• Archivo personal

    El mes de septiembre del año 1977 empezó mi militancia política. Esta página recoge los artículos e intervenciones públicas que he ido haciendo a lo largo de los años.
  • Correo electrónico

  • Redes sociales

  • TRADUCTOR

  • Archivos

  • e-books gratuitos

  • La familia socialista

Eficàcia provada

Eficàcia provada

Canvi Setze (30/06/06)

El proppassat 18 de juny es va aprovar el nou Estatut d’Autonomia de Catalunya. El resultat va ser clar: més del 70% dels catalans van dir SÍ al nou text. El procés ha estat llarg, complex i per sort exitòs. Mentre alguns varen pronosticar que Espanya es trencaria, altres vàrem decidir construir una Espanya millor, més plural, més semblant a ella mateixa i finalment, i tal i com els socialistes vàrem pronosticar, els primers es varen equivocar mentre la resta ja estem preocupats per veure com millorar la vida de les catalanes i els catalans amb els potents instruments que ens ofereix el nou text estatutari. L’aprovació del nou Estatut ha estat rodejada de dificultats, però l’èxit, aquell que es va negar per part dels sectors de la dreta extrema, ha estat rotund. Serà això el que els ha impulsat a no parlar més de tema i ara es dediquen a intentar obstaculitzar el procés de pau a Euskadi?

Després de l’aprovació de l’Estatut, s’ha resolt el dubte sobre si Maragall seria o no el proper candidat del PSC a les eleccions autonòmiques, i com ja va anunciar ell mateix, no serà així.

Cal respectar la seva decisió i els motius que l’han portar a prendre-la. Maragall considera que un cop assolits els objectius que s’havia fixat, un cop aprovat l’Estatut cal obrir una nova etapa encapçalada per nova gent.

Per liderar aquesta nova etapa, la Comissió Executiva del PSC va proposar José Montilla com a candidat a la Presidència de la Generalitat. L’aposta és clara i valenta i suposa una interessant novetat per encarar una etapa radicalment diferent a les anteriors.

Montilla va néixer a Iznájar (Còrdova) i als 16 anys va arribar a Catalunya amb la seva família, com tants d’altres. Els Montilla varen decidir obrir-se pas en una societat que si bé era nova per als nouvinguts, va saber oferir suficients espais perquè milers de persones poguessin obrir-se camí i assegurar el seu futur. Aviat va demostrar el seu compromís antifranquista, la seva sensibilitat d’esquerres i la seva tenacitat per anar aconseguint els objectius que s’havia plantejat. La seva capacitat de treball, el lideratge sobre els seus companys i companyes i la confiança ciutadana el van portar a ésser elegit Alcalde de Cornellà, President de la Diputació de Barcelona, Primer Secretari del PSC i Ministre d’Indústria, Turisme i Comerç. S’ha casat dues vegades i ha tingut cinc fills.

Es poden dir, moltes coses de Montilla, però ningú pot negat que s’ho ha guanyat tot a pols, que ha obtingut el recolzament majoritari dels ciutadans en cadascun dels comicis als que s’ha presentat com a candidat –set-, i que la seva vocació per continuar treballant per una societat millor queda sinó confirmada amb la seva voluntat d’esdevenir el pròxim President de la Generalitat.

En l’escenari post Estatut i amb una Catalunya amb els instruments necessaris per afrontar els reptes del segle XXI, no podem fer experiments arriscats. Necessitem un President per fer molta i molt bona feina, una persona rigorosa i de gran capacitat de treball. Algú d’eficàcia provada, com José Montilla.

Miquel Iceta i Llorens
Viceprimer Secretari i Portaveu del PSC

Anuncios

Quina barra!

Quina barra!
Canvi Setze (22/05/06)

El passat dimecres el PSC presentava la seva pre-campanya de cara al referèndum sobre el nou Estatut d’Autonomia de Catalunya sota el lema: “El PP utilitzarà el teu no contra Catalunya”. La reacció del PP és tan exaltada com incongruent. Fos quin fos el lema de la campanya la reacció del PP hagués estat negativa, la mateixa que ha tingut en tots els moments de la tramitació de l’Estatut.

