• Archivo personal

    El mes de septiembre del año 1977 empezó mi militancia política. Esta página recoge los artículos e intervenciones públicas que he ido haciendo a lo largo de los años.
  • Correo electrónico

  • Redes sociales

  • TRADUCTOR

  • Archivos

  • e-books gratuitos

  • La familia socialista

Entrevista en El Punt Avui

ENTREVISTA A MIQUEL ICETA, PRIMER SECRETARI DEL PSC

“Al PSC alguns potser l’han esborrat massa aviat de la llista d’adreces”
“Espero les municipals amb candeletes, perquè aquells que ens han donat per morts vegin on som”
“Els que volen projectar que les eleccions del 27-S poden portar a la independència, o enganyen o s’enganyen”
“El seu full de ruta ha arribat al final”
Sóc sincer. Crec que no hi haurà una nova llei electoral. I menys vuit mesos abans d’unes eleccions
Estic convençut que dilluns el president Mas sortirà airós de la seva compareixença a la comissió d’investigació
En aquest país sembla que és més fàcil fer una nova constitució que una llei electoral
El meu càrrec sempre està a disposició del partit. Ja veurem què passa el 27-S, i després vindrà un congrés
L’expedient al jutge Vidal és una barbaritat. Per què hem de jutjar què fa en hores lliures?
Navarro va haver d’afrontar una situació molt difícil. El procés va crear molta tensió al PSC
A vegades el que hi ha són discussions, no sé si crispació social. No crec que Catalunya sigui una societat crispada

EL PUNT AVUI, 07/02/15
XEVI XIRGO

Amable i optimista de mena, i equipat amb la seva habitual Coca-Cola Zero, el primer secretari del PSC, Miquel Iceta, repassa i analitza en aquesta entrevista no només la situació que viu el PSC, sinó també el país, a les portes d’unes eleccions municipals i d’una convocatòria electoral al Parlament d’aquí a vuit mesos.

-Se’l veu còmode, en el càrrec de primer secretari. És allà on sempre havia volgut ser?
-Sí. Hi estic còmode. De fet, jo ja m’havia ofert per ser primer secretari el 2011, però llavors molts em van dir que no era la meva hora, i es va fer consens al costat de Pere Navarro. I vaig tornar a fer l’oferiment quan ja no hi pensava gaire, la veritat, i potser en un moment en què estaven molt forçats a acceptar-ho. Fixi’s si no hi pensava que fins i tot havíem parlat de la possibilitat que jo anés al Parlament Europeu. No m’imaginava tornant a la primera fila de la política catalana, però les circumstàncies m’hi han portat. I no voldria que sonés malament, però a mi em sembla que m’he estat preparant tota la vida per a un moment així.

-Si vostè mateix diu que ha viscut de la política tota la vida, deu ser fàcil dir que forma part de la casta.
-Sí, sí. Jo estic en política des del 1977, i no me n’amago. Però la gent que ens vam comprometre políticament de molt joves, i que hem mantingut aquest compromís, a mi em sembla que és un valor i no pas res criticable. I si d’això en diuen formar part de la casta, doncs bé…

-No crec que es digui en sentit positiu.
-Sap què passa? Sóc dels que pensen que val més boig conegut que savi per conèixer. L’experiència és un grau. Per a una operació a cor obert, cirurgià experimentat. Ara no és hora de venedors de safrà, és hora de solidesa i d’experiència, i de regeneració, que és el que jo i molta gent del PSC podem aportar.

-Tants anys fa que vostè està al PSC com que a Catalunya no hi ha una llei electoral pròpia.
-Sí, això és un fracàs.

-La veurem aviat, aquesta llei?
-Crec que no. Sóc molt sincer. Quan sento segons qui parlar amb tanta insistència d’aquesta estructura d’estat que anomenem administració electoral, el que en el fons admeten és que no hi haurà llei electoral. Hi renuncien. Perquè ho veuen molt difícil. I amb unes eleccions d’aquí a vuit mesos, encara és més complicat. Tot i això, no deixa de ser un fracàs col·lectiu… En aquest país sembla més fàcil fer una nova constitució que no una llei electoral.

-Ho diu per la constitució catalana del jutge Vidal?
-Sí. Cal posar les coses en perspectiva, i entendre que les coses no són tan fàcils com semblen. En un dels fulls de ruta que circulen, que ja no se sap mai quin és el bo, es parla de fer una constitució en deu mesos. Però si no hem estat capaços de fer una llei electoral en trenta anys! Potser que ens centrem en les coses que toquen. I aquí, en la llei electoral, permeti’m que li ho digui, Madrid no hi té cap culpa. De qui és culpa que no hi hagi llei electoral? Del PSOE? De Zapatero? De González?

-Ara sembla que del PSC. Si ho tinc ben entès, CiU, ERC, IC i fins i tot C’s setmanes enrere havien arribat a un consens, però el PSC no s’hi va incorporar…
-No és veritat, no és cert. Nosaltres volem més proporcionalitat i l’elecció directa de diputats de districte. Ens sembla que és el que vol la gent. La manera d’aproximar la política al ciutadà és que puguem votar directament el diputat d’aquell districte. Estan molt bé les llistes obertes i poder marcar creuetes en una llista, però és molt millor poder elegir el diputat directament. Ara, un sistema que no s’assemblés molt a l’alemany no satisfaria els ciutadans.

-I la proporcionalitat dels vots.
-Sí. La proporcionalitat és important. Ara mateix, si vostè explica a algú que el PSC va tenir més vots que ERC en les darreres eleccions, ningú s’ho creu, perquè ERC té 21 diputats i el PSC, 20. Volem un sistema més just. El pes dels partits al Parlament ha de ser proporcional al seu pes en vots. Volem això i volem l’elecció directa de diputats. I tan cert és això com que la resta de partits ho veuen de manera diferent, és cert.

-Per aprovar la llei, cal el suport de 90 diputats, dos terços del Parlament. I això quan falten vuit mesos per a unes eleccions…
-Vuit mesos abans d’unes eleccions no és el moment més feliç per plantejar aquesta llei. Però vaja, si ho proposen els mateixos que es veuen amb cor de redactar una constitució en deu mesos, és que els deu semblar bufar i fer ampolles…

-Si vostè estigués al CGPJ, li hauria obert expedient al jutge Vidal?
-No. Em sembla una barbaritat. Un jutge és un jutge i ha de ser imparcial quan fa de jutge. I si en les hores lliures vol fer una constitució o anar-se’n a l’Ateneu si n’és soci, per què ens hi hem de posar? No ho he entès. No acabo d’entendre en què es basa un càstig a un jutge per haver col·laborat desinteressadament a fer una constitució en hores lliures.

-A vostè, quan sent a parlar d’estructures d’estat, se li deuen posar els pèls de punta.
-No. Perquè ja en tenim. El Parlament ho és, el Síndic també, el govern, l’oficina antifrau… En tenim moltes. Però a mi ara em preocupa molt més l’estat d’algunes estructures, com la sanitat pública, que no pas les estructures d’estat. Abans de tenir-ne de noves, ens hauríem de preocupar de fer funcionar millor les que tenim.

-“Catalunya ha perdut quatre anys inútilment.” La frase és seva. Ho creu de veritat? Vol dir?
-Sí. En quatre anys, què tenim que no tinguéssim abans? Ni una competència nova, ni una inversió nova, ni un projecte potent nou… Ni hem resolt cap dels problemes que teníem abans. Han estat quatre anys perduts. Han passat coses? Sí. Però què en quedarà? Res. Han estat quatre anys d’estratègia i objectius equivocats. No hi ha hagut guanys reals. I, d’això, n’hauríem de ser conscients. No dic que els independentistes hagin de canviar el seu objectiu; només dic que analitzin el resultat real i què en quedarà: res.

-A veure si ara em dirà que entre Catalunya i Espanya no hi ha cap problema. Això es deu haver fet molt evident, en aquests quatre anys.
-Cert. Però això ja ho sabíem abans. Ho vam constatar el 2010 amb la sentència de l’Estatut i amb la manifestació posterior.

-Els dos milions de persones que van sortir al carrer el 9-N són uns ingenus?
-No. De cap manera. Volen un canvi. Però els partits que els proposen un canvi no els acaben de dir com el faran.

-Però dir que s’ha perdut el temps durant quatre anys…
Compte! Jo no dic que no hagin servit de res, aquests quatre anys. Tot serveix, a la vida. Respirar cada dia serveix molt, també. Ara potser sabem que hi ha 1.800.000 catalans que volen la independència, però això no els ha portat a la independència. Ni els hi durà. Estem empantanegats, bloquejats. Hi ha qui parla d’un empat d’impotència. Ni Catalunya pot fer l’estrebada per marxar, ni Espanya és capaç d’oferir un nou marc satisfactori per a la majoria de catalans. I això cal desfer-ho. Per mi, el camí, ja ho sap, és la reforma constitucional el 2016.

