• Archivo personal

    El mes de septiembre del año 1977 empezó mi militancia política. Esta página recoge los artículos e intervenciones públicas que he ido haciendo a lo largo de los años.
  • Correo electrónico

  • Redes sociales

  • TRADUCTOR

  • Archivos

  • e-books gratuitos

  • La familia socialista

Raimon Martínez Fraile, in memóriam

Hoy, en su funeral, he pronunciado unas palabras en recuerdo de Raimon Martínez Fraile. Aquí las tenéis.

 

Hem perdut un company, un amic. Avui, fent costat a la seva família, ens sentim ben a prop d’en Raimon, amb un sentiment de dolor, de buit i de deute. Dolor per la pèrdua, buit pel silenci que deixa, i deute perquè en el PSC no sempre vàrem saber reconèixer prou la seva vàlua i el que ens va aportar.

D’en Raimon cal destacar la seva capacitat de perdonar ofenses, greuges i oblits. I també la seva capacitat de fer-se perdonar quan ell n’era responsable.

Com deia ahir Lluís Foix en un article publicat al seu blog: la història del socialisme català no es pot completar sense la figura de Raimon Martínez Fraile. Formava part de la generació dels fundadors, era dels joves d’entre els fundadors. Militant del Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya, del PSC (Reagrupament) va participar activament en el procés d’unitat socialista i va ser elegit regidor en les eleccions municipals de 1979. Va deixar l’Ajuntament el 1988, va ser diputat al Congrés, col·laborador de Mercè Sala a Renfe, Secretari General de Turisme del govern d’Espanya, i més tard delegat del govern de la Generalitat a Madrid. Alternant la seva passió política amb la dedicació professional al turisme, des de Turisme de Barcelona i també assessorant importants empreses del sector i presidint el saló de Turisme de Catalunya.

Sé que em deixo coses, per exemple la seva dedicació a la publicitat o al cinema. Però no voldria oblidar el que realment importa, el que cal que subratlli avui com a primer secretari del PSC. I el que realment importa és que Raimon era un socialista de cap a peus. El seu compromís polític, la seva lleialtat, la seva valentia i la irrenunciable llibertat del seu esperit crític, van ser una gran aportació al PSC des de molts angles i responsabilitats. Era, de gairebé tots nosaltres, un gran crític. I sovint amb raó.

Home de paraula, i de paraules. També d’escrits, alguns publicats i altres, com ell deia, impublicables. Notes amb reflexions i consells que compartia amb companys i amics. Animador de tertúlies i teixidor incansable de complicitats.

Demòcrata, socialista i catalanista de cap a peus. Socialista del Reagrupament, pallaquista del primer al darrer dia, absolutament desacomplexat.

Socialdemòcrata, dels de la segona internacional, admirador de l’SPD, mai no es va deixar enlluernar per esquerranosos de saló que consideraven la socialdemocràcia com a perillosa derivació dretana. Molts d’ells el van passar per la dreta al cap dels anys. Ell sempre va considerar que calia “substituir un economia al servei del lucre per una economia al servei de les necessitats humanes”.

Catalanista, d’un catalanisme profund, expressat en la llengua materna castellana, i també en un català que alguns catalanistes de segona hora envejaven; mai va deixar que ningú li donés lliçons de patriotisme, i menys que ningú els que amagaven interessos espuris embolcallant-se en banderes que havien de ser i que són de tots. En paraules seves: “El nostre catalanisme és canviant, no inamovible; parteix de la construcció diària de la realitat, amb l’esforç dels seus homes i de les seves dones. I per això, perquè no és un invent de laboratori sinó un servei real al poble, el nostre catalanisme no és antiespanyol sinó que és dialogant i solidari amb la resta dels pobles de les Espanyes”.

D’en Raimon vàrem aprendre a valorar la franquesa i l’amistat, la seva desinhibida llibertat que no va estalviar-li embolics i polèmiques. L’amor a la família, i al ‘pueblo’, San Cristóbal de la Polantera, a León. Permeteu-me que com a petit homenatge acabi llegint unes línies que resumeixen la seva visió del socialisme.

“Construir una societat capaç de lluitar contra les desigualtats entre els pobles, entre els països, entre les regions, entre les ciutats, entre les persones”.

