan el que tenen per convenient. La política del partit és de defensar l’Estatut, i aquesta no és la via dels que volen provocar debats i consultes sobre la independència, que no és el nostre projecte.

Des de la direcció del partit posaran a ratlla els regidors proconsultes?

No. Nosaltres tenim confiança absoluta en els nostres regidors i ells tenen també el marge per fer el que els sembli convenient i més encara si són independents. Ara, la política del partit és la que és i ho saben. I si malgrat això volen continuar col·laborant amb nosaltres, estem encantats.

Del primer tripartit, Esquerra en va ser exclosa per l’oposició a l’Estatut. Si les consultes prenguessin gran transcendència, podrien acabar generant problemes d’aquest tipus?

No. Si no ho ha generat la primera, les que vinguin després no tindrien per què fer-ho. Nosaltres diem clarament que les entitats que vulguin fer consultes tenen el ple dret de fer-les, però els ajuntaments no poden fer-ho, perquè la llei no els ho permet. Per tant, si algú vol fer consultes d’aquestes, les fa i no passa res. Això és el que passa: que no passa res.

Puigcercós va proclamar al debat que “ERC ha cosit el PSC a la nació”. Com ho interpreta?

Hi estic força en contra, perquè el PSC sorgeix de la nació. Crec que en alguns sectors hi ha un pensament molt equivocat, de pensar que el PSC és una cosa aliena a la nació, cosa que és molt fàcil de desmentir. Perquè si fos aliè a la nació, com és que té 1,6 milions de vots a les eleccions generals? D’on surten? Són gent que està de pas? Extraterrestres que ens visiten? O és que són una majoria de catalans que voten PSC? El PSC és un partit nacional, catalanista, però no independentista. Nosaltres no creiem que la independència sigui un futur desitjable per a Catalunya. I, ara que ho diu, ¿ja han aclarit per què el PSC no té els mateixos vots a les catalanes que a les espanyoles, tal com vostè va fer notar al debat? Entre altres coses perquè vota molta menys gent. No sé què passaria si aconseguíssim que a les eleccions catalanes votés tanta gent com a les generals. Potser el resultat del PSC seria millor, o potser no. No ho sabem, perquè quan una persona s’absté precisament el que deixa clar és que no deixa clar per on es decantaria. Però el partit que més vots ha tingut mai a Catalunya som nosaltres. I això ha passat en totes les eleccions generals des del 1977. Tenim molts vots i, a més, són vots de gent que sap perfectament què hi anem a fer, a Madrid. Ens voten sabent que no tenim grup parlamentari, per exemple. Vam tenir -lo el 1977 i el 1979, però a partir del 1982 ja no. Per tant, probablement ja els sembla bé com treballem. A vegades, quan es parla dels 25 diputats del PSC, algú pot tenir la impressió que ens toquen a la rifa, i sorgeixen de la voluntat dels catalans, que decideixen que qui millor els representa en la política espanyola és el PSC.

Pel que diu, doncs, el grup parlamentari propi del PSC, que és una reivindicació recurrent d’algunes veus, ¿no té cap possibilitat tangible?

Al revés. Nosaltres sempre hem acordat que sigui l’executiva del partit qui en cada moment decideixi quina és la millor organització parlamentària pel PSC. Per tant, és una opció que està oberta, que lògicament s’ha de fer abans de l’inici de cada legislatura. En el moment que consideréssim que la nostra manera d’organitzar-nos no és la més adequada, ho plantejaríem. Altres partits consideren que l’hauríem de tenir i, en canvi, tenim molts més vots que ells. A vegades hi ha una construcció artificial del pensament dels catalans. Avui en dia, la majoria de catalans voten partits que no tenen grup parlamentari a Madrid. Per què deu ser? No ho sé, però és el fet. I davant dels fets, les opinions a cops s’estavellen.

Seria convenient fer canvis al govern per rellançar-ne l’acció?

Les facultats per introduir canvis al govern les té el president. Nosaltres creiem que el govern ho està fent molt bé i del president depèn si vol fer-ho. Per nosaltres no és necessari.

En un context de crisi econòmica, els socialistes baixen a Europa, com s’ha vist a Alemanya i Portugal, mentre els laboristes britànics tenen mal pronòstic. El PSC aguantarà la caiguda?

