• Archivo personal

    El mes de septiembre del año 1977 empezó mi militancia política. Esta página recoge los artículos e intervenciones públicas que he ido haciendo a lo largo de los años.
  • Correo electrónico

  • Redes sociales

  • TRADUCTOR

  • Archivos

  • e-books gratuitos

  • La familia socialista

Las dos opciones del domingo

Les dues opcions de diumenge

eldebat.cat, 26.11.10

En les darreres hores de la campanya les dues opcions reals estan ja molt clares. Dues opcions legítimes en una democràcia com la nostra. Una opció de centredreta i una opció de centreesquerra. Una opció que pretén lluitar contra la crisi a partir de la baixada d’impostos, la reducció de l’administració i la retallada de les polítiques socials, i una opció que pretén lluitar contra la crisi sense afeblir l’Estat del benestar.

No és aquesta la única disjuntiva que afrontem. També cal decidir quina és la millor forma per assolir el nivell d’autogovern i el respecte que Catalunya mereix. També aquí les dues opcions són clares. Una opció sobiranista que no descarta un futur referèndum per la independència que dividiria els catalans i l’opció catalanista i federal de defensa íntegra de l’Estatut votat per la ciutadania i l’evolució federal de l’Estat de les Autonomies.

Artur Mas situa en aquests moments com a irrenunciable la reclamació d’un concert econòmic. Però també ho va fer l’any 2004 quan vàrem començar a treballar en el nou Estatut i va abandonar aquesta reivindicació l’any 2005. Crec que Mas és molt conscient del caràcter instrumental d’aquesta reivindicació, útil potser per aixecar adhesions i garantia també de frustració immediata, que pot seguir essent manipulada en clau de conflicte entre Catalunya i Espanya.

El president Montilla es presenta a la reelecció amb un balanç de gestió molt notable. Sota la seva presidència Catalunya ha assolit el màxim nivell d’autogovern, el millor sistema de finançament i el màxim nivell d’inversió pública de l’Estat en tota la història. Ha construït 1.000 nous equipaments, d’entre els que destaquen dues escoles per setmana. Si l’any 2003 la Generalitat invertia 365 euros per persona, l’any 2009 van ser 735 euros per persona. Cada dia d’aquests quatre anys s’han contractat 5 mestres, 3 mossos d’esquadra i 2 metges. S’ha col·laborat com mai amb els Ajuntaments, s’han millorat les infraestructures i temes tant sensibles com l’aigua, l’energia, els residus i les pensions han rebut una atenció que mai no havien tingut per part del govern de Catalunya. Ha practicat la concertació social i també l’acord polític en grans temes de país.

El president Montilla ha tancat la porta a pactar amb el PP i amb els que vulguin trencar amb la resta d’Espanya, ha explicat el que ha fet, les seves prioritats i amb qui compta per governar. Davant d’aquesta claredat, l’ambigüitat d’Artur Mas esdevé un risc que no ens podem permetre. Per això considero que cal votar Montilla i, sobretot, fer l’esforç perquè molta gent vagi a votar el proper diumenge.

 

Anuncios

Los cinco compromisos por Catalunya del president Montilla

Els cinc compromisos per Catalunya del president Montilla
eldebat.cat, 12.11.10

En començar la campanya electoral, el president Montilla ha pres de forma pública i solemne cinc compromisos per Catalunya. És una forma clara i rotunda d’explicar el seu projecte i també d’assenyalar les ambigüitats i inconsistències d’Artur Mas, el seu principal adversari.

El primer compromís és no pactar amb el PP, en cap circumstància. Per no fer ni un pas enrere en polítiques socials i per oposar-se de forma contundent a la política anticatalanista del PP, que segueix oposant-se a l’Estatut votat pels catalans i les catalanes; que continua posant tota mena d’obstacles a les mesures de foment de l’ús del català i que vol utilitzar la immigració com a instrument electoral per dividir la ciutadania i esgarrapar alguns vots.