“Una societat que no només cerca la igualtat, la fraternitat i la llibertat, sinó que supera la igualtat treballant per donar la igualtat d’oportunitats als seus conciutadans”.

“Que no només predica la fraternitat sinó que exerceix la solidaritat lluitant contra el racisme i les desigualtats, defensant i proclamant el dret al mestissatge, mestissatge de races, mestissatge de creences, mestissatge de cultures”.

“Que no només defensa la llibertat sinó que proclama el dret a pensar diferent i a expressar les diferències, a fer-les conèixer i a defensar el dret nostre a dir el que pensem i el dret dels que pensen diferent a nosaltres a que ho puguin dir, per tant la llibertat de discrepar i d’expressar les seves discrepàncies”.

“La vella consigna liberal: llibertat, igualtat, fraternitat, la superem amb el nostre socialisme solidari, creador d’igualtat d’oportunitats, i defensor de les nostres llibertats i les dels altres”.

Així pensava en Raimon, així va viure i així va practicar les seves idees. És per això que difícilment serà oblidat per aquells i aquelles que vàrem tenir l’honor i el goig de conèixer-lo i d’estimar-lo.

El silencio de Artur Mas

El silenci d’Artur Mas
eldebat.cat 21.05.10

Sabíem ja que el Sr. Millet i els seus col·laboradors havien espoliat el Palau de la Música. Sabíem que s’havien apropiat de diners del Palau, que havien pagat importants despeses particulars amb diners del Palau, que havien desviat fons públics i fet importants donacions privades. Sembla que s’haurien desviat uns 36 milions d’euros.

Sabíem que diners del Palau de la Música havien anat a la fundació de Convergència Democràtica de Catalunya. Sabíem que diners del Palau de la Música Catalana havien anat a parar a Àngel Colom per pagar antics deutes del Partit per la Independència.

Per a nosaltres, aquests fets ja constituïen un escàndol gravíssim. Un escàndol que no havia merescut cap explicació, petició de disculpes o assumpció de responsabilitats per part d’Artur Mas.

Però dimecres varem conèixer uns fets que, de confirmar-se, representen un salt qualitatiu del cas Palau de la Música i ens posen davant de l’inici d’un possible “cas Convergència”. Les informacions publicades per ‘El Periódico de Catalunya’ explicarien perquè diners que arribaven al Palau de la Música acabaven en mans de la fundació de CDC. Segons aquestes informacions, aquests diners eren donatius d’empreses afavorides amb importants contractes públics que arribaven a la fundació de CDC a través del Palau de la Música, que actuava com a intermediari.

Aquestes informacions no han estat encara confirmades per la justícia i, per tant, no les podem donar com a certes. Però resulta incomprensible el silenci d’Artur Mas respecte de tot plegat. Davant de gravíssimes imputacions que afecten el partit que dirigeix i el govern del qual formava part, encara és hora que Artur Mas afirmi de forma solemne i inequívoca que els diners que la fundació de Convergència va rebre del Palau de la Música Catalana no tenien res a veure amb l’adjudicació a una important empresa constructora de les obres de la línia 9 del metro i de la Ciutat de la Justícia per part del Govern de Catalunya els anys 2001 i 2003. Encara és hora també que algú de CDC doni explicacions sobre un presumpte pagament de comissions a L’Ametlla del Vallès per part de Fèlix Millet, destapat pel diari ‘El País’. O que ens diguin que no és cert que des del Palau de la Música es pagaven despeses electorals de CDC. El silenci d’Artur Mas és inacceptable.

¿Es el PP el dedo de Aznar?

¿ES EL PP EL DEDO DE AZNAR?
ABC, 11.03.10

Hace algunos días, el expresidente del Gobierno español, José María Aznar, respondía con un gesto obsceno a las críticas que recibía por parte de un grupo de estudiantes que le increpaban en una Universidad. No es la primera vez que Aznar hace gala de un reprobable estilo para responder a las críticas. Y que conste que en nada disculpo a quienes pretenden limitar el derecho a la libre expresión en los recintos universitarios.