-Quan va dir que el dret a decidir és un ‘engañabobos’, estava dient ‘bobos’ als dos milions que s’ho van creure el 9-N?
-No. Els van dir que el que feien serviria per a una cosa i no ha estat així. I la prova és que els partits que estaven en aquesta història ara ja no en parlen, del dret a decidir. Ara ja estan en una altra pantalla. On és el Pacte Nacional pel Dret a Decidir? Estan decidint si l’enterren o el ressusciten. Potser esperen que arribi Setmana Santa…

-Vostès bé hi van ser, a la Comissió pel Dret a Decidir…
-I hi som. Però no s’ha reunit més. Ha quedat allà. Era tan important que la va presidir la presidenta del Parlament. I era tan important que ja no n’hem sentit a parlar més. Amortitzem molt ràpidament les coses. Si vostè decideix incloure aquest fragment de la conversa en l’entrevista, potser sí que farà que algú es pregunti on ha anat a parar, aquesta comissió. El dret a decidir ens ha durat només quatre mesos.

-I del full de ruta, què en pensa?
-El full de ruta diu moltes coses. Eleccions el 27-S, una declaració de sobirania (una altra, vaja), actes de sobirania, estructures d’estat, i eleccions i referèndum. Diu moltes coses, el full de ruta. Però no porta a la independència. No porta enlloc. No hi ha canvi significatiu en les relacions entre Catalunya i Espanya si no és per via d’un acord. Cal forçar una negociació. No hi haurà res unilateral.

-Potser s’oblida que no ens van deixar fer com a Escòcia i al Quebec…
-Si el que es vol és fer un referèndum sobre la independència, no hi ha cap altre camí que aquest, una llei de la claredat. I pensi que, tant a Escòcia com al Quebec, el que va fer possible un acord polític va ser que hi havia una majoria absoluta d’un partit independentista, i un lideratge clar. Aquí no sé si és així. I aquesta és una reflexió que haurien de fer els partits independentistes. Però vaja, a veure si ara jo em posaré a dir com s’han d’assolir uns objectius que no són els meus…

-No es freni…
-A mi el que m’agradaria és que els catalans poguessin votar un nou acord, una nova reforma constitucional que pogués ser sotmesa a referèndum. Si algú el que vol és un referèndum sobre la independència, el que necessita primer és una llei de la claredat.

-Per tant, les eleccions del 27-S vostè no les considera plebiscitàries? No serviran per comptar quants són els del sí i quants els del no?
-Però que no ho vam fer el 9-N, això? Ara, comptant no n’hi ha prou. Unes eleccions són unes eleccions, i un referèndum és un referèndum. El 27-S hi ha molts sís i molts nos, i això no és un referèndum. Al president li reconec la coherència, i ell mateix va dir que només podrien ser plebiscitàries si hi havia llista única, si els del sí anaven junts. I no ha estat així. Diuen que el contingut plebiscitari ja li donaran després, però això on va? Algú ens ho reconeixerà? No. I el que em preocupa és que hi haurà ciutadans que s’ho creuran i després se sentiran frustrats, enganyats. Potser no els agrada sentir-ho, però això s’ha de dir: Mas no ha aconseguit convocar unes eleccions plebiscitàries. El full de ruta del president ha quedat tocat, ha arribat al final.

-Si hi ha una majoria independentista al Parlament, insisteixo, no servirà de res?
-Els que volen projectar que aquestes eleccions poden portar a la independència, enganyen o s’enganyen. No seré més radical del compte. De les eleccions del 27-S, no se’n derivarà la independència. Tindrà un efecte polític? Sí. Però no durà a la independència. Siguem seriosos. No hi ha una relació causa-efecte com algú pretén establir. Per voluntarisme o per ingenuïtat, no ho sé, però no n’hi ha.

-El full de ruta s’ha donat per mort en tantes ocasions…
-Veurem què passa d’aquí al 27-S. No sé si després de les municipals el president tornarà a insistir a ERC amb la llista unitària. Però el president ho té molt difícil.

-Gairebé tan difícil com que a vostè li facin cas amb la proposta federalista, no? No sembla que ni el PP ni el PSOE vagin per aquí…
-Sí, sí. Cert. Però veurem què passa en la propera legislatura espanyola. Jo crec que hi haurà espai per a una reforma constitucional. Crec que el PP no tindrà majoria absoluta, crec que el PSOE portarà en el programa la reforma constitucional i Podem parla d’un procés constituent. Això passarà segur? No ho sé. A diferència d’altres, jo no dono res per segur. Però crec que hi ha espai. I respecto aquells que no ho volen i aquells que creuen que no passarà. Però jo m’estimo més una reforma que una ruptura.

-El 27-S al Parlament probablement ja hi haurà una majoria de diputats partidaris de la independència.
-Molt bé. I faran una declaració de sobirania, serà anul·lada i tornarem a començar.

-No hi ha recorregut?
-Té un valor, no ho nego. Però no té recorregut. No té efectes. La declaració unilateral no té efectes. No ho reconeixerà ningú. I pot ser paper mullat. Tindrà un efecte polític? Sí. Però no un efecte real.

-Vostè és el candidat ‘in pectore’ del PSC en les eleccions del 27-S vinent.
-No sabem si n’hi haurà més. Veurem si hi ha altres candidats que es presentin a les primàries. De moment, a mi no me’n consta cap més. I jo ho faré.

-Competirà amb altres socialistes que se n’han anat del PSC…
-Serem més socialistes al Parlament, si van en altres llistes. És possible que hi hagi excompanys meus en altres llistes, amb ERC o amb la del president. O sols. Ja ho veurem.

-Les probabilitats són altes. Quina sensació li provoca el fet que hagi marxat tanta gent?
-En general, tristesa. Tristesa i respecte, perquè amb alguns havíem passat molts anys junts. I va valer la pena. No faig retrets, perquè valoro molt més el que pugui passar a partir d’ara.

-Allò de les dues ànimes del PSC era fals, doncs?
-Al PSC hi ha tantes ànimes com gent. Som un partit catalanista, ens hi sentim i ho proclamem. No som independentistes, alguns no són sobiranistes, però tots som catalanistes. Sempre hi ha hagut moltes ànimes, al PSC. Què ha passat? Doncs que hi ha gent que ha arribat a la conclusió que sense una estrebada sobiranista no es mourà res, i hi ha gent que creu que a Espanya el federalisme no és possible. I aquests no s’han sentit ben representats pel PSC i han triat una altra opció.

-Sembla estrany que, tenint en compte el convenciment amb què vostè s’expressa, les enquestes continuïn pronosticant una nova davallada al PSC.
-Les enquestes ens diuen que els que pugen són Ciutadans i Podem, que no són pas precisament els entusiastes del procés. Entre ERC i CiU hi ha un efecte balancí, però la seva suma no sembla més potent ara que abans. I el PSC apareix per a molta gent com un partit més ambigu, que no vol una política de fronts, que no és independentista però que vol canvis… Potser això no té la credibilitat suficient per a molta gent. Però ja veurem què passarà quan arribin les eleccions. I jo respectaré el que decideixin els ciutadans. Si el PSC obté un mal resultat en les eleccions no serà perquè algú li vulgui mal, serà perquè la seva proposta no tindrà la credibilitat o el suport suficients per tirar endavant.

-I si en les municipals hi ha un altre daltabaix…?
-Crec que en les municipals el PSC serà el segon partit més votat a Catalunya. Com a molt, el tercer. Per tant, serà un daltabaix molt relatiu. Quan algú sumi i vegi que som el segon o el tercer partit més votat, potser dirà: “Carai, però no eren morts, aquests? No els havia substituït no sé qui?” És cert que hi ha partits que faran moltes més llistes, però en llocs molt petits. Nosaltres ja n’hi voldríem tenir, no es pensi. Però a l’hora de comptar els vots veurà que passa això. Que seguirem sent el que som: la segona o la tercera força política, encara que a vegades se’ns tracti com si fóssim la setena o la vuitena.

-Se senten maltractats? Pels mitjans de comunicació?
-Maltractats no és la paraula. Però com que el debat polític ara gira sempre a l’entorn del procés, i el PSC no en forma part, som menys presents. No formem part de la roda. I això té un preu en la presència mediàtica.

-A TV3, per exemple?
-Allà diuen que sortim moltíssim. I deu ser cert. Però em fa l’efecte que, del PSC, tendeixen a interessar molt més els efectes negatius que ens provoca el procés, molt més que altres coses. No és una qüestió de minutatge, sinó potser de contingut. Però vaja, jo no em queixo mai públicament dels mitjans. Qui fa culpable de les seves penes els missatgers, normalment el que està fent és no acceptar la realitat…

-El que és evident és que el procés al PSC l’ha afectat molt.
-I tant. En algun moment em sembla que havíem donat lloc a quatre partits nous. Ara sembla que no, que només en sortirà un altre, de nou. Imagini’s si dóna, el PSC… Els efectes interns del procés al PSC s’han airejat molt. Del PSC gairebé no es parlava de res més. No em queixo, simplement constato. Per això espero amb candeletes les municipals, perquè aquells que ens han donat per morts vegin on som. Que algú vegi que al PSC potser se l’ha esborrat de la llista d’adreces massa aviat.