Sorprèn que una campanya tan descriptiva com aquesta aixequi tanta polseguera i em sembla com a mínim desproporcionat. Si els dirigents del Partit Popular tinguessin una mica de memòria callarien, perquè les hemeroteques parlin per si soles i en aquest procés estatutari no poden ser més eloqüents. Com pot un partit que ha dit tantes barbaritats contra Catalunya que aquesta campanya és ofensiva? Només cal fer una mica de memòria per contrarestar els arguments d’aquells que amb molta intenció han sembrat d’odi les relacions entre els diferents pobles d’Espanya. O no és propiciar l’odi utilitzar expressions com:

1. “El Gobierno quiere hacerle un traje a Carod y a Maragall que le pueda servir también a ETA”.
Javier Arenas (21-10-2005).

2. “El Estatuto es como el Plan Ibarretxe pero sin pistola”. Javier Arenas (27-10-2005).

3. “El Estatuto es fruto de la reunión de Carod con ETA en Perpiñán”. Jaime Mayor Oreja (24-11-2005).

4. “ETA se convierte en el tutor de la reforma del Estatuto de Cataluña”. Ángel Acebes (25-11-2005).

5. “En Cataluña se está haciendo con el castellano lo que en época de Franco se hizo con el catalán”. Mariano Rajoy (14-2-2006).

6. “¿Sabes que ahora las comunidades más pobres son las que dan dinero a las ricas?”.
Javier Arenas, falques radiofòniques del PP d’Andalusia (14-2-2006).

7. “La reforma del Estatuto ha colocado a Cataluña en la situación de caos que precedió a la guerra civil”. Aleix Vidal-Quadras (8-9-2005).

8. “Es el momento más crítico para la convivencia desde 1977”. Federico Trillo (1-10-2005).

9. “El Estatuto legaliza el aborto”. FAES (25-10-2005)

10. “El Estatuto abre la puerta a la poligamia”. FAES (25-10-2005)

11. “Se puede volver a un país en el que todos los españoles no son iguales ante la ley”.
Ana Botella (17-10-05)

12. “España corre riesgos serios de desintegración, de balcanización y de volver históricamente a las andadas”. José María Aznar (7-10-2005)

S’ha de tenir molta barra per considerar que l’afirmació “el PP utilitzarà el teu no contra Catalunya” és injuriosa, després de dos anys de mentides, insults, recollides de signatures (inclosa la de Tejero), mocions als Ajuntaments, boicots als productes catalans i manifestacions al carrer. Qui celebraria fora de Catalunya l’èxit del no? Qui diria, amb nous arguments, que el millor que pot passar és que l’Estatut encara que s’aprovi no s’apliqui?

Només podem evitar la victòria dels que des de fa dos anys fan mans i mànigues per evitar un nou avenç de l’autogovern de Catalunya, votant sí. Sols hi ha una manera de respondre amb contundència a dos anys de campanya infame, votant sí de forma àmplia.

Miquel Iceta i Llorens
Portaveu i viceprimer secretari del PSC

La tenacitat de Zapatero

La tenacidad de Zapatero
Canvi Setze (27/03/06)

Quan encara és ben recent l’anunci de la banda terrorista eta en que anunciava un “alto el foc permanent”, és bo recordar que en política les coses mai no arriben perquè sí. És moment de recordar quan Zapatero era titllat de “Bambi” per la seva oposició lleial i responsable, l’oposició “útil” que desenvolupar davant del govern d’Aznar. Recordar el seu suport sense restriccions a la política antiterrorista del govern d’aleshores. Recordar la signatura del pacte per les llibertats i contra el terrorisme. O el suport a la llei de partits que va impulsar la il·legalització de Batasuna. Zapatero va encertar plenament. I també, és de justícia dir-ho, el setge policial, judicial, internacional i polític dels terroristes desenvolupat pels governs d’Aznar, ha contribuït decisivament a afeblir eta i el seu entorn.