El segon compromís és defensar l’Estatut, tot l’Estatut i res més que l’Estatut. Sense passes enrere, aventures, invents ni falses dreceres. Cal defensar l’Estatut votat per la ciutadania amb la voluntat d’acordar l’evolució federal de l’Estat de les Autonomies amb la resta de pobles d’Espanya. Sense renúncies ni voluntat de separar Catalunya de la resta d’Espanya.

El tercer compromís, que es deriva de l’anterior, és no convocar, promoure o tolerar un referèndum il·legal i inconstitucional sobre la independència. Cap aventura que divideixi la societat catalana.

El quart compromís és liderar la lluita contra la crisi amb les reformes que calguin per a garantir la recuperació econòmica, la competitivitat de les nostres empreses i el manteniment de les polítiques socials de l’Estat del benestar.

El cinquè compromís és fer un Govern socialista, d’esquerres, progressista i catalanista, garantia de justícia social i de diàleg. Garantia de progrés.

En contrast amb aquesta claredat ens trobem un Artur Mas a qui tant li fa pactar amb el PP com amb ERC; un Artur Mas que no descarta ni la independència ni un referèndum, però que diu que això ho farà quan pugui guanyar-lo. Certament resulta ben difícil tenir confiança en un candidat i un projecte que amaguen l’ou d’una forma tan escandalosa.

 

¿Por qué Artur Mas no cierra la puerta a un pacto con el PP?

PER QUÈ ARTUR MAS NO TANCA LA PORTA A UN PACTE AMB EL PP?
eldebat.cat, 29.10.10

L’any 2006, Artur Mas va anar a cal notari per certificar que no pactaria amb el Partido Popular. Era un gest discutible però tenia una clara justificació: CiU havia votat per dues vegades la investidura de José María Aznar i havia pactat amb el PP no reformar l’Estatut en el període 1999-2003 a canvi del suport dels populars al Parlament; després s’havia produït la ferotge ofensiva del Partido Popular contra l’Estatut i, per tant, valia la pena desmarcar-se’n de forma clara.

Lamentablement, l’ofensiva del PP contra l’autogovern de Catalunya i contra el nostre model lingüístic està lluny d’haver acabat. El PP s’ha ratificat en tots i cadascun dels recursos presentats contra l’Estatut i les lleis que se’n deriven i, a més, està disposat a utilitzar la desgraciada sentència del Tribunal Constitucional per intentar desvirtuar la Llei de Política Lingüística del 1998, que no van impugnar quan es va aprovar, i totes les disposicions legals i reglamentàries que promouen l’ús del català.

El discurs polític del PP avala una veritable involució autonòmica per retallar les competències de les Comunitats Autonòmiques que, segons ells, han anat massa lluny, trenquen la unitat de mercat i són considerades com a element permanent de distorsió política i de malbaratament de recursos.

El seu furor jacobí ha arribat fins i tot a recórrer davant del Tribunal Constitucional la reforma de la llei de protecció dels animals que va donar llum verda a la prohibició de les curses de braus a Catalunya.

No cal dir que els catalanistes estem decidits a combatre totes les manifestacions d’aquesta orientació neocentralista del PP i la seva obsessió per negar el caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüístic d’Espanya. Però, certament, són les agressions contra la llengua catalana les que ens fereixen de forma més profunda. I aquí és cap a on el PP està apuntant les seves bateries.

La pregunta és de rigor: què més cal que faci el PP perquè Mas renunciï a pactar amb el PP? És molt demanar que l’ambició de país passi per davant de l’ambició personal d’arribar a la Presidència com sigui i amb qui sigui?

 

Catalunya 2010-2014

Catalunya 2010 – 2014
eldebat.cat, 1.10.10

Per als socialistes catalans el futur de l’autogovern de Catalunya rau en la defensa de la integritat de l’Estatut acordat entre el Parlament i les Corts Generals, aprovat pel Congrés i el Senat per majoria absoluta i aprovat en referèndum per la ciutadania de Catalunya, i per impulsar l’Espanya plural i l’evolució federal de l’Estat de les Autonomies, que haurà de culminar, quan es donin les condicions adequades, amb la reforma de la Constitució de 1978 per assolir, entre d’altres fites, un Senat federal.