-Però, de governar a la Generalitat, a les diputacions i als principals ajuntaments, han passat a un oasi… A perdre més d’un milió de vots.
-Però som el tercer partit de Catalunya. I en les municipals podem ser els segons. Veurà. Som això i no volem ser més. No podem reclamar més del que som, però també reivindiquem el que som. Encara que no siguem cada dia dalt la roda aquesta del procés independentista.

-Si el 27-S, però, les enquestes tenen raó i el PSC no és ni la segona ni la tercera ni la quarta força política, vostè posarà el seu càrrec a disposició?
-El meu càrrec sempre hi està, a disposició del partit. I quan s’hagin produït les eleccions, probablement molt aviat hi haurà un congrés i el partit decidirà què vol fer. Com que les enquestes ara ens donen tan mals resultats, també podria ser que quan hi arribem el resultat no sigui tan dolent, no? A veure si encara em salvarà que no sigui bo, sinó que sigui millor que el que alguns es dediquen a vaticinar.

-Què li va passar a Pere Navarro?
-Que va haver d’afrontar una situació molt difícil. Que el procés sobiranista va causar unes tensions molt fortes sobre el PSC, i que eren molt difícils de governar. Però a ell li devem la negociació amb el PSOE de la reforma federal. Va considerar que no era bo per al partit continuar. Hi ha vegades en què les situacions són molt complicades. Crec que si jo hagués estat primer secretari del partit en aquell moment, el resultat de les eleccions europees no hauria estat millor, francament.

-Ell va denunciar crispació social al carrer. Vostè n’hi veu?
-Crec que n’hi ha hagut. Algunes coses que a mi em diuen per Twitter probablement no les diuen a ningú més. Ara, això és crispació social? A mi a la Diada del 82 van estar a punt d’agredir-me i em van dir botifler. Miri si fa temps. Però jo, a això, hi dono una importància molt relativa. En política no agrades a tothom. I la gent ha de poder expressar la seva incomoditat o animadversió. Sense agressions, és clar, que això és intolerable. A vegades el que hi ha són discussions, no sé si crispació social. No crec que Catalunya sigui una societat crispada.

-De què servirà la comissió d’investigació del cas Pujol?
-Totes les comissions serveixen d’alguna cosa. Però potser servirà més per establir mesures a prendre que no pas per aclarir el cas. La comissió no té mecanismes d’investigació policial. Hi ha qui no està obligat a comparèixer. No espero dades noves sobre el cas, però potser sí que traurem conclusions per millorar coses. També és cert que a la comissió tot s’ha desbordat, que s’han demanat moltes compareixences i que correm el risc de perdre’ns enmig de tot plegat.

-I sobre la compareixença del president Mas?
-Estic convençut que en sortirà airós. I la gent apreciarà que hi vagi. La gent ha de veure que els responsables polítics ho són, i que en reten compte davant les institucions quan els ho reclamen. Encara que hagin de donar explicacions sobre coses de les quals personalment no són responsables, però que pel lloc que ocupen en podrien tenir coneixement. O perquè surten en algunes converses. No em sembla tan estrany que el president hi comparegui. Pot tenir la virtut de tranquil·litzar l’opinió pública i de deixar clar que res s’escapa de l’escrutini parlamentari.

-Darrere les eleccions del 27-S vindran les espanyoles. Carme Chacón és una bona candidata?
-Això ho hauria de parlar amb ella. En les darreres enquestes que havíem fet temps enrere sobre política espanyola, Chacón era una persona molt coneguda i ben valorada per l’electorat socialista. Però això era fa temps. Ara s’hauria de parlar amb ella. No ho he fet. I no sé ella què en pensa.

-I les eleccions andaluses, quina repercussió tindran?
-Tot a la vida té repercussions. Si el resultat dels socialistes fos bo, podria tenir un molt bon efecte en l’ànim dels socialistes. També veurem què passa amb Podem, què fa quan tingui responsabilitats: si fa acords o no, si vol governar o no…

-Si guanya Susana Díaz, sembla que Pedro Sánchez ja pot anar fent les maletes…
-No ho crec. Ella ha dit, i haurà de dir molt més, que el seu objectiu és Andalusia. Al cap de quatre mesos de ser elegida a Andalusia, no crec que surti disparada cap a un altre lloc… Però vaja, el futur està per escriure. Ara ella se l’ha jugat molt, i caldrà veure què passa.

-Tots donem per fet que Podem serà clau en molts llocs a mesura que s’acostin les eleccions. I que Podem haurà de decidir si fa pactes amb el PSOE o amb el PP. Però això també es pot llegir a la inversa, no? I que la clau la tingui el PSOE. Miquel Iceta per qui es decantaria?
-Jo em decanto sempre per pactes d’esquerres. És la meva inclinació natural. Però mai se sap. Jo també he ofert pactes de col·laboració al president Mas, que no és pas d’esquerres. Els pactes s’han d’establir en funció de compromisos i programes concrets.

-Finta la resposta?
-No. És que la vida fa moltes voltes. El que és clar, però, és que a Espanya és molt difícil pactar amb un PP que es nega a reformar la Constitució. Això és impossible. I si un PP sense majoria absoluta canvia d’orientació? No ho sabem. Tot i que això ara com ara és impensable.

-La seva tendència natural, per tant, és pactar amb Podem?
-Sí. Sí, amb peròs. I ho dic perquè Podem és molt incert. Els puc concedir el benefici del dubte, però per ara es fa molt difícil saber si ells volen cap acord amb ningú, si el que volen no és conservar aquesta mena d’aureola virginal. No sé si hi haurà d’haver pactes amb ells, però si n’hi ha han de ser amb un programa concret i amb transparència.

Entrevista en el diario El Punt Avui

En su edición de hoy el diario El Punt Avui publica la entrevista que me hizo Picazo y que encontraréis transcrita a continuación.

“El PSC ha de reformular el seu projecte nacional”

“Des de la sentència del TC contra l’Estatut el partit no ha pogut fer una reflexió en profunditat per impulsar el federalisme”

“En l’eix nacional hi ha més distància entre el que pensen Mas i Duran que entre el que pensem Maragall i jo”

“El PSC té dificultats profundes perquè la socialdemocràcia i el federalisme estan en crisi”

SERGI PICAZO
EL PUNT AVUI, 08/09/12

Miquel Iceta no es pot considerar damnificat pels canvis de Pere Navarro al grup parlamentari. Primer, perquè ell mateix ja s’ho esperava i li sembla lògic. I segon, perquè li proposen anar com a eurodiputat a Brussel·les el 2014. Ell, ara, diu que està “agraït al partit”.

– Castiga Navarro els crítics, els catalanistes o els veterans?
– Ni catalanistes ni crítics ni veterans. Que a mi em titllin a hores d’ara de catalanista o de crític em fa una mica de gràcia… Tampoc em negarà que més veterà que el Xavier Sabaté, que és fundador del partit, no hi ha ningú. No són els motius. El PSC va decidir una nova direcció al congrés i calia marcar amb claredat l’inici d’una nova etapa encapçalada per noves persones al grup del Parlament.

– Per què justament ara?
– Si el món fos perfecte s’hauria hagut de fer el canvi al gener. Però Navarro va voler ser prudent i esperar a prendre decisions. Ha sigut un període complicat. Però estic convençut que ara calia canviar la direcció del grup i que és un bon moment.

– L’argumentari es trenca quan s’obre el focus sobre els afectats indirectes: Marina Geli, Ernest Maragall i Laia Bonet…
– Fer la tria de la gent sempre és complex. Al grup hi ha feina per a tothom. Només som 28 diputats. Simplement ara es reparteixen cartes noves. Tots els diputats tindran responsabilitats. Esperem a veure la fotografia final. No es podrà llegir com un càstig cap a ningú. Laia Bonet està fent una bona feina i segurament la nova direcció la confirmarà en tasques importants.

– No ho sé, però internament hi ha hagut moltes crítiques.
– Ja. Però jo podria dir que a mi em sancionen perquè saben que volia ser primer secretari. Quan els canvis t’afecten personalment no ets la persona més objectiva per valorar-los.

– Vostè no està enfadat perquè li donen l’opció d’anar a Europa?
– Jo vaig demanar a Navarro que no ho fes públic perquè no n’estic segur d’on serem, el 2014. Catalunya serà independent? Ja en parlarem quan toqui. Fa temps que Navarro em proposa que treballi en el terreny de la generació d’idees i de la política internacional.

– El PSC està en crisi, o no?
– Sí. El PSC té dificultats profundes. Però el problema és que els dos eixos del PSC, la socialdemocràcia i el federalisme, estan en crisi a Catalunya. Va més enllà de qui sigui el primer secretari: és una crisi de fons. La societat catalana i els seus problemes han evolucionat, i el PSC ha de fer un esforç de revisió del seu projecte per a Catalunya. Ja no és la societat dels anys vuitanta ni dels anys noranta.

– I en l’eix nacional, cal canviar?
– Cal admetre que des de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut el PSC no ha pogut fer una reflexió en profunditat per impulsar el federalisme i reformular un nou projecte nacional. Hem tingut un període d’interinitat de dos anys. Això ha sigut una feblesa. Forma part de la nostra crisi. Cal reformular un projecte nacional basat en el federalisme per donar respostes.