També cal recordar l’assassinat de Lluch, precisament perquè defensava el diàleg. I la gran manifestació de Barcelona en la que Gemma Nierga, fent-se ressò de l’ambient que s’hi respirava, va exclamar: “ustedes que pueden, dialoguen, por favor”.

Cal recordar els mèrits de Zapatero que estan també en el rerafons de la seva victòria electoral del 14 de març de 2004. Una jornada electoral marcada pel desig de canvi majoritari entre els electors, conscients que una nova etapa necessitava un nou govern, conscients que no es pot construir el futur sobre l’enfrontament, la crispació i la mentida. La victòria d’una política basada en valors democràtics, en el republicanisme cívic, en la humilitat de qui se sap servidor dels ciutadans combinada amb la fermesa de qui coneix bé les seves obligacions.

Però cal també recordar la fermesa amb què Zapatero ha entomat la ferotge ofensiva de la dreta. Una ofensiva contra l’ampliació dels drets civils, contra l’opció en favor de l’escola pública, contra una política antiterrorista que no exclogués una fi dialogada de la violència. La dreta no ha estalviat recursos, ni tant sols el de la manipulació del sentiment de les víctimes que, ben legítim i humà, no pot hipotecar decisions polítiques que sols tenen com a objectiu impedir que n’hi hagi més de víctimes.

Fermesa també en la defensa del projecte d’Estatut, acceptant a tràmit el projecte aprovat al Parlament de Catalunya, negociant-lo sense desvirtuar-lo, i aprovant-lo a les Corts Generals per tal que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya s’hi pronunciïn en referèndum. Fermesa davant la campanya de mentides i manipulacions dels que deien que era una reforma encoberta de la Constitució (cosa que el Tribunal Constitucional ja ha afirmat que no és i no podria en cap cas ser-ho), dels que deien que trencaria la caixa única de la Seguretat Social, el poder judicial, el PSOE i la pròpia Espanya.

Bambi ha demostrat fermesa de conviccions i solidesa en entomar els atacs de la dreta. Ha demostrat que honora la paraula donada i els compromisos adquirits (com ho va fer retirant les tropes espanyoles d’Iraq). Ha demostrat una intuïció política que connecta amb la sensibilitat majoritària dels ciutadans (un 80% opinen que el govern ha d’explorar les possibilitats ofertes pel darrer comunicat d’eta).

Es van equivocar els que sols veien el somriure, els ulls clars i les celles circumflexos. ZP està fet de la fusta que estan fets els líders i el seu projecte està fet dels materials presents en els nostres millors somnis.

Miquel Iceta
Viceprimer secretari i portaveu del PSC

Manifestació i Estatut

Manifestació i Estatut
Canvi Setze (27/02/06)

El passat dissabte es va celebrar una important manifestació a Barcelona sota el lema: Som una nació i tenim el dret a decidir! Es poden fer moltes valoracions, incloent-hi el debat del número d’assistents, tema del que com no soc expert he decidit opinar a través dels números que va fer la plataforma Contrastant, i així vaig donar per bona al meu blog a internet (www.iceta.org/blog.htm) la xifra màxima d’uns 82.000 assistents donada per l’esmentada plataforma. Independentment del ball de xifres, l’èxit de la convocatòria és evident. Per tant, vagi per endavant la meva felicitació als organitzadors i a ERC, partit que hi va donar un suport entusiasta.

Sempre és molt difícil simplificar les diverses motivacions que han confluït en una manifestació d’aquesta magnitud. Però no crec trair la realitat si distingeixo tres grans motivacions dels assistents: el suport estricte al lema de la manifestació que té a veure amb plantejaments de tipus sobiranista, una percepció negativa de la negociació estatutària que estaria rebaixant en excés allò votat el 30 de setembre al Parlament de Catalunya, i una resposta indignada al ferotge atac del Partit Popular a tot allò relacionat amb Catalunya.

