• Archivo personal

    El mes de septiembre del año 1977 empezó mi militancia política. Esta página recoge los artículos e intervenciones públicas que he ido haciendo a lo largo de los años.
  • Correo electrónico

  • Redes sociales

  • TRADUCTOR

  • Archivos

  • e-books gratuitos

  • La familia socialista

El futuro empieza mañana

PARAULES DE MIQUEL ICETA DAVANT DELS DELEGATS I DELEGADES DE LA FEDERACIÓ DE BARCELONA AL 12è CONGRÉS DEL PSC

PSC de Gràcia, 15.12.11

Companyes i companys,

El 24 de novembre vaig mostrar la meva disposició a encapçalar el partit en l’etapa que s’obrirà amb el Congrés que iniciem demà. Ho vaig fer presentant les línies mestres d’allò que crec que hem de fer en els propers anys per reconstruir el nostre projecte polític:

  • renovar les nostres idees
  • innovar la nostra forma de fer política
  • obrir el nostre partit, creixent cap endins i cap enfora
  • reconnectar amb la societat catalana.

En resum, desplegar tot el potencial de la nostra Declaració de principis.

Catalunya necessita un PSC fort, els i les progressistes necessiten un PSC fort, i per tenir un PSC fort, el PSC ha de canviar; la nostra organització ha de canviar, la nostra forma de fer política ha de canviar, la nostra relació amb la societat ha de canviar. I, n’estic segur, junts podem aconseguir-ho. Junts podem. El lema de la meva campanya, el ventall roig que s’obre.

Vaig presentar un projecte que resumia en tres grans idees: “cor socialista, cervell socialdemòcrata i esperit de llibertat”. Des de l’afirmació d’uns valors i d’una història, i la voluntat de transformar el present a través d’una profunda i radical estratègia de reformes locals, europees i globals. Situant en el centre de la nostra preocupació política la situació concreta dels treballadors, les treballadores i les classes populars del nostre país, de tots aquells i aquelles que volen viure en una societat més justa.

Proposava la renovació de les nostres idees en una triple direcció: socialdemocràcia forta, federalisme fort i Europa forta. Proposava que esdevinguéssim un veritable ‘laboratori d’idees’, una fàbrica de propostes de reforma. Recuperar la passió per la política i l’orgull de ser socialistes. Acceptar el doble repte plantejat pel moviment 15-M: millorar la democràcia i posar l’economia al servei de les persones.

Proposava afrontar dos reptes de gran magnitud: assegurar la primacia de la política sobre els mercats, i oferir un programa econòmic capaç d’assegurar al mateix temps la competitivitat en l’economia global i la justícia social que ens defineix com a socialistes; assegurant la prosperitat satisfent criteris de sostenibilitat ecològica i social.

Proposava canvis per fer un PSC més gran, més obert, més transparent, més democràtic i més integrador, eradicant tot sectarisme i les visions tancades, impulsant una cultura política interna basada en la llibertat i la fraternitat. Un PSC que ha de créixer cap endins i cap enfora. Un PSC federador de sensibilitats i impulsor d’una àmplia aliança social pel progrés. Un PSC capaç de guanyar el combat cultural i de les idees, com a requisit previ per guanyar els combats polítics que afrontem.

Proposava obrir els nostres processos de decisió a la ciutadania. Amb primàries obertes als ciutadans, amb mecanismes permanents per col·laborar amb els progressistes, sindicalistes, creadors i agents culturals, activistes socials i emprenedors, en diàleg obert amb sectors catalanistes i federalistes, amb sectors ecologistes i d’esquerra crítica, i amb el moviment associatiu.

El nostre objectiu prioritari és construir l’alternativa progressista a Catalunya, amb vocació majoritària i de govern, per assegurar un progrés econòmic sostenible, la cohesió social i la qualitat ambiental, impulsar l’autogovern de Catalunya i l’evolució de l’Estat de les Autonomies en un sentit federal, i preservar la unitat civil erosionada per les tensions identitàries i l’impacte de la immigració.

Cal que definim amb ambició aquest nou projecte i que el defensem amb rotunditat i coherència Catalunya endins i Catalunya enfora. Federals de veritat.

M’oferia per desenvolupar aquestes idees al capdavant del partit si això servia per unir-lo en aquesta etapa que, ens agradi o no, serà de transició fins que el nou lideratge del socialisme català sigui establert a través de les primàries obertes a la ciutadania, i estiguem en disposició d’oferir a la societat catalana el programa del nou PSC.

Vaig començar a explicar aquestes idees després de celebrades les eleccions generals, que és quan tocava. Vaig començar a explicar-les a Barcelona i tanco tres setmanes d’intensa campanya interna a Barcelona, precisament a l’Agrupació del PSC en la que primer vaig militar, la de Gràcia, que tenia llavors el local en uns baixos del carrer Pere Serafí.

Integració i canvis eren i són la meva bandera. La integració no ha estat fins avui possible; espero que ho aconseguirem, tots plegats, la matinada de diumenge. Treballaré amb tothom per aconseguir-ho. La meva candidatura no ha obtingut suports suficients per encapçalar la integració. A començar per la meva federació en què una àmplia majoria (el 75%, he llegit) s’inclina a favor de Pere Navarro.

Que així sigui, doncs. Treballaré al costat d’en Pere i de tots vosaltres, de l’Angel i en Joan Ignasi, i de tots i totes les socialistes per fer possibles els canvis i la integració que crec imprescindibles. Canvis que no són només canviar de cares. Alerta amb solucions fàcils, ràpides o ‘màgiques’! Compte amb la peresa mental i les inèrcies acumulades!

Per això començo per mi mateix. Ho he dit des de fa mesos: estava disposat a posar-me al capdavant per tirar del carro o a posar-me l’últim per empènyer el carro. Així serà: a empènyer del carro! La meva decisió hauria de servir per estimular els relleus i per donar arguments al futur Primer Secretari per tal que faci els canvis en profunditat que calen. Ha de poder fer la nova direcció escrivint en un full en blanc.

Ho vaig dir des de fa temps: l’important és que el Congrés vagi bé, no quin paper hi jugui jo. Jo ajudaré sempre, des d’on sigui.

Al llarg d’aquestes tres setmanes he comprovat novament algunes coses: que la gent del partit, i de fora del partit, vol debat d’idees, de continguts. Que hi ha ganes de parlar, de discutir, de pensar en veu alta. Que cal explicar molt més, millor, més pedagògicament, què som i què volem els socialistes, els socialdemòcrates, els apassionats de la llibertat i la justícia. Que cal repensar de baix a dalt el nostre projecte i la nostra proposta política. I que junts podem fer-ho.

Hi ha una formidable tasca a fer en el terreny de la reflexió, el debat i l’agitació. Una tasca que m’apassiona. I a la que em seguiré dedicant, amb més llibertat que la que ha tingut des de l’any 2000 fent de portaveu del partit.

He retrobat moltíssima gent que vol ser escoltada i que vol dir la seva. I vull que comptin amb mi. Necessito i necessitem també llegir més, seguir de prop el debat de l’esquerra europea. I també escriure. Més dedicació al combat cultural i de les idees del que parlava Gramsci.

L’esquerra encara no ha estat capaç d’afirmar la vigència del seu projecte essent capaç de respondre a tres grans desafiaments, els desafiaments plantejats per la globalització econòmica, l’egoïsme individual i el replegament comunitari. Són aspectes que generen por, caldo de cultiu pels populismes demagògics i identitaris, estimulen el conservadurisme i la resignació enfront de la llei de la selva. Cal seguir cercant la resposta, tant a nivell local, com a nivell europeu, com a nivell global. I sense abordar aquests problemes de fons no podrem construir un nou projecte, una nova societat més lliure i més segura, més pròspera i més justa.

Vull agrair especialment els recolzaments que he rebut a Barcelona i arreu, que són per mi un gran tresor. I vull agrair també a tothom la sinceritat en aquest procés, particularment la sinceritat dels que m’han dit que jo no era la persona més adequada per encapçalar el procés que obrim diumenge. Potser tenen raó, i el que està clar és que són més que els que pensen diferent.

També aquest procés m’ha permès recuperar el contacte amb la meva Federació, la de Barcelona. Capdavantera en tants moments de la vida del partit. I que ho torna a ser ara enarborant la bandera de la renovació. Els canvis comencen sovint a Barcelona, avantguarda d’idees i gran aparador del socialisme català durant tant i tant de temps. Ho hem de tornar a ser. I per això també a Barcelona el PSC ha de canviar. Podeu comptar des d’ara mateix i amb més intensitat amb la meva col·laboració. Junts podem.

Permeteu-me tres reflexions molt concretes.