– Ernest Maragall creu que el partit podria trencar-se per la qüestió catalanista.
– El PSC és un partit gran, que neix de la fusió de tres partits i que ha d’aglutinar diferents visions. Però en l’eix nacional hi ha més distància entre el que pensen Mas i Duran que entre el que pensem Maragall i jo.

– Però cap on ha d’anar el canvi del PSC en l’eix nacional?
– Independentistes, no. Hem de formular una posició federal dins l’Estat amb un projecte basat en el respecte per la diferència, l’increment de l’autogovern i avançar en el cogovern de l’Estat per part de Catalunya. Cal demostrar que és viable. Diuen que no hi ha federalistes a Espanya, però encara n’hi ha menys d’independentistes. La dificultat del projecte no farà canviar els meus ideals federals.

– Anirà a la manifestació igual que hi van ICV o els sindicats?
– No. Respecto tant els organitzadors de la marxa, que reclamen la independència, que no hi vull anar a exigir una altra cosa.

Entrevista en El Punt Avui

ENTREVISTA A MIQUEL ICETA
EMMA ANSOLA
EL PUNT AVUI, 14.12.11

“Navarro, Elena i Ros han de ser a la nova direcció”

Miquel Iceta és el viceprimer secretari del PSC i va ser l’últim dels candidats a fer el pas per liderar el partit amb l’objectiu d’integrar, renovar i aportar experiència. A hores d’ara, però, la seva candidatura ha anat perdent pes a causa dels suports que va rebent un altre aspirant, Pere Navarro.

Què en queda de la seva candidatura a una setmana del congrés del PSC?
Sóc partidari que del congrés surti una candidatura d’integració i crec que aquesta feina es podria fer abans de la trobada. Entenc que hi ha altra gent que prefereix que la llista sigui resultat del mateix congrés, i probablement així serà. Però, en definitiva, crec que les dues idees que jo defenso, canvi i integració, i que intentaré subratllar aquests últims dies, han de ser els eixos centrals del congrés, i espero que així sigui.

Però es veu liderant aquesta candidatura unitària?
Jo vaig dir que ho provaria fins al darrer dia que serà dijous [demà per al lector] i per tant fins llavors ho intentaré i, si no fos així, continuaré treballant per aquest mateix objectiu però des d’un altre perspectiva.

Si no la presideix, el seu suport serà per a Pere Navarro, que ara rep la majoria de suports?
És a qui em sento més proper. Ara mateix, però, no m’imagino el futur del PSC amb una direcció que no inclogui els tres candidats i sobretot allò que representen. Àngel Ros representa una aposta pel catalanisme, la moderació, i la disputa de l’espai central a CiU. Joan Ignasi Elena representa la continuïtat d’un fil històric però amb una voluntat molt clara i explícita de canvis en el partit i de construcció d’una aliança progressista a Catalunya. I Pere Navarro és la màxima garantia per a tots de renovació i canvi, i amb un suport que va creixent i que es majoritari. Per tant són tres components que hauran de estar a la direcció que surti del congrés perquè, en cas contrari, perdríem una dimensió que no ens podem permetre el luxe fer-ho.

L’any 1994 en el Congrés de Sitges ja van aparèixer diferents famílies en el si del PSC. Es mantenen avui?
Ros, Elena i Navarro no van tenir cap protagonisme a Sitges.

Però continuen encarnant els mateixos valors que fa 17 anys?
No. Cal que tothom es canviï d’ulleres per veure el PSC. Jo sí que vaig ser a Sitges perquè formava part de l’executiva i hi vaig continuar, però ells no. El PSC d’avui té molt a veure amb Sitges però també amb la unitat socialista perquè hi ha una continuïtat històrica, però intentar avui llegir la realitat del PSC amb les ulleres de Sitges és una equivocació. A Sitges van haver dues visions de renovació, una de Raimon Obiols, i l’altre procedent d’una coalició territorial i institucional, que no tenen res a veure amb el que avui es discuteix en el PSC.

Què es discuteix?
Com sortir del forat, parlant en plata. Cada candidat ho explica a la seva manera. Jo sóc partidari de reconstruir el projecte, renovar les idees, vivificar la organització i tornar a connectar amb la societat. Tots els candidats estan a favor de canvis, de refer el projecte, d’integrar i, si bé hi ha matisos, crec que és molt fàcil d’entendre’s perquè tots els candidats som membres de la mateixa executiva i, per tant, si hem treballat junts fins ara segur que ho podrem tornar a fer en el futur.

Vostè és portaveu del grup parlamentari li agradaria mantenir-se?
És una feina que faig amb molt de gust, però el que ens correspon fer dilluns després del congrés és posar els càrrecs a disposició de la nova direcció, que és qui haurà de decidir. Jo estic content fent el que faig, i ho estaré fent qualsevol altra cosa o tenint un paper secundari a l’entorn del nou PSC que s’ha de construir. Sempre he dit que l’important es que les coses vagin bé i no quin paper hi jugui jo.

Vostè era al grup parlamentari del PSC mentre el partit era al govern, es va abandonar la ideologia del partit per fer seguidisme de la política de l’executiu?
El grup parlamentari quan està al govern ha de donar suport a l’executiu sempre. Això moltes vegades implica mossegar-se la llengua o acceptar acords en què no has participat, però són les regles de joc. L’error fonamental va ser la incapacitat d’afrontar la crisi en coherència amb els valors que representem i les polítiques que defensem. La gent esperava un altre cosa del PSC, que, d’altra banda, no sé si hagués estat possible, però, en tot cas, era el que la gent esperava. Dit això, és veritat que el paper del PSC es va desdibuixar moltíssim perquè era el soci gran i havia de garantir la cohesió del govern mentre els socis es dedicaven a posar els seus accents. Això ens va privar de tenir mes presència i un perfil més clar que potser ens ha passat factura en les eleccions.

Segons el resultat del congrés, plegarà?
Tots plegarem. L’executiva actual presentarà l’informe de gestió divendres, el primer dia del congrés, i després ja no hi serà. Què haurem de fer en el futur? Jo a disposició de la nova direcció. El congrés ha de ser de molts canvis i molta generositat començant per la meva i això vol dir estar disposat a no ser-hi. Qui hagi d’encapçalar la nova direcció sap que trobarà un Iceta company, amic i disposat a complir el seu mandat al Parlament i a fer la feina que se li encarregui.

Entrevista en los diarios Avui y El Punt

ENTREVISTA A MIQUEL ICETA I LLORENS, VICEPRIMER SECRETARI DEL PSC

“No entenem que CiU no hagi cercat un marc d’estabilitat”

“Les dificultats del moment i la profunditat de les reformes que cal abordar requeririen un escenari de més solidesa”

ANNA SERRANO

AVUI / EL PUNT,  20/03/11

A dos mesos per a les eleccions municipals, el PSC ha ajornat el debat precongressual obert després que José Montilla anunciés que no repetiria com a primer secretari. La prioritat és el 22-M i, entre els missatges: el rebuig a la tisorada del govern de CiU.

Les retallades seran el gran argument electoral del 22-M?

El govern ha decidit convertir-ho en un gran argument. Pensàvem que intentarien fer el debat després de les municipals per evitar aquest tipus de controvèrsia, però el govern ha fet la pitjor de les combinacions: el debat seriós el deixa per després, però ja ha anunciat un reguitzell de retallades que causen preocupació, molt focalitzades en el territori. Està fent les coses tan malament que, inevitablement, serà una qüestió que serà en campanya.

El pressupost hauria d’estar llest abans del 22-M?

No hi ha la intenció, però creiem que el govern s’equivoca. Si bé molta gent pot estar d’acord en la necessitat de fer sacrificis, la millor manera d’abordar-ho és globalment, demostrant les prioritats i que els sacrificis demanats són justificats. Des del punt de vista del govern, el pressupost podria ser un argument que expliqués les polítiques. A més, hi ha aquesta escenificació d’un cert pacte amb el PP per lliurar els pressupostos. La sensació és que no es vol seguir el procés normal: que el govern aprovi el projecte i entri al Parlament.

Si el govern pacta amb el PP l’eliminació de l’impost de successions es pot oblidar del PSC per al pressupost?

No ens agradaria dir-ho de manera tan contundent. El que diem és que estem disposats a parlar del pressupost: dels ingressos i les despeses. El que no podem acceptar és que es digui que es vol pactar quan ja s’hagin pres mesures que l’hauran condicionat. També volem aclarir si, com tot apunta, hi ha un pacte amb el PP. Si el tenen, no cal que continuïn amb el discurs que volen ser ajudats.

ERC se sent coresponsable del dèficit; el PSC també?

Totalment. Hem estat governant durant set anys i no podem dir que no coneixem la realitat. Quan es va fer la transició, el govern no només va ensenyar els números, sinó que va donar determinades orientacions i algunes no s’han seguit. El govern sortint va dir que s’hauria de fer una ampliació de crèdit, que vam votar, i va demanar –malauradament, no se li va fer cas– que no dramatitzessin la situació, perquè això dificultaria la gestió econòmica de la Generalitat. Ja comencem a veure com la col·locació del deute esdevé més difícil i això és responsabilitat, sobretot, dels que han decidit fer aquesta política de gesticulació i de tremendisme.

