• Archivo personal

    El mes de septiembre del año 1977 empezó mi militancia política. Esta página recoge los artículos e intervenciones públicas que he ido haciendo a lo largo de los años.
  • Correo electrónico

  • Redes sociales

  • TRADUCTOR

  • Archivos

  • e-books gratuitos

  • La familia socialista

Decidir no quiere decir improvisar

Decidir no vol dir improvisar
INTOCABLE DIGITAL, 28.06.13

Abans d’ahir es va constituir al Parlament de Catalunya, el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, que aplega govern, partits, sindicats i associacions. El PSC, tal com havia anunciat, no va participar en aquesta convocatòria perquè no s’havien atès les condicions de neutralitat del govern que havia fixat el nostre primer secretari, Pere Navarro, en la reunió de partits celebrada al Palau de la Generalitat el proppassat 6 de maig. Condicions que feien incompatible la negociació amb l’Estat de la celebració d’una consulta o referèndum acordat en el marc de la legalitat amb la creació prèvia o simultània d’estructures d’Estat, com els estudis del Consell de Transició Nacional, la Hisenda pròpia o la utilització dels instruments de la Generalitat per internacionalitzar el conflicte. Els socialistes ens mantindrem ferms en la idea que el referèndum o consulta estan renyits tant amb la il·legalitat com en la unilateralitat, i si no se’ns donen garanties en quant a això no ens sentirem cridats a participar en mecanismes extraparlamentaris.

Cal subratllar que hi ha hagut més diligència a l’hora de convocar el Pacte Nacional pel Dret a Decidir que per constituir la Comissió parlamentària d’Estudi acordada pel Ple del Parlament. I que tampoc s’ha pres fins ara cap iniciativa per donar compliment a la resolució del Ple del Parlament proposada pel Grup Socialista per tal d’iniciar la negociació amb el Govern d’Espanya per fer possible la consulta. També resulta estrany que es constitueixi el Pacte sense la signatura de cap document. De fet, a part de la foto l’únic que n’ha sortit de la reunió és un encàrrec per redactar el document que hagués hagut de convocar-la…

No hauria d’estranyar-nos gaire tot plegat  ja que a aquestes alçades no sabem encara ni quina pregunta es vol fer, ni en quina data, ni en quina llei volem que s’empari la consulta. Tot fa olor d’improvisació i de campanya d’imatge per disfressar la desorientació d’un govern que tampoc en aquesta qüestió sap on va.

Nosaltres volem construir un nou acord mentre d’altres volen preparar una ruptura, i això són camins totalment oposats. Per això ens hem posat en marxa i seguim treballant per oferir una solució federal a l’encaix entre Catalunya i la resta d’Espanya, a partir de propostes com les formulades per la Fundación Alfonso Perales, propera al PSOE d’Andalusia, o el de la pròpia Fundació Rafael Campalans. En la reunió de tots els socialistes espanyols del proper dia 6 de juliol a Granada veurem els primers fruits d’un gran esforç que després caldrà ampliar a d’altres forces polítiques i socials.

¿Ya está todo decidido?

Ja està tot decidit?
intocabledigital.cat, 3.05.13

El President Mas ha convocat els partits i institucions que hem donat suport al dret a decidir a una cimera el proper dilluns. El PSC hi anirà per a donar veu a aquells que volen decidir el futur de tots però que no volen la independència. Volem reclamar joc net però les cartes semblen marcades per aquells que pensen que dret a decidir i consulta en favor de la independència són sinònims. El president Mas, presoner d’ERC, sembla pensar només en fer avançar el procés independentista embolcallat en la “transició nacional”.

Mas té presa en enllestir els preparatius de la seva particular interpretació del dret a decidir, una consigna segrestada i patrimonialitzada per un projecte independentista. Només així s’entén que abans de constituir la Comissió d’Estudi sobre el dret a decidir al Parlament, abans d’impulsar el Pacte Nacional pel Dret a Decidir del que parlen alguns, ja hagi arrencat el Consell Nacional de Transició. Sembla evident que es pretén construir estructures d’Estat abans que la ciutadania s’hi hagi pronunciat. Es vol començar la casa per la teulada, vaja.