Ese profundo desprecio a cualquier crítica es generalmente compartido entre los dirigentes del Partido Popular. Con ello demuestran también que son más dignos herederos de Alianza Popular que de la añorada UCD. Con esa actitud están embarrando no sólo la arena política, sino también la social y la judicial. Lo hacen participando en las campañas de la derecha más ultra contra algunos de los avances en materia de derechos, como la ley de interrupción voluntaria del embarazo o la que reconoce el derecho al matrimonio de las parejas formadas por personas del mismo sexo; y lo hacen hostigando a jueces y magistrados que no son de su agrado, jaleando cacerías personales emprendidas por entidades ultraconservadoras, presionando al Tribunal Constitucional y bloqueando su renovación.

El dedo de Aznar señala la estrategia del PP: demagogia, rencor y división al servicio del interés partidista más espúreo. El PP sólo parece capaz de respetar las instituciones cuando éstas se ponen a su servicio y actúan según su dictado, haciendo de la crispación y de la persecución a quien no comulga con sus ideas una estrategia política más propia de profesionales de la demolición que de servidores públicos.

El juez Garzón es su última víctima propiciatoria, su objetivo más reciente. Ya nos avisaron: el caso Gürtel no iba a acabar en condena alguna: jueces amigos, anulación de pruebas y, si era necesario, cambiar de juez. Con total impunidad dirigen sus ataques contra Baltasar Garzón, de forma directa o por persona interpuesta, y después se rasgan las vestiduras cuando alguien sale a defenderle. No seré yo quien diga que Baltasar Garzón está por encima del bien y del mal ni que sus actuaciones no puedan ser sometidas a la crítica. Pero sí digo que la ofensiva que está sufriendo es muy meditada y temible. Si Garzón cae, encontraremos un juez en España que se atreva a indagar escándalos que puedan afectar al PP?

La derecha española, que tanto debería aprender de los partidos europeos de centroderecha, sólo parece tomar ejemplo de Berlusconi. Ese es el verdadero mensaje del dedo de Aznar.

La ciudad y la vida

PRESENTACIÓN DEL LIBRO DE CARMEN ALBORCH “LA CIUDAD Y LA VIDA”
Librería Bertrand de Barcelona, 22.02.10

Presentar un llibre és sempre una situació compromesa. I ho és encara més quan un se sent en inferioritat de condicions davant l’escriptor i la seva obra. A menys que siguis un bon crític professional, que no és el cas.

Imagineu com em sento d’insegur perquè el desnivell és més que notable. Però em va fer tanta il·lusió que la Carmen Alborch m’ho demanés… I no conec ningú que sigui capaç de dir-li no a la Carmen. I, per acabar-ho d’arrodonir, confesso des del primer moment que jo no conec València… I després de llegir el llibre de la Carmen en tinc unes ganes boges.

Del llibre m’agrada tot. Fins i tot el text de la contratapa que aconsegueix explicar el llibre en poques paraules. Diu: “La ciudad y la vida es un viaje interior y exterior por los lugares de la memoria y los paisajes del presente que considera [Carmen Alborch] especialmente significativos, en un momento en el que las ciudades contienen más sabiduría y oportunidades pero también más incertidumbre. Un viaje que la autora realiza acompañada de lecturas, músicas, películas y sobre todo de amigas y amigos, con quienes comparte el anhelo por la vida digna y la ciudad bella. Un libro rebosante de vitalidad, de vivencias y de idea”s.

Del llibre també m’agrada el títol. No se m’acut quin títol podria resumir millor el seu contingut: La ciudad y la vida. I, certament, és com si la Carmen se’ns endugués a passejar per la ciutat (les ciutats) i la vida, la seva, rica, plena, com diria Espriu, culta, desvetllada, i m’atreveixo a dir que feliç. Parèntesi: jo a gent que se senti infeliç no els recomanaria fer política. Pots ser un polític millor o pitjor, però no tens dret a fer panar als altres les teves frustracions. Desconfio dels polítics que diuen que s’ho passen tan malament. Aquesta és una tasca absolutament voluntària. Però tanco el parèntesi.

Per cert, una altra petita excursió. Aquest és un llibre especialment adequat per activistes cívics i culturals, per urbanites, per homes i dones feministes, o que vulguin ser-ho. I per alcaldes i alcaldesses, o candidats i candidates que vulguin ser-ho. Particularment en el meu partit els recomanaré que en comprem una bona colla. Sense compromís i sense idees no hi ha política. I el llibre de la Carmen, n’està ple de compromís i d’idees. Perdoneu: no sé com la ciutat de València se l’ha deixat perdre! És clar que encara hi són a temps.