Una. Si l’únic que queda del nostre debat congressual és el tema del grup parlamentari, haurem malbaratat el Congrés. Tots tenim clar que el PSC necessita fer sentir més la seva veu en la política espanyola. I que això passa per la revisió del nostre acord federal amb el PSOE. Sóc dels que he contribuït a la posició majoritària que s’ha anat decantant: compartir grup parlamentari però mantenir oberta la possibilitat de discrepar públicament, i fins i tot de votar diferent. Això no implica cap renúncia. Assenyala un camí que caldrà que les noves direccions del PSC i del PSOE negociïn sense cap mena d’apriorisme. Però no fem d’un tema que caldrà negociar d’aquí a uns mesos, quelcom que ens divideixi avui i, sobretot, que desvirtuï els debats de fons del Congrés que són uns altres.

Dues. Qui pretengui dividir el partit entre uns que serien els catalanistes de debò, i d’altres que ho serien menys, falta a la veritat i perjudica greument el PSC. I a partir d’ara no es trobarà el silenci com a resposta. Al menys no amb el meu silenci.

Tres. Barrejar la preparació del Congrés i la decisió sobre qui ha de ser Primer Secretari amb l’especulació sobre la futura candidatura a la presidència de la Generalitat és un error com una casa de pagès, desvirtua la decisió de convocar primàries obertes a la ciutadania i dificulta la integració que busquem. ¿Per què no ho deixem per més endavant?

Acabo.

Crec que he fet el que calia, fent un pas endavant, coneixent les dificultats i sabent també que potser les coses estaven ja força decantades.

Ho he fet pensant que més que suports calien idees i propostes, una actitud oberta, un tarannà integrador i la voluntat de tendir ponts, entre generacions, entre sensibilitats, i entre els de dins i els de fora del partit.

I us he de dir que he trobat un gran suport a les idees i a l’estil de treball que he proposat i defenso.

Sense por i sense xarxa he arriscat. M’he arriscat a que algú digui que he perdut. Però no crec haver perdut, em sento feliç si amb tot el que he fet i tot el que faré, el meu partit hi guanya.

He estat fidel a les meves paraules, als meus compromisos: unitat, propostes i renúncia expressa a confrontar-me a cap company.

Ara el que cal és que molta gent digui la seva, aixequi una bandera, arrisqui posicions, parli obertament, sense pensar en si guanya o perd personalment, sinó intentant que guanyi el col·lectiu.

Necessitem més coratge, audàcia, empenta i capacitat de arriscar.

Pel que a mi respecta, ha estat una magnífica experiència personal posada com sempre al servei del partit.

Demano disculpes si a algú he ofès o decebut. Espero que no hagi estat així.

Jo, avui, em sento en pau amb mi mateix.

Bona sort i bon Congrés!

Idees pel futur del socialisme

IDEES PEL FUTUR DEL SOCIALISME
Escola d’estiu de la Joventut Socialista de Catalunya, Lloret de Mar, 16.07.11

Sort que vaig començar a parlar de tot això fa mesos perquè algú podria pensar que em limito a repetir el que va dir Alfredo Pérez Rubalcaba dissabte passat o el que afirmava de forma concisa i rotunda Nicolás Sartorius en un article publicat ahir a El País. Tot el que us diré ara està recollit en articles i documents meus escrits el passat mes de maig i en intervencions que he anat fent a Agrupacions del partit en les darreres setmanes. Intentaré cenyir-me al tema i al temps i després ja farem un col·loqui sobre els temes que més us interessin, els hagi abordat o no en la intervenció inicial.

Hem de recuperar el sentit originari del socialisme democràtic: el reformisme profund, permanent i global. Els ideals de justícia social i d’igualtat. Regulació dels mercats, fiscalitat justa, Estat del benestar, redistribució de la riquesa, igualtat d’oportunitats, reducció de les desigualtats socials i dels desequilibris territorials. Posar l’economia al servei de les persones ja no és possible en els estrets marges nacionals i estatals. Cal posar Europa en el centre de les nostres propostes.

  • Primacia de la política

Defensa de la democràcia, néta de corrupció i millorada pel que fa als elements de representació i participació, també llei electoral, i dret de vot als 16 anys com proposa la JSC.

Primacia de la política implica sobretot subjecció dels mercats a les regulacions decidides democràticament, si acceptem que l’economia passa per davant de la política no podem demanar-li a la gent que participi, perquè pensarà que no serveix per res.

  • Regulació dels mercats

Necessitem una nova regulació dels mercats internacionals, particularment de les transaccions financeres, també el ‘day trading’, amb una taxa que les gravi -és imprescindible que la generació de riquesa més important en l’economia global repercuteixi en el benestar de tots i limitar en el possible els moviments especulatius-, amb clàusules socials i ambientals en els acords de lliure comerç -perquè no volem competir a la baixa en drets socials-, eliminar els paradisos fiscals, introduir progressivament elements de cogestió empresarial –model alemany-.

  • Estats Units d’Europa

Ha quedat clar que no es pot tenir una moneda única sense un govern econòmic comú, un Tresor europeu, i una major harmonització fiscal. No pot ser que el pressupost de la Unió Europea sigui només l’1,27% del PIB europeu i que per defensar països membres amb dificultats no tinguem els instruments necessaris. No estem davant d’una crisi grega, estem davant d’una crisi de l’euro i com a tal cal abordar-la. Millor ens aniria amb Jacques Delors i Gordon Brown que amb Durao Barroso i Van Rompuy.

  • Fiscalitat

Si volem fer polítiques redistributives, si volem mantenir la xarxa de protecció social de l’Estat del benestar, necessitem una fiscalitat justa i sòlida. Cal triar entre copagament i reforma fiscal, i jo defenso la reforma fiscal. Recuperant l’impost sobre el patrimoni o, millor dit, creant un impost sobre la riquesa. Evitant la competència fiscal a la baixa entre Comunitats Autònomes. Avançant cap a una fiscalitat ecològica. I lluitant aferrissadament contra el frau fiscal i l’economia submergida.

  • Repensar el nostre projecte

Combatre l’ortodòxia econòmica neoliberal, laboratori d’idees, audàcia.

  • Reconnectar amb els progressistes

Renovar el partit, créixer cap endins i créixer cap enfora, impuls a la sectorialització, aliança social pel progrés, plataformes permanents de diàleg amb activistes socials, sindicalistes i emprenedors, creadors i líders d’opinió progressistes -Parlament socialista- i primàries ciutadanes per escollir candidats, a començar pel futur candidat o candidata a la presidència de la Generalitat.

¿Té tot això a veure amb el moviment 15-M? El moviment socialista sorgeix a mitjans del segle XIX amb un doble objectiu donar protagonisme (veu i vot) als treballadors (la majoria) i canviar un sistema econòmic generador d’injustícies. No és agosarat dir que el moviment 15-M reprèn el sentit d’aquestes reivindicacions en el segle XXI. I per tant, sense pretendre en absolut capitalitzar, absorbir o manipular aquest moviment, hem de reconèixer que ens interpel·la directament a les esquerres. I que ens recorda coses que potser no hauríem d’haver oblidat mai.

  • El 12è Congrés del PSC

Necessitem tornar a ser un partit de combat, un partit que practiqui un reformisme fort, que disputi l’hegemonia cultural al pensament liberal i conservador. Hem de tenir la valentia de fer els canvis necessaris en un Congrés de renovació i de cohesió interna, perquè renovació i unitat ens donaran la força per guanyar el combat.

Sóc optimista. Crec que són majoria els ciutadans i les ciutadanes que volen més i millor democràcia, més i millor creixement econòmic, i més justícia social. És a aquesta majoria a la que ens adrecem. Acceptant amb humilitat els nostres errors i les nostres mancances. Defensant amb orgull les conquestes socials que hem anat aconseguint. Reconeixent i explicant també els límits de l’acció política, i la necessitat de lliurar un combat a nivell europeu i global. Cercant suports i complicitats. Escoltant a la gent i afavorint la seva participació en les nostres decisions. Enriquint les nostres propostes a través del diàleg amb experts, creadors d’opinió i activistes socials i sindicals.

I tot això serà possible si sortim del proper Congrés amb un clar missatge de renovació i unitat, d’ambició i de fortalesa, d’obertura i de pluralitat. El que hem de fer no és senzill, però estic convençut que serem capaços de fer-ho perquè en el nostre partit, i també a la JSC, hi ha unes immenses ganes de vèncer les dificultats, i prou gent, prou idees i prou ganes de treballar com per aconseguir-ho.