El president Mas demana un primer any de treva, ho pot fer?

Ho pot demanar si hi ha voluntat. El que no se’ns pot demanar és treva i, després, dedicar les rodes de premsa posteriors al govern a criticar el PSC, és estrany i hipòcrita. Estem disposats, com sempre, a actuar amb total responsabilitat. Ho farem faci el que faci el govern. Per això, ens estem encaparrant molt a dir que no és l’any per eliminar l’impost de successions. No l’eliminaríem en cap cas, ara reconeixem que va ser un dels compromisos electorals de CiU i tenen tota la legitimitat per fer-ho, però, en quatre anys. Oi que demanen sacrificis? Nosaltres li demanem que el primer any renunciïn a aquest compromís. Ara, si és el preu que els ha posat el PP i estan disposats a pagar-lo, aleshores tothom sabrà exactament amb quines cartes juguen, els aliats que trien i les polítiques que fan.

El que passi en el pressupost, condicionarà la relació amb CiU la resta de la legislatura?

No acabem d’entendre per què CiU no ha cercat un marc d’estabilitat de legislatura. Si no és que ja l’ha trobat en el PP… Sembla que CiU hagi decidit governar aquests quatre anys sense tenir una majoria assegurada en el Parlament, és una opció. Però creiem que les dificultats del moment i la profunditat de les reformes que cal abordar requeririen un escenari de més solidesa i estabilitat. Correspon al govern prendre la iniciativa.

El PSC estaria disposat a acordar aquest marc d’estabilitat?

No podem estar d’acord en allò en què no ho estem. Ara, hi ha moltes coses en les quals podríem acostar posicions. Però si el govern no pensa renunciar a res, ni tan sols a eliminar successions en els primers mesos de mandat, aleshores és que no vol aquest escenari. És el govern el que ha de decidir.

L’exconseller Ernest Maragall creu que la seva etapa, la de José Montilla i José Zaragoza s’ha acabat. Què en pensa?

Espero que tots fem un esforç de produir el debat precongessual després de les municipals. Ara hem de fer el màxim esforç, perquè els companys que s’hi presenten facin el millor resultat. Des del punt de vista de les posicions, vivim en un partit democràtic en què totes són benvingudes i lliures. Particularment, sempre m’estimo més les que s’expressen en positiu. De totes maneres, s’ha de recordar, com va fer el president del grup parlamentari, que tots els membres de l’executiva, entre els quals hi ha Maragall, quan arriba el congrés, donem gestió i acabem el nostre mandat. El problema del PSC no serà dir qui no, sinó dir qui sí.

I qui sí?

Això arribarà després de les municipals. Dels problemes que el PSC ha d’abordar en el congrés, el dels noms és el més petit.N’hi ha de revisió de projecte, d’organització, de la relació amb la societat… Hauríem d’esmerçar el màxim esforç per solucionar-ho.

Algunes veus el situen com un bon primer secretari…

Els dirigents que vam decidir que fèiem un congrés a la tardor per no interferir en les municipals no faríem bé si avancéssim un debat que té prou temps de produir-se després del 22-M.

Montilla està desaparegut?

Ell no ha estat mai una persona d’una presència mediàtica molt important. No crec que es pugui dir que està desaparegut. La direcció del partit ha decidit que ara siguin els alcaldes la cara del projecte socialista. És coherent amb les decisions preses.

El que passi el 22-M és definitiu de cara al congrés?

Tindrà molta importància. Tindrem una radiografia de les fortaleses i febleses del projecte. També subratllaran lideratges locals que tindran un pes molt important en la configuració del futur PSC.

Maragall també demana un PSC 100% català…

Jo sempre he estat en partits que són completament catalans. El PSC és 100% català i ha de continuar sent 100% socialista. No sabria estar en un partit que no ho fos.

Parla de la relació amb el PSOE, s’ha de trencar?

El PSC, en tota la seva història, ha defensat els interessos de Catalunya amb els mecanismes que ha considerat més oportuns. En el congrés s’ha de produir una gran afirmació de l’autonomia del projecte. El PSC té un projecte propi i l’ha d’expressar en tots els escenaris d’actuació pública, respecte del PSOE, però també de CiU, dels altres partits catalanistes i dels d’esquerres. Com? Amb els instruments més adequats en cada moment. Fins ara ha optat per una relació de tipus federal i d’incidència en el PSOE, que ha donat grans rendiments, com l’Estatut i el finançament. Si en el futur algú en planteja la modificació, serà un tema a discutir i decidir col·lectivament.

Aquesta autonomia s’ha percebut prou, a Madrid? Maragall creu que no i coincideix amb Nou Cicle…

Crec que sí. Si un llegeix determinada premsa a Madrid una de les acusacions per part de la dreta política i mediàtica és que Zapatero ha estat ostatge del PSC i, fins i tot, de Catalunya i del catalanisme. Si alguna singularitat política és reconeguda arreu d’Espanya és la del PSC. Ara, el PSC té com a gran objectiu fer-se valdre? No, el que volem és fer valdre els interessos dels catalans, la idea d’autogovern, socialisme i d’Espanya que defensem… i, en cada moment, hem de decidir quina és la millor manera de fer-ho.

Hi ha dirigents que defineixen el nou PSC sobretot per la distància amb el PSOE…

És una manera molt reduccionista de veure les coses.

El debat precongressual i la indefinició sobre si Zapatero serà el candidat, poden afectar de cara al 22-M?

Tot afecta. Convé que Zapatero acabi el mandat i que, al final, decideixi si vol anar a les eleccions com a candidat o no. I aleshores, procedir a les decisions que convingui.

Hi ha veus que aposten perquè ho faci ara de cara al 22-M…

Si diu que no es presenta, immediatament, la notícia serà qui el substitueixi. Canviaríem el focus del debat cap a un altre lloc. El ciutadans veuen que estem en un moment difícil i afegir incerteses no és la millor manera de donar la tranquil·litat i estabilitat que reclamen.

Carme Chacón seria una bona presidenta espanyola?

Sí. Quan? Això és el que haurem de pensar. Ha demostrat que és una dona preparada, de govern, amb una vocació política i de servei públic molt important. Els únics dubtes que alguns presenten és si Espanya està preparada per a una dona o per un català, em nego a dubtar d’això. No s’ha de descartar en el futur. Això vol dir que si Rodríguez Zapatero decidís no presentar-se, hauria de ser Chacón? No necessàriament, crec que té dos elements a favor: experiència i joventut. Per Carme Chacón segur que aquest no és el seu últim tren.

L’ESTRATEGA

Miquel Iceta (Barcelona, 1960) és el gran estratega del PSC i també la veu del partit, encarregat de donar compte de les executives. Diputat al Parlament des del 1999, també va treballar al gabinet de la Presidència del govern espanyol –amb Felipe González– entre els anys 1991 i 1996, segons consta en la seva biografia, que assegura que no ha inflat mai. Veu “pueril” l’episodi viscut aquesta setmana amb el currículum inflat de la vicepresidenta Joana Ortega. “L’experiència va més enllà de la titulació”, assegura.

 

Entrevista en El Punt

ENTREVISTA A MIQUEL ICETA, VICEPRIMER SECRETARI I PORTAVEU DEL PSC

“Quan el PSC és PSOE obté millors resultats”

El diputat i viceprimer secretari del PSC creu que la política catalana entra en un cicle nou, però és partidari de mantenir l’aliança amb ERC i ICV. Reconeix sense embuts que anar agafats de la mà amb el PSOE és bo per al PSC malgrat els polèmics canvis de vot i el suport al català al Congrés

SERGI PICAZO
EL PUNT, 2.08.09

–A les properes eleccions ja no s’hi presentarà cap cara del pacte del Tinell: ni Maragall ni Carod ni Saura. És símptoma de cicle nou?
–«El canvi de cicle en la política catalana no ve pel canvi de candidats als partits, sinó pel canvi de marc institucional. Obrim una etapa amb un estatut i un finançament nous.»

–Cap on anirà, Catalunya, doncs, amb el nou marc institucional?
–«Després d’uns anys constituents i de fer un gran esforç per reescriure les regles, s’obre una temporada per treure’n el màxim potencial. Ara hem d’aprofitar els recursos nous. La gent ho notarà.»

–Com ho notarà?
–«Menys discussions instrumentals i més sobre realitats. Ara haurem de discutir si fem tot el que cal per lluitar contra la crisi i què fem per una societat més justa.»

–ERC considera que no hem arribat al límit d’autogovern i que el cicle nou estarà marcat pel dret a decidir i el concert econòmic.
–«No estem decidint el futur des de l’any 1977?»

–ERC parla de dret a decidir exclusivament dels catalans, i no de negociació amb l’Estat.
–«Però els catalans decideixen sols i sense negociar amb l’Estat un Parlament cada quatre anys, i van votar en referèndum l’Estatut. I l’any vinent haurem de decidir un Parlament només nosaltres.»

–L’estratègia del dret a decidir d’ERC afectarà les aliances del PSC?
–«ERC sempre ha plantejat als ciutadans un projecte polític adreçat a la independència. No ens espanta, i no és cap novetat. La gent vota i atorga un pes a cada partit en funció dels objectius polítics.»