Richard Florida parla de ciutats creatives, d’aquelles que apleguen les tres Ts: talent, tolerància i tecnologia. La Carmen ha llegit Richard Florida, l’ha entès. I hagués fet de València la ciutat creativa per excel·lència. Com encara hi són a temps és millor que Barcelona no badi. Regalaré un parell o tres de llibres jo mateix…

Però comencem pel principi. I en el principi era la Carmen. I aquest llibre és la Carmen parlant en primera persona. I ja era hora. Que si Solas, que si Malas, que si Libres… La Carmen vinga a parlar de moltes experiències per fer-ne doctrina. Ja era hora que ens obrís l’univers que habita en ella. Ho fa en aquest llibre. És un llibre que il·lumina i, de vegades, enlluerna.

No m’estranya que li fessin una geganta, que ja no només és material de campanya sinó part dels ritus festius de la ciutat. És una geganta perquè ella és enorme, de cap i de cor. Aquí teniu la foto.

I qui és Carmen Alborch? Doncs d’entrada una professora titular de dret, de dret mercantil, ep! No és que menystingui ni el dret de família, ni el dret civil, ni el penal. Però ella va triar mercantil.

La Carmen va traduir de l’italià un llibre de dret mercantil. Em fa gràcia perquè jo vaig traduir un llibre que es deia Socialisme, passat i futur. I la Carmen va traduir un llibre titulat, agafeu-vos bé a la cadira, “Las instituciones de la economía capitalista: sociedad anónima, Estado y clases sociales”. L’he agafat en préstec d’una biblioteca i he comprat a través d’internet un exemplar de segona mà que m’ha d’arribar un dia d’aquests.

Llegeixo un fragment: “La soberanía es reconocida a todos los ciudadanos, sin distinción de clase; pero asume sólo la organización política, y no la organización económica de la sociedad capitalista”. O aquest altre: “La distinción entre lo que es ‘económico’ y lo que no es ‘económico’ está históricamente determinada. ‘Económico’ es todo aquello que la clase capitalista puden considerar como materia de especulación provechosa; y no ‘económico’ es todo aquello que no pueda reportarle ningún beneficio”.

Perdoneu, però la Carmen era i és roja.

El pròleg d’aquest llibre és del seu mestre, Manuel Broseta, assassinat per ETA. Com ha van ser Francisco Tomás y Valiente i Ernest Lluch, també coneguts i admirats per la Carmen.

He volgut subratllar primer aquesta dimensió de la Carmen Alborch com a jurista, especialitzada en dret mercantil, perquè de vegades em molesta l’ús interessat que alguns han fet del seu tarannà alegre i obert per a presentar-la com a frívola. Trista no és, però frívola tampoc. Lo cortés no quita lo valiente. I en el cas de Carmen, la valentia no sols se li suposa sinó que l’ha demostrat en enfrontar-se a Rita Barberà, combat no apte per a pusil·lànimes.

També és valenta la Carmen en triar alguns temes pels que s’interessa. Per exemple, els relacionats amb la salut mental, tema del que tendim a fugir els que tenim la sort de no trobar-nos un cas proper. O quan ens explica en el llibre com li fa un regal a Fidel Castro embolicat en un paper amb una llista de presos polítics que haurien d’estar en llibertat…

Rosa Regàs, com a escriptora i activista cultural, si vol, pot parlar més de la qualitat literària del text. Els que no hi entenem només sabem si un llibre ens agrada o no. I podem dir, com és el cas d’aquest llibre, que ens obre finestres a mons desconeguts, ens hi transporta no tancant els ulls sinó obrint-los.

En certa forma el llibre de la Carmen és una guia. Guia de València, sí, però també de lectures, músiques i pel·lícules. Hi trobes carrers, edificis singulars i jardins. Una especial preocupació pel patrimoni cultural, la necessitat d’evitar que es malmeti, la seva rehabilitació i, molt especialment, que sigui vist com a propi per la ciutadania. La Carmen creu en l’espai públic com a espai de convivència i creativitat. I això és el que defineix millor que moltes altres coses un bon Alcalde.