Intervenció a Viladecans

INTERVENCIÓ A L’AGRUPACIÓ DE VILADECANS (5.07.11)

Bona tarda, companyes i companyes,

Vull agrair a la Comissió Executiva de l’Agrupació de Viladecans la invitació per compartir amb vosaltres algunes consideracions sobre el proper Congrés del partit. Queda encara molt de temps fins els dies 28, 29 i 30 d’octubre, però amb el Congrés ja convocat i la ponència-marc ja aprovada cal començar a parlar-ne a fons.

La ponència-marc és un text molt ampli i molt obert. Fins i tot incorpora al final de cada capítol una llista oberta de temes a desenvolupar. En la seva introducció, que vaig escriure per encàrrec de la Comissió Redactora, formada també per Maria Badia, Marina Geli, Joan Rangel, Jaume Collboni i Javi López, es parla d’una renovació del projecte polític del socialisme català, una triple renovació, la renovació del compromís socialista, la renovació del compromís nacional i la renovació del compromís amb els i les progressistes. Des d’aquest punt de vista crec que la ponència-marc defineix prou bé quines han de ser les prioritats del PSC en la propera etapa.

Però per obrir el debat voldria parlar-vos més de com veig personalment les coses que no pas limitar-me a resumir el text de la ponència-marc.

I potser valdria la pena començar a parlar de l’origen dels nostres problemes. Un origen que no està en la derrota del passat 26 de novembre ni en la del passat 22 de maig.

Recordeu que ja vàrem començar a perdre vots l’any 2003. Quan Pasqual Maragall arriba a la presidència de la Generalitat l’any 2003, obté menys vots i menys escons que l’any 1999. I des de llavors hem perdut suport electoral de forma ininterrompuda. Certament amb l’excepció de les eleccions generals en les que, recordem-ho, fins ara hem estat capaços de recollir el suport de molts ciutadans que no ens voten en d’altres tipus d’eleccions perquè conscients que a nivell espanyol o bé hi ha un govern socialista o n’hi ha un del PP.

M’interessa molt subratllar que la pèrdua de vots comença l’any 2003 perquè llavors no hi havia crisi econòmica, ni tampoc hi havia govern socialista a Espanya. I, per tant, les raons de la pèrdua de confiança en els socialistes no es poden atribuir tant sols a la crisi o al desgast del govern socialista presidit per Zapatero. Zapatero no arriba al govern fins l’any 2004 i la crisi, que té l’origen l’any 2007 només es manifesta amb força a partir de la segona meitat del 2008.

Crec que les victòries electorals els anys 2004 i 2008, el resultat de les eleccions municipals del 2007 i el fet de formar govern a Catalunya els anys 2003 i 2006, ens van enlluernar. No vàrem ser prou conscients que manteníem o guanyàvem posicions de govern mentre anàvem perdent suport electoral. Un miratge molt perillós. Això explica perquè el Congrés del 2008 va ser més una festa que un veritable congrés. Estàvem massa contents de nosaltres mateixos.

Això explica també perquè no vàrem discutir gaire el document “Per a un nou impuls del socialisme català” d’octubre del 2007. Ja llavors fixàvem deu objectius concrets però després no vàrem treballar prou per fer-los realitat. ¿Quins eren aquests objectius? 1) Modernitzar el nostre discurs, agenda i llenguatge; proporcionar un relat entenedor i un horitzó engrescador. 2) Atendre millor els neguits del nostre electorat més tradicional i entendre la seva evolució. 3) Representar millor la cultura del treball, els seus valors i les seves noves expressions. 4) Obrir espais a nous protagonistes. 5) Esdevenir el partit de referència per a les dones. 6) Estrènyer els nostres llaços amb els joves. 7) Practicar una política de proximitat a tots els nivells, del president al darrer militant. 8) Millorar la nostra capacitat de representar els sectors més dinàmics. 9) Escoltar millor la societat i oferir el partit com a instrument per debatre i impulsar reformes. 10) Promoure campanyes de mobilització social i de participació electoral.

És fàcil comprovar com algunes de les coses que cal fer, ja les havíem detectat. Però no les hem posat en pràctica. I aquest és un error que cal corregir de forma immediata.

Què cal fer? Hem de créixer i hem de renovar-nos.

Hem de créixer cap endins. Fent una organització capaç d’aprofitar bé tots els recursos de què disposa. En primer lloc, ha d’aprofitar els seus militants i simpatitzants. Cal fer atractiva i útil la pertinença al partit, engrescadora i atractiva la militància. Necessitem una organització radicalment democràtica, eradicant tot sectarisme. En el PSC la discrepància no ha d’estar penalitzada, ha de ser benvinguda, perquè el partit s’enforteix des del debat, amb el contrast de posicions.

Hem de créixer cap enfora. Obrint-nos. Són molts els catalans i catalanes que poden compartir els valors recollits a la nostra Declaració de principis. Hem de construir amb ells un projecte que aspiri a representar-los i una organització útil per fer viure els valors compartits i promoure la participació i la creativitat. Hem de cridar els ciutadans a participar en els nostres processos de decisió amb unes primàries ciutadanes, com les que organitzarà el Partit Socialista francès a l’octubre.

També cal institucionalitzar mecanismes de diàleg amb els socialistes sense carnet, simpatitzants o votants. ¿Per què no pensar en un parlament socialista, format pel Consell Nacional i un nombre igual de persones que comparteixin la nostra Declaració de principis i siguin membres destacats de sindicats i associacions progressistes, creadors d’opinió o referents ciutadans? ¿Per què no crear mecanismes similars a nivell de cada ciutat? El Partit Socialista no ha d’estar només al servei dels que en formem part més activa sinó de tots els ciutadans que comparteixin amb nosaltres els objectius de justícia social.

I per créixer cap enfora cal que encapçalem la reivindicació de la política democràtica. Només des de la política podrem sotmetre l’economia a l’interès general. Malfieu-vos d’aquells que volen limitar el paper de la política, ja que de forma involuntària o interessada acaben per afavorir els interessos dels poderosos. Per reivindicar la política cal assegurar que de veritat sigui democràtica, representativa i útil. Per això cal assegurar la millora dels mecanismes de participació, la transparència i la lluita contra la corrupció. Si voleu després m’hi estendré, però vull recordar la nostra preferència per un sistema electoral com l’alemany que combina proporcionalitat amb l’elecció directa de diputats que representen els seus districtes electorals. I caldria que estudiéssim ampliar el dret de vot als majors de 16 anys, com ho demana la Joventut Socialista de Catalunya.

Créixer cap endins i créixer cap enfora ens ha de permetre esdevenir un innovador laboratori d’idees, un espai obert i acollidor per al debat i l’acció política, refent de baix a dalt la nostra connexió amb la ciutadania i amb els exponents més creatius i dinàmics de la societat.

Créixer i renovar-nos són les dues dimensions d’un mateix procés. I renovar-nos vol dir promoure nous protagonismes i, sobretot, noves idees. El nostre partit ha comès un gran error descuidant el debat de les idees, el combat cultural. Massa sovint, especialment quan ocupem responsabilitats de govern, oblidem que la nostra força són les nostres idees i el treball constant de la nostra gent, a les institucions, i a la societat.

Les nostres propostes han de partir d’una anàlisi acurada de la realitat, del coneixement dels problemes que afecten als nostres conciutadans, de la nostra capacitat d’oferir una explicació i una resposta al què passa. I per això cal parlar molt clar.

1) Hem de dir que el sistema econòmic capitalista, l’economia de mercat, només segueix la lògica del benefici individual. I que cal regular i limitar els mercats si no volem que la lògica dels mercats s’imposi sobre els drets i el benestar de la majoria.

2) Hem de dir que cal una nova regulació dels mercats internacionals. El mercat de capitals ha de ser fortament regulat per evitar moviments especulatius i cal introduir una taxa sobre les transaccions financeres. En els acords de lliure comerç cal incloure clàusules socials i ambientals. Cal eliminar els paradisos fiscals. Només així aconseguirem posar l’economia al servei de les persones.

3) Hem d’avançar cap als Estats Units d’Europa. La moneda única europea ha d’anar acompanyada d’una estreta coordinació de les polítiques econòmiques dels Estats, impulsant un veritable govern econòmic europeu. Si no ho fem, anirem cap al desastre. No pot ser que el pressupost de la Unió Europea sigui només l’1,27% del PIB de la Unió. I que per defensar països membres en dificultats no tinguem els instruments necessaris. No ens ho podem permetre. I la Unió Europea no només ha de ser un instrument per limitar els estralls de la crisi, ha de ser capaç d’impulsar una estratègia de creixement econòmic, basada en la cohesió social i la sostenibilitat.