Els socialistes van guanyar ahir a Grècia i han revalidat majoria a Noruega, però és veritat que no és un moment d’avenç de les esquerres. El PSC ha estat 23 anys a l’oposició a Catalunya i, per tant, si algun partit està preparat per estar a l’oposició a Catalunya és el PSC. Amb tot, creiem que guanyarem les properes eleccions, perquè hem demostrat que el nostre projecte és molt millor que l’alternativa que es presenta. Aquests no són moments de creixement de l’esquerra, però som molts els que pensem que ara cal més esquerra que mai. La decisió la tenen els ciutadans.

El president Montilla ha avalat aquests dies un nou futur tripartit, però el conseller Castells diu que no és l’hora de parlar-ne. Quina és la seva aposta?

El president mai ha dit quin govern faria després de les eleccions, però sí que està molt orgullós de l’acord de govern que vam fer el 2003 i el 2006 , que ha donat un bon rendiment per al país i en pot seguir donant. És absurd abans d’unes eleccions dir quin acord de govern faràs, perquè no saps què votarà la gent ni quins són els programes dels partits i si serà possible lligar caps o no. A les eleccions de l’any que ve decidirem un govern i, sobretot, un president. I el que es decidirà és si el president seguirà sent José Montilla o ho serà Artur Mas.

¿Les relacions del PSC amb el PSOE són millors amb José Montilla de president que amb Pasqual Maragall?

El problema no és qui és el president. Les relacions han estat molt, molt tenses quan estàvem negociant el finançament. Potser ha estat el moment de més tensió entre el PSC i el PSOE de tota la història. Va ser especialment forta entre el novembre del 2008 i el juny del 2009, i el president en aquest cas era José Montilla. Avui tornem a tenir unes bones relacions.

Vostès havien criticat molt el govern de CiU per casos com els dels informes que ara s’han retret al tripartit. Quan s’és al govern s’abaixa la guàrdia?

No, al revés. Amb això també ha quedat demostrat el canvi que s’ha produït a Catalunya. En temps de CiU els informes s’ocultaven, en alguns casos es manipulaven i en d’altres no existien. Amb el govern d’Entesa els informes no es manipulen, existeixen i poden ser consultats pels diputats.

¿Entén que amb l’enrenou dels informes hi hagi gent que digui que en algunes pràctiques tots fan igual?

La gran diferència és que ningú veia els informes i alguns, quan la justícia els va demanar, no existien o van ser manipulats. Aquest govern ha fet un salt de gegant en transparència i potser encara ha de millorar amb la idoneïtat i imprescindibilitat dels informes i que realment es pagui per les coses allò que valen.

El cas Millet demostra que el conjunt d’administracions a vegades són molt poc rigoroses amb els fons públics?

No, això encara no s’ha demostrat i quan el jutge acabi la instrucció sumarial s’haurà de veure si s’aprecia o no. S’ha vist que és fàcil presentar uns números que quadren i que, en canvi, s’hagin produït delictes. Però tot l’afer s’aixeca per una investigació d’Hisenda i no per les subvencions. Pel que sabem avui, les administracions han obrat bé i hi ha hagut un excés de confiança amb una entitat que treballava per la música i la cultura catalana i que resulta que algú ha aprofitat el seu prestigi per derivar fons a interessos privats i altres.

Després de saber-se els diners donats per Millet a Colom i els acords de la Fundació Palau amb la Trias Fargas, tem altres ramificacions polítiques?

El jutge té tots els papers, instrueix el cas i ho sabrem al final, però hauríem de saber destriar molt bé el gra de la palla, responsabilitats i volums. És molt diferent que Millet doni mil euros a una fundació com l’Olof Palme -que és privada i no té res a veure amb el PSC- o que doni més de mig milió d’euros a la Fundació Trias Fargas, que és la fundació de CDC. No deixa de sorprendre que una fundació com la del Palau, que en teoria recollia diners per a la música i el Palau, es dediqués a finançar fundacions d’un partit. Això s’ha de dilucidar en seu judicial i no es pot convertir en una batalla entre partits.