La Carmen és valenciana. Podríem dir: com és de valenciana la Carmen! Però al mateix temps cosmopolita. Dec haver llegit a algun lloc que ets cosmopolita quan el teu món és el món. I aquest és el cas de la Carmen sens dubte. Tant és així que em penedeixo de no haver insistit quan Pasqual Maragall va tenir la idea de nomenar Carmen Alborch, Consellera de Cultura de la Generalitat…de Catalunya. I no és que no haguem tingut bons Consellers i Conselleres de Cultura. Però estic convençut que la Carmen hagués estat un revulsiu que la nostra cultura i la nostra política hagués aprofitat bé.

No sé si sabeu que la Carmen és Creu d’Honor de Sant Raimon de Penyafort (com a jurista), és Officier dans l’Ordre des Arts, com a agitadora i gestora cultural, i com a assagista i escriptora. I té la Gran Creu de Carles III, com a exministra, crec. Però el que em fa més gràcia és que porta amb tanta naturalitat aquestes condecoracions com porta la “cotorra”, que és la distinció atorgada pels venedors del Mercat central de València. Diríem que la Carmen és sincrètica, o cultivadora de la fusió cultural que la fa única i tan seductora.

Tanqueu els ulls i la veureu vestida per Francis Montesinos. Amb vestits impossibles de portar per algú que no sigui ella. Elegant i atrevida, sap estar. També en això transgressora. Perquè la moda és cultura… i economia, què caram!

La Carmen és curiosa i reflexiva. Imagineu com vaig ser feliç el dia que el Congrés dels Diputats va decidir legalitzar el matrimoni entre persones del mateix sexe. Però no vaig ser capaç de veure allò més important, allò que explica la Carmen en el llibre: va ser el primer dia que es va parlar d’amor en el Parlament!

Gairebé hem d’agrair que el llibre no tingui un índex onomàstic, de tantes com són les persones citades, no només mencionades, sinó que il·lustren un projecte, una idea, una aventura. El llibre, per això, desborda d’emoció i sentiments. Leire Pajín, quan va presentar aquest llibre a Madrid, parlava del “lideratge generós” de Carmen Alborch. I certament la Carmen cerca i impulsa l’acció col·lectiva. I parla bé del seu partit, no des d’una visió petita de grup, sinó creient de veritat que els projectes que valen la pena són els que tenen la capacitat d’implicar i engrescar a moltes persones.

La Carmen recupera aquella definició que entre d’altres devem a les feministes que diu “allò que és personal és polític”. Però ella encarna bé una cosa que sempre he cregut que és la frase al revés “allò que és polític és personal”. Si no confies en una persona, si una persona no es capaç de merèixer o guanyar la teva confiança, millor que no es dediqui a la política.

En la meva opinió, i això queda perfectament recollit en el llibre, la Carmen té tres virtuts imprescindibles pel bon polític en aquest segle XXI, autenticitat, proximitat i compromís.

Acabo. En el capítol dedicat al feminisme, la Carmen ens regala una cita de Diane White que parla de les empreses i diu: “quan exclous les dones, ho acabes pagant”. I jo em permeto dir, si València i la política es deixa perdre la Carmen, ho acabarà pagant.

Moltes gràcies.

Artur Mas y sus vaivenes

ARTUR MAS Y SUS VAIVENES

ABC, 28.01.00

Convergència i Unió ha empezado la campaña electoral con 10 meses de antelación. La elección de Artur Mas como candidato a la Presidencia de la Generalitat, por tercera vez consecutiva, tiene un aire de última oportunidad, de intento a la desesperada de llegar a la Presidencia de la Generalitat que, en el imaginario de Convergència, responde más a un derecho histórico que a un ejercicio de legitimidad democrática.

La única razón que explica la premura por nombrar candidato a Mas es la falta de seguridad en sus posibilidades reales de éxito. Convergència no debe confiar demasiado en el liderazgo de Mas. Y razones tienen porque no se le conoce una posición firme en ninguno de los temas esenciales para el futuro de Cataluña.

Mas cambia de opinión según a quienes se dirige, en qué lugar esté, qué año sea e incluso, en función de si se trata de un día laborable o festivo. Suscribe el Pacto Nacional sobre Inmigración en 2009 y en 2010 lo olvida, dando cobertura a la pretensión de no empadronar a inmigrantes y ya amenaza con resucitar su propuesta de ‘carnet por puntos’. Se presentó a las elecciones con un programa que planteaba el debate sobre los residuos nucleares, apoyó una resolución en el Parlament en contra de la ubicación en Cataluña de un almacén temporal centralizado, un alcalde de su partido ha ofrecido su municipio para dicha instalación y Mas decide finalmente expedientarlo no sin antes haberle asegurado que entiende su postura.