Som catalanistes i federalistes. Volem defensar amb la màxima fermesa l’autogovern de Catalunya per la via del diàleg i l’acord amb la resta de pobles d’Espanya, cercant la màxima unitat Catalunya endins i la  millor entesa Catalunya enfora. Com ha dit el president Montilla no volem ni aventures, ni falses dreceres, ni invents, ni molt menys passes enrere. Volem refer el pacte estatutari i enfortir el pacte constitucional.

No volem ni enganyar ni enganyar-nos, no volem perseguir falses quimeres ni espantalls, es diguin dret a decidir, concert econòmic, administració única o referèndums amb una o vàries respostes. Volem tocar de peus a terra i assolir el màxim nivell d’autogovern i el millor finançament de la història amb els instruments que estan al nostre abast. No volem sotmetre al nostre país a tensions insuportables ni a un desgast innecessari. No volem atiar la divisió interna i l’enfrontament amb la resta d’Espanya. No volem canviar la senyera de tots per la bandera estelada d’una part del país. No volem crear falses expectatives ni proposem fugides endavant com la del concert econòmic. El nostre model és l’estatutari i no renunciem a seguir millorant per aquesta via el finançament de la Generalitat. Creiem que és temerari donar el nou Estatut per amortitzat en favor d’altres vies incertes. I ens manifestem  radicalment contraris a qualsevol iniciativa que se situï fora de la  legalitat. El que cal és prosseguir amb tenacitat i fermesa el camí  traçat. Això és el que proposem als ciutadans i ciutadanes de Catalunya per als propers quatre anys.

Temas a debate

Qüestions a debat
eldebat.cat, 17.09.10

Així com fa mesos Artur Mas ens anunciava que el seu projecte giraria al voltant del dret a decidir, fa pocs dies es lamentava que el debat electoral fos monopolitzat per la discussió al voltant del referèndum per la independència. També als socialistes se’ns està acusant d’estar obsedits per aquesta qüestió. Certament en unes eleccions al Parlament de Catalunya la qüestió de l’autogovern ocupa un lloc central. I més encara amb motiu de la desgraciada sentència del TC sobre l’Estatut. Des del PSC volem ser molt clars: nosaltres defensem l’Estatut, tot l’Estatut, i l’evolució de l’Estat de les Autonomies cap a un Estat federal que reconegui plenament la realitat plural d’Espanya. No abonarem referèndums il•legals ni trencaments del marc constitucional, i no distreurem el personal amb ambigüitats com el dret a decidir o enarborant dubtoses reivindicacions com les del concert econòmic o l’administració única.

Però a molts ciutadans el que més els preocupa és la crisi econòmica i els seus efectes (atur, precarietat, pobresa i exclusió social). I per això convé que el debat electoral no sigui monotemàtic. Temes no en falten, em permeto suggerir-ne deu.

1. Assegurar l’adequada dotació en infraestructures i la nostra capacitat de decisió en la gestió dels aeroports. 2. Consolidar un sistema educatiu i universitari de qualitat. 3. Atacar d’arrel l’atur juvenil, establir beques salari pels joves que van abandonar de forma prematura la seva formació i promoure habitatge de lloguer assequible. 4. Assegurar la plena integració dels immigrants, amb fluxos regulats, en igualtat de drets i deures. 5. Eradicar la pobresa i l’exclusió social. 6. Assegurar una xarxa de serveis socials de qualitat, garantir l’aplicació de la llei de la dependència i assegurar que la gent gran pugui seguir essent tan activa com vulgui. 7. Assegurar un subministrament energètic suficient, net i sostenible i el subministrament d’aigua en el conjunt del territori. 8. Millorar la qualitat del nostre sistema públic de salut. 9. Contribuir al desenvolupament del món rural i a la lluita contra el canvi climàtic. 10. Guanyar la batalla de la recerca, el desenvolupament i la innovació per assegurar la competitivitat de les nostres empreses.

La hora de la verdad

L’hora de la veritat

MIQUEL ICETA
eldebat.cat 3.09.10

Els socialistes estem aprofitant el mes de setembre per explicar l’acció del govern presidit per José Montilla els darrers quatre anys.