Resulta altament preocupant que Mas corri a citar els partits, sindicats, i societat civil per impulsat el dret a decidir, mentre va ajornant la cimera social que va proposar Pere Navarro. Mentre s’anuncien més de 900.000 aturats a Catalunya, el president dedica més temps a la “transició nacional” que al drama social i laboral del nostre país. Quan més caldria cercar l’acord amb el Govern d’Espanya sobre la flexibilització dels objectius de dèficit i dels terminis per assolir-los, quan més caldria posar-se d’acord en un nou model de finançament que respectés l’ordinalitat, quan més caldria acordar estratègies de creixement econòmic, creació d’ocupació i suport a les persones, famílies i empreses que ho passen més malament, s’opta per la via del conflicte i del carreró sense sortida.

El president Mas ja ha decidit, però la seva decisió no només és errònia sinó que ens perjudica a tots.

Vísteme despacio, que tengo prisa

DE PRESSA I BÉ, NO POT SER
INTOCABLE DIGITAL, 5.04.13

El balanç dels cent primers dies del segon govern Mas és negatiu. I el cert és que era molt difícil que fos positiu si tenim en compte que a l’error d’haver convocat les eleccions de forma anticipada cercant una majoria excepcional i veure reduïda en dotze escons la força de CiU, s’hi va afegir l’error d’un acord amb ERC, que presta el seu suport parlamentari sense comprometre’s en l’acció de govern i, sobretot, supeditat a un compte enrere que s’acaba a finals del 2014.

Tampoc no ha estat gens feliç la coincidència en el temps amb l’auto del jutge Pijuán, encarregat del cas Palau, en què refusa el recurs presentat per CDC contra l’embargament de la seva seu en el marc del saqueig del Palau de la Música, com a responsable civil com a partícip a títol lucratiu. L’auto del jutge és contundent i demolidor per a les esperances de CDC de sortir indemne del cas, perquè afirma de forma rotunda que hi ha indicis “sòlids i plurals” de tràfic d’influències que presumptament hauria afavorit l’adjudicació d’obres públiques a una empresa que hauria pagat comissions que, a través del Palau de la Música, haurien arribat a mans dels gerents de Convergència Democràtica de Catalunya.

Important com és aquesta qüestió, que afecta directament la credibilitat del partit que governa i del propi president, que va donar la seva paraula que no hi havia hagut tràfic d’influències, el més rellevant és el diagnòstic del propi president Mas sobre la situació actual quan fa balanç dels seus primers cent dies: “les finances públiques estan en situació d’emergència i l’autogovern de Catalunya en situació de supervivència”. Com ha dit Joaquim Nadal en un tuit: “Si és qüestió d’emergència, supervivència i resistència nacionals, quin és el guió, el camí? On són les mesures excepcionals?”.

El mínim que es pot dir és que el govern no està a l’alçada d’una situació tan greu. Tot indica que ara cal atacar en primer lloc la crisi econòmica i la situació de les finances públiques, que ara és l’hora de negociar i acordar un pacte fiscal, la flexibilització del dèficit, mesures de reactivació econòmica i traçar línies vermelles en les polítiques socials per atendre les famílies que tant les necessiten. I això no vol dir renunciar a la consulta, però sí tenir clares les prioritats del moment. No és moment de jugar al gat i la rata amb Mariano Rajoy, sinó de cercar solucions a les angoixes de molta gent. El problema d’Artur Mas no va ser comprometre’s a fer una consulta en aquesta legislatura, sinó d’acceptar la imposició d’Oriol Junqueras de fer-la el 2014. I ja se sap, de pressa i bé, no pot ser.

Derecho a decidir y deber de acertar

Dret a decidir i deure d’encertar
INTOCABLE DIGITAL, 15.03.13

El “dret a decidir”, entès com a figura jurídica reconeguda en el Dret internacional, no existeix. No hi ha cap Tribunal davant del qual reclamar l’exercici d’aquest dret. El “dret a decidir” busca fer prevaldre el principi democràtic en els casos en que el “dret d’autodeterminació”, aquest sí reconegut internacionalment, no és aplicable segons els criteris establerts per Nacions Unides.

Habitualment s’utilitza l’expressió “dret a decidir” com a sinònim de “referèndum sobre la independència”, com si la única decisió possible sobre les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya fos la de separar-se o seguir junts, com si no hi haguessin d’altres possibilitats de relació. Des del meu punt de vista, és obvi que pronunciar-se en referèndum sobre una reforma estatutària o constitucional seria també una forma d’exercir el “dret a decidir”.