Mas se convierte en independentista los fines de semana y se proclama autonomista el resto de días. Defiende en Madrid el Estatut mientras en Cataluña lo declara insuficiente y critica la financiación que de él se desprende. Quiere la independencia pero sólo convocará un referéndum cuando pueda ganarlo, aunque le parece bien que los fines de semana se vaya consultando al personal. Su próxima pirueta será el derecho a decidir en el que cabrá desde la gestión aeroportuaria hasta el concierto económico. Mediante anuncios en el cine nos muestra centenares de banderas de distinto tipo pero no nos dice cuál es la suya, no aclara si debemos abandonar la señera de todos para abrazar la estelada que nos dividiría.

La lista es larga y demuestra que Artur Mas es poco serio. Y Cataluña necesita en estos momentos de crisis un President con más rigor del que hasta ahora ha sido capaz de exhibir Artur Mas como candidato.

Artur Mas firmó ante notario en 2006 que no pactaría con el PP. Como se sabe, el PP tiene recurridos ante el Tribunal Constitucional 114 artículos y 11 disposiciones del Estatut aprobado por las Cortes generales y refrendado por los catalanes. Sin embargo, Artur Mas nos dice ahora que el PP habla más de economía y que no quiere volver a ir al notario para renunciar a un pacto con el PP. Y lo cierto es que el PP no sólo habla de abaratar el despido y disminuir la protección social, cosa que Mas parece apoyar. El PP sigue pretendiendo cercenar nuestro autogobierno y acabar con nuestro modelo lingüístico en la escuela. El PP defiende hoy lo mismo que en 2006 pero Mas no quiere reconocerlo. Quizás siempre ha querido pactar con los populares para llegar a ser Presidente. Afortunadamente una mayoría parlamentaria lo impidió tanto en 2003 como en 2006. Si PP y CiU suman 68 escaños, Mas será el próximo President, cambiando una visita al notario por el peaje que le cobrará un registrador de la propiedad que se llama Mariano Rajoy.

Rajoy y el mito de Sisifo

Rajoy y el mito de Sísifo

Abc, 13.09.07 

Sísifo tenía que empujar cada día una piedra por una ladera. Tanto esfuerzo era baldío, pues cada jornada, remontada la roca, ésta volvía a caer. Se han hecho muchas interpretaciones sobre este mito, probablemente la primera sea la de Homero en La Odisea. También las hay que lo asocian con la idea de absurdo, como lo hace Albert Camus, cuando describe la realización de una tarea sin un propósito razonable y sabiendo que una y otra vez deberá iniciarse el trabajo de nuevo. O aquellas que ven en Sísifo a esa persona que empuja perpetuamente la piedra cuesta arriba como castigo por alguna ofensa cometida.

En el caso de Rajoy, ignoro si tiene alguna ofensa pendiente, aunque puedo llegar a imaginar los «pecados» que acumula para con la sociedad española a partir de su participación activa en el aznarato. En su caso, la tarea absurda es la de levantarse cada día e intentar aparecer como candidato convincente y convencido del PP y líder de la derecha española.

Lejos de parecer creíble, lo único cierto es que Rajoy se levanta candidato y se acuesta temiendo las pesadillas nocturnas y que llegue el día en que le falte el convencimiento necesario para afrontar mitines y ruedas de prensa. Como ya dijo Zapatero, el PP es el único partido donde hay más peleas por ser el número 2 que el número 1, a sabiendas de que el número 1 está destinado de antemano a hacer mutis por el foro tras la nueva derrota electoral que le espera.

Por más que él, de forma patética lo pida, ¿alguien es capaz de vislumbrar el día en que Rajoy tenga un momento de liderazgo sin discusión? Desde que fue nombrado a dedo, Rajoy no solo ha perdido unas elecciones, para suerte de los españoles, diluyendo de paso la mayoría absoluta con la que Aznar se amparó para llevarnos a la guerra, sino que ha tenido que luchar constantemente contra la enorme desconfianza que genera entre los suyos y entre los que desde las ondas de algunas emisoras de radio y televisión y desde las páginas de algunos diarios que en principio debieran ayudarle.