No veo por qué no repetir el tripartito en el próximo mandato

“No veig per què no repetir el tripartit el proper mandat”
MAYKA FERNÁNDEZ
AVUI, 20 d’octubre del 2008

Quan falten poques setmanes per complir-se dos anys de la reedició del tripartit, Miquel Iceta no veu per què no hi pot haver una tercera part, encara que el PSC obtingués majoria absoluta. Creu que hi haurà un acord sobre el nou finançament de Catalunya abans que acabi l’any. Sobre la resolució del TC respecte a l’Estatut, sosté que sigui quina sigui, el govern ha de cridar tots els partits per establir una resposta unitària.

Pregunta.- Aquesta setmana es debatran les esmenes a la totalitat als pressupostos de l’Estat. S’ha d’entendre que vostès donaran suport als comptes?

Resposta.- Formalment ho decidirem avui. Votarem en contra de les esmenes a la totalitat. Els pressupostos es votaran a finals de desembre.

P.- El govern de Zapatero ha apuntat ja que la crisi és l’objectiu prioritari i la negociació del finançament ha passat a segon terme…

R.- ¿Vostè diria als treballadors de Nissan que la crisi no és el problema fonamental? Si no se soluciona la crisi no hi haurà ni finançament, ni feina, ni diners per pagar les polítiques socials. Ara, ¿el fet d’abordar la crisi impedeix abordar el finançament? No. Es faran les dues coses.

P.- ¿Veu possible que es compleixi la data que va apuntar la vicepresidenta del govern central, María Teresa Fernández de la Vega, d’un acord per al novembre?

R.- Creiem que sí. De fet, tenim un mandat del Parlament des de fa només quinze dies. Sembla, per tant, bastant absurd donar per acabada la negociació quinze dies després que el Parlament fixés el marc negociador.

P.- Com troba la proposta de Solbes de deixar aquest tema obert i reconduir-ho a través de la LOFCA l’any que ve?

R.- L’acord s’ha de tancar aquest any. Ara, és veritat que un acord de finançament són diverses coses. Hi ha una part que està inclosa als pressupostos, que és l’aplicació de la disposició addicional tercera de l’Estatut; després, una altra part que serà la llei de cessió de tributs, l’eventual modificació de la LOFCA… Tot això pot requerir el seu temps, però l’acord s’ha de fer en els terminis que han quedat fixats i, en tot cas, abans d’acabar l’any, abans d’aprovar els pressupostos.

P.- Què és el que ha fallat en el diàleg PSOE-CiU per no arribar a una entesa sobre els comptes de l’Estat?

R.- CiU no l’ha buscat. Tothom sap perfectament què està plantejant el PNB per donar-hi el seu suport, en canvi ningú sap què vol CiU. No ho ha dit. CiU, si el que volia era marcar una distància però guardar intacte el seu potencial negociador, el que hagués hagut de fer era abstenir-se i negociar esmenes. Això seria el més normal. Però crec que en aquests moments CiU no està interessada a implicar-se en la política espanyola perquè tot ho supedita a un canvi d’escenari a Catalunya.

P.- Duran lamenta que després de les últimes eleccions al Parlament no es formés un govern de coalició amb CiU i PSC, fins i tot, amb el concurs d’ERC. Què n’opina?

R.- És una reflexió a pilota passada. No és el nostre model de govern. Nosaltres vam optar sempre per la continuïtat d’un govern d’esquerres.

P.- Què ha de fer l’executiu davant una sentència negativa del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut?

R.- Ens hem negat a posar-nos ja en la tessitura que hagi de ser negativa o no. En tot cas, sigui quina sigui la sentència, sóc partidari que el govern de la Generalitat faci el que ha dit el senyor Duran, que és cridar el conjunt de les forces polítiques per establir una resposta unitària. Si volem que ens prenguin seriosament, hem de parlar amb una sola veu i amb una sola proposta acordada prèviament i no fer aquesta mena de concurs a veure qui la diu més grossa o qui té la idea més enginyosa.

P.- ¿No tem que una resolució desfavorable porti ERC a marcar distàncies dins del govern?

R.- Si la resposta és unitària no té per què.

P.- D’aquí a poc temps el govern de Montilla passarà per l’equador de la legislatura. ¿El troba més fort?