4) A Catalunya i Espanya si volem mantenir l’Estat del Benestar hem d’assegurar el seu finançament. I tenim dues opcions: o introduir mecanismes de copagament o fer una reforma fiscal. Jo m’inclino per la segona opció. Per començar, recuperant l’impost sobre el patrimoni. Suprimir-lo va ser un error. Cal combatre el frau fiscal. Cal evitar la competència fiscal a la baixa entre Comunitats Autònomes, que és el principal argument esgrimit pels que volen eliminar l’impost sobre successions i donacions. I això implica l’harmonització fiscal a nivell espanyol i europeu. I també cal que avancem cap a una fiscalitat ecològica.

Crec que són majoria els ciutadans i les ciutadanes que volen més i millor democràcia, més i millor creixement econòmic, i més justícia social. És a aquesta majoria social a la que hem de dirigir-nos. Acceptant amb humilitat els nostres errors, les nostres mancances. Defensant amb orgull les conquestes socials que hem anat aconseguint. Reconeixent i explicant també els límits de l’acció política. Cercant suports i complicitats. Escoltant a la gent i afavorint la seva participació en les nostres decisions. Enriquint les nostres propostes a través del diàleg amb experts, creadors d’opinió i activistes socials i sindicals.

I tot això serà possible si sortim del proper Congrés amb un clar missatge de renovació i unitat, d’ambició i de fortalesa, d’obertura i de pluralitat. El que hem de fer no és senzill, però estic convençut que serem capaços de fer-ho, perquè en el nostre partit hi ha preocupació, sí, però també unes immenses ganes de vèncer de les dificultats, i prou gent, prou idees i prou ganes de treballar com per aconseguir-ho.

El partit de la gent

INTERVENCIÓ INICIAL EN EL COL·LOQUI “EL PARTIT DE LA GENT” ORGANITZAT PEL PSC DE SANT ANDREU, 28.06.11

Permeteu-me en primer lloc que agraeixi a la Comissió Executiva de l’Agrupació del PSC de Sant Andreu que m’hagi convidat a compartir amb vosaltres aquest col·loqui per estimular el debat congressual. El tema que m’heu proposat és “El partit de la gent” i m’heu indicat que la intervenció inicial sigui molt breu –d’uns cinc minuts- per tal d’afavorir la participació del màxim nombre de companyes i companys. Intentaré ajustar-me al temps i fer alguna proposta concreta. Perquè necessitem un partit combatiu i la valentia de fer els canvis necessaris. Així ha de ser el nostre 12è Congrés. Un Congrés de renovació i també de cohesió interna, perquè renovació i unitat ens faran més forts.

— Què hem de fer per esdevenir “el partit de la gent”?

Al meu entendre es tracta de fer fonamentalment dues coses: parlar clar, dient la veritat sobre els temes que preocupen a la gent, i fer del nostre partit un instrument útil per a la participació política.

1. Parlar clar, dient la veritat sobre els temes que preocupen a la gent. Us proposo quatre idees.

a) Hem de dir que el sistema econòmic capitalista, l’economia de mercat, només segueix la lògica del benefici individual. I que cal regular i limitar els mercats si no volem que la lògica dels mercats s’imposi sobre els drets i el benestar de la majoria.

b) Cal una nova regulació dels mercats internacionals. El mercat de capitals ha de ser fortament regulat per evitar moviments especulatius i cal introduir una taxa sobre les transaccions financeres. En els acords de lliure comerç cal incloure clàusules socials i ambientals. Cal eliminar els paradisos fiscals. Només així aconseguirem posar l’economia al servei de les persones.

c) Hem d’avançar cap als Estats Units d’Europa. La moneda única europea ha d’anar acompanyada d’una estreta coordinació de les polítiques econòmiques dels Estats, impulsant un veritable govern econòmic europeu. Si no ho fem, anirem cap al desastre. No pot ser que el pressupost de la Unió Europea sigui només l’1,27% del PIB de la Unió. I que per defensar països membres en dificultats no tinguem els instruments necessaris. No ens ho podem permetre.

d) A Catalunya i Espanya si volem mantenir l’Estat del Benestar hem d’assegurar el seu finançament. I tenim dues opcions: o introduir mecanismes de copagament o fer una reforma fiscal. Jo m’inclino per la segona opció. Per començar, recuperant l’impost sobre el patrimoni. Suprimir-lo va ser un error. Cal lluitar contra el frau fiscal. Cal evitar la competència fiscal a la baixa entre Comunitats Autònomes, que és el principal argument esgrimit pels que volen eliminar l’impost sobre successions i donacions. I això implica l’harmonització fiscal a nivell espanyol i europeu. I també cal que avancem cap a una fiscalitat ecològica.

2. Fer del PSC un instrument útil per a la participació política. Us proposo cinc reflexions.

a) Reivindicar la política democràtica. Només des de la política podrem sotmetre l’economia a l’interès general. Malfieu-vos d’aquells que volen limitar el paper de la política, ja que de forma involuntària o interessada acaben per afavorir els interessos dels poderosos. Per reivindicar la política cal assegurar que de veritat sigui democràtica, representativa i útil. Per això cal assegurar la millora dels mecanismes de participació, la transparència i la lluita contra la corrupció. Si voleu després m’hi estendré, però vull recordar la nostra preferència per un sistema electoral com l’alemany que combina proporcionalitat amb l’elecció directa de diputats que representen els seus districtes electorals. I caldria que estudiéssim ampliar el dret de vot als majors de 16 anys, com ho demana la Joventut Socialista de Catalunya.

b) Hem de recuperar l’impuls fundacional, la vocació de suma, la generositat i l’obertura que facin novament atractiva la pertinença al partit, eficaç i engrescadora la militància, amb la flexibilitat suficient perquè tothom que vulgui aportar les seves idees, el seu temps i el seu esforç pugui fer-ho des de la llibertat i amb la confiança que la seva aportació serà reconeguda. Cal millorar els mecanismes d’informació, comunicació, formació i debat per fer-ho possible, també a través de la utilització creativa de les noves tecnologies.

c) Són molts els catalans i catalanes que poden compartir els valors recollits a la nostra Declaració de principis. Hem de construir amb ells un projecte que aspiri a representar-los i una organització útil per fer viure els valors compartits i promoure la participació i la creativitat. El PSC ha de ser un innovador laboratori d’idees, un espai obert i acollidor per al debat i l’acció política, refent de baix a dalt la nostra connexió amb la ciutadania i amb els exponents més creatius i dinàmics de la societat.

d) Cal institucionalitzar mecanismes de diàleg amb els socialistes sense carnet, simpatitzants o votants. ¿Per què no pensar en un parlament socialista, format pel Consell Nacional i un nombre igual de persones que comparteixin la nostra Declaració de principis i siguin membres destacats de sindicats i associacions progressistes, creadors d’opinió o referents ciutadans? ¿Per què no crear mecanismes similars a nivell de ciutat o districte? El Partit Socialista no ha d’estar només al servei dels que en formem part sinó de tots els ciutadans que comparteixin amb nosaltres els objectius de justícia social.

e) Fer un pas més en l’obertura de les primàries a la gent. Primer les fèiem obertes als militants, després també als simpatitzants. Ara proposo que obrim les primàries als ciutadans que hi vulguin participar. Com ho han plantejat els nostres companys socialistes francesos, demanant només dos requisits: signar una declaració en què manifestin compartir els valors d’esquerres i treballar per la victòria electoral socialista, i fer una aportació simbòlica per sufragar les despeses d’organització de les primàries. Aquest mecanisme hauria d’estar en marxa per elegir, quan toqui, el candidat o candidata socialista a la presidència de la Generalitat.

Documento de reflexión “Hacia el 12º Congreso”

HACIA EL 12º CONGRESO

Los retos del PSC

El PSC debe renovarse y ampliar su espacio. Tiene que encontrar fuerza en sus valores, en sus raíces y en su historia. Nuestro principal problema no es el de acertar en la elección del nuevo Primer Secretario o Primera Secretaria. Primero hace falta que nos pongamos de acuerdo sobre qué hay que hacer en la próxima etapa. Aquí tenéis mis reflexiones al respecto.

Nuestros valores siguen siendo los mismos: libertad, igualdad, fraternidad, laicidad, justicia, responsabilidad e internacionalismo. Pero nosotros tenemos que cambiar, nuestra organización tiene que cambiar, nuestra forma de hacer política tiene que cambiar, nuestra relación con la sociedad tiene que cambiar. Y los cambios tienen que comenzar aquí y ahora, en nuestro 12º Congreso. El congreso de la renovación del compromiso socialista, del compromiso nacional y del compromiso con todos los y las progresistas.

Son muchos los catalanes y catalanas que pueden compartir los valores que integran nuestra Declaración de principios, tenemos que construir con ellos un proyecto que aspire a representarlos y una organización útil para hacer vivir los valores compartidos y promover la participación y la creatividad.