–El tercer govern tripartit és la fórmula?
–«Els partits encara han de presentar el seu programa per a les eleccions del 2010. I, després, els electors han de votar i establir cap on s’ha d’enfocar la política del país. Tant el 2003 com el 2006, el PSC, ERC i ICV es van esforçar a posar-se d’acord amb un programa de govern. Això s’haurà de veure si torna a passar.»

–Però al PSC li agradaria una altra entesa?
–«Sí. Sempre hem dit que ens orientem cap a pactes de centreesquerra. Ho hem fet sistemàticament als ajuntaments i a la Generalitat. Però no volem entrar un any abans de les eleccions a discutir les aliances de futur.»

–CiU diu que el govern està caducat i en descomposició, i que després del finançament van reaparèixer els xocs.
–« CiU encara no ha entès que aquest és un govern de coalició format per tres partits amb un contracte de quatre anys, però que tenim projectes a mitjà i a llarg termini diferents. Amb aquest govern hem obtingut un finançament just, un nou estatut i polítiques públiques més potents que mai. Hem resolt qüestions que no s’havien resolt en 23 anys: per exemple, el subministrament d’aigua de l’àrea de Barcelona. Però nosaltres defensarem el que hem fet aquests anys i no farem campanya contra CiU.»

–En les últimes eleccions sí que han fet campanyes contra la dreta.
–«Sí, és cert. Però és que a Europa nosaltres vam avisar que venia una onada conservadora, i la vam encertar. En les catalanes no ho farem així: farem una campanya sobre el nostre projecte.»

–Fent balanç dels tres anys de govern, un dels seus compromisos electorals va ser promoure habitatge social. Però per als joves tenir pis continua sent una paradoxa.

–«El govern va fer un pacte nacional per l’habitatge, va modificar la legislació i va activar la promoció pública de pisos de lloguer. A Catalunya ara hi ha una política d’habitatge; abans no era ni una prioritat de govern. El problema és que el context econòmic és molt negatiu, i per als joves accedir a la compra d’un habitatge és pràcticament impossible.»

–En els últims anys s’han fet grans infraestructures per al país, però el govern pot ser que n’hagi descuidat d’altres de més petites com ara el tren de rodalies?
–«La incidència del TAV a Barcelona va fer posar en crisi el sistema. Però les rodalies són una prioritat de govern, i hi invertirem més de 4.000 milions d’euros. Estem canviant catenàries de l’any 1920. A més, el procés de transferència de Rodalies culminarà el gener del 2010.»

–Com els afecta, la crisi industrial, als votants tradicionals del PSC al Baix Llobregat o al Vallès que se’n van a l’atur?
–«La crisi afecta els sectors més febles de la societat: els treballadors i, sobretot, els joves. El PSC representa aquests sectors, i és lògic que aquesta crisi es tradueixi en més desànim social i menys mobilització de l’electorat progressista. Podem perdre vots. Els governs amb problemes en l’economia normalment noten algun efecte negatiu. Però la gent també veu que la patronal, amb el suport de CiU, fa oposició boicotejant el diàleg social i fent plantejaments antiobrers.»

–Duran i Lleida també critica que, després del finançament, el PSC és més PSOE que mai.
–«No ho considero una crítica. El PSC és tan PSOE com volen que ho sigui els catalans. Quan el PSC és més PSOE que mai, a les eleccions generals, és quan obté millors resultats. Per a una gran part dels ciutadans de Catalunya és positiu que el PSC vagi agafat de la mà amb un partit amb presència al conjunt d’Espanya. Sense això no tindríem ni Estatut ni finançament.»

–Com pot ser que els socialistes catalans votin diferentment al Parlament que al Congrés?
–«De totes les votacions que hi ha hagut al Congrés des de l’any 1977, això deu haver passat en quatre o cinc casos. És poquíssim. Votem sempre el que creiem millor, però no estem per fer caure el govern de Zapatero.»

–Però és estrany, canviar de vot per una qüestió partidista, no?
–«Això és com les famílies: el pare i la mare no pensen igual, i a vegades un d’ells canvia d’opinió per no entrar en un desacord i un trencament. No volem provocar la victòria de la dreta espanyola. La gent ho entén millor que el senyor Duran i Lleida.»

–El senyor Puigcercós ha dit que la condició per a un pacte de govern és que els partits votin el mateix al Congrés i al Parlament. És una advertència directa al PSC. Què els sembla?
–«Si això ho considerés tan greu, aleshores s’estaria acusant ell mateix d’incoherència, perquè estaria governant amb un partit que suposadament canvia el vot.»

–Això pot afectar pactes futurs, no?
–«Si ell ho diu… Nosaltres només som responsables dels nostres plantejaments. El nostre axioma és claríssim: Catalunya avança quan l’esquerra governa Espanya.»
–Vostès són partidaris de poder parlar català al Congrés i al Senat?

–«Sí. La nostra reivindicació és que s’hi pugui parlar català, basc i gallec. L’Estat està en una posició difícil d’entendre, perquè demana a les institucions europees coses que aquí no té resoltes. Hi ha molt camí per córrer en la plurinacionalitat de l’Estat.»

–I per què el PSC no vol firmar la carta a José Bono impulsada per ERC i signada per CiU i ICV per poder parlar català al Congrés?
–«No ho sé. No conec aquesta carta.»

Entrevista en El Punt

Miquel Iceta i Llorens: «Qui dirigeix l’acció parlamentària dels diputats a Madrid és l’executiva del PSC»

EL PUNT, 17.07.08

ANNA SERRANO

A les portes de l’11è congrés del PSC, que comença demà, és clar que el del grup propi serà un dels debats que s’hi abordaran. Iceta explica que es treballa en una posició intermèdia entre els que el volen i els que el rebutgen, que deixa en mans de la direcció la futura decisió.

-El grup propi pot centrar el congrés?

«Hi haurà debat, perquè hi ha esmenes que demanen que es constitueixi ara i altres que diuen que s’hi renunciï. La direcció proposarà una resolució molt similar a la del congrés anterior, que passa per mantenir viva la possibilitat i deixar en mans de l’executiva la decisió de quan promoure la constitució del grup. No crec que sigui un dels debats centrals, perquè en l’anterior congrés aquesta posició va concitar la unanimitat.»

-La decisió queda en mans de l’executiva…

«Hi ha una qüestió de moment. La constitució de grups parlamentaris en el Congrés s’ha de produir en els cinc dies posteriors a l’inici de la legislatura. D’altra banda, també és una forma de recordar que els diputats del PSC en tot moment han de votar el que digui l’executiva del partit. Qui dirigeix l’acció parlamentària de tots els diputats del PSC, sigui quina sigui la cambra, és l’executiva. Per ara, hem votat sempre amb el grup socialista i pot ser sempre així, però la decisió, en darrera instància, és una prerrogativa de l’executiva del PSC, que és la que pot indicar en el cas que s’hagués de votar diferent. També és la que a l’inici de la legislatura pot prendre aquesta decisió.»

-Arribat el moment, votarien de manera diferent?

«Ens costa molt posar-nos en el mal temps, perquè si hem de votar diferent és que no ens hem posat d’acord i que considerem que és una qüestió molt fonamental i que va contra l’interès de Catalunya. No s’ha produït mai. Es descarta? No. Ara, tampoc és previsible que hagi de passar demà. És una opció sempre oberta.»

-Els consellers Castells i Maragall són partidaris del grup propi, vostè n’és?
«Ara no. Crec que la resolució de l’anterior congrés és la bona. Nosaltres hem pres una opció en política espanyola, que és participar, a través del PSOE, i portar el PSOE a posicions cada cop més avançades en termes de l’acceptació de l’Espanya plural i de l’Estat federal. Si algun dia considerem que la manera de fer avançar aquests objectius implica una organització diferent, hem de tenir plena llibertat per fer-ho. Però no és, ara, cap prioritat.»

-Això fa que la seva acció a Madrid quedi desdibuixada?

«Crec que la gent ja veu que el PSC la seva feina és aquesta. Entre la capacitat d’influència i la foto, sempre triaré la capacitat d’influència. Això et pot restar protagonisme, però a vegades eficàcia i protagonisme no van agafats de la mà, i menys en qüestions delicades.»

-El conseller Castells creu que entre el PSOE i Catalunya ha de quedar clar que el PSC es queda amb Catalunya…

«Què estem veient? Tenim un nou Estatut i una disposició addicional tercera perquè hi ha un govern del PSOE, que també ens fa costat en el model educatiu… Nosaltres, el PSOE, si no existís l’hauríem d’inventar. Estem encantats d’haver trobat fora de Catalunya algú amb qui poder sintonitzar.»

-El congrés vol situar el PSC com a partit central del catalanisme; entra en competició amb la Casa Gran de CDC?