R.- És un govern sòlid. El pacte té molt bona salut, força i fa tota la pinta no només de mantenir-se una legislatura, sinó que ha obert una perspectiva estratègica molt interessant.

P.- ¿Seria partidari de renovar-ho?

R.- No veig per què no. En tot cas, el balanç de les experiències de govern s’ha de fer després de quatre anys. Som a la meitat, però si l’experiència és positiva, per què no renovar-la.

P.- ¿Fins i tot, si el PSC tingués majoria suficient per governar en solitari?

R.- Sempre hem fet intents d’associar-nos i hem pactat en molts ajuntaments tenint majoria absoluta. Per què no? En aquests moments de dificultat, d’incertesa, no només per la crisi, que hi hagi governs molt sòlids és positiu. I associar diverses forces a l’acció de govern és bo.

La Cataluña que sabe a dónde va

La Catalunya que sap on va
MIQUEL ICETA / viceprimer secretari del PSC
AVUI, 13 de juliol del 2008

Avui el PSC és el millor exponent de la Catalunya que sap on va, vol expressar-la plenament i vol fer-ho cada dia amb més potència i amb més eficàcia. Una Catalunya conscient dels seus reptes i possibilitats, disposada a desenvolupar amb fermesa les potencialitats del nou Estatut, compromesa en la transformació federal d’Espanya, decidida a superar la crisi econòmica i a construir una societat de més oportunitats i més ben repartides, una societat basada en els valors de llibertat, igualtat, justícia i solidaritat.

L’11è congrés del PSC ha de reafirmar els trets bàsics del nostre projecte. Un projecte socialista, perquè no ens resignem a una societat basada en l’egoisme i que tingui com a única mesura el benefici individual. Hem de dir alt i fort que no ens volem sotmetre a una societat regida per criteris de mercat i que la immensa força del capitalisme ha de ser compensada per regles que garanteixin la llibertat real, la preservació dels interessos col·lectius, la prevalença de la justícia i la solidaritat, l’esforç permanent per eradicar la fam, la pobresa, l’exclusió social i la guerra, per reduir les desigualtats socials i els desequilibris territorials, per assegurar el progrés econòmic, la sostenibilitat i el respecte a la democràcia i els drets humans arreu. Un projecte catalanista, perquè vol afermar l’autogovern de Catalunya per construir una societat d’oportunitats, inclusiva, amb igualtat de drets i deures, capaç d’unir en un mateix projecte persones de procedència diversa, afirmant la nostra realitat nacional, cultural i lingüística que, plural com és, ratifica el seu compromís quotidià amb la llengua catalana. Un projecte federalista, perquè vol promoure la unitat entre els pobles d’Espanya a partir del respecte a la realitat plurinacional, pluricultural i plurilingüística de l’Estat. Un projecte europeista perquè persegueix la construcció d’una Europa federal, que impulsi un model social d’oportunitats i cohesió, que sigui factor de pau al món i disposada a impulsar els mecanismes adequats de govern i regulació mundials capaços de limitar els estralls del capitalisme globalitzat. Un projecte municipalista, democràtic i de proximitat, que promou l’apoderament dels individus i comunitats i l’aplicació del principi de subsidiarietat en favor d’uns poders locals forts i eficaços en la defensa del progrés, la qualitat de vida i els interessos de les seves poblacions.

El progrés de Catalunya i la justícia social són les nostres fites. Volem assegurar el progrés econòmic, que tothom se’n beneficiï i que sigui sostenible. Per fer-ho volem donar resposta als que considerem els deu reptes fonamentals de la nostra societat: assegurar que tenim un sistema educatiu públic de qualitat; governar el fenomen de la immigració; promoure l’adequada dotació d’infraestructures; impulsar una política decidida en favor de la recerca, el desenvolupament i la innovació; millorar el sistema públic de salut; assegurar la provisió de serveis socials i d’atenció a les persones dependents; impulsar una política energètica sostenible i capaç de suportar la nostra demanda de creixement; garantir el subministrament d’aigua i l’adequada gestió dels residus; proveir les necessitats d’habitatge a preus assequibles; i atendre els problemes del canvi climàtic i les necessitats de desenvolupament rural. Aquests són els debats que interessen al PSC, a Catalunya.