La renovación del PSC exige claridad en la definición de un proyecto de progreso para Catalunya, y rotundidad en su defensa dentro y fuera de Catalunya. Un proyecto que asegure el progreso económico sostenible, la cohesión social y la calidad ambiental, que impulse el autogobierno de Catalunya y preserve la unidad civil erosionada por tensiones identitarias y el impacto de la inmigración.

Conviene recordar que el objetivo fundacional del PSC era el construir un gran partido socialista, representativo de los trabajadores y las clases populares de Catalunya, capaz de impulsar un proyecto mayoritario de libertad y justicia social. Se trataba de construir un gran partido socialista, catalanista y federalista, municipalista y europeísta, soberano en sus decisiones políticas en Catalunya y articulado federalmente con el PSOE para desarrollar su acción a nivel del Estado.

La pérdida de vitalidad de nuestro proyecto no nace de la derrota de noviembre de 2010 o del retroceso en las pasadas elecciones municipales. Hace mucho tiempo que tenemos dificultades para vertebrar una mayoría social, para representar a sectores juveniles y emergentes, para atender a sectores dinámicos e innovadores. Hemos perdido capacidad de atracción y hemos dejado de ser la referencia política para mucha gente.

No podemos resignarnos a una lenta decadencia, contemplando los éxitos del pasado y confiando en que los errores de nuestros adversarios harán que muchos ciudadanos vuelvan a confiar en nosotros.

La necesidad de renovar el proyecto político del socialismo democrático

Nuestro principal problema, que compartimos con todos los socialistas, socialdemócratas y laboristas de Europa y del mundo, es el de definir un proyecto de cambio social capaz de vencer la actual impotencia política que subordina la democracia a la ley de los mercados, un proyecto capaz de domesticar el capitalismo global para someter la economía al bienestar de las personas y los pueblos, justo lo contrario de lo que sucede ahora. La apoteosis neoliberal que está en la base de la crisis económica del año 2007 y que todavía padecemos con dureza, no ha sido ni mucho menos vencida, ni ha encontrado todavía la respuesta adecuada desde la izquierda. El cambio de civilización al que estamos asistiendo no está comportando una ampliación de los horizontes de progreso, más bien al contrario, suscita miedos e inseguridades, genera paro y desigualdades, agota los recursos naturales del planeta y condena a la precariedad y a la pobreza a la mayoría de los ciudadanos del mundo.

¿Seremos capaces de reencontrar confianza en nuestras ideas? ¿Seremos capaces de rehacer lazos de confianza con la ciudadanía? ¿Seremos otra vez capaces de cambiar de futuro? La izquierda, junto con otros, ha conseguido históricamente avances muy importantes: el reconocimiento de derechos de ciudadanía, primero, y de derechos sociales, después, la consolidación de sistemas democráticos, la extensión de derechos y libertades, la construcción de sistemas de bienestar, el establecimiento de instituciones europeas e internacionales capaces de superar guerras  e impulsar dinámicas de cooperación entre Estados y pueblos. Pero hoy constatamos, nuevamente, que los avances conseguidos no tienen porqué ser definitivos, y que asegurarlos en el presente y consolidarlos en el futuro requiere de una voluntad reformadora capaz de vertebrar mayorías sociales y políticas a nivel local, nacional, estatal, europeo y global. Y tenemos que reconocer que hoy no parecemos capaces de luchar contra la crisis y dar una respuesta coherente con nuestros principios de igualdad y justicia social.

Por ello la izquierda pierde el apoyo de la clase trabajadora tradicional y de las clases populares, desencantadas por una política económica y fiscal incapaz de defender sus intereses. Y también pierde la confianza de parte de la clase media, que considera que contribuye a unos servicios públicos que utilizan básicamente otros, y que no se siente identificada con un discurso socialista que cree anclado en el pasado.

Ciertamente una de las causas de esta pérdida de capacidad de atracción es generalmente compartida por el conjunto de la izquierda europea, hasta ahora incapaz de plantar cara a la crisis y de desarrollar una alternativa económica y social al modelo neoliberal y desregulado de globalización hoy hegemónico. La actual debilidad del proceso de construcción europea y las dificultades para cambiar las reglas de juego de las finanzas internacionales marcan un terreno de juego especialmente desfavorable para las izquierdas. Es evidente que una de nuestras prioridades tiene que ser un compromiso de reflexión, presencia y activismo en este ámbito.

La crisis económica favorece un repliegue individualista o de identidad que abona las posiciones conservadoras. Para ello hace falta que la izquierda combata el miedo generado por la crisis y su utilización política por parte de los conservadores. Como señalaba acertadamente Tony Judt, la derecha utiliza la crisis como excusa para desplegar de forma descarnada sus prioridades: menos Estado, menos protección social, menos solidaridad.

La cuestión es saber cómo impulsar las reformas necesarias para vencer la batalla de la competitividad en la economía global y, al mismo tiempo, garantizar la justicia social proporcionando una red de protección a los que la necesitan y también seguridad a todos.

Como dicen nuestros compañeros socialistas franceses en su nuevo programa, el sistema neoliberal es incapaz de situar a las personas por encima del beneficio, los fines por encima de los medios. Los retos son claros: la regulación del sistema financiero, el abandono del dogma de la mano invisible del mercado que todo lo resuelve y la sumisión de los intercambios comerciales a normas sociales y ambientales, evitando confundir derechos con mercancías que sólo están al alcance de los que las pueden comprar. Ninguno de estos objetivos es factible sin un combate cultural y de valores, sin una acción decidida a nivel europeo, sin una visión global de los problemas, los retos y las oportunidades, participando activamente en los esfuerzos de renovación del Partido Socialista Europeo y la Internacional Socialista.

El socialismo democrático tiene que saber recoger los cambios económicos, sociales y culturales para asimilarlos y poderlos gobernar, revitalizar los valores que nos identifican, innovar radicalmente nuestras propuestas y nuestras formas de organización y actuación, e impulsar, en este nuevo contexto, la justicia social, la igualdad de oportunidades, la defensa de la igual dignidad y el reconocimiento de la igualdad de derechos de todas las personas.

Para conseguirlo hay que atacar frontalmente la carencia mayor y más urgente que tenemos: la necesidad de renovar profundamente nuestros planteamientos en materia de política económica y fiscal. La provisión universal de servicios públicos de calidad, la reducción de las desigualdades sociales y los desequilibrios territoriales, el ofrecimiento de oportunidades a todos y la erradicación de la pobreza no dependen sólo de mecanismos de transferencia de renta desde las “clases acomodadas” a los “perdedores” de las grandes transformaciones económicas, pero es evidente que en el centro de nuestra reflexión económica habrá que situar una profunda reforma fiscal. La prioridad es también incorporar a los sectores más débiles de la sociedad en unas mejores condiciones a una economía que tiene que crecer de forma sostenible. Así, la inclusión social tiene que ir vinculada a una política de modernización, competitividad y crecimiento económico, en la que el capital humano, la formación, la investigación y la innovación tengan un papel central.

Avanzar hacia un nuevo paradigma de política económica implica también un nuevo conjunto de regulaciones e incentivos a la inversión y a la producción, que contribuyan más a una prosperidad sostenida al alcance de todos. En este momento la renovación ecológica de los patrones de producción y de consumo es inevitable, y eso tiene que proporcionar  también un gran impulso al crecimiento económico. Tenemos que saber maximizar la prosperidad satisfaciendo los criterios de sostenibilidad ecológica y social. Y para ello hacen falta ajustes y reformas para recuperar la competitividad y garantizar el mantenimiento y consolidación de los avances sociales conseguidos. Unas reformas que pasan por el acuerdo social y también por la introducción de mecanismos de cogestión en las empresas, que promuevan la participación efectiva de los trabajadores y sus organizaciones representativas en los órganos de dirección empresarial.

Pero las reformas no pueden ser sólo locales, tienen que ser globales. Por este motivo hay que reivindicar al mismo tiempo una Europa federal capaz de defender el modelo social europeo y de impulsar una verdadera gobernanza económica común, y una nueva regulación de los mercados globales para asegurar que la economía esté al servicio de las personas y de las sociedades.

Hay que situar en el centro de nuestra reflexión y de nuestra acción cuestiones como, entre otras, la Renta Básica de Ciudadanía, la fiscalidad ecológica, la introducción de tasas sobre las transacciones financieras, la limitación de los beneficios empresariales cuando se produzcan ajustes de plantillas o deslocalizaciones, la limitación de las retribuciones de los directivos que tienen que estar también fuertemente condicionadas por la marcha de la empresa, la introducción de cláusulas sociales y ecológicas en los acuerdos internacionales de libre comercio, la lucha contra el fraude fiscal, la introducción de mecanismos de garantía hipotecaria que preserven la vivienda de residencia habitual, la recuperación y revisión del impuesto sobre el patrimonio, una regulación estatal del impuesto de sucesiones para evitar una competencia fiscal a la baja, la eliminación de los paraísos fiscales o la penalización de los movimientos especulativos.