«És molt diferent. La casa ens remet a una idea de propietat. Nosaltres sempre hem entès el catalanisme no com una casa sinó com una plaça, un punt de trobada de molta gent; això és el que ha fet fort el catalanisme. L’apropiació partidista, a part que és impossible, és un error i afebleix Catalunya. El catalanisme està present en moltes forces polítiques que cadascuna interpreta, amb la defensa dels interessos de Catalunya, d’una manera molt específica. I és bo que els diversos partits catalanistes es reconeguin aquesta legitimitat, perquè això permet arribar a acords en qüestions que requereixen una unitat catalanista. Sense ella no hauríem tingut l’Estatut, ni resoldríem prou bé el finançament. Independentment que cadascú té el seu paper, com a govern i com a oposició, sempre defensarem aquell terreny comú del catalanisme i de la possibilitat d’avançar plegats en objectius de país. Això és tot el contrari d’intentar apropiar-se la idea de Catalunya o del catalanisme.»

-Hi haurà renovació en l’executiva?

«Hi haurà una renovació. El que passa és que estem en un congrés en què amb tota probabilitat José Montilla seguirà sent primer secretari, i això implica un grau de continuïtat d’ell i de les persones en què confia les responsabilitats del partit. Tot indica que la renovació estarà basada en una presència més gran de representants del territori que han demostrat la seva vàlua. No serà per donar oportunitats a gent que s’estrena, sinó per reconèixer lideratges ja consolidats, que es donen en el conjunt del territori. Hi ha d’haver una major presència de gent de Girona, Lleida i Tarragona.»

-Nou Cicle vol que hi hagi totes les sensibilitats; serà així?

«Des del quart congrés totes les executives han tingut un caràcter molt plural amb vocació de reflectir el conjunt del partit. Estic convençut que la presència en l’executiva de gent de sensibilitats diverses està garantida.»

-Hi haurà president?

«El PSC ha tingut moments en què en tenia i altres que no. És un càrrec no obligatori. El candidat a primer secretari farà una proposta, i aleshores ho sabrem.»

-I vostè serà proposat per al mateix càrrec?

«No ho sé; la proposta la farà el primer secretari. Jo, com sempre, estic a la seva disposició i a la del partit. Els càrrecs que pugui desenvolupar no són rellevants; l’important és que tots estem convençuts que l’executiva que elegim sigui capaç de portar el partit encara més lluny.»

-El finançament és la gran prova de foc per a la relació entre el PSC i el PSOE?

«Serà un moment molt important perquè el compromís que vam adquirir amb l’Estatut és molt seriós. Després del finançament en vindran d’altres. Avui celebrem les balances fiscals i fa deu anys que les demanem. Els reptes mai no s’acaben.»

-Montilla ja ha advertit que, si cal, crearan problemes al PSOE…

«Poden haver-n’hi. Ara, el nostre objectiu és buscar la fricció? No; és buscar el resultat, i si el podem obtenir amb el menor cost possible, millor. Si, en determinats moments implica enfrontaments, diferències i moments de dificultat, s’haurà de fer. No tenim cap altra obligació que no sigui correspondre a la confiança dels ciutadans de Catalunya.»

-Castells es demana si el tripartit dóna prou estabilitat. Què creu?

«En aquests moments hi ha estabilitat política. El model de govern d’esquerres és el que el PSC ha defensat sempre i està donant resultats. No veig motius per modificar-lo. La nostra voluntat és exhaurir la legislatura amb aquest model.»

Entrevista en el diario El Punt

Entrevista a Miquel Iceta i Llorens, Viceprimer secretari del PSC
El Punt (24/12/06)

Tián Riba / A. Serrano

«La subordinació al principal adversari dictada des de fora era el suïcidi del PSC»

Admet que hi havia dirigents del PSOE que creien «més lògic» un pacte amb CiU, però fa veure que la percepció que es té a la resta de l’Estat és diferent a la de Catalunya: «A la resta d’Espanya, CiU no és un adversari. Pel PSC, CiU és l’adversari»

-En l’anterior tripartit els partits estaven per sobre de Maragall i ara Montilla està per sobre dels partits. No és injust per Maragall, també per part del PSC?
-«No crec que els partits estiguin ni per sobre ni per sota. El que sí que hi ha és una consciència que el govern no és un govern de tres partits sinó que és un govern, amb un president i uns consellers. No és ni just ni injust sinó l’evolució natural, l’assumpció de determinats errors, d’un concepte en aquell moment no gaire entès per cap dels partits i que l’experiència ens ha ensenyat.»

-La diferència és que en el govern ara hi ha les persones que realment manen en
els partits?
-«Això ajuda. En el govern anterior, des de la sortida de Carod, es donava la circumstància que els màxims dirigents d’alguns partits no hi eren, i això es notava. I encara és més important que la mateixa negociació va girar al voltant d’aquesta idea, que la nova etapa havia d’estar marcada per aquest concepte d’un govern i un president que no es podien supeditar als partits i sobretot no es podien parcel·lar.»

-Duraran quatre anys?
-«Sí, la qual cosa no vol dir que no hi hagi d’haver problemes, fins i tot difícils de resoldre, moments de tensió entre el govern de Catalunya i el govern d’Espanya… Però les bases d’aquest govern són molt sòlides, sobretot perquè és una segona oportunitat de demostrar que les esquerres catalanes poden governar. Tothom és molt conscient d’això i hi estem molt compromesos.»

-Fa tres anys van perdre deu diputats i ara n’han perdut cinc. Aleshores ja van admetre que malgrat que presidien el govern tenien un problema, i ara ho continuen admetent. Com se soluciona?
-«Per fer el dibuix sencer: 8 diputats menys, perquè dos eren d’ICV, i 150.000 vots menys del 1999 al 2003, i del 2003 al 2006 són 5 diputats menys i 250.000
vots menys. És a dir, 400.000 vots en total. Nosaltres creiem que hi ha un desgast del PSC que pot ser lògic en la mesura que som un partit que té moltes responsabilitats de govern durant molt de temps, i hi ha unes certes dificultats del PSC per adreçar-se a l’electorat més jove i potser als sectors més dinàmics de la societat. Les eleccions del 2003 ho van posar en evidència i les del 2006 ho van tornar a posar en evidència. Potser entre una i altra va haver-hi un factor que ens va poder despistar, que el 2004 en les generals vam tenir una punta molt alta. Ara és obvi que s’ha produït un encongiment de l’espai electoral socialista i que s’ha d’analitzar per què i se li ha de posar remei. Quin és el remei? Les receptes no són senzilles. Els partits grans, quan perdem vots, tendim a perdre’ls en vàries direccions, no només en una. Què s’ha de fer? Primer, complir amb allò que es diu en la campanya electoral. Segon, reflectir millor les expectatives de sectors més amplis de la societat, particularment la gent més jove, però també la gent més emprenedora. D’alguna manera, es podria dir que la societat està canviant més ràpidament que els partits que la representen. Les reformes que nosaltres estem impulsant estan canviant la societat més acceleradament que el que canviem nosaltres. I aquesta és l’adaptació que s’ha de fer.»

-El president de la patronal Foment deia aquesta setmana que veuen molt lluny els polítics, això també és un símptoma?
-«No crec que els empresaris se sentin molt lluny de la política. Em preocupa més la llunyania dels sectors amb menys poder. Els sectors que tenen poder d’influència poden exercir-la se sentin lluny o a prop. A mi em preocupa molt la capacitat de representació d’aquells que no tenen altre poder que la seva feina i el seu vot.»

-Com es compassa l’evolució de la societat amb la dels partits?
-«Els partits tenen una funció insubstituïble i la marca la Constitució. Són els canals de representació, i han de mantenir un contacte amb la societat molt més fluid. La societat s’ha de sentir permanentment escoltada i interpretada per les
forces polítiques.»

-Això comporta primàries, llistes obertes…?
-«Sobre els mecanismes institucionals sóc un pèl escèptic. Les primàries, en determinats casos, poden ajudar, però això és molt puntual. El que la gent espera és una actitud més permanent d’auscultació, de viure els problemes de la societat com a propis i de donar-los un enfocament. No sempre una solució, perquè hi ha problemes que no tenen solucions immediates, però la gent el que no suporta són uns polítics que no són conscients de la importància de problemes quotidians i que no són capaços de donar-los un sentit. El ciutadà entén molt bé que hi ha problemes que no es poden resoldre. El que volen veure és que els polítics en són conscients i que els enfoquen, que els aborden i que donen una explicació de les coses, un sentit a allò que està passant. Crec que la política hauria d’enfortir aquesta dimensió amb els ciutadans. De les campanyes com a període acotat en el temps d’especial diàleg amb els electors, hem d’anar a uns estils més permanents de diàleg amb els electors.»

-Es plantegen una campanya per veure què pensa la gent?
-«Primer, el que volem ara és fer una anàlisi del que ha passat, fer un pla d’actuació en aquesta direcció i preparar les municipals. Un dels problemes quetambé poden provocar una certa fatiga ciutadana és l’acumulació permanent que conteses electorals, i els partits necessiten preparar-se perquè no són tan potents per fer tantes coses a l’hora. Així que, a partir del gener, tots els partits ens posarem a preparar les eleccions. Per tant, el primer semestre de l’any anirà molt marcat per això. La feina que ens plantegem és més a mitjà termini, no a fer una campanya ara. Afortunadament les eleccions municipals són les millors des d’aquest punt de vista, perquè és molta gent connectant-se a molta gent. Però pensem sobretot en el dia després.»