En tot cas, per tal que la ciutadania de Catalunya pugui pronunciar-se sobre el futur de les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya tant sols hi ha un camí: el camí de la negociació i el pacte entre les institucions catalanes i espanyoles.

En efecte, el sentit comú i fet que Espanya és un Estat de dret, membre de la Unió Europea, que reconeix l’existència de nacionalitats i el dret a l’autonomia de les Comunitats Autònomes, obliga a descartar qualsevol decisió unilateral o il·legal. Sols cal recordar la recent resposta oficial de la Casa Blanca a la “petició de suport al poble de Catalunya en el seu esforç de decidir el seu propi futur” que cito literalment: “Els Estats Units reconeixen la cultura única i les tradicions de la regió catalana, però considera que l’estatus de Catalunya és una qüestió interna espanyola. Estem segurs que el Govern i el poble espanyol resoldran aquesta qüestió d’acord amb les seves lleis i Constitució”.

Per això és tan important que el Parlament de Catalunya aprovés dimecres amb 104 vots favorables, una resolució presentada per Pere Navarro (i que abans havia estat presentada al Congrés dels Diputats per CiU) que deia: “El Parlament de Catalunya insta el Govern de la Generalitat a iniciar un diàleg amb el Govern de l’Estat, per tal de possibilitar la celebració d’una consulta a la ciutadania catalana per decidir sobre el seu futur”.

Difícil i llarg com és, aquest és l’únic camí per poder exercir el dret a decidir, un camí radicalment diferent a l’assenyalat per la declaració unilateral de sobirania també aprovada pel Parlament però amb menys suport, que deia: “El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà”. No es pot iniciar una negociació prefigurant el resultat d’una decisió que correspon exclusivament a la ciutadania. Confio que ningú caurà en l’error d’abandonar el camí de la legalitat, el diàleg i la negociació, perquè això faria del tot inviable l’exercici del dret a decidir. Seria una gran irresponsabilitat.

Reformas urgentes

REFORMES URGENTS
INTOCABLE DIGITAL, 15.02.13

Una sensació generalitzada de corrupció, la impotència de la política front la crisi econòmica i una creixent desconnexió de les institucions amb respecte de la ciutadania, exigeixen una regeneració profunda del sistema democràtic. En aquest sentit cal afrontar amb decisió i valentia al menys quatre reformes concretes:

1.- És urgent la reforma de la Llei electoral, en el sentit de donar més capacitat als electors per decidir qui ha d’ocupar els escons. Aquesta reforma s’hauria de basar en el sistema de representació proporcional personalitzada, similar a l’utilitzat a la República Federal Alemanya, que permeti l’elecció directa de diputats en districtes uninominals i desbloquejar les llistes de partit que asseguren la proporcionalitat del sistema.

2.- És urgent reformar la Llei de partits per establir criteris mínims de funcionament democràtic en totes les forces polítiques. Aquests criteris mínims haurien de contemplar com a mínim el següent: garanties de participació democràtica dels afiliats, publicitat de les decisions dels òrgans de direcció, celebració de Congressos d’àmbit estatal i de nacionalitat o regió almenys cada dos anys, representació dels àmbits territorials inferiors en els òrgans interns superiors de manera proporcional al nombre d’afiliats, pautes de composició dels tribunals interns dels partits que garanteixin la divisió de poders i incompatibilitats dels seus membres per tal de garantir la seva independència, i l’obligatorietat de celebrar eleccions primàries obertes a la ciutadania per elegir, al menys, els caps de llista a tot tipus d’elecció.

3.- És urgent, així mateix, la reforma de la Llei de finançament dels partits per assegurar la seva màxima transparència i prohibir el finançament corporatiu, incorporant sistemes d’auditoria externa, creant una Comissió de Vigilància de les despeses electorals. Aquesta Comissió haurà d’emetre un informe, després de cada procés electoral, avaluant el grau de compliment dels límits de despesa per part de cada partit polític.

4.-És urgent l’aprovació de lleis de transparència que assegurin el coneixement públic, puntual i directe, dels actes, decisions, procediments i resolucions de les administracions, els càrrecs electes i els càrrecs de confiança, especialment pel que fa a les contractacions, concursos i adjudicacions que realitzen.