La necesidad de renovar el proyecto nacional del socialismo catalán

Ciertamente tenemos los mismos retos que toda la izquierda europea. Pero nuestro combate se desarrolla en una nación concreta, Catalunya, que comparte con el resto de pueblos de España un mismo Estado, que no reconoce todavía plenamente su plurinacionalidad, pluriculturalidad y plurilingüismo, que no es todavía plenamente el Estado Federal que deseamos.

El proyecto socialista en Catalunya está estrechamente ligado a una concepción radicalmente democrática del autogobierno, que interpreta el catalanismo político desde una perspectiva progresista, de unidad civil y de cohesión social, y que encuentra en el federalismo el hilo conductor de un entendimiento fraternal con el resto de los pueblos de España, de Europa y del mundo.

El pacto constitucional de 1978 fue una meta histórica en el proceso de conciliar el ansia de autogobierno del pueblo catalán y la vertebración de un proyecto español común adecuado a una nación de naciones. Ciertamente el desarrollo del autogobierno de Catalunya y el proceso de reconocimiento de la realidad plurinacional de España han topado con obstáculos e incomprensiones, entre las que destacan la presión centralizadora y uniformizadora de la derecha española que ha encontrado en algunos sectores progresistas una complicidad o una pasividad descorazonadora. La hostilidad de la derecha española es también la principal causa del bloqueo a la reforma del Senado, pieza imprescindible en la evolución federal del Estado de las Autonomías, a través de la reforma de la Constitución.

El proceso de elaboración del Estatuto de 2006 pretendía superar algunos obstáculos y señalar una nueva etapa en el desarrollo del autogobierno de Cataluña. A pesar de los avances conseguidos de los que el nuevo sistema de financiación constituye una buena prueba, la hostilidad manifiesta del PP a la reforma y la feroz campaña anticatalana por este motivo, han proporcionado argumentos a los sectores que consideran que Catalunya no conseguirá nunca un reconocimiento nacional suficiente ni un nivel adecuado de autogobierno en el marco español. Nosotros, en cambio, consideramos que en un mundo de interdependencias crecientes y de soberanías compartidas, el secesionismo, la independencia, no tiene sentido ni futuro.

La Sentencia del Tribunal Constitucional sobre los recursos presentados contra el Estatuto, ley orgánica española acordada entre el Parlament de Catalunya y las Cortes Generales, aprobada por éstas y refrendada mayoritariamente por el pueblo catalán, han supuesto un nuevo varapalo, una causa de malestar generalizado entre amplísimos sectores catalanistas y un nuevo argumento a favor de las tesis soberanistas e independentistas. El editorial conjunto de los diarios catalanes, la manifestación del 10 de julio de 2010 y el proceso de consultas independentistas han sido ejemplos evidentes de la insatisfacción creciente de sectores importantes de la sociedad catalana con respecto al alcance del autogobierno de Catalunya, así como de la percepción de insuficiencia e incluso de injusticia del sistema de financiación y, muy en especial, de un insuficiente reconocimiento de la realidad nacional, cultural y lingüística de Catalunya en el marco español.

Es en este contexto que el PSC tiene que ofrecer una alternativa concreta a los dos polos que parecen monopolizar hoy el debate catalanista: por un lado el independentismo sin matices, y por el otro la ambigüedad oportunista de CiU, empecinada en el “derecho a decidir” y un pacto fiscal de perfiles inconcretos. Nuestra alternativa es la recuperación del espíritu del pacto constitucional a partir de un acuerdo federal, un pacto que desarrolle el potencial federal del Estado de las Autonomías y asegure el carácter plurinacional, pluricultural y plurilingüístico de un Estado español eficiente, entendido como marco de cooperación federal entre administraciones, garante de los derechos de ciudadanía y de la prestación de servicios públicos de calidad, de la adecuada regulación de los mercados e instrumento para la acción europea e internacional. Este acuerdo federal no debe excluir la posibilidad de acuerdos bilaterales subscritos entre el Estado y la Generalitat ni un pacto fiscal solidario en el proceso de revisión del acuerdo de financiación subscrito en el 2009.

Si no somos capaces de dar contenido a esta alternativa, movilizando a la mayoría de catalanes que creen que esta opción es la que mejor sirve a los intereses del país, y estableciendo complicidades políticas, sociales y culturales en el resto de España en favor de este nuevo pacto federal, Cataluña parece abocada a una lenta deriva hacia un soberanismo oportunista hegemonizado por CiU.

El test sobre la viabilidad de este nuevo pacto será el acuerdo entre el PSC y el PSOE sobre el nuevo horizonte federal de España que tiene que servir también para actualizar la relación entre los dos partidos, asumiendo la expresión de la opinión y el voto diferenciados del socialismo catalán en el marco de un grupo parlamentario federal de todos los socialistas en el Congreso de los Diputados en aquellas cuestiones de importancia transcendental para Cataluña que no hayan podido ser acordadas previamente. Es el modelo practicado con éxito en el Bundestag de la República Federal Alemana entre la CDU y la CSU. Nuestra vocación permanente es la de llegar a acuerdos, pero para los federalistas la voluntad de acuerdo no puede ser nunca entendida como aceptación de imposiciones.

Mejorar nuestra conexión con la sociedad

Aun siendo difíciles las tareas antes señaladas, no agotan ni de lejos el trabajo que tenemos por delante. Tenemos que reaccionar también a los evidentes problemas de conexión del PSC con la sociedad, de haber reducido demasiado a menudo la acción política a la pura gestión de políticas públicas desarrolladas desde las instituciones, a las dificultades de traducir en acción y compromiso político una coincidencia social mayoritaria con los valores que queremos representar, recogidos en la Declaración de principios del partido aprobada por unanimidad en nuestro 11º Congreso celebrado en 2008.

El PSC tiene que recuperar su capacidad de agregación, hace falta que vuelva a convertirse en referencia de una mayoría social progresista, capaz de representar a los trabajadores, a las clases populares y a los ciudadanos que comparten las ideas de progreso. El PSC ha de reencontrar su vocación de laboratorio de ideas, de espacio creativo y acogedor para el debate y la acción política, rehaciendo desde abajo hasta arriba su conexión con la ciudadanía, con los exponentes más creativos y dinámicos de nuestra sociedad.

Tenemos que recuperar el impulso fundacional, la vocación de suma, la generosidad y la apertura que hagan nuevamente atractiva la pertenencia al partido, una militancia ilusionante y eficaz, con la flexibilidad suficiente para que todo el que quiera aportar sus ideas, su tiempo y su esfuerzo pueda hacerlo desde la libertad y con la confianza en que su aportación será reconocida. Hay que mejorar los mecanismos de información, comunicación y debate para hacerlo posible, también a través de la utilización creativa de las nuevas tecnologías.

Para los socialistas es vital volver a conectar con nuestra base tradicional, pero también establecer nuevos vínculos con las nuevas generaciones y con los sectores más emprendedores e innovadores, resolviendo las tensiones entre aquellos que ven la globalización como una oportunidad, y los que la temen y se resisten al progreso, siendo conscientes de que no es fácil construir identidades y lealtades fijas en un mundo tan cambiante. Necesitamos forjar una alternativa a la hegemonía liberal-conservadora también para evitar que los miedos y las incertidumbres creadas por la crisis sean aprovechadas por populismos demagógicos de tipo identitario y/o de ultraderecha.

El malestar social causado por la crisis ha puesto en evidencia un descontento profundo con la política y la conciencia creciente de los estragos causados por la economía del mercado global. Una profunda regeneración de la política y la interlocución con sectores críticos con el actual modelo socioeconómico son imprescindibles para volver a conectar con amplios sectores sociales. Una conexión con la sociedad que también tiene que mejorar a través de la presencia en las redes sociales y la práctica de una verdadera política 2.0.

La necesaria renovación de la democracia exige reivindicar la acción política y mejorar los mecanismos de representación y participación democráticas, promoviendo la aprobación de una ley electoral catalana que permita la elección directa de diputados en distritos uninominales garantizando la proporcionalidad del sistema, erradicando la corrupción y todo abuso de poder, y promoviendo mecanismos de rendimiento de cuentas de los cargos electos.