En la meva opinió aquesta tercera component motivacional té una gran importància en el moment de decidir sobre les estratègies immediates dels partits catalans. Si coincidim en la necessitat de plantar cara al PP, de derrotar-lo en la seva ofensiva contra la reforma de l’Estatut, contra el model lingüístic català, contra la reivindicació d’un finançament just per a Catalunya i contra la idea de l’Espanya plural que ha obert un espai de coincidència entre el catalanisme polític i l’esquerra espanyola, no pot haver-hi cap dubte que la millor línia d’actuació és la d’assegurar l’aprovació de la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. O és que algú pensa que la no aprovació de l’Estatut no seria una victòria rotunda del PP?

Per tant, per plantar cara al PP, no hi ha millor alternativa que aprovar el millor Estatut de la història de Catalunya. Qualsevol altra opció seria un error històric que no ens perdonarien els ciutadans, per molt crítics que siguin amb respecte de la negociació en curs. Si alguna cosa no volen els manifestants i una gran majoria de ciutadans que no es van manifestar és proporcionar una victòria al PP. L’aprovació del nou Estatut a les Corts Generals i un refrendament del mateix per la ciutadania de Catalunya no sols seria una magnífica notícia pel país, seria també un missatge rotund a la dreta espanyola: la mentida, la manipulació i la crispació no sols els van portar a l’oposició sinó que els mantindrà lluny del govern si mantenen la seva actual estratègia de crispació i catalanofòbia.

Miquel Iceta i Llorens
Viceprimer secretari i portaveu del PSC

Dos anys de molt bona feina

Dos anys de molt bona feina
Canvi Setze (09/02/06)

Quan ja hem encarrilat l’aprovació de l’Estatut garantint l’aprofundiment de l’autogovern de Catalunya i una innegable millora del seu sistema de finançament, i mentre esperem que ERC se sumi finalment a un acord que recull moltes de les seves aportacions, torna a ser un bon moment perquè no s’oblidi el balanç de la gestió de dos anys de govern catalanista i d’esquerres encapçalat per Pasqual Maragall.

L’oposició ha intentat acusar el Govern de no fer la seva feina, o en el millor dels casos de dir que aquesta se centrava de forma exclusiva en aconseguir l’aprovació del nou Estatut. Prou que ho sabem tots què ha calgut perquè arribéssim a tenir un nou Estatut: concretament 23 anys de govern de CiU i dos de govern d’esquerres. Però ara que ja el tenim a tocar, cal rebatre amb duresa els arguments d’aquells que han intentat obscurir o ocultar la gestió de govern, arribant a dir de tant en tant que no ni tant sols n’hi ha de Govern.

Certament l’elaboració de l’Estatut ha centrat l’atenció al llarg de dos anys i això un paper protagonista durant aquest temps, que ha tingut com a resultat certes dificultats perquè les polítiques i actuacions del Govern hagin estat adequadament percebudes i avaluades.

Per començar, aquest Govern ha assolit molt bons resultats en temes que portaven dècades encallats. Algú podia imaginar que en dos anys, amb la complicitat del govern presidit per José Luis Rodríguez Zapatero, el Govern de la Generalitat podria aconseguir: el retorn del papers de la Generalitat confiscats durant la guerra civil, el reconeixement institucional del català a Europa, la participació de la Generalitat a les institucions europees, i per descomptat, l’aprovació d’un nou Estatut.

Tot que aquestes fites de caire institucional són molt importants, el Govern s’ha caracteritzat per la seva ambició social i pel seu compromís d’augmentar cada dia la qualitat de vida dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, d’incrementar la justícia social, i de millorar la gestió d’una administració vençuda per la inèrcia de massa anys de govern de CiU. Aquests eren el compromisos fonamentals de l’Acord del Tinell.