La feina feta ha estat molta i molt bona: el desplegament de l’Estatut, l’acord del finançament, el màxim històric en inversió pública, un especial esforç d’augment dels metges, Mossos i mestres al servei dels ciutadans, el traspàs de la gestió del servei de rodalies, la inspecció de treball i l’expedició del primer permís de treball per als treballadors estrangers, la llei d’educació de Catalunya, la llei de salut pública, la llei de serveis socials, l’aeroport de Lleida-Alguaire, noves escoles, més places d’escoles bressol, nous hospitals i nous centres de salut, els pactes nacionals d’habitatge, recerca i innovació, infraestructures, immigració i la renovació de l’acord estratègic per la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana amb els agents socials, un gir radical en la política de l’aigua amb la garantia de subministrament a partir de la dessalinització, l’elimació de l’impost de successions per al 94% dels contribuents, la llei de barris, l’ampliació de la xarxa de metro, la posta en marxa del primer tram del canal Segarra-Garrigues, més ajuts per l’habitatge, més energia renovable, la Ciutat de la justícia, més presons, desplegament de la llei de la dependència… Un balanç fantàstic que encara no ha revertit els retards acumulats en 23 anys de governs de CiU.

Però la campanya girarà sobretot al voltant de propostes de futur en matèria d’autogovern, de lluita contra la crisi i de model social. Les alternatives són clares: impulsar l’autogovern en el marc espanyol o trencar amb el marc constitucional i estatutari; pensar que de la crisi en podem sortir sense sacrificis o parlar clar i impulsar les reformes necessàries; intentar enganyar amb promeses de rebaixar els impostos al mateix temps que es manté la inversió i la qualitat dels serveis públics o defensar una fiscalitat equitativa i un esforç solidari per desenvolupar l’Estat del benestar.

La campanya serà, en aquest sentit, l’hora de la veritat.

El silencio de Artur Mas

El silenci d’Artur Mas
eldebat.cat 21.05.10

Sabíem ja que el Sr. Millet i els seus col·laboradors havien espoliat el Palau de la Música. Sabíem que s’havien apropiat de diners del Palau, que havien pagat importants despeses particulars amb diners del Palau, que havien desviat fons públics i fet importants donacions privades. Sembla que s’haurien desviat uns 36 milions d’euros.

Sabíem que diners del Palau de la Música havien anat a la fundació de Convergència Democràtica de Catalunya. Sabíem que diners del Palau de la Música Catalana havien anat a parar a Àngel Colom per pagar antics deutes del Partit per la Independència.

Per a nosaltres, aquests fets ja constituïen un escàndol gravíssim. Un escàndol que no havia merescut cap explicació, petició de disculpes o assumpció de responsabilitats per part d’Artur Mas.

Però dimecres varem conèixer uns fets que, de confirmar-se, representen un salt qualitatiu del cas Palau de la Música i ens posen davant de l’inici d’un possible “cas Convergència”. Les informacions publicades per ‘El Periódico de Catalunya’ explicarien perquè diners que arribaven al Palau de la Música acabaven en mans de la fundació de CDC. Segons aquestes informacions, aquests diners eren donatius d’empreses afavorides amb importants contractes públics que arribaven a la fundació de CDC a través del Palau de la Música, que actuava com a intermediari.

Aquestes informacions no han estat encara confirmades per la justícia i, per tant, no les podem donar com a certes. Però resulta incomprensible el silenci d’Artur Mas respecte de tot plegat. Davant de gravíssimes imputacions que afecten el partit que dirigeix i el govern del qual formava part, encara és hora que Artur Mas afirmi de forma solemne i inequívoca que els diners que la fundació de Convergència va rebre del Palau de la Música Catalana no tenien res a veure amb l’adjudicació a una important empresa constructora de les obres de la línia 9 del metro i de la Ciutat de la Justícia per part del Govern de Catalunya els anys 2001 i 2003. Encara és hora també que algú de CDC doni explicacions sobre un presumpte pagament de comissions a L’Ametlla del Vallès per part de Fèlix Millet, destapat pel diari ‘El País’. O que ens diguin que no és cert que des del Palau de la Música es pagaven despeses electorals de CDC. El silenci d’Artur Mas és inacceptable.