Tejer una amplia alianza social para el progreso

El PSC tiene que crecer ampliando su espacio de influencia política y su capacidad de representación electoral. Tenemos que ser más, tenemos que ser más capaces de atraer a los activistas progresistas y a los ciudadanos y ciudadanas más conscientes y de incorporar a la política a los recién llegados. Sindicalistas, creadores y emprendedores que compartan los valores de la libertad, la igualdad y la justicia social, tienen que encontrar en nosotros interlocución y espacio abierto para el debate y el compromiso político. Nos dirigimos también a los catalanistas de talante liberal, a los que creen en la necesidad de afirmar la unidad civil de nuestro pueblo, nuestro autogobierno y una relación fraternal y de respeto con el resto de pueblos de España. Nos dirigimos también a los que quieren ver una izquierda renovada, capaz de modernizar sus planteamientos, de adaptarlos a la realidad del siglo XXI, de recoger lo mejor de las luchas por la igualdad de derechos, del feminismo, del ecologismo político. Nos dirigimos también a sectores críticos de izquierdas, que han percibido hasta ahora una excesiva complacencia de la socialdemocracia con respecto al sistema económico capitalista que genera desigualdades, desequilibrios, crisis y pobreza. Nos dirigimos también a los sectores federalistas y soberanistas críticos con el actual marco constitucional, que quieren dar respuesta a la voluntad de autogobierno y de respeto a la personalidad nacional de Catalunya pero piensan que la separación de Catalunya del resto de España no es un proyecto factible. La renovación del PSC aspira a recoger estas sensibilidades en un proyecto político sólido, vigoroso y de amplias fronteras.

Cuando se habla de la autonomía del proyecto político del PSC, de forma casi inconsciente parece que sólo nos referimos a la autonomía del PSC con respecto del PSOE, pero también hay que afirmar la profunda autonomía de nuestro proyecto con respecto de otras fuerzas catalanistas y de otros partidos catalanes de izquierdas. Desde esta autonomía, el PSC ha de tejer una amplia alianza social por el progreso, capaz de establecer complicidades políticas pero también una profunda sintonía con el movimiento sindical y el asociacionismo progresista, con el objetivo de ganar la batalla de las ideas y de ampliar el apoyo a un proyecto de reformas que promueva la justicia social.

Los objetivos del 12º Congreso

El PSC tiene que renovar y ampliar su proyecto político de unidad civil y cohesión social, un proyecto socialista, catalanista y federalista, capaz de impulsar reformas en profundidad para asegurar el progreso económico, la justicia social, la libertad y la responsabilidad individual, la paridad y la sostenibilidad. Un proyecto capaz de aglutinar mayorías y de ganar la batalla de la ideas, con una organización más abierta, más acogedora, más transparente, más participativa, más moderna y más eficaz. Este es nuestro reto: una renovación profunda, sólida y colectiva.

Todo esto está a nuestro alcance. Pero tiene que ser un trabajo colectivo, de abajo hacia arriba. Una labor que tiene que recibir el apoyo, el impulso y el aliento de una nueva dirección.

Es imprescindible una dirección fuerte, colegiada, capaz de recoger todos los acentos para impulsar un proyecto sólido, coherente y unívoco, consciente de la necesidad de un relevo generacional, con un liderazgo que piense más en necesidades colectivas que en ambiciones individuales y que no condicione la decisión sobre la futura candidatura socialista a la presidencia de la Generalitat, que tendremos que tomar a través de elecciones primarias que tendrán que ir precedidas de un Congreso que apruebe la nueva oferta programática del partido y consolide el proceso de renovación que se abrirá en el Congreso que celebraremos en otoño de 2011.

Hoy necesitamos una nueva dirección que conozca bien el partido y su gente, capaz de sumar voluntades y multiplicar esfuerzos, de unir sensibilidades, de comunicar bien, de transmitir esperanza e ilusión, de conjugar el “nosotros” por encima del “yo”, no anteponiendo nunca la ambición personal a la colectiva y con la capacidad de tejer amplias complicidades en los espacios progresistas.

Una dirección con la voluntad de construir un puente hacia el futuro. Y de hacerlo lo suficientemente ancho y fuerte como para acoger todo lo que somos, todo lo que representamos, y para dejar paso cuando corresponda a quienes hayan de culminar el viaje que comienza en el 12º Congreso. Un Congreso de cambios, que abre un período de más cambios todavía.

De cara a preparar el 12º Congreso del PSC quisiera compartir con todos y cada uno de los y las militantes del PSC las convicciones, el diagnóstico, los objetivos y la hoja de ruta esbozados en este documento.

Notas para un primer análisis de los resultados electorales

LECTURA GENERAL DE LOS RESULTADOS

El resultado de las elecciones es inequívoco. CiU ha obtenido una importante victoria, amplia y contundente. Ha pasado del 31,5% de los votos en el año 2006 al 38,5% en el 2010, ha pasado de 48 escaños a 62 escaños. Es el cuarto mejor resultado de su historia, por detrás de las mayorías absolutas de los años 1984, 1899 y 1992.

El PSC ha perdido las elecciones, ha pasado del 26,8% de los votos en el año 2006 al 18,3% en el año 2010. Ha pasado de 37 escaños a 28. Es el peor resultado de su historia. El PSC pierde votos hacia la abstención, el voto blanco y CiU, mantiene una frontera muy porosa con ICV-EUiA, y no se puede descartar alguna fuga hacia formaciones conservadoras. El PSC tiene una fidelidad de voto del 60%, mientras CiU y PP tienen una fidelidad del 90%.

Hay que señalar como dato muy positivo un grado de participación muy superior al previsto y superior al del año 2006 casi en cuatro puntos. Los mayores incrementos de participación se han dado en el área costera, y con especial incidencia en las ciudades grandes de 100.000 a 500.000 electores. Los mayores beneficiarios de este incremento de la participación habrían sido CiU y el PP:

También nos tiene que hacer reflexionar un aumento significativo del voto en blanco (92.331, 32.087 más que en el 2006).

Hay que remarcar el aumento del PP, que pasa del 10,6% de los votos al 12,3% de los votos, y de 14 a 18 escaños, el máximo histórico de escaños obtenidos aunque en el año 1995 obtuviera más votos.

ERC pierde casi la mitad de los votos y pasa de 21 a 10 escaños.

ICV-EUiA pierde 52.000 votos y pasa de 12 a 10 escaños, perdiendo su representación en Lleida.

Ciutadans gana 16.000 votos y mantiene sus 3 diputados por Barcelona.

Se produce la entrada al Parlament de Solidaritat Catalana per la Independència con 102.000 votos y cuatro escaños, tres en Barcelona y uno por Girona.

Los tres grupos que dan apoyo al gobierno retroceden, los grupos de la oposición suben, y entra un nuevo partido en el Parlament.

En general se puede decir que la derecha avanza mientras la izquierda retrocede; y que hay un fortalecimiento del voto nacionalista mientras el voto independentista retrocede.

No hay que olvidar los 75.000 votos de Plataforma por Cataluña.

Resultados esperados, con una bajada del PSC y de ERC mayor de la prevista.

Subrayar el acierto de la encuesta de El País del 26 de septiembre que pronosticó con una gran aproximación los resultados registrados anteayer.

INTERPRETACIÓN DE LOS RESULTADOS DEL PSC

Desde mi punto de vista, es erróneo buscar un único factor explicativo, aunque el más importante, en mi opinión, es la crisis económica y su efectos de erosión sobre los gobiernos. Ejemplos hemos tenido en otros países europeos o en las midterm elections en los Estados Unidos. Sin ir más lejos, las encuestas actuales en España señalan una ventaja del PP sobre el PSOE de trece puntos. Y esto nos afecta aquí también.

Los efectos electorales de la crisis son cuatro:

a)   Descontento del electorado progresista que ve como los gobiernos de izquierdas se ven obligados a practicar políticas de ajuste económico y son incapaces de dominar a “los mercados”.

b)   Desánimo de los sectores afectados directamente por la crisis, que tienden a abstenerse o a buscar culpables (inmigración).

c)    Incertidumbre sobre el futuro que lleva a muchas personas a confiar en un gobierno fuerte y cohesionado (penalización de las coaliciones).

d)   Repliegue individual e identitario, que tiende a traducirse en un mayor conservadurismo y el apoyo a posiciones soberanistas e identitarias.

Es evidente que hay también causas estrictamente políticas:

–       Errores del gobierno y de los partidos que le dan apoyo.

–       Falta de relato conjunto, errores de comunicación.

–       Agotamiento de la fórmula de gobierno (que llegó a ser calificado desde dentro como “artefacto inestable sin proyecto de país”).

–       Insatisfacción sobre el autogobierno (tanto por la percepción de insuficiencia, como por la sentencia del TC, como por las tensiones generadas por la negociación de la financiación como por el cansancio que causa en determinados sectores).

–       Tensión identitaria (que se proyecta sobre la cuestión de la inmigración, o en conatos de conflicto lingüístico).

–       También elementos de desafección política y corrupción, a los que el electorado progresista es especialmente sensible.