Així, i el Govern de la Generalitat, en dos anys, només a mig mandat, ha aconseguit: 104 nous centres escolars; 4200 nous docents a les escoles i els instituts; l’acord amb els municipis per a la creació de 30.000 noves places de llars d’infants; 4500 noves places de formació professional i 4 nous centres; 77 noves instal•lacions esportives; diagnòstic ràpid de càncer a tots els hospitals públics; reducció de les llistes d’espera; 344 nous metges; 166 nous equipaments per a la gent gran i 3370 noves places en residències públiques destinades als més grans; augment del 44% dels complements de les pensions de viduïtat; legalització de les adopcions per part de parelles homosexuals; més de 1200 actuacions locals per a joves amb una inversió de 10 milions d’euros; projecció internacional de la cultura catalana amb les fires de Guadalajara i Frankfurt; reestructuració dels equipaments culturals a nivell territorial; 13 noves biblioteques públiques; desplegament dels Mossos d’Esquadra a Barcelona; s’ha doblat la construcció directa d’habitatge protegit; 70.000 habitatges en fase de rehabilitació; la Llei de Barris millorarà la vida del barris més desfavorits de Catalunya; aprovació de la Carta Municipal de Barcelona; ampliació i renovació de la xarxa de centres penitenciaris, amb 11 nous centres i 6500 noves places; la taxa d’atur més baixa des de 1978 (6,1%).

Tot això ha estat possible gràcies a uns pressupostos en els què prima la despesa social, l’augment de la inversió i la millora i el rigor en la gestió pública.

Després d’analitzar la gestió concreta del govern, qui s’entesti a dir que el govern no governa no està fent oposició, està intentant enganyar els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya.

Miquel Iceta Llorens
Viceprimer Secretari i Portaveu del PSC

ZP ens ho posa fàcil, però ara ens toca a nosaltres

ZP ens ho posa fàcil, però ara ens toca a nosaltres
Canvi Setze (19/09/05)

El nou curs polític ha començat com va acabar l’anterior, amb l’intens debat estatutari que està a punt de cloure, i ple de bones notícies per a Catalunya que arriben moltes d’elles de lluny. És aquest segon extrem el que volia destacar i analitzar, convidant al lector a que faci la següent reflexió, quant feia que no hi havia un govern de l’Estat tan compromès amb el nostre país com ho és el de José Luis Rodríguez Zapatero? No en trobo cap exemple, i crec que és una gran oportunitat que no ens podem permetre desaprofitar.

Com deia, les notícies han anat sortint des del començament del curs polític, començant per una iniciativa econòmica de gran importància estratègica com l’OPA plantejada per una gran empresa energètica catalana. Una operació econòmica sense connotacions polítiques, que pretén ésser utilitzada contra Catalunya i contra el govern Zapatero des de l’anticatalanisme que caracteritza des de fa temps a la direcció del PP.

També s’ha celebrat la Conferència de Presidents, iniciativa que té valor per si mateixa, i més encara si serveix de palanca per solucionar problemes concrets com enguany el del dèficit sanitari. Tot i les ordres donades des del carrer Gènova perquè no hi hagués acord, ja s’ha donat llum verda a una proposta, que significarà per a Catalunya una aportació directa de l’Estat de 420 milions d’euros.

També s’ha desbloquejat aquesta setmana la resolució d’un conflicte llargament enquistat com és el de la devolució a la Generalitat dels documents incautats a la Guerra Civil i dipositats a l’arxiu de Salamanca, a través de l’aprovació a proposta del Govern d’un projecte de llei.

També aquesta setmana s’ha produït la retirada de diversos recursos d’inconstitucionalitat creats entre el Govern de la Generalitat i el Govern d’Espanya. I l’autorització per part de l’autoritat reguladora mundial dels dominis d’Internet per crear el domini puntCAT, que ha comptat amb el suport del Govern espanyol.

Mentre a Barcelona l’Estatut sembla entrar en una fase pantanosa, arriben a Catalunya bones notícies que demostren fins a quin punt una altra Espanya és possible i al seu impuls Catalunya hi està cridada no sols com a beneficiària sinó com a principal motor. L’oportunitat és única i Catalunya no la pot desaprofitar, perquè els ciutadans no ho entendrien i no ho perdonarien.