-ERC vol ser el referent de l’esquerra, ampliar horitzons cap al PSC i ICV. Noten algun desgast per l’aliança amb els republicans?
-«Ells també han perdut més de 200.000 vots. El que cada partit diu de si mateix té una importància molt menor. A mi m’interessa el que el ciutadà diu. Nosaltres quan enfoquem aquest esforç de recuperació d’espai electoral no ho plantegem contra ningú, no li volem prendre a ningú. Entre altres coses perquè, en aquests moments, si a algun partit li hem de prendre vots és al partit de l’abstenció. El que volem és retornar als ciutadans la confiança en la política, no una operació per recuperar vots ni d’ERC ni d’ICV ni de CiU, sinó senzillament per presentar un PSC renovat, complidor dels seus compromisos i per escoltar i interpretar els desitjos i les expectatives de la gent.»

-Se senten els principals perjudicats per l’abstenció?
-«Ho som. No sé si molt ex aequo amb ERC, però ho som. Segurament ERC ha tingut més flux cap a altres forces. Però no n’hi ha dubte, el partit més perjudicat per l’abstenció és el PSC. Hi ha gent que pensa que un antic votant que s’absté té tots els números de tornar. I no. Els partits no som propietaris dels electors i, cada cop més, cada elecció tindrà la seva dinàmica. Cada cop més les eleccions serveixen per premiar o castigar una gestió, segurament s’està afeblint una tendència sempre a votar el mateix. Els partits grans són els que perden més electors i això probablement vol dir que tenim una dificultat creixent a expressar les nostres idees. Això és degut a la competència amb els partits més petits? També, però no sols això.»

-També als tres anys de govern, el canvi de candidat…
-«Segur. El que ens aniria perfecte és que després de cada elecció hi hagués una sola causa que et permetés explicar el perquè has tingut o no un bon resultat.»

-ERC ha adaptat l’estructura de la seva executiva per l’entrada en el govern. El PSC ho farà?
-«Els canvis en l’executiva els introduïm en els congressos, després de cada cicle electoral. No tenim una incompatibilitat tan gran com sembla que té ERC. Són conceptes diferents. Nosaltres som molt conscients que la gent quan va a les eleccions jutja el PSC, però sobretot l’ús que fa el PSC de les seves responsabilitats de govern. Una separació estricta de partit i govern no t’estalvia sanció electoral i, a més, pot produir un empobriment del debat polític si separes absolutament les dues instàncies.»

-El President deixarà l’executiva federal del PSOE?
-«No se n’ha parlat.»

-Per què està bé que continuï o per què s’està buscant el substitut?
-«No se n’ha parlat perquè només depèn d’ell. En el nostre cas sempre hi ha dues maneres de veure aquest tipus de qüestions. Per nosaltres un dels factors que explica el que és el PSC i el que fa el PSC és la seva capacitat d’incidència sobre el PSOE. I encara no s’ha decidit quina és la millor manera d’incidir més sobre el PSOE i és la primera vegada en la història que es dóna la circumstància que un president de la Generalitat està a l’executiva federal del PSOE. En tot cas és una iniciativa que correspon al President.»

-És compatible que hi sigui?
-«No hi veig incompatibilitat, però no sóc president de la Generalitat. Nosaltres tenim una confiança molt gran en el President i sé que prendrà la decisió que cregui que és millor pensant en la seva funció com a president de la Generalitat.»

-CiU els critica la imatge de subordinació?
-«Però si són uns senyors que es moren de ganes d’entrar al govern espanyol. Penso que de vegades ens envegen. El que voldrien és tenir una relació ambZapatero com la que tenim nosaltres.»

-I tenir un seient a l’executiva del PSOE?
-«No en tindrien prou. Haurien de ser dos. Un per CDC i un pel senyor Duran. El nostre partit en això té un model diferent de participació i d’incidència sobre la política espanyola. Respectem que diguin que els és igual el PP que el PSOE, però el nostre model és que sempre hem pensat que a Catalunya li convé que a Espanya governi l’esquerra, que hi hagi un partit socialista en què el PSC tingui la màxima incidència possible. Ens critiquen? Ho han fet sempre. De cop i volta ens reconeixen catalanisme, però després ràpidament ens el treuen per no se sap ben bé què. CiU en això està lluitant contra els seus fantasmes.»

-Admetent la capacitat de treball del President, ser president de la Generalitat, estar en l’executiva del PSOE i ser el primer secretari del PSC, és assumible?
-«S’ha de tenir present diverses coses. Per nosaltres, la política és un esforç col·lectiu i és veritat que els càrrecs els ocupen persones, però a l’executiva federal del PSOE no només hi ha José Montilla com a català, també hi ha Carme Chacón. Tenim tot el nostre grup de diputats i senadors a Madrid, tenim un ministre, tenim un viceprimer secretari, un secretari d’organització… I no és imprescindible la presència física.»

-Montilla i vostè han dit que no governarien amb qui no vulgui fer el quart cinturó, i ERC i ICV continuen manifestant-s’hi en contra.
-«Es deuen manifestar perquè s’està fent, si no, no es manifestarien. Hi ha evidències que costen de veure.»

-En el fons vostès governen amb qui no ho vol.
-«Són obres que no són del govern de la Generalitat sinó de l’Estat.»

-Aquelles declaracions tenien trampa, doncs.
-«No, no. Estem veient una cosa a la qual ens hem d’acostumar. ERC i ICV estan en contra del quart cinturó, uns més que d’altres: alguns voldrien una adaptació del carrer major del Vallès, d’altres voldrien reduir l’impacte ambiental. Fan legítimament de manifestar-se i, a més, la seva presència probablement faci que tots plegats estiguem més amatents a aquest tipus d’impactes negatius. Nosaltres ho hem dit sempre: considerem que el quart cinturó, en el sentit de tenir una connectivitat viària entre aquestes comarques de la segona corona, és necessària, i s’està fent amb la màxima cura pel medi ambient en els trossos fets i encara més en els trossos que es faran. Com la línia d’alta tensió. Al final, ni els governs espanyol ni francès són capaços de prendre la decisió i s’han sotmès a una mena d’arbitratge europeu. I en coherència amb el que la UE ha fet sempre en connexió de xarxes energètiques dels diferents països, es produirà. El govern de Catalunya podrà incidir-hi en el sentit d’intentar que el traçat concret sigui al menys lesiu possible, però es farà. Podem resignar-nos a no convèncer els nostres socis, però no podem resignar-nos a no fer-les.»

-Vostè estava moltes vegades en les reunions de negociació de l’Estatut entre CiU i el PSOE quan ERC s’hi oposava. Admet que CiU pot sentir que sigui injust que el PSC hagi tornat a pactar amb ERC?
-«CiU mai va supeditar el seu acord a l’Estatut, almenys en les converses que va tenir amb el PSC, a un acord de govern. Potser ara es penedeixen de no haver-ho fet, no ho sé. No sé si amb altres van parlar d’altres coses.»

-CiU no va condicionar una cosa a l’altra al PSOE?
-«Només puc parlar pel PSC.»

-Fins a quin punt el PSOE hagués preferit un govern de sociovergència a
Catalunya?
-«No li puc contestar, no sóc del PSOE.»

-Però parla amb la gent del PSOE…
-«Molt sovint. La percepció del PSOE és tan clara que de vegades les obvietats no semblen òbvies. Què voldria el PSOE? Que el PP no tingués cap capacitat d’acord o, si es vol de manera positiva, tenir la geometria d’acords més àmplia possible. Estarien encantats de tenir el suport d’ICV, d’IU, d’ERC, el BNG, el PNB, CiU… Que el PSOE vol això? És que és la seva obligació. Ara, en aquest cas concret jo no li puc dir perquè no puc parlar per boca del PSOE. En tot cas, sí que hi havia gent que creia més lògic un acord, però també és veritat que la percepció que es té a la resta d’Espanya és diferent de la que hi ha aquí. A la resta d’Espanya, CiU no és un adversari; pel PSC, CiU és l’adversari. No estem dient que són països diferents, amb funcionaments de partits diferents, i per tant, que responen a lògiques diferents?»

-Els van trucar durant la negociació per dir-los què volien?
-«‘Heu de fer això’, no ho van dir. Reflexions, moltes. I amb molt de sentit comú. Però acceptar la subordinació al seu principal adversari i dictada des de fora era el suïcidi del PSC.»

-Val el discurs de l’alternança per l’Ajuntament de Barcelona? És bona tanta acumulació de poder?
-«Barcelona: sí, 25 anys de govern, quatre alcaldes. És a dir, un partit pot governar molt de temps una institució si els ciutadans ho volen. I normalment això respon al fet que el partit ha sabut evolucionar al ritme de la societat i crec que el socialisme a Barcelona ho ha demostrat. Continuo pensant més que mai que el canvi a l’alcaldia rebrà novament el suport dels ciutadans. La concentració de poder només és possible si el partit que governa en cada institució sap posar per davant en cada moment l’interès d’aquella institució, encara que les altres estiguin ocupades per gent del propi partit. El que seria nefast i els ciutadans no voldrien, seria subordinació o renúncia als interessos de cada institució i comunitat a la qual se serveix.»