Finalmente, y para resumir, en mi opinión los ciudadanos no percibían que el Presidente Montilla y el PSC estuviesen en condiciones de proporcionar al país el gobierno fuerte y cohesionado que Cataluña necesita.

No quiero desmerecer el acierto de la campaña de nuestros adversarios y el trabajo de Artur Mas y su equipo, pero me he querido centrar en lo que creo que explica más directamente nuestro resultado de los socialistas.

¿SE PUEDEN EXTRAPOLAR LOS RESULTADOS? EFECTOS A NIVEL DE ESTADO

Tenemos suficiente historia electoral como para afirmar con rotundidad que no se pueden extrapolar los resultados. Está comprobado que las dinámicas electorales son específicas de cada convocatoria. Pero esto no quiere decir que los malos resultados del domingo no tengan ningún efecto sobre las elecciones municipales de finales de mayo. Su efecto sobre las elecciones generales será sin duda menor porque están mucho más lejos. En principio, los partidos ganadores del domingo tienen una cierta prima de salida, aunque también se puede producir una reacción de los electores de los partidos perdedores.

Los efectos a nivel de Estado son evidentes. Hace un mes CiU quería que Zapatero cayera y convocara elecciones anticipadas, lo tildaron de “cadáver político”, y hoy le reclaman que saque adelante las reformas anunciadas a causa de la difícil situación económica y del enrarecido contexto europeo. Ni qué decir tiene que estoy más de acuerdo con la actual posición de CiU que cuando desde CiU se reclamaba al PNV que dejase caer a Zapatero.

Por el bien de todos espero que la colaboración se produzca y que, cada uno desde su responsabilidad, contribuya a la necesaria estabilidad política y a un esfuerzo concertado para vencer la crisis. El PSC también lo hará, desde unas propuestas suficientemente conocidas porque han estado en el centro de nuestra oferta electoral.

CONCLUSIONES

Cataluña ha hablado y ha hablado con claridad. Corresponde a CiU gobernar y a Artur Mas ser presidente de Cataluña. Nosotros no le negaremos ni la legitimidad, ni el tratamiento, ni el respeto, ni el apoyo en grandes temas de país. He citado la crisis, podría añadir la defensa del autogobierno y de la lengua o la cuestión de la inmigración.

El PSC no sólo ha aceptado y asumido su derrota sino que, a partir de las decisiones anunciadas por el Presidente Montilla, ha empezado su reflexión. El Presidente había dicho que no volvería a ser candidato, el domingo anunció que no se presentaría a la reelección como Primer Secretario del PSC y ayer dijo que no formará parte del nuevo Parlament. Joaquim Nadal dirigirá nuestro grupo parlamentario con la solidez, experiencia y habilidad que le caracteriza. Desde el Parlament controlaremos e intentaremos impulsar la acción del gobierno, participaremos en la construcción de la alternativa pero mantendremos desde el primer momento una actitud responsable y constructiva.

El PSC preparará a conciencia las elecciones municipales y, en la perspectiva del otoño del próximo año, convocará un Congreso en el que tendrá que renovar su proyecto y su liderazgo después de un debate en profundidad que José Montilla se ha comprometido a impulsar.

Pero los problemas de Cataluña no esperan. Creo sinceramente que el gobierno saliente ha dejado un país mejor preparado. Con los problemas derivados de la crisis, sí, pero con enormes oportunidades y un fantástico potencial en términos empresariales, de investigación, de cultura de concertación social, de innovación y de emprendedores, que son las bases sobre la que construir un futuro de oportunidades para todos.

Deseo acierto al nuevo gobierno. Nosotros intentaremos desarrollar una buena tarea de oposición, responsable y constructiva, que estimule al gobierno a dar lo mejor de sí mismo. En estos tiempos difíciles, se necesita gente seria. Nosotros, que lo hemos sido desde la presidencia y desde el gobierno, pretendemos serlo también en la oposición.

 

Defensa del Estatut, consultas populares e independencia

Defensa de l’Estatut, consultes populars i independència
Febrer 2010*

El projecte nacional del PSC pretén desenvolupar plenament l’Estatut que els catalans i les catalanes van votar majoritàriament l’any 2006 i impulsar l’evolució federal d’Espanya i el ple reconeixement del seu caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüístic.

Alguns dels que diuen que el PSC no té un projecte clar potser és que pensen que no és possible tenir un projecte catalanista clar que no parteixi d’una suposadament inevitable contradicció entre Catalunya i Espanya. Són gent que pensa que per afirmar Catalunya cal necessàriament negar Espanya, que per defensar el català cal arraconar el castellà, i que en el fons Catalunya sols serà lliure, rica i plena quan trenqui el seu vincle amb la resta dels pobles d’Espanya. No dic que no siguin plantejaments legítims, però no són els nostres. Crec que, a  més, no són compartits per la majoria dels catalans.

El nostre projecte s’adreça a la majoria que no es resigna a que els diferents graus d’identificació nacional impliquin una divisió interna ni un enfrontament amb Espanya, als que pensen que en un Estat hi poden conviure diverses nacions, diverses llengües, diverses cultures, als que creuen que les societats són plurals i que la recerca compulsiva d’homogeneïtats nacionals i falses unanimitats és un camí segur al desastre, als convençuts que als problemes complexes els corresponen solucions complexes, aquells que es malfien de les receptes simplistes o màgiques, o de les grans paraules que no se sap què signifiquen.

El nostre és un projecte realista i ambiciós. Un projecte que uneix, que vol evitar divisions i també enfrontaments estèrils. Un projecte pensat per sumar, per construir, per unir. Un projecte que parteix de la transversalitat del catalanisme i que vol mantenir l’acreditada capacitat del catalanisme de “fabricar catalanistes”, és a dir, d’adreçar-se i seduir a persones no nascudes aquí i garantir que som i serem un sol poble, dimensió aquesta crucial si volem garantir la nostra pervivència com a nació. Per a nosaltres no es tracta de radicalitzar els nacionalistes per convertir-los en independentistes, sinó de garantir que el catalanisme sigui el punt de trobada de la immensa majoria dels catalans.

És des d’aquest punt de vista que analitzem les consultes informals organitzades per sectors independentistes amb el recolzament de les opcions polítiques independentistes i sobiranistes. Es tracta de consultes sobre la independència de Catalunya, organitzades per independentistes i que estan mobilitzant ciutadans i ciutadanes que volen la independència. El grau de participació i els propis resultats de les consultes realitzades fins ara així ho demostra.

El PSC, com no pot ser d’una altra manera, respecta aquestes consultes celebrades així com els ciutadans i ciutadanes que decideixen prendre-hi part. No les incentivem, no hi participem però respectem el dret dels organitzadors i dels que hi prenen part a impulsar aquesta forma de democràcia participativa.

Els resultats de les consultes no han de ser objecte d’apropiació partidista, no poden ser extrapolats al conjunt de Catalunya, ni substitueixen la voluntat democràtica dels catalans expressada en les eleccions i en el referèndum estatutari, exercint el seu dret a decidir.

Tres anys de vigència de l’Estatut han servit per demostrar la falsedat de totes les acusacions que feia el PP contra la nostra llei institucional bàsica i han servit també per obtenir importants transferències (inspecció de treball, expedició dels primers permisos de treball per als treballadors estrangers, gestió del servei de rodalia) i per acordar un nou sistema de finançament que, per primera vegada a la història, situa Catalunya per sobre de la mitjana de les Comunitats Autònomes espanyoles en termes de recursos per càpita, com correspon a una Comunitat que aporta una gran quantitat de recursos al conjunt del sistema.

Certament, el fet que portem tres anys esperant la Sentència del Tribunal Constitucional i les sovintejades declaracions i filtracions que mostren una greu manca de respecte envers la voluntat democràtica dels catalans que el van votar, han promogut un ambient polític que alguns aprofiten per certificar de forma abusiva, prematura i intencionada la mort de la via estatutària.

Des de posicions catalanistes hi ha qui pensa que una gran majoria somia en separar-se d’Espanya quan hi hagi l’oportunitat de fer-ho. I no és així. De vegades la radicalització no és només una “falsa drecera” sinó que lluny de fer-nos forts, ens divideix, ens afebleix i enforteix les posicions més refractàries als avenços reals que es poden aconseguir.

Per això ens refermem en el que hem dit sempre, res no ens ha de distreure de l’objectiu de defensar allò que els catalans van decidir, de defensar l’Estatut d’Autonomia, la seva plena constitucionalitat, i el seu desenvolupament més ambiciós, liderats pel president de la Generalitat. Nosaltres no volem fugir d’estudi.

*Article escrit a petició del PSC de Teià i per a ser publicat en la revista d’aquesta agrupació socialista