Seria imperdonable que no aprofitéssim l’oportunitat que ens proporciona el tenir el President del Govern d’Espanya amb la visió més plural i integradora dels pobles d’Espanya, i per tant, el més favorable als veritables interessos de Catalunya dels que mai hem tingut. Un President que s’ha compromès també a acollir positivament una proposta de nou Estatut aprovada per àmplia majoria en el marc constitucional. Avui, més que mai, la nostra ambició col·lectiva pot fer-se realitat. Sols cal que hi hagi voluntat real d’acord per part de CiU i una bona disposició per part de tots per acollir les recomanacions del Consell Consultiu de la Generalitat. Ningú no sap quan tornarem a tenir una oportunitat com aquesta, però el que sí sabem és que per recuperar-nos d’una desfeta col·lectiva com la que suposaria el fracàs de l’Estatut passarien molts anys.

Miquel Iceta Llorens
Viceprimer Secretari i Portaveu del PSC

Catalanisme i federalisme

Catalanisme i federalisme
Canvi Setze (13/06/05)

No és exagerat afirmar que ens trobem en un moment decisiu pel futur de Catalunya. En un moment com aquest cal el màxim consens al voltant de les qüestions fonamentals. I aquest consens exigeix un total respecte a les diverses propostes, opinions i punts de vista. I no parlo sols de les propostes dels partits, sinó també de les expressades per part de plataformes d’opinió que no sols són legítimes sinó que enriqueixen el debat públic. Dic això perquè, tot i discrepar de molts dels plantejaments recentment defensats per una plataforma d’intel·lectuals catalans, trobo absolutament inadmissibles les desqualificacions, algunes d’elles denigratòries, que han rebut pel fet de publicar un senzill manifest.

Dit això, no comparteixo el criteri expressat en el mencionat document, de considerar nacionalistes totes els forces polítiques catalanes ni la seva actuació. El PSC no és un partit nacionalista: nosaltres no tenim com a objectiu la independència de Catalunya en un món globalitzat d’interdependències creixents, ni creiem que el sentiment de pertinença nacional pugui amagar les contradiccions socials, ni creiem que la principal contradicció política i social sigui la qüestió nacional. La nostra reivindicació de més autogovern i millor finançament persegueix l’increment de la justícia social i la voluntat d’apropar el poder al ciutadà.

Nosaltres defensem una relació federal entre Catalunya i Espanya, precisament perquè no creiem que siguin realitats separades. Creiem que Catalunya és una nació plural i diversa, que la cultura catalana és més rica precisament perquè ha begut en fonts diverses i perquè s’expressa en diferents llengües, i que Espanya és una nació de nacions. I creiem que la majoria de ciutadans i ciutadanes de Catalunya consideren compatible la demanda catalana de major autogovern i el fet de compartir un Estat amb tots els pobles d’Espanya amb els que ens uneix una relació fraternal. Precisament un dels objectius de les reformes que proposem és que els catalans vegin com a propi un Estat que s’ha de reconèixer sense embuts plurinacional.

Estem convençuts que el federalisme proporciona solucions per al millor encaix entre Catalunya i Espanya, entre d’altres coses perquè fuig de la confrontació entre sobiranies i identitats, qüestions més pròpies dels segles XIX i XX que del segle XXI, i perquè evita l’esquinçament de la societat catalana en funció del grau divers d’identificació nacional dels ciutadans. La nostra idea és ben clara, no només no volem marxar d’Espanya, sinó que treballarem de valent per aconseguir que la relació entre Catalunya i Espanya sigui cada dia més sòlida precisament perquè estigui basada en la llibertat i la solidaritat.

Tal com he defensat públicament, potser el federalisme és cosa d’ingenus, però és la millor alternativa a la confrontació entre nacionalismes, que no són altra cosa que una disfressa col·lectiva de l’egoisme individual.

Miquel Iceta i Llorens