El balance del aznarato y su propia derrota en 2004 lastran al Sísifo-Rajoy. Y por si no fuera suficiente ahí están Acebes y Zaplana insistiendo cada día en recordar a los españoles que la victoria de Rajoy implicaría su vuelta. A la espera, quizá, del gran retorno de Aznar, si se cansa de hacer negocios por el mundo. Sólo le faltaba el amago de Rato. La única suerte de Rajoy es que él, a diferencia de Sísifo, sí será jubilado.

En recuerdo de Alfonso Perales

Hoy no puedo empezar a escribir sin recordar a Alfonso Perales. Fallecido a los 52 años, era un veterano dirigente socialista, ya que desde muy joven se incorporó a la lucha contra la dictadura y para construir un gran partido socialista como instrumento de justicia social. Era en la actualidad Secretario de Relaciones Institucionales y Política Autonómica del PSOE. Le conocía hace mucho. Manteníamos muy a menudo posiciones diferentes. Él, Almunia. Yo, Borrell. Él, Bono. Yo, Zapatero. Aquí hay que decir que bien pronto se puso a trabajar para que la victoria de Zapatero lo fuese de todo el PSOE. También discrepamos a veces sobre el nuevo estatuto catalán. Él, reticente. Yo, entusiasta. Me tomaba el pelo y me decía “líder” con aquel acento andaluz que seduce. Más a menudo, sin embargo, me decía “Máiquel”, así pronunciado. Pero a pesar de las diferencias le apreciaba muchísimo y creo que se trataba de un sentimiento mutuo. A pesar de la firmeza de sus posiciones, era un hombre muy dialogante y con un vivo sentido del humor. Perales era una referencia ineludible del socialismo andaluz y uno de los hombres clave de la actual dirección socialista española. Le vi por última vez en televisión haciendo pública la posición oficial del PSOE sobre el acuerdo que hizo posible el Govern de Entesa. Una posición de respeto. Supe que estaba enfermo el día de la última sesión del Comité Federal del PSOE, celebrada el 18 de noviembre. Vi mucha preocupación en los rostros de Manolo Chaves y Zapatero, y pregunté a Pepe Blanco cuál podía ser la razón de aquella tristeza. Pepe me anunció que aquel día mismo les habían comunicado el carácter irreversible del cáncer de Alfonso Perales. La reunión había ido bien, Montilla había estado fantástico, pero al saber esta mala noticia el día se enturbió irremediablemente. Le echaremos mucho de menos y me entenderéis si digo que me da mucha rabia que Alfonso no pueda votar el nuevo estatuto andaluz por el que tanto trabajó.

Alfonso Perales nació en Alcalá de los Gazules (Cádiz), el 19 de julio de 1954. Licenciado en Historia, fue Presidente del Consejo Social de la Universidad de Cádiz y formó parte del Equipo de Investigacion de Historia Contemporánea de aquella Universidad. Militante del PSOE desde 1972, participó en el Congreso de Suresnes, hombre de confianza de Felipe González y Manolo Chaves, fue miembro de la Comisión Ejecutiva Federal de las Juventudes Socialistas y Secretario de Organización del PSOE de Andalucía. Secretario General Provincial del PSOE de Cádiz, hasta que el 1997 fue elegido Secretario de Política Municipal de la Comisión Ejecutiva Federal del PSOE, en el 34 Congreso del Partido. Parlamentario andaluz, concejal del Ayuntamiento de Cádiz y Presidente de la Diputación de Cádiz entre 1983 y 1989. Elegido Diputado en el Congreso por Cádiz en las elecciones de 1989, 1993 y 1996. En las elecciones generales de marzo de 2000 fue nuevamente reelegido Diputado, pero abandonó el escaño al ser nombrado Consejero de Gobernación de la Junta de Andalucía. El 2004 volvió al Congreso de los Diputados, donde desarrollaba en la actualidad el cargo de Presidente de la Comisión Mixta para el Estudio del Problema de las Drogas.

Hoy, el diario El País publica su último artículo “La reforma del Estado” y una necrológica firmada por Augusto Delkáder.

Acaba el año y perdemos a Alfonso Perales. Y también, a “Cesc”, ninotaire que, junto a Perich, tanto hicieron por la cultura democrática y progresista de